tag:blogger.com,1999:blog-377978772024-03-14T16:29:08.809+01:00Terrassa-O-CultaLa cultura d'una ciutat no es defineix pel que hi passa, sinó per allò que fan els seus ciutadans i allò que els interessa.Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.comBlogger140125tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-54947250671949343042011-11-06T17:52:00.001+01:002011-11-06T17:53:38.278+01:00Morera<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgpvoJUHmDsWvT2uMag1E7_ZbIfD1eP1AvFvcGPrOcJSf9Fbb1DsLyZJdBaaXq2pp7LY_uqJSNEVj4ZqQtrMrRl19oi7GEHZwe9LYmo8dWMKk5gsjrx4NkdHdmFy6z839AAVA3i/s1600/DSCN1328_edited.JPG" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgpvoJUHmDsWvT2uMag1E7_ZbIfD1eP1AvFvcGPrOcJSf9Fbb1DsLyZJdBaaXq2pp7LY_uqJSNEVj4ZqQtrMrRl19oi7GEHZwe9LYmo8dWMKk5gsjrx4NkdHdmFy6z839AAVA3i/s200/DSCN1328_edited.JPG" width="150" /></a></div>L'amic Ignasi Utset m'envia un article que va aparèixer al diari britànic <i>The Telegraph</i> el passat desembre, <a href="http://www.telegraph.co.uk/expat/expatlife/8221445/My-friendship-with-Jacint-Morera-one-of-Catalonias-most-underrated-artists.html#disqus_thread" target="_blank">"My friendship with Jacint Morera, one of Catalonia’s most underrated artists"</a>, en ocasió de l'exposició antològica que va dedicar a l'artista terrassenc el centre Cultural Unnim. El signa <a href="http://fi.linkedin.com/pub/roger-no%C3%ABl-smith/12/367/490" target="_blank">Roger Noël Smith</a>, britànic, actualment professor d'anglès en una universitat finesa i amic personal d'en Jacint Morera. Un article excel·lent, que explica molt bé com era l'artista i com era Amics de les Arts quan ell vivia i hi exposava. No deixeu de llegir-lo.<br />
<span class="Apple-style-span" style="color: white;">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-78513383766216183162011-08-07T19:33:00.002+02:002011-08-07T19:34:04.826+02:00Tallers d'artistesTerrassa Arts Visuals convida els artistes terrassencs a obrir els seus tallers. No és una proposta nova (Amics de les Arts va organitzar durant tres anys la iniciativa <i>POE: Portes Obertes dels Estudis</i>, coordinada per la <a href="http://www.ratsoriano.com/" target="_blank">Rat Soriano</a>), però aquest cop s'afegeixen a la pintura i a l'escultura, l'arquitectura i el disseny, que pot oferir al públic una varietat i riquesa d'experiències molt interessant.<br />
<br />
La convocatòria per aquestes visites és per als dies 19 i 20 de maig de 2012, però la selecció es farà aquesta propera tardor, pel que els artistes i creadors interessats a participar-hi han de <b>lliurar un dossier de presentació</b> <b>(</b>tres imatges d'obres i una de l'estudi, una petita presentació del taller i de l'obra, el CV de l'artista, entre altres coses) a la Tallers Oberts (Casa Soler i Palet, Fontvella, 28) o al correu electrònic <a href="mailto:toberts@gmail.com">toberts@gmail.com</a>, on també es pot demanar informació més detallada de les condicions.<br />
<br />
Naturalment, són condicions bàsiques tenir un taller o estudi a Terrassa i estar disposat a obrir-lo al públic. Cal consultar si s'inclouen a la iniciativa tallers d'artistes terrassencs situats en localitats properes (Matadepera, Sant Miquel de Guanteres, Vacarisses, etc.)<br />
<span class="Apple-style-span" style="color: white;">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-32174618716951560162011-01-16T23:35:00.005+01:002011-01-16T23:43:00.053+01:00Sobre la reutilització de materials de rebuig en la pràctica artística<div align="justify">"Desde el ámbito plástico, estético, político, dotar de nuevos significados alguna cosa es una forma de posicionamiento. ¿Quién ha de definir la durabilidad o sentido de aquello que nos rodea de forma cotidiana? Para mi, reciclar supone una oportunidad para reformular el carácter transitorio; reducir la velocidad, ampliar la memoria que todo utensilio lleva grabada; amplificar o redefinir su significado; protestar. Una madera de obra abandonada, desechada, está cargada de historia, el tiempo la ha golpeado y moldeado; que mejor base para reformularla mediante un trabajo plástico... La propuesta que lanzo para el taller es la de extrapolar el sentido a otro objeto. Reencarnemos objetos desechados" (Juan Carlos Estudillo). </div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><p align="justify"><br />"Estem envoltats d’objectes amb significats concrets, utilitats específiques i vides molt curtes, efímeres gairebé. Subvertir l’ordre establert se’ns presenta com una opció estimulant, tant si adoptem una postura manifestament crítica i/o intimista i poètica. Mitjançant els nostres objectes quotidians podem plantejar noves relacions de significats -discursos sorprenents, originals-, si els modifiquem i/o si els combinem, conscient o inconscientment, amb una intencionalitat concreta. Els nostres objectes tenen significats que enllacen amb la nostra pròpia història o amb el nostre bagatge emocional; tenen una intimitat. També podem jugar amb ells -o amb objectes pertanyents a d’altres persones- des d’una posició més personal, des de l’experiència i la memòria, per construir universos poètics carregats d’intimitat. Podem fer l’exercici de treballar-nos a nosaltres mateixos des de la plàstica i la poètica de les nostres “coses”" (Roser López Monsó).<br /></p>Jordi F. Fernándezhttp://www.blogger.com/profile/05799964083079496574noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-3124767144584583182011-01-09T01:47:00.000+01:002011-01-09T01:47:35.814+01:00Art i reciclatgeUna exposició interessant a Amics de les Arts i Joventuts Musicals: <a href="http://www.amicsdelesarts-jjmm.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=160:inaugurada-la-mostra-qreciclartq&catid=62:interdisciplinar" target="_blank">ReciclArt</a><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://www.amicsdelesarts-jjmm.cat/images/stories/IMG_7005_pet.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="http://www.amicsdelesarts-jjmm.cat/images/stories/IMG_7005_pet.jpg" width="310" /></a></div>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-22090487574268015642010-12-28T17:43:00.011+01:002010-12-29T23:09:01.575+01:00Sobre el espíritu perdido de EuropaEn 1935, tres años antes de su muerte, Edmund Husserl pronunció, en Viena y Praga, las célebres conferencias sobre la crisis de la humanidad europea. El adjetivo «europea» señalaba para él una identidad espiritual que iba a más allá de la Europa geográfica y que nació con la antigua filosofía griega. Según él, esta filosofía, por primera vez en la Historia, comprendió el mundo (el mundo en su conjunto) como un interrogante que debía ser resuelto. Y se enfrentó con ese interrogante, no para satisfacer tal o cual necesidad práctica, sino porque la «pasión por el conocimiento se había adueñado del hombre».<br />
<br />
La crisis de la que Husserl hablaba le parecía tan profunda que se preguntaba si Europa se encontraba aún en condiciones de sobrevivir a la misma. Creía ver las raíces de la crisis en los inicios de la Edad Moderna, en Galileo y en Descartes, en el carácter unilateral de las ciencias europeas que habían reducido el mundo a un simple objeto de exploración técnica y matemática y habían excluido de su horizonte el mundo concreto de la vida, <em>die Lebenswelt</em>, como decía Husserl. El desarrollo de las ciencias llevó al hombre hacia los espacios cerrados de las disciplinas especializadas. Cuanto más avanzaba éste en su conocimiento, más perdía de vista el conjunto del mundo. Ensalzado antaño por Descartes como «dueño y señor de la naturaleza», el hombre se convirtió en una simple cosa en manos de fuerzas (las de la técnica, de la política, de la Historia) que le excedían, le sobrepasaban, le poseían. Y si este ha sido el proceso, comenta Husserl, Europa ha sido el escenario, el tiempo de esta transformación y renuncia, llevada al extremo de la imposibilidad de una restauración, de una vuelta al espacio original de pensamiento, un proyecto que de forma dramática Husserl reconoce imposible de recuperar: <em>dieser Traum ist ausgeträumt</em>, es decir, es un sueño soñado.<br />
<br />
Fragmento de «El futuro de Europa» de Francisco Jarauta, <em>Le Monde Diplomatique</em>, n. 182Jordi F. Fernándezhttp://www.blogger.com/profile/05799964083079496574noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-78453293156916720342010-12-06T16:26:00.001+01:002010-12-06T16:31:18.030+01:00Des de BerlinEl <a href="http://www.gonzalezdegara.com/" target="_blank">Xavi González</a> exposa a Berlin, a la SevenStar Gallery. Va inaugurar el 27 de novembre i la mostra serà oberta fins el 15 de maig, així que teniu temps de trobar un moment per passar per la capital alemanya. <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhvKQSzKUb3iYsEUc1TYRU9uhHTp_ZGcsnONjJdQdd_emfbP9jtXslRfa6CSgTwknogSx1xlqs-vVzrRbLZ3t9O0p5pc98RxgCBbCTN76WyPdxJ4nldL-YYFwqb7tU7xiBBliHv/s1600/xgonz_berlin.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="220" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhvKQSzKUb3iYsEUc1TYRU9uhHTp_ZGcsnONjJdQdd_emfbP9jtXslRfa6CSgTwknogSx1xlqs-vVzrRbLZ3t9O0p5pc98RxgCBbCTN76WyPdxJ4nldL-YYFwqb7tU7xiBBliHv/s320/xgonz_berlin.JPG" width="320" /> </a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div>El Xavi ens envia també un video del muntatge i la inauguració.<br />
<br />
<div style="text-align: center;"><object height="260" width="320"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/5QJlsSmVz50?fs=1&hl=es_ES"></param><param name="allowFullScreen" value="true"></param><param name="allowscriptaccess" value="always"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/5QJlsSmVz50?fs=1&hl=es_ES" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="320" height="260"></embed></object></div><br />
Bona música!!<br />
<span style="color: white;">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-37961959990602759882010-12-05T20:47:00.002+01:002013-08-13T10:34:34.533+02:00MosaicsConfesso que li tinc una certa antipatia a la figura del Santiago Padrós, mosaïcista terrassenc, autor, entre altres obres, dels mosaics de la basílica del Valle de los Caídos (1951). Us dóna aquesta referència una pista de les meves dificultats amb el personatge? <br />
<br />
Ara es publica un <a href="http://www.terrassadigital.cat/detall_actualitat/?id=6217" target="_blank">llibre sobre la seva figura</a> i sobre els mosaïcistes que van col·laborar amb el seu taller, obra de la historiadora <a href="https://sites.google.com/site/fernandezalvarezana/curriculum" target="_blank">Ana Fernández</a>: <i>Tessel·la a tessel·la. Els mosaïcistes del taller de Sant-Yago Padrós</i>, que recupera una grafia del nom de l'artista que comença a aparèixer, segons crec recordar, cap a mitjans anys cinquanta, no així en les nombroses referències periodístiques que el citen durant els anys quaranta, quan, amb poc més de 20 anys, assumeix importants responsabilitats polítiques en la gestió cultural i artística de la ciutat com a membre destacat de l'aparell local del règim franquista.<br />
<br />
<div style="text-align: right;">
</div>
<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right; margin-left: 1em; text-align: right;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.unav.es/gep/dors/fotos/Ed4.38.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="199" src="http://www.unav.es/gep/dors/fotos/Ed4.38.jpg" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><i>Santiago Padrós amb Eugeni d'Ors</i></td></tr>
</tbody></table>
És evident que la vàlua d'un artista no pot mesurar-se per les seves filiacions polítiques, però és que més enllà de la curiositat de fer servir una tècnica singular per inusual (i amb un estil volgudament classicista, inspirat en els mosaics romans i sense la gràcia estèticament subversiva del <i>trencadís</i> modernista), jo trobo Padrós artísticament molt mediocre, i crec que la seva <i>rellevància</i> en el Panteó artístic local és una cuidada construcció fabricada des de les posicions de poder que va ocupar. No deixa de ser curiós que alguna de les biografies de Padrós, com la que figura en un web dedicat al Valle de los Caídos <span style="background-color: white;"><span style="color: #6aa84f;">[el web www.cuelgamuros.com ha estat despublicat i hem canviat les fotografies inicials d'aquest article]</span><span style="color: blue;"> </span></span>, expliqui, sense gaire manies, la seva meteòrica carrera (1942-43) a la Universitat de Barcelona i el seu posterior periple formatiu per l'Alemanya nazi, incloent-hi una beca de la Fundació Alexander Von Humboldt, que entre 1925 i 1945 va ser una eina del Reich alemany per promoure l'alineament ideològic pro-nazi de joves científics i artistes de tota Europa (ben diferent, doncs, de l'actual <a href="http://www.humboldt-foundation.de/web/home.html" target="_blank">Fundació Alexander Von Humboldt</a>, que va ser refundada el 1953 pel govern federal alemany).<br />
<br />
<div style="text-align: left;">
</div>
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left; margin-right: 1em; text-align: left;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://www.valledeloscaidos.es/photos/monumento/paso/paso19_ph5.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="http://www.valledeloscaidos.es/photos/monumento/paso/paso19_ph5.jpg" width="240" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><i>Mosaic de Padrós al Valle de los Caídos</i></td></tr>
</tbody></table>
Això no té per què restar interès a l'obra d'Ana Fernández, sobretot si, com sembla, la historiadora ha dedicat una part important del llibre a recuperar la memòria dels que van treballar per a Padrós. Sí em sembla important, però, no oblidar el context històric en el qual es va desenvolupar la seva carrera, per posar allà on toca l'exclamació que va fer davant meu un historiador local, astorat pel meu escepticisme sobre la vàlua artística del personatge: <i>"Però si ha estat un dels més importants mosaïcistes de l'Estat!"</i>, cosa que segurament és certa per dos motius evidents. El primer és que el mosaic com a tècnica artística ha tingut poquíssims practicants durant el segle XX amb posterioritat a la seva freqüent aplicació en l'arquitectura modernista. El segon és que la Guerra Civil va provocar no només la sortida a l'exili de molts artistes, sinó un anorreament de la modernitat i una desvinculació total de l'art que es feia a Catalunya i a Espanya dels corrents de la contemporaneïtat de l'època, una connexió que no es va recuperar fins els anys seixanta.<br />
<br />
A Padrós el va consagrar com artista Eugeni d'Ors, tot convidant-lo a un Saló dels Onze, i el va popularitzar una obra faraònica i de mal gust erigida a major glòria de la "Cruzada Nacional". El mateix Ors que va acusar Jacint Morera de plagi perquè va proposar al Saló una <i>relectura</i> d'El Greco que no es va entendre, i el mateix monument on van deixar suor i sang milers de presoners republicans a qui es va fer pagar amb treballs forçats la seva fidelitat a la legalitat republicana. Tot un poema, no?Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-85245638191041919422010-11-14T01:51:00.000+01:002010-11-14T01:51:40.226+01:00Escrit(o)s (im)prescindibles: Temps i una mica d'ordre<a href="http://im-prescindible.blogspot.com/2010/11/temps-i-una-mica-dordre.html?spref=bl">Escrit(o)s (im)prescindibles: Temps i una mica d'ordre</a>: "Unes setmanes de feina molt intensa i el temps se'ns escola entre els dits, i amb ell les paraules que voldríem anotar al blog (paraules com..."Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-48797539188689901372010-11-13T23:50:00.076+01:002010-11-14T00:51:34.743+01:00Pacte Cívic per la Cultura de TerrassaAhir vam tenir nova reunió per parlar del Pacte Cívic per la Cultura de Terrassa. Fa uns dies veiem, a la Comissió Permanent del Pacte, el document que ha elaborat una consultoria a partir de les conclusions de les comissions sectorials d'arts escèniques, música, arts visuals, lectura pública i patrimoni, i de diverses entrevistes a persones significatives de la cultura de Terrassa (ja sigui per la seva trajectòria personal o pel càrrec que ocupen). Ahir ens vam trobar el membres del Consell de Cultura de designació directa, i la impressió general va ser més positiva que a la reunió de la Permanent.<br />
<br />
En general, tots valorem el fet de comptar amb un document que fa l'esforç de fer una diagnosi general dels actius i de les mancances del teixit cultural de Terrassa i de marcar uns eixos estratègics per emmarcar el futur, prou concrets en l'orientació, prou amplis perquè hi puguin donar suport totes les forces polítiques i institucions de diverses sensibilitats.<br />
<br />
Jo, ja ho he dit en les dues reunions, hi trobo a faltar coses importants: la diagnosi es "descuida" activitats destacades (una bona part vinculades a accions de la nostra entitat, Amics de les Arts i Joventuts Musicals) que no sé si poden fer variar massa les conclusions, però que fan mal als ulls. Són coses com parlar del Festival de Jazz però oblidar-se de la temporada estable de la <a href="http://www.amicsdelesarts-jjmm.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=116&Itemid=168" target="_blank">Nova Jazz Cava</a>; com no esmentar el nostre <a href="http://www.amicsdelesarts-jjmm.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=83&Itemid=101" target="_blank">Grup de Teatre</a> (una de les poques companyies no professionals catalanes amb més de 30 anys de trajectòria); com no dir res del <a href="http://www.amicsdelesarts-jjmm.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=89&Itemid=107" target="_blank">Concurs de Música de Campra Montserrat Alavedra</a>; o fins i tot deixar-se el Premi Ricard Camí de pintura d'Unnim.<br />
<br />
Quant als objectius i els eixos, trobo que no estan ben articulats amb la diagnosi. I falta una anàlisi de les pautes culturals dels públics de Terrassa i del seu entorn (ahir es va dir, i tots vam admetre que es tractaria de fer un estudi que no és gens fàcil, perquè no hi ha dades).<br />
<br />
La proposta del regidor de Cultura és recollir en una versió revisada totes les mancances d'informació detectades, i plantejar aquest document com un punt de partida per a una nova fase de treball del Consell de Cultura de la ciutat. No és una mala idea, perquè aquesta reflexió conjunta sobre la realitat cultural de la ciutat ens pot ajudar també a nosaltres (les entitats com Amics) a repensar el nostre rol (cosa que nosaltres hem començat a fer i que ens és molt necessari).<br />
<br />
Seguiré informant de com avança el procés.Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-4765753385106321972010-02-28T19:56:00.006+01:002010-02-28T20:15:18.413+01:00Amics de les Arts, en campanya......per defensar la seva permanència als seus estatges del carrer del Teatre 2.<br />
<br />
<b>Llegeix i difon la reivindicació de l'entitat:</b><br />
<br />
<br />
<b><span style="font-size: large;"></span><br />
</b><br />
<div style="color: #dd6500;"><b><a href="http://www.facebook.com/pages/Amics-de-les-Arts-i-Joventuts-Musicals-Terrassa/59572036179?ref=mf" target="_blank"><span style="font-size: large;">80 anys aquí... i volem seguir així!!!!</span></a></b></div><b></b><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiwK_MYo5M2KuviWpbZNcDy7El7Jd3SWENuOXq8rCi7CvviwymauNFDZoUbnfGLpZ0sddhJm2dgv12nr-03gTsITaS3s7PqeDTptfpxCNzIsAy6KBPp5GNFeEqbp5JdCHJIb2ax/s1600-h/Article+Adela+Farr%C3%A9+DdT+26.02.10.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="232" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiwK_MYo5M2KuviWpbZNcDy7El7Jd3SWENuOXq8rCi7CvviwymauNFDZoUbnfGLpZ0sddhJm2dgv12nr-03gTsITaS3s7PqeDTptfpxCNzIsAy6KBPp5GNFeEqbp5JdCHJIb2ax/s400/Article+Adela+Farr%C3%A9+DdT+26.02.10.jpg" width="400" /></a></div><br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<span style="color: black; font-size: small;">Clica la imatge per ampliar-la i llegir el text</span><br />
<br />
<div style="color: white;">...</div>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-45241607940088804822009-11-29T20:19:00.003+01:002009-11-29T20:25:14.360+01:0025 de novembre: contra la violència envers les donesUs tenim abandonats, però no oblidats. Us proposo una reflexió reivindicativa a partir d'una obra literària. La trobareu aquí:<br /><br /><a href="http://im-prescindible.blogspot.com/2009/11/contra-la-violencia-de-genere.html" target="_blank"><span style="font-style: italic;">"Contra la violència de gènere"</span></a><br /><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-26223489640496137042009-08-05T12:52:00.008+02:002009-08-05T13:48:29.089+02:00En, de, a, per...Un efecte imprevist de la crisi: irritació gramatical! El centre de Terrassa és ple de cartells que ofereixen locals comercials que s'han quedat buits en els darrers mesos. Alguns perquè el negoci no debia anar prou bé, d'altres perquè, arribat el moment de retirar-se, els propietaris no tenien hereus que vulguessin continuar amb l'establiment de tota la vida. Aquest és el cas de la <span style="font-weight: bold; color: rgb(204, 102, 0);">Llibreria Gorina</span>, per exemple, que va tancar el passat 31 de juliol (per a frustració meva, perquè em vaig distreure i no vaig poder comprar cap de les estilogràfiques que tenien d'oferta!!!).<br /><br />Però no és de comiats que vull parlar, sinó de tots aquests cartells que ofereixen locals "<span style="font-weight: bold;">en</span> lloguer", enlloc d'oferir locals "<span style="font-weight: bold;">de</span> lloguer" que és el que al meu entendre s'escau. Amb les definicions del diccionari a la mà no sembla que la primera fórmula s'ajusti a l'ús <span style="font-style: italic;">nautral </span>de la proposició "en" en català. Aquesta indica l'espai on es desenvolupa l'acció o el fet descrit (<span style="font-style: italic;">Hi ha moltes botigues en aquesta plaça</span>), el temps en el qual l'acció succeeix (<span style="font-style: italic;">Ha fet tots els deures en una tarda</span>), la direcció d'un desplaçament (<span style="font-style: italic;">Anirem en aquella ermita</span>), forma part de locucions adverbials que ens indiquen un estat (<span style="font-style: italic;">en aparença</span>, <span style="font-style: italic;">en dejú</span>...) o una acció causal (<span style="font-style: italic;">En entrar a la sala va veure-la, Va entrebancar-se en sortir</span>) i, finalment, la preposició "en" introdueix l'objecte (nom o infinitiu, la forma nominal del verb) sobre el qual recau l'acció d'alguns verbs: <span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;">'</span>Entossudir-se en una idea', 'Enraderir-se en un treball'</span>...<br /><br />Com a locució adverbial que indica un estat, "en lloguer" fa aigues. Per mi queda clar que si una por dir que "viu <span style="font-weight: bold;">de </span>lloguer", és obvi que un pis buit que s'anuncia està (és) "de lloguer". El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, d'altra banda, donacom a forma correcta "<span style="font-weight: bold;">a</span> lloguer" en frases com <span style="font-style: italic;">'Donar un pis a lloguer'</span> o <span style="font-style: italic;">'Agafar un pis a lloguer'</span>.<br /><br />Tot, en definitiva, sembla dir-nos que "en lloguer" és una adaptació un xic forçada del castellà "en alquiler", que dit sigui de pasada, en altres contrades té un ús menys freqüent que el més actiu "se alquila". Com ara hi ha abundoses oportunitats per errar i encertar, penso que les agències immobiliàries poden arribar a fer de l'ús de les preposicions adients un tret d'imatge de marca. Fins i tot rebutjant l'impronunciable "en lloguer", els queda "a lloguer", "de lloguer", "per llogar" i "es lloga". Tria i remena!<br /><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span><br /><span style="font-style: italic;"></span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-21551935085837614532009-07-25T23:31:00.000+02:002013-08-13T10:14:41.608+02:00Per amor a l'art. Volum II<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOw54ODCicXuOUtT1eF4MYWfaAWFRhaAelGidhG_yS2dLHzCtUyNv6w5UTy_9_NTXclvo2Hc_k8b5arRs3popmR_aL0HhZPcNyS4z5rKgyXP6CceQmZB-K4ezqycXtSteWJ3CW/s1600-h/img189.jpg" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5357593222130457330" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOw54ODCicXuOUtT1eF4MYWfaAWFRhaAelGidhG_yS2dLHzCtUyNv6w5UTy_9_NTXclvo2Hc_k8b5arRs3popmR_aL0HhZPcNyS4z5rKgyXP6CceQmZB-K4ezqycXtSteWJ3CW/s200/img189.jpg" style="cursor: pointer; float: left; height: 200px; margin: 0pt 10px 10px 0pt; width: 144px;" /></a>Tot i que fa mesos que es va publicar i que l'alcalde Pere Navarro va tenir la gentilesa de presidir la seva presentació publica, no havia comentat encara aquí l'aparició del segon volum de la història d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, del que sóc autora.<br />
<br />
<div>
És un llibre que parla de la postguerra i de com l'entitat i els seus socis ("ximples" i "tigres") van fer-ho per viure una vida el més "normal" i creativa possible en un entorn gris i feixuc, on uns vencedors tan autosatisfets com cruels imposaven una cultura tronada i mesquina, on el realisme es confonia amb la literalitat; la lírica, amb la glosa grandiloqüent a una idea concreta de pàtria; l'èpica, amb la lloa buida al dictador; l'esperit, amb la moralitat represiva d'una església còmplice; la bellesa, amb un canon clàssic esclerotitzat i sense ànima...</div>
<br />
Llegir la premsa d'una ciutat industrial "de províncies" dels anys 50 (allò a què havia quedat reduïda l'Atenes vallesana d'en Llogueras) és com caminar entre els murs grisos i despersonalitzats de fàbriques i magatzems, per un carrer sense asfaltar d'un extrarradi urbà sembrat de vidres trencats. Entre línies es perceben velades amenaces que es llencen les diferents faccions de la Falange local, mentre els escassos anuncis i les notícies quotidianes ens parlen de restriccions, escassetat, pobresa, desesperació. Cal tenir present aquest entorn per posar en valor uns <strong><span style="color: #cc6600;">Jocs Florals humorístics</span></strong>, com els que organitzava la <span style="color: #cc6600;"><strong>Penya dels Ximples</strong></span><span style="color: black;">, o les seves quotidianes vetlllades musicals.</span><br />
<div>
</div>
<br />
<div>
Un dia m'explicava en <strong><span style="color: #cc6600;">Màrius Samarra</span></strong>, destacat <em>ximple</em>, que en aquells temps la gent, tota la gent, cantava i que ara ja no en sabem (crec que ell no ha vist mai <em>Operación Triunfo</em>!!). Però el cert és que poca cosa més que cantar es podia fer, quan per comprar un tocadiscs Joventuts Musicals va haver de buscar un avalador i sol·licitar un crèdit.</div>
<div>
</div>
<br />
Només en un ambient cultural (o podríem dir <em>anticultural</em>) com el que viu Terrassa des del 1940 i fins a mitjans dels 60, es pot entendre perquè la <span style="color: #cc6600; font-weight: bold;">Biennal de Pintura</span> que organitza l'entitat genera tanta polèmica; una polèmica que dóna totalment l'esquena a allò que està passant amb l'art en l'àmbit internacional i, fins i tot, a Barcelona o Madrid. Vilatans i autoritats locals clamen pel cànon de bellesa "natural" d'origen "diví", mentre els artistes de <span style="color: #cc6600; font-weight: bold;">Dau al Set </span>exploren el terror dels somnis, Picasso mira els seus personatges a través d'un mirall trencat i Bacon pinta fins a 40 vegades la seva anima torturada a través de la imatge del papa Inocenci X. Els més joves concorren a la Biennal amb collages i obres <span style="font-style: italic;">anti-pictòriques</span> que volen qüestionar el que consideren "complicitat amb la mercantilització de l'art" d'informalistes com <span style="color: black;">Tàpies</span>, Guinovart, Millares, Guerrero, Feito... que aleshores triomfen fora d'Espanya, mentre aquí es blasmen els esgrafiats de Picasso a la façana Col·legi d'Arquitectes de Barcelona que algú defineix com a "garabatos".<br />
<br />
El llibre també recull anècdotes divertides de la vida social de l'entitat, espacialment les facècies de la Penya dels Ximples, com la que fa pocs dies recordava el <span style="font-style: italic;">Diari de Terrassa</span>, sobre l'aposta que els membres d'aquest grup van fer el 1959 sobre les possibilitats que l'home arribés a la Lluna. Durant deu anys, la tertúlia va seguir amb atenció la carrera espaial de russos i americans i, el 1969, els incrèduls perdedors van pagar puntualment el sopar empenyorat en un contracte d'honor signat 10 anys abans pels membres de la Penya.<br />
<br />
Bé, jo m'ho vaig passar força bé escribint el llibre. Confio que us ho passeu igual de bé llegint-lo. Ara Amics de les Arts és tancat per vacances (de l'1 al 31 d'agost), però a partir de l'1 de setembre, si no el teniu, podeu aconseguir el llibre a la secretaria (entrada per Sant Pere, 46, de dilluns a divendres, de 17h a 20h), tant si sou socis com si no.<br />
<span style="color: white;">...</span><br />
<div>
</div>
Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-79249381517716112082009-06-04T01:11:00.003+02:002009-06-04T02:16:43.390+02:00Néixer a TerrassaCom compro més diaris dels que les meves múltiples obligacions em permeten llegir i sóc de les que encara troba utilitats domèstiques diverses al paper premsa, tinc per costum "repescar" amb unes quantes setmanes de retard (mentre feinejo a la cuina, al bany, al racó de la galeria on viu el gos...) notícies que m'havien passat inadvertides.<br /><br />Va cridar la meva atenció una notícia a <em>El País</em> sobre la darrera novel·la de l'anglès Martin Amis, que el magteix autor va presentar al Hay de Granada a primers de maig i mentre la llegia els ulls se me'n van anar a la columna del costat, dedicada a una mostra de cinema <em>underground</em> català que es va dur a terme a Nova York en el marc del festival cultural Catalan Days. Una frase sobresortia cap al final de la columna: <em>"Padrós tuvo la mala suerte de nacer en Terrassa. Si lo hubiera hecho en Nueva York o en Londres su cine hoy sería conocido internacionalmente."</em> Així ho afirmava <a href="http://www.martirom.cat/"><strong><span style="color:#cc6600;">Martí Rom</span></strong></a>, cinèfil i conegut entre d'altres coses per haver estat responsable de la Central del Curt (1979-1982), distribuïdora de cinema alternatiu.<br /><br />La veritat és que la frase m'ha fet pensar força, perquè si bé és cert que el nostre país és bastant mesquí a l'hora de reconèixer els mèrits dels seus creadors, no paro de preguntar-me si un cinema com el d'<a href="http://www.tonipadros.com/"><strong><span style="color:#cc6600;">Antoni Padrós</span></strong></a>, el de Pere Portabella, el de Josep Maria Ramon o el de Jacinto Esteva-Grew, haguessin pogut ser el mateix si els seus autors haguessin nascut a Londres o Nova York.<br /><br />Fa temps que el cinema (i, en general, tota la cultura) tenen un marc de referències universal. No podem saber si els referents estètics i culturals del Toni Padrós no haguessin estat molt similars a Londres o NY, però sens dubte la precarietat de mitjans i el context socio-polític en què s'ha desenvolupat la carrera creativa d'aquest cineasta terrassenc han condicionat no només el resultat global, sinó fins i tot la pròpia elecció del mitjà cinematogràfic com a forma d'expresió de les seves inquietuds. En un entorn polític democràtic i amb una indústrua cinematogràfica normalitzada ¿hagués decidit Padrós a dedicar-se al cinema? Ves a saber!<br /><br />Si no hagués nascut a Terrassa... potser mai ens hagués explicat la història de la Shirley Temple. En aquest sentit potser convé recordar les paraules de Mery Cuesta, autora del llibre <em>El terrorismo doméstico de Antoni Padrós en el cine independiente de la España de los años setenta </em>(2003):<br /><blockquote></blockquote><blockquote>"actualmente, la perspectiva de un cine experimental en España se ha cerrado totalmente, ya que no se dan las condiciones germinadoras propicias para el renacimiento de este fenómeno, y lo que es más importante, no se considera necesario". </blockquote><br />Néixer a Terrassa, treballar a Terrassa, viure a Terrassa segurament són tan essencials per al cinema de Padrós perquè des del la <em>perifèria</em> pots mirar la realitat d'una forma diferent i des dels centres industrials funciona millor el marquèting, però no necessàriament la creativitat.<br /><br />Jo, per exemple, no escriuria aquesta columna si no hagués nascut a Terrassa, oi?<br /><span style="color:#ffffff;">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-79411747963396044302009-04-12T16:03:00.008+02:002009-04-12T16:27:53.503+02:00Un Dia per a l'EsperançaEl proper dissabte 18 d'abril, la Plaça Vella acollirà una nova edició a Terrassa de la festa anual d'Intermón Oxfam <span style="font-weight: bold;">Un Dia per a l'Esperança</span>, que aquest any se centra sobre l'acció humanitària d'aquesta organització als camps de refugiats de l'est del Txad i, en concret, en el seu suport als drets d'assistència i protecció de les dones refugiades.<br /><br /><a href="http://www.intermonoxfam.org/red.html?cap=0904-BN-ChapaDE-CAT&rd=http://www.intermonoxfam.org/diaesperanca" target="_blank"><img src="http://www.intermonoxfam.org/cms/HTML/espanol/3516/CAT_banner_boton_trans.gif" border="0" width="150" height="150" /></a><br /><br />Jo treballo a <a href="http://www.intermonoxfam.org/" target="_blank">Intermón Oxfam</a> des de fa 14 anys i, com a persona implicada en el sector de la cooperació, crec fermament que una de les grans aportacions de la nostra època és haver estès socialment el debat sobre la cultura de la solidaritat; haver incorporat la responsabilitat ètica sobre la situació de totes les persones del món als nostres deures i drets com a ciutadans: el deure de ser conscients de les realitats que afavorim, de forma activa o per pura passivitat; el dret de participar en canviar les coses, actuant personalment o exigint que actuin els que ens governen.<br /><br />La cultura i la creació artística, quan valen aquest nom, viuen en permanent dièleg crític amb la realitat, fins i tot amb la mirada conformista, autocomplaent i perpetuadora d'injustícies d'un cert tipus de cooperació. Ho comentàvem fa uns dies aquí mateix a compte de l'estrena d'<a href="http://terrassa-o-culta.blogspot.com/2009/03/antilops.html" target="_blank"><span style="font-style: italic;">Antílops</span> de Henning Mankel</a> al Teatre Alegria. Vull pensar que la feina que fem a Intermón Oxfam no cau en aquest parany, perquè som capaços de mantenir amb rigor una aproximació crítica a la realitat, de manera que puguem intervenir-hi per canviar les coses de veritat, per millorar la vida de les persones.<br /><br />El dia 18 a Terrassa i el cap de setmana del 25 i 26 d'abril a una quarentena de ciutats de tota Espanya teniu ocasió de jutjar-ho vosaltres mateixos.<br /><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-62851425115819146962009-04-10T20:26:00.011+02:002009-04-12T16:03:23.058+02:00Una creu per al JaumeDimarts es feia pública la merescuda concessió de la <span style="font-weight: bold;">Creu de Sant Jordi</span> al terrassenc <span style="font-weight: bold; color: rgb(204, 102, 0);">Jaume Canyameres</span>, actiu promotor de la cultura terrassenca des de fa més de 40 anys i que ha jugat un paper cabdal en la recuperació de figures com <a href="http://www.bartramuria.cat/bartra/index.cfm" target="_blank"><span style="font-weight: bold;">Agustí Bartra</span></a>, <a style="font-weight: bold;" href="http://www.escriptors.cat/autors/muriaa/pagina.php?id_sec=990" target="_blank">Anna Murià</a>, <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Bartol%C3%AD" target="_blank"><span style="font-weight: bold;">Josep Bartolí</span></a> i, ja més recentment, <a style="font-weight: bold;" href="http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=515772&idseccio_PK=1038" target="_blank">Antoni Peyrí</a>. President d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals en els primers anys de la meva vinculació a l'entitat, ara que jo mateixa ocupo aquest càrrec miro amb atenció la seva trajectòria per extreuren el millor mestratge.<br /><br />Un dels aprenentatges a fer de la seva trajectòria com home de cultura és la fidelitat a unes quantes idees. Potser la que més ha perseguit ha estat la recuperació de la memòria i de la creació cultural que la Guerra Civil ens va arrabassar en portar a l'exili alguns dels creadors més interessants del moment, que van continuar la seva trajectòria artística desconnectats de Catalunya. Per en Jaume, l'esforç per <span style="font-style: italic;">portar a casa</span> els artistes <span style="font-style: italic;">transterrats</span> no era només una qüestió de justícia, sinó una necessitat per <span style="font-style: italic;">reconnectar</span> la cultura catalana no només amb el passat, sinó amb una referents internacionals que havia perdut. Avui aquesta afirmació pot sonar una mica exagerada, però l'any 1971, quan la parella Bartra-Murià va tornar a Catalunya, era del tot ajustada.<br /><br />Fa ja uns dies, l'amic <span style="font-weight: bold;">Joan Alcaraz</span> publicava al seu bloc <span style="font-style: italic;">A la brasa i al caliu</span>, una crònica dels seus primers contactes amb el poeta (<a href="http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/114081" target="_blank">"Bartra, tot energia"</a>) que explica prou bé l'ambient cultural en el qual es vivia aleshores. Internet també ens permet fer una llucada al llibre <a href="http://books.google.es/books?id=Qta3qDvckdUC&hl=ca" target="_blank"><span style="font-style: italic;">Conversa amb Bartolí</span></a>, escrit per Jaume Canyameres en col·laboració amb el periodista Salvador Comelles i publicat per Edicions l'Abadia de Montserrat el 1990. En la introducció, el Jaume ho diu clar: <span style="font-style: italic;">"Són gent que hem perdut i que ens han fet falta.</span> <span style="font-style: italic;">Per solidaritat i per l'aportació dels seus coneixements."</span><br /><br />Així, doncs, aquesta Creu de Sant Jordi és també una mica per tots aquells que van haver de marxar i que no sempre van poder tornar per ensenyar-nos tot el que van aprendre tan durament. En nom de tots ells, cla dir: <span style="font-style: italic;">Felicitats</span> <span style="font-style: italic;">i gràcies, Jaume!!!</span><br /><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-37961894141993848422009-03-01T00:15:00.009+01:002009-04-12T16:22:27.701+02:00AntílopsL'escriptor suec <a href="http://www.henningmankell.com/"><span style="font-weight: bold;">Henning Mankell</span></a> s'estima l'Àfrica, on passa la meitat de l'any, en concret a Moçambic, on és el director del Teatre Nacional de Maputo. L'èxit i el reconeixement internacional l'ha obtingut amb el seu detectiu, Wallander, però entre les seves novel·les també hi ha <span style="font-style: italic; font-weight: bold;">El cerebro de Kennedy</span> (no sé si té traducció al català, jo la vaig llegir en l'edició de Tusquets), on denuncia l'explotació a què són sotmesos els africans que són utilitzats com a conillets d'indies per les empreses farmacèutiques occidentals, en "experiments clínics" secrets que més aviat semblen les tortures executades pels nazis en els camps de concentració de la II Guerra Mundial.<br /><br /><span style="font-style: italic;">El cerebro de Kennedy</span> et deixa un regust amargant a la boca i una densa tristor a l'ànima, per la insondable injustícia que s'hi mostra i la cruel impotència amb què la contempla l'autor i, a través d'ell, el lector. <span style="font-weight: bold;"><span style="font-style: italic;">Antílops</span></span>, l'obra de teatre de Mankell que es va estrenar el divendres 27 de febrer al Teatre Alegria de Terrassa, parla també de l'Àfrica i de la crueltat i deshumanització d'un colonialisme que es perllonga a través dels representants de certes agències de cooperació internacional, que menyspreen, maltracten, abusen, però sobretot temen aquelles persones a qui diuen que van a ajudar, però el present i el futur dels quals tant se'ls hi endona a aquests blancs.<br /><br />Però a <span style="font-style: italic;">Antílops </span>hi ha més sarcasme, més insidiosa mala llet que a <span style="font-style: italic;">El cerebro...</span> i aquest matrimoni suec de treballadors del Banc Mundial i l'home que arriba per substituir-los en la seva missió humanitària són escarnits i ridiculitzats, i mostren davant nostre la seva cara més miserable i patètica.<br /><br />Un amic em deia que, com a treballadora d'una ONG potser no m'agradaria, perquè l'obra denuncia les pràctiques de la cooperació internacional. Però el que denuncia Mankell fa anys que ho denuncien també organitzacions com la nostra, on rebutgem aquesta actitud que tan bé expressa un dels personatges ("posem la nostra superioritat intel·lectual i tecnològica al servei del seu desenvolupament") i que em recorda el desagradable te que vaig compartir fa uns anys a Londres amb un directiu del BM, segons el qual la culpa que no s'hagués solucionat ja a l'Àfrica la manca d'accés a l'aigua potable era que les ONG omplíem el cap als"indígenes" i impedíem construir les preses i d'altres grans infraestructures hidràuliques que havien de pal·liar la set del continent. Ell, no cal dir-ho, no hi havia estat mai a l'Àfrica.<br /><br />Els personatges de l'obra tampoc han "estat" mai a l'Àfrica encara que hi visquin, envoltats de mesures de seguretat (alts murs amb vidres, gosson feréstecs, vigilants...). Hàbilment, Mankell subratlla aquest distançament fent que els africans del servei de la parella protagonista siguin literalment <span style="font-style: italic;">transparents</span>. Els personatges hi parlen, però ni els veiem ni tenen cap rèplica. Tot i així, el seu patiment, la injustícia de la seva situació són permanentment presents. Potser els personatges han oblidat on són i per què hi són, però no l'autor.<br /><br />Una obra molt recomenable que, a partir del 7 de març i fins al 29, estarà a la Sala Petita del TNC (que l'ha copproduït amb el Centre d'Arts Esceniques de Terrassa. Si no l'heu pogut veure a l'Alegria, no us la deixeu perdre a Barcelona.<br /><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-66962107769916184322009-02-15T00:33:00.005+01:002009-02-15T01:34:39.043+01:00Amics de les Arts a FacebookSemblava que el canvi d'any ens havia deixat muts, però no és això, sinó que més aviat el canvi d'any ens ha suposat molta feina (potser no a tots, és clar, perquè cada cop et trobes més gent afectada pert la crisi), però sí als que escrivim regularment per aquí.<br /><br />Avui la notícia no és llarga, però crec que sí interessant. <span style="font-weight: bold; color: rgb(204, 102, 0);">Amics de les Arts i Joventuts Musicals</span> té nova <a href="http://www.facebook.com/pages/Amics-de-les-Arts-i-Joventuts-Musicals-Terrassa/59572036179" target="_blank"><span style="font-weight: bold;">pàgina a Facebook</span></a>. Ja feia un temps que hi havia un <a href="http://www.facebook.com/group.php?gid=27623433376" target="_blank"><span style="font-weight: bold;">grup d'amics de l'entitat</span></a> en aquesta xarxa social. Esperem que aquestes noves plataformes serveixin perquè molta més gent conegui i participi en les propostes culturals i artístiques dels Amics.<br /><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-43805372729487140112008-12-27T19:15:00.007+01:002009-02-15T01:36:49.902+01:00Consell de la Cultura i les ArtsDurant les primeres setmanes de desembre s'ha dut a terme la constitució d'algunes de les diverses taules sectorials que han de permetre que les veus de diferents persones i entitats que treballen en la cultura terrassenca (i en especial les de la societat civil) arribin al nou <span style="font-weight: bold; color: rgb(204, 102, 0);">Consell Municipal de la Cultura i les Arts de Terrassa</span>. Aquest organisme —perfilat políticament el 2005, però no posat en marxa fins ara— aspira a ser una eina per promoure la participació ciutadana en l'elaboració i execució de les polítiques culturals municipals i un instrument per a la coordinació entre els diversos agents, públics i privats, que intervenen en aquestes polítiques.<br /><br />Qui signa aquestes ratlles participa en representació d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals en la comissió d'<strong style="color: rgb(204, 102, 0);">arts visuals i plàstiques</strong> —a la qual s'afegeixen sengles grups que debatran sobre patrimoni històric, música, arts escèniques, cultura popular, lectura pública i literatura, i indústries culturals— que, al contrari del que passa en d'altres àmbits, es constitueix amb el gran avantatge de comptar amb un instrument de treball d'enorme valor, com és el document elaborat dins del procés <strong><em><span style="color: rgb(255, 153, 0);"><a href="http://www.terrassa.org/Front/final/_YJxQFCkYh8wnc7H0Vx0cBdPAhs8BZLOvW_rJ8zfXraLDRuCDStUGIA">Punt de partida</a></span></em> </strong>desenvolupat al llarg de l'any 2008.<br /><br />Confesso un cert escepticisme inicial, que el resultat refuta, ja que l'anàlisi que s'ha dut a terme de l'estat de les arts plàstiques a la ciutat era necessari, ha estat honest i participatiu, i aporta molta informació sobre el sentir dels creadors i dels diversos agents culturals que ens movem en aquest àmbit, especialment pel que fa a la creació contemporània. Cal, en primer lloc, felicitar l'Ajuntament per promoure un estudi que posa a debat totes les seves iniciatives dels darrers anys —des de <em>Processos Oberts</em> a <em>Interferències</em>, des de <em>Criteri d'Art</em> a l'estratègia de comunicació— i ho fa preguntant a propis i estranys i publicant fins i tot les posicions més crítiques, cosa no massa habitual en l'Administració.<br /><br />Es pot estar o no d'acord amb les conclusions del document, però la seva sola redacció ja és meritòria. A mi, per posar un exemple, em sembla qüestionable que la reflexió no reculli pràcticament cap referència a la necessària articulació entre la promoció de la creació contemporània i la gestió del patrimoni artístic local i la seva museografia, com si la incorporació d'obres d'art dels joves creadors a les col·leccions públiques no fos una eina que ha mostrat la seva eficàcia tant en la creació de públics —un dels objectius de la proposta— com en la dinamització d'un mercat l'existència del qual s'ha de reconèixer com a necessària si es planteja, com es fa, com a feblesa del sector l'escassa professionalització dels artistes.<br /><br />Hi ha molta més atenció en l'esmentat document de <em>Punt de partida </em>a l'articulació entre creativitat contemporània i educació, però tot el discurs està una mica massa esbiaixat cap a un cicle de <em>formació-producció-exhibició-consum</em>, un esquema que sembla mirar les arts visuals i plàstiques com una mera <em>indústria cultural</em> i que oblida al meu parer d'altres aspectes més <em>filosòfics</em>. És "contemporani" el que s'està fent ara, o només aquella creació que respon a uns determinats paràmetres de "contemporaneïtat"? Com es connecta l'art terrassenc amb el que passa fora? Com s'articulen els agents privats i públics? Com es fomenta el diàleg intergeneracional i entre disciplines (al document es parla breument de música i cinema, però no es diu pràcticament res ni de fotografia, ni de noves tecnologies)? En el context de la globalització i la interconnectivitat universal ¿és realment una amenaça, com diu el document, que els artistes terrassencs marxin a d'altres ciutats?<br /><br />I, tanmateix, per molts que siguin els aspectes millorables de l'anàlisi i els qüestionaments possibles al pla proposat, el document és una base fantàstica perquè des de la nova comissió puguem treballar. Un repte prou interessant del que aniré comentant els avenços.<br /><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-10514424356141313262008-12-14T19:02:00.004+01:002008-12-14T19:15:21.985+01:00Una recomanancióAls qui escribiu comentaris copiant articles aliens, us resultaria força més pràctic fer-ho emprant un enllaç a l'original. Per exemple, el citat article de Xavier Sala i Martin a què fa referència un dels comentaris a l'entrada anterior es troba íntegre a <a href="http://paper.avui.cat/article/politica/146093/avergonyit.html">http://paper.avui.cat/article/politica/146093/avergonyit.html</a>. Fent-ho així podem conèixer, a més del continugt, la font i el context de publicació, i també alleugerir els comentaris, que quan són excessivament llargs es fan il·legibles.<br /><br />Tampoc estaria malament que els comentaristes us presentessiu.<br /><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-52098600487909022632008-11-02T23:55:00.000+01:002008-11-03T01:04:18.655+01:00Oco!El Mercat de Música Viva de Vic, a finals de setembre, i la Fira Mediterrània de Manresa, aquest darrer cap de setmana, ens han donat l'oportunitat de fer un tast del directe d'<span style="font-style: italic;">Oco!</span>, el darrer disc de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, publicat aquest estiu, i que es presentarà a l'Auditori de Barcelona el proper 21 de novembre.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhivnM5SLzMBRIWIjYiJAHfM3QM3u6diLYy9SNVIWdmmTNga9Z-380yW_KLHOv3mtv6MsFBTWcGtzdQ_RC_cpvRDxfm1V3lJ2-FY53mQXIK_Qad72-jIWGVURvZYSn2QSlk__ih/s1600-h/promooco__copia_20080724120609.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 400px; height: 266px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhivnM5SLzMBRIWIjYiJAHfM3QM3u6diLYy9SNVIWdmmTNga9Z-380yW_KLHOv3mtv6MsFBTWcGtzdQ_RC_cpvRDxfm1V3lJ2-FY53mQXIK_Qad72-jIWGVURvZYSn2QSlk__ih/s400/promooco__copia_20080724120609.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5264215008019832802" border="0" /></a>Com ells mateixos expliquen en la presentació de l'espectacle, <span style="font-style: italic;">Oco!</span> és l'expressió que es fa servir a les Terres de l'Ebre per advertir algú d'un perill imminent, i el grup tortosí utilitza aquí la música i la ironia de les seves lletres per advertir-nos sobre amenaces del nostre temps, com el canvi climàtic o l'especulació immobiliària. Hi ha també, com en discs anteriors, temes on es barregen un punt de melangia pels temps perduts i una mirada irònica sobre el món que ens deixen aquests canvis, com el <span style="font-style: italic;">Tren Banyero</span>, que amb un gens melangiós ritme de rumba ens recorda el desaparegut ferrocarril que unia Terol amb les platges del Delta. Els seguidors dels Quicos ja sabem que els trens són ─com diria Machín─ una <span style="font-style: italic;">debilidad</span> del grup, que ja han expressat a ritme de salsa (<span style="font-style: italic;">Torna el Carrilet</span>) i de vals (<span style="font-style: italic;">El Carrilet de la Cava</span>). Aquí la rumba es barreja sense solució de continuïtat amb una jota que fa de contrapunt sentimental a la celebració festiva del record.<br /><br />Aquesta diversitat d'estils musicals que el grup combina amb les formes tradicionals del folklore de la seva terra són una de les característiques distintives de les seves creacions i marca l'originalitat de la seva proposta en el marc de la música tradicional catalana. A <span style="font-style: italic;">Oco!</span> no hi ha només rumba i jota, hi ha també fandango (<span style="font-style: italic;">Fandango de la Fresneda</span>), bolero (<span style="font-style: italic;">Diuen que lo peix és car</span>), cançons de batre (<span style="font-style: italic;">Lo preu de dormir tranquil</span>), albaes valencianes (<span style="font-style: italic;">Una casa per a viure</span>) i composicions originals tan interessants com difícils de classificar, com la que dona títol al disc, divertida i trepidant. I sobretot hi ha uns magnífics arranjaments on els ritmes tradicionals s'enriqueixen amb una bateria de pulsió <span style="font-style: italic;">funky</span>, els solos de guitarra i baix tenen resonàncies jazzístiques i l'acordió ens pot portar una evocació arabitzant. Aquest instrument té una notòria presència al disc, en detriment dels teclats que primaven en peces anteriors, reforçant així una sonaritat evocadora de festes de carrer i balls populars.<br /><br />Una diversitat i riquesa musical ─i això és potser el més interessant─ que està sempre al servei de la crítica social que, com no es cansen de repetir el Quicos, és l'esperit original de la jota: fer una crónica irònica de la realitat per denunciar-ne els abusos i les contradiccions. Res d'això és nou en el treball del grup tortosí, però <span style="font-style: italic;">Oco!</span> resulta, