diumenge, 2 de novembre del 2008

Oco!

El Mercat de Música Viva de Vic, a finals de setembre, i la Fira Mediterrània de Manresa, aquest darrer cap de setmana, ens han donat l'oportunitat de fer un tast del directe d'Oco!, el darrer disc de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, publicat aquest estiu, i que es presentarà a l'Auditori de Barcelona el proper 21 de novembre.

Com ells mateixos expliquen en la presentació de l'espectacle, Oco! és l'expressió que es fa servir a les Terres de l'Ebre per advertir algú d'un perill imminent, i el grup tortosí utilitza aquí la música i la ironia de les seves lletres per advertir-nos sobre amenaces del nostre temps, com el canvi climàtic o l'especulació immobiliària. Hi ha també, com en discs anteriors, temes on es barregen un punt de melangia pels temps perduts i una mirada irònica sobre el món que ens deixen aquests canvis, com el Tren Banyero, que amb un gens melangiós ritme de rumba ens recorda el desaparegut ferrocarril que unia Terol amb les platges del Delta. Els seguidors dels Quicos ja sabem que els trens són ─com diria Machín─ una debilidad del grup, que ja han expressat a ritme de salsa (Torna el Carrilet) i de vals (El Carrilet de la Cava). Aquí la rumba es barreja sense solució de continuïtat amb una jota que fa de contrapunt sentimental a la celebració festiva del record.

Aquesta diversitat d'estils musicals que el grup combina amb les formes tradicionals del folklore de la seva terra són una de les característiques distintives de les seves creacions i marca l'originalitat de la seva proposta en el marc de la música tradicional catalana. A Oco! no hi ha només rumba i jota, hi ha també fandango (Fandango de la Fresneda), bolero (Diuen que lo peix és car), cançons de batre (Lo preu de dormir tranquil), albaes valencianes (Una casa per a viure) i composicions originals tan interessants com difícils de classificar, com la que dona títol al disc, divertida i trepidant. I sobretot hi ha uns magnífics arranjaments on els ritmes tradicionals s'enriqueixen amb una bateria de pulsió funky, els solos de guitarra i baix tenen resonàncies jazzístiques i l'acordió ens pot portar una evocació arabitzant. Aquest instrument té una notòria presència al disc, en detriment dels teclats que primaven en peces anteriors, reforçant així una sonaritat evocadora de festes de carrer i balls populars.

Una diversitat i riquesa musical ─i això és potser el més interessant─ que està sempre al servei de la crítica social que, com no es cansen de repetir el Quicos, és l'esperit original de la jota: fer una crónica irònica de la realitat per denunciar-ne els abusos i les contradiccions. Res d'això és nou en el treball del grup tortosí, però Oco! resulta, en tot cas, una reactualització brillant del millor del seu estil.

No hi ha, és veritat, en aquest disc cap peça tan subtilment lírica com Pregunteu-li a l'olivera ─guardonada com el millor tema folk de 2004 en els premis Enderrock─, inclosa en l'anterior disc del grup, No es pot viure! Però el conjunt, molt equilibrat, resulta potser més dinàmic i festiu que el precedent. Algunes peces, com El preu de dormir tranquil ─extraordinàries les veus quasi a capella de Quico (Artur Gaya) i el Noi (Quique Pedret) sobre el ritme marcat per una gerra, uns cascabells de cavalleria, una pedra fregant i picant l'aixada i la pulsió del contrabaix─ encara necessiten treball per ser en el directe tan brillants com en el disc; tanmateix, cap afeccionat al treball dels Quicos, a la música d'aprop de l'Ebre i, especialment, a la jota quedarà decebut. No endebades el disc es tanca amb un homenatge al mestres joteros ─Canalero, Boca de Bou, Saborido, Carrinya, Caragol...─ en el qual Gaya i Pedret mostren el seu domini dels diferents estils "dels antics".

Si ho voleu comprovar vosaltres mateixos, ja ho sabeu, el 21 a l'Auditori.
...

Tres consideracions que son quatre


  1. Diuen que hi ha a Terrassa una petita controvèrsia sobre la possibilitat que la colla dels Minyons participi a competicions castelleres. A mi em va agradar saber, fa ja uns quants anys, que es negaven a participar en concursos i a actuar a places de braus. Ja en tenim prou de gimnàstica dels mals instints amb els esports competitius.

  2. Per què TV3 diu que ens informa d’allò que passa al món i de per què passa si els seus noticiaris van carregats de trivialitats?

