Globalització

Ahir a la tarda, un cop superades les hores de la calor més forta, vaig decidir anar a donar un vol per proveir-me de lectures de cara a les vacances que començo la setmana vinent. Tempus fugit vaig pensar novament a la vista de la bastida que anunica els nous destins per l'edifici que va ser durant quasi tot el segle XX i part d'aquest la Llibreria Grau. Després d'aquesta petita concessió a la nostàlgia vaig encaminar-me cap al Cau, on vaig aprovisionar-me de novel·les, assaigs i manuals diversos per entretenir les tardes de canícula.

La calor era tan xafogosa que no vaig veure alternativa millor que entretenir algunes hores de la tarda als Amics (aire condicionat i cervesa fresca). I allà em teniu, llegint les incisives reflexions d'Amos Oz sobre el misteriós contracte que lectors i autors estableixem (establim) en l'inici d'una novel·la (La historia comienza), quan el run-run de les veus de l'entorn van fer-me pensar que era a Terrassa, però podia ser a Istambul. A la meva dreta, un parell de joves conversaven en àrab, fins que va arribar un amic d'aquí i van canviar al castellà; a la meva esquerra, dos homes xerraven en el que jo diria que era rumanès; més enllà, uns contertulis habituals dels qui no m'arribava, però, la veu debien mantenir la seva conversa en català, vaig deduir.

Vaig tornar a submergir-me en les reflexions d'Oz sobre En la flor de la vida, de Shmuel Yosef Agnón (1888-1970), el primer escriptor jueu a rebre el Nobel de literatura (1966) i autor que va explorar la confrontació entre la tradició i la modernitat en el seu poble tot contraposant en la seva obra l'ús de l'hebreu bíblic i l'hebreu modern, que no necessàriament es corresponen amb les idees de vellesa i joventut: "El padre de Tirtza se preocupa por la educación hebrea de su hija. Segal, el preceptor, le enseña hebreo moderno. Y Landa, el joven que la corteja, le escribe cartas en hebreo bíblico".

Vaig tornar a aixecar el cap del llibre tot donant-li voltes a un vell pensament: la llengua com a territori enfront de la llengua com a vehicle, com a canal. Condiciona la nostra llengua la forma de veure el món? I es clar que sí, sinó totes les traduccions podrien automatitzar-se, i no és així, perquè les diferents llengües no només tenen diferents arquitectures lògiques, sinó mapes conceptuals diversos. Però aquests territoris estan plens de transfugues, de vegades comunitats senceres que són integralment bilingües o trilingües (quin millor exemple que els jueus de l'Europa central abans de l'Holocaust: yiddish a casa, hebreu a la sinagoga i alemany, o polonès, o ucranià, o... al carrer). Em fascinen els escriptors que han emigrat de la seva llengua, com Nabokov o Brodsky, del rus a l'anglès, o Kundera, del txec al francès (que alguns no li han perdonat, però que a mi em segeuix semblant extraordiari), però sempre he tingut la recança de veure el plurilingüisme com una assignatura pendent de la literatura.

La música porta temps explorant aquest territori accidentat de la pluralitat. La literatura viatja, és cert, pels móns més diversos, i la indústria que l'acompanya reinventa cada obra d'èxit en una trentena de llengües diferents, però hi ha alguna cosa del desconcert que sentim quan ens trobem en un territori lingüístic aliè que sempre m'ha semblat molt literària i. alhora, impossible de transmetre literàriament. Hi seguiré pensant mentre llegeixo Oz.
...