Sóc tossuda, i em resisteixo a dir-los 'blocs', tot i que sé que tard o d'hora hauré de cedir. Mentrestant, us convido a visitar un portal que acabo de descobrir, Blocs terrassencs, on els seus promotors han tingut la gentilesa de fer saber de la nostra existència a través del seu web.
Hi trobareu de tot, des del periodista que, com Francesc Novell, comenta les novetats comunicatives de la ciutat (Vivències diàries) fins al que, com Joan Rovira, comenta notícies del món o de la política ciutadana (el e-cuaderno negro i Terrassa Blog Diari). Hi ha cinèfils (Cinéfilo renegado) i fotògrafs (n'hi ha molts més, però em semblen especialment interessants petitacriatura i Photos from contramowly; per cert, aprofito per dir-vos que aquest darrer publica les seves imatges a Flickr, una plataforma on trovareu imatges de qualitat excepcional de la mà de molts professionals i afeccionats de tot el món; a risc de ser més que parcial, us recomano dos dels meus preferits: Cuellar i el Capitán-Patata).
Seguint amb els blogs terrassencs, hi podeu trobar esports (hoquei, és clar, però també taiji, per exemple), excursionisme, periodisme i mitjans de comunicació (Ràdio Kaos, Pren-t'ho com vulguis, Terrassa Música Ràdio) i, naturalment un munt de blogs personals sobre els temes més diversos, que us deixaré explorar a vosaltres solets.
Apa, ja teniu feina pel que queda d'agost!
...
dijous, 23 d’agost del 2007
dimarts, 21 d’agost del 2007
Memòria del so
Per aquells que van veure l'exposició d'escultures sonores de François Baschet als Amics de les Arts el passat abril i es van quedar amb ganes de saber més, de llegir més, potser els interessarà saber que Éditions l'Harmattan acaba de publicar a París l'obra Memoires sonores, amb prefaci del Yehudi Menuhin, en el qual l'artista repassa el 50 anys de treball en aquesta singular i brillant combinació de forma i so que son els seus instruments-escultura.
Els que no vau assistir a la inauguració de l'exposició terrassenca, a més, us vau perdre la interessant i hilarant narració de l'origen de l'art dels Baschet. Allí, l'escultor-luthier ens va mostrar la seva primera obra, una guitarra inflable (sí, sí, ho heu llegit bé), que va inventar per poder viatjar pel món lleuger d'equipatge. Fins i tot les més complexes de les seves creacions, com el Cristall de tres octaves i mitja, tenen aquesta qualitat de la lleugeresa (que no pas fragilitat), com estilitzades grues caminant de puntetes sobre l'aigua a punt d'emprendre el vol.
Aquest llibre pot ser, segurament, una bona oportunitat per saber més d'aquest art singular, que el creador ha fet una mica nostre tot instal·lant la seva residència a Terrassa.
...
dimecres, 8 d’agost del 2007
A qui pertanyen els símbols?
Durant tot el mes de juliol s'ha mantingut oberta a la nostra ciutat la polèmica generada per la performance organitzada per Labarracreativa en l'obertura de l'edició 2007 del programa Terrassa Acció Creativa (TAC!), sota el títol Religió catòdica, en la qual es feia una crítica a la omnipresència de la televisió en la vida contemporània tot emprant imatges extretes de la simbologia catòlica. L'acció va iniciar-se amb una professó per diversos carrers del centre de la ciutat en la qual un grup d'acòlits passejava un pas en què es barrejaven imagineria cristiana i parafernàlia tecnològica, mentre recitaven lletanies a major glòria de la caixa tonta. És a dir, una caricatura intencionadament irònica, no pas de la religió, sinó del poder del mitjans audiovisuals.
Hi ha qui, declarant-se creient ofès, s'ha arrencat públicament els vestits per manifestar la seva encesa indignació davant el que considera una agressió intolerable a les seves creences. Com gosen insultar el símbols de la nostra fe!, han bramat alguns, i han exigit a través dels mitjans pública contrició als "responsables". D'altres han arribat a dir que el grup organitzador (que erròniament assimilen amb Amics de les Arts, una de les entitats que promou el TAC! i acull part de les seves activitats) no hagués sigut capaç ("per por") de fer alguna cosa així amb la simbologia musulmana. Fins i tot hi ha hagut veus que han reivindicat un art estètic en front d'aquest art de la lletjor i l'escarni. No em pertoca ni vull respondre aquí aquestes crítiques, doncs, d'altra banda, ja ho ha fet magníficament bé Sara Ramis a les págines del Diari de Terrassa. El que m'interessa és reflexionar sobre la propietat i l'apropiació dels símbols, que més enllà de les creences (àmbit personal) són cultura (àmbit social).
Diu el sociòleg Zygmunt Bauman —seguint el pensament de Hannah Arendt i Adorno— que "un objeto es cultural si sobrevive a cualquier uso que haya intervenido en su creación" i, en aquest sentit, els agradi o no als creients i practicants catòlics, la iconografia cristiana pertany a la cultura europea i occidental amb independència de les creences personals de qui les utilitzi. I és així, precisament, perquè l'estratègia d'imposició i detentació del poder desenvolupada durant segles per l'església catòlica —i amb no menys intensitat per d'altres creences cristianes— va ser la d'apropiar-se de la cultura social i monopolitzar l'art. Durant segles, la imatgeria religiosa va imposar-se en l'art de la representació europeu i, siguem honestos, la beateria i la jerarquia eclasiàstica han acceptat tota mena de mixtificacions d'aquesta representació, sempre que servissin a l'objectiu del proselitisme.
Que les estampetes i medalles que es venen a les portes de la Sagrada Família o de la cova de Lourdes —i tota la varietat de souvenirs de factura industrial que els acompanyen: tasses, plats, ampolles per l'aigua beneïda, bufandes, barrets, mocadors...— siguin considerades símbols de devoció és, pel cap baix, una broma de molt mal gust. Si, mentrestant, uns quants exaltats criden "¡anatema!" perquè uns joves utilitzen símbols de la cultura en què han estat educats per denunciar la sacralització del discurs mediàtic, és que hem perdut el seny. Perquè, sabeu, només es pot representar la sacralització amb allò que té per a la societat un significat sacre.
I precisament per això veig una gran distància entre la performance de què parlem i les caricatures que van donar peu, fa un mesos, a la polèmica sobre islamisme, respecte a la religió i llibertat d'expressió. En primer lloc he de dir que jo ho tinc clar: la llibertat d'expressió passa per davant de les creences religioses mentre es mantingui dins del respecte a la dignitat de la persona i la llibertat individual. No es pot entrar en un lloc de culte —esglesia, mesquita, sinagoga...— a pertorbar les persones que hi practiquen els seus ritus; no es pot insultar ningú per allò en que creu, ni se li pot impedir que manifesti públicament la seva fe (fins i tot en la forma de vestir), mentre el seu afany de proselitisme no esdevingui una imposició als altres. I estic convençuda que un dibuixant egipci, o sirià, o afganès té tot el dret del món a emprar els símbols de la seva cultura d'arrel islàmica (ho sigui ell o no) per fer una crítica de la seva societat; ja no estic tan segura del sentit d'aquesta crítica quan la fa un dibuixant danès caricaturitzant Mahoma. Tanmateix, devant del dubte, llibertat d'expressió.
Com deia no fa gaire, en ocasió del ridícul segrest de la revista El Jueves per "insults a la Corona" (¿Comicidad hiriente?), hi ha coses massa importants en aquest món com per invertir tant d'esforç en creuades a favor dels símbols: la protecció dels menors (de la qual té molt a dir l'esglesia catòlica, especialment les seves diòcesis nord-americanes); la lluita contra la pobresa; l'eradicació de la violència domèstica; la resolució dels centenars de conflictes que continuen oberts a tot el món; i, per què no, la denúncia de la manipulació mediàtica a la qual tots, més o menys, estem sotmesos.
Inquieta, però, veure no només com creix la susceptibilitat social a la llire expressió de les idees —mentre el llenguatge polític es fa potiner i es carrega d'insults i paraules gruixudes—, sinó la deriva autoritària d'algunes reaccions, des del que exigeix públiques penitències fins al que insinua que potser la violència és l'únic camí que queda per fer respectar les pròpies creences. Valgam Déu!
[Terrible, jo una no creient emprant el nom de Déu endebades! On anirem a parar?]
...
Hi ha qui, declarant-se creient ofès, s'ha arrencat públicament els vestits per manifestar la seva encesa indignació davant el que considera una agressió intolerable a les seves creences. Com gosen insultar el símbols de la nostra fe!, han bramat alguns, i han exigit a través dels mitjans pública contrició als "responsables". D'altres han arribat a dir que el grup organitzador (que erròniament assimilen amb Amics de les Arts, una de les entitats que promou el TAC! i acull part de les seves activitats) no hagués sigut capaç ("per por") de fer alguna cosa així amb la simbologia musulmana. Fins i tot hi ha hagut veus que han reivindicat un art estètic en front d'aquest art de la lletjor i l'escarni. No em pertoca ni vull respondre aquí aquestes crítiques, doncs, d'altra banda, ja ho ha fet magníficament bé Sara Ramis a les págines del Diari de Terrassa. El que m'interessa és reflexionar sobre la propietat i l'apropiació dels símbols, que més enllà de les creences (àmbit personal) són cultura (àmbit social).
Diu el sociòleg Zygmunt Bauman —seguint el pensament de Hannah Arendt i Adorno— que "un objeto es cultural si sobrevive a cualquier uso que haya intervenido en su creación" i, en aquest sentit, els agradi o no als creients i practicants catòlics, la iconografia cristiana pertany a la cultura europea i occidental amb independència de les creences personals de qui les utilitzi. I és així, precisament, perquè l'estratègia d'imposició i detentació del poder desenvolupada durant segles per l'església catòlica —i amb no menys intensitat per d'altres creences cristianes— va ser la d'apropiar-se de la cultura social i monopolitzar l'art. Durant segles, la imatgeria religiosa va imposar-se en l'art de la representació europeu i, siguem honestos, la beateria i la jerarquia eclasiàstica han acceptat tota mena de mixtificacions d'aquesta representació, sempre que servissin a l'objectiu del proselitisme.
Que les estampetes i medalles que es venen a les portes de la Sagrada Família o de la cova de Lourdes —i tota la varietat de souvenirs de factura industrial que els acompanyen: tasses, plats, ampolles per l'aigua beneïda, bufandes, barrets, mocadors...— siguin considerades símbols de devoció és, pel cap baix, una broma de molt mal gust. Si, mentrestant, uns quants exaltats criden "¡anatema!" perquè uns joves utilitzen símbols de la cultura en què han estat educats per denunciar la sacralització del discurs mediàtic, és que hem perdut el seny. Perquè, sabeu, només es pot representar la sacralització amb allò que té per a la societat un significat sacre.
I precisament per això veig una gran distància entre la performance de què parlem i les caricatures que van donar peu, fa un mesos, a la polèmica sobre islamisme, respecte a la religió i llibertat d'expressió. En primer lloc he de dir que jo ho tinc clar: la llibertat d'expressió passa per davant de les creences religioses mentre es mantingui dins del respecte a la dignitat de la persona i la llibertat individual. No es pot entrar en un lloc de culte —esglesia, mesquita, sinagoga...— a pertorbar les persones que hi practiquen els seus ritus; no es pot insultar ningú per allò en que creu, ni se li pot impedir que manifesti públicament la seva fe (fins i tot en la forma de vestir), mentre el seu afany de proselitisme no esdevingui una imposició als altres. I estic convençuda que un dibuixant egipci, o sirià, o afganès té tot el dret del món a emprar els símbols de la seva cultura d'arrel islàmica (ho sigui ell o no) per fer una crítica de la seva societat; ja no estic tan segura del sentit d'aquesta crítica quan la fa un dibuixant danès caricaturitzant Mahoma. Tanmateix, devant del dubte, llibertat d'expressió.
Com deia no fa gaire, en ocasió del ridícul segrest de la revista El Jueves per "insults a la Corona" (¿Comicidad hiriente?), hi ha coses massa importants en aquest món com per invertir tant d'esforç en creuades a favor dels símbols: la protecció dels menors (de la qual té molt a dir l'esglesia catòlica, especialment les seves diòcesis nord-americanes); la lluita contra la pobresa; l'eradicació de la violència domèstica; la resolució dels centenars de conflictes que continuen oberts a tot el món; i, per què no, la denúncia de la manipulació mediàtica a la qual tots, més o menys, estem sotmesos.
Inquieta, però, veure no només com creix la susceptibilitat social a la llire expressió de les idees —mentre el llenguatge polític es fa potiner i es carrega d'insults i paraules gruixudes—, sinó la deriva autoritària d'algunes reaccions, des del que exigeix públiques penitències fins al que insinua que potser la violència és l'únic camí que queda per fer respectar les pròpies creences. Valgam Déu!
[Terrible, jo una no creient emprant el nom de Déu endebades! On anirem a parar?]
...
divendres, 3 d’agost del 2007
Amics de les Arts, punt de trobada
Amics de les Arts és una entitat que va ser creada l’any 1927 per pintors, músics, escriptors i amants de l’art terrassencs entre els quals podem destacar Rafael Benet, Ferran Canyameres, Ramon Cortès, Joan Duch, Isidre Òdena, Joaquim Pecanins, Ramon Serrat, Joaquim Vancells...
La fusió amb la delegació local de Joventuts Musicals l’any 1966 va donar a l’entitat una forta empenta i va fer que els seus socis siguin alhora membres d’una important associació d’àmbit internacional i d’una associació cabdal a la història dels quefers culturals de Terrassa.
L’entitat es va instal·lar en l’actual estatge l’any 1933. Des de llavors la seva cafeteria ha mantingut la ubicació actual amb una decoració molt característica i un ambient peculiar: xerrameca, gresca, tertúlia, música, diàleg, escacs...
La fusió amb la delegació local de Joventuts Musicals l’any 1966 va donar a l’entitat una forta empenta i va fer que els seus socis siguin alhora membres d’una important associació d’àmbit internacional i d’una associació cabdal a la història dels quefers culturals de Terrassa.
L’entitat es va instal·lar en l’actual estatge l’any 1933. Des de llavors la seva cafeteria ha mantingut la ubicació actual amb una decoració molt característica i un ambient peculiar: xerrameca, gresca, tertúlia, música, diàleg, escacs...
Aquesta cafeteria és el punt de trobada habitual de gent de totes les edats que venen a esbargir-se, a concertar projectes, a establir relacions amb noves amistats, a fer temps abans d’un acte o a comentar-lo quan s’ha acabat... i tot això entre unes parets que, entre d’altres, han acollit personatges tan importants com Agustí Bartra, Federico García Lorca, Robert Gerhard, Hermann Keyserling, Alicia de Larrocha, Anna Murià, Carles Riba o Lluís Companys.
A la foto adjunta, feta aquest juliol, podeu veure María Esther Tello i Frank Mintz, al costat del terrassencs Josep M. Pi i Jordi F. Fernández, a la cafeteria d'Amics de les Arts. Frank Mintz és un reputat historiador francobúlgar del moviment llibertari internacional i María Esther Tello és una de les "Madres de la Plaza de Mayo", mare de tres fills desapareguts durant la dictadura i ella mateixa membre de la resistència llibertària argentina.
A la foto adjunta, feta aquest juliol, podeu veure María Esther Tello i Frank Mintz, al costat del terrassencs Josep M. Pi i Jordi F. Fernández, a la cafeteria d'Amics de les Arts. Frank Mintz és un reputat historiador francobúlgar del moviment llibertari internacional i María Esther Tello és una de les "Madres de la Plaza de Mayo", mare de tres fills desapareguts durant la dictadura i ella mateixa membre de la resistència llibertària argentina.
...
Personatges i contextos
Us imagineu, per exemple, què diríem de Ferran Adrià si fos madrileny i de Mònica Terribas si fos de Lepe? Els trobaríem ridículs? Crec que, sens dubte, els elogis generalitzats dels catalans envers aquestes dues figures mediàtiques es convertirien en mofes.
Ernesto Sábato a El escritor y sus fantasmas va dir: “La fama es un conjunto de equivocaciones, y muy menudo un artista es alabado por los defectos que le debilitan”.
No seré jo qui m’acarnissi amb Ferran Adrià per tenir un bon Pigmalió al darrere o a la Mònica Terribas per creure que cal fer cara de ser intel·ligent perquè et considerin intel·ligent. Si em volgués acarnissar amb algú, més aviat hauria parlar de personatges tan mediocres i mesquins com la Pilar Rahola o el Salvador Sostres, però... sincerament, no val la pena perdre el temps amb gent d’aquesta mena.
...
Ernesto Sábato a El escritor y sus fantasmas va dir: “La fama es un conjunto de equivocaciones, y muy menudo un artista es alabado por los defectos que le debilitan”.
No seré jo qui m’acarnissi amb Ferran Adrià per tenir un bon Pigmalió al darrere o a la Mònica Terribas per creure que cal fer cara de ser intel·ligent perquè et considerin intel·ligent. Si em volgués acarnissar amb algú, més aviat hauria parlar de personatges tan mediocres i mesquins com la Pilar Rahola o el Salvador Sostres, però... sincerament, no val la pena perdre el temps amb gent d’aquesta mena.
...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)