  3. Per què els mitjans centralistes (barcelonins) negligeixen sistemàticament totes les notícies sobre activitats culturals de Terrassa (excepte el jazz, i ves a saber quan costa aquesta excepció)?

Us ha agradat el meu hat-trick de consideracions? No? Doncs a mi tampoc m’agrada l’expressió hat-trick. Per què no dir directament trio? Però es veu que als mitjans catalans ha fet fortuna, fins i tot ha donat nom a un programa esportiu de TV3 i sembla que ningú no s’hagi queixat. Imagineu-vos si la ximpleria dels periodistes esportius hagués arribat fins al punt d’enamorar-se d’una paraula castellana: «Tripleta Barça». Quin escàndol llavors, oi?.

...


...

dissabte, 1 de novembre del 2008

La civilització

De sobte m'he adonat, parlant amb aquesta dona davant d'una escultura d'Albert Novellon, com se m'escapa de les mans el concepte de civilització. Vaig les formes polièdriques sorgint de la pedra nua, natural, rugosa i aspra, i a mi se m'obre davant dels ulls el camí del perfeccionament personal que ens ofereix la cultura, l'educació; sí, a la manera noucentista potser en la meta, però no pas en el procés, perquè veig sorgir igual aquesta bellesa del marbre negre ─una gran pedra d'aparença vulgar que ningú més que l'artista endevinaria capaç de contenir tanta perfecció en el seu ventre fred─ que del conglomerat rogent, fill pobre de la riera.

Per a mi, això és la civilització, com ho era saber descobrir el cor sagnant del rigor formal, de la rigidesa social, en aquella obra amb què Albert Novellon va guanyar la darrera Biennal Ciutat de Terrassa, l'any 1975.

Jo veig tota l'obra de Novellon com l'esforç de pensar el món, amb rigor i capteniment, sense deixar que l'abstracció i les idees, necessàries per avançar com a comunitat, ens facin oblidar que tenim els peus arrelats a la terra, que l'obra humana ─aquest treball pacient i rigorós que extreu cilindres perfectes o la tersa pell d'una verge del cor del marbre─ ha de ser humil, perquè no som més que dipositaris dels colors i les textures, dels ritmes i les vibracions de la natura.

Però la meva interlocutora veu aquest pensament en forma d'hexàgon sorgit del cor de la pedra no a la meva manera, com una promesa, sinó com una amenaça. Les arestes com un ganivet. I valora les formes inacabades com una victòria de la naturalesa sobre cubs, cercles i dodecàedres. I tot i que l'artista, que l'escolta, no sembla estar-hi d'acord, el títol de la mostra, Núvols d'acer, sembla contenir una contradicció feixuga.

Busco alguna resposta en els poemes d'en Feliu Formosa, els quinze tannkas que acompanyen les quinze pintures i les quinze escultures de Novellon en el llibre d'igual títol que la mostra. Però no em donen pas una resposta, si de cas més incògnites:

Rera els turons
propers s'alcen els riscos
de la muntanya
sagrada que enarbora
tants ancestrals enigmes.


L'obertura de la temporada d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals ens ha deixat, doncs, un octubre ple a vessar de noves preguntes. La primera mostra, la de Xavi González, trencava en l'arrencada el que esperàvem d'ell, amb una obra nova i espectacular. Diferent. Una obra impactant on les persones ─dones, nens, criatures vulnerables─ agafen tot el protagonisme.

Hi ha un dolor immens en la nova obra de González, una tristor punyent, on resulta difícil trobar una espurna d'esperança, malgrat la resolució dels vius per seguir vivint, l'impuls de la vida per perpetuar-se. González retrata les víctimes, els marginats, en el buit immens, lluny de la civilització, o amagades en les seves clavegueres.


Les obres, de grans dimensions, i el seu tema impressionen tant com la depurada tècnica pictòrica. La riquesa de matisos d'una gamma reduïda a l'ocre, el banc i el negre, el joc de gruixos i transparències, les superfícies texturades a base de gratar i lluitar contra la matèria, la perfecció del dibuix que es revela en petits detalls, com l'escorzo de la mà que aquest nen que ens mira estira cap a nosaltres...

Mentre torno a mirar el quadre on un home esventrat ocupa el centre de la composició, i un altre hi furga com un voltor, em pregunto si aquestes dues mostres, tan diferents, no són en realitat complementàries: pura vida, pobra i maldestra, miserable però perseverant versus el pensament que ens eleva lluny de la realitat mundana, cap als núvols.

Em pregunto a qui fereixen les arestes de la nostra civilització.


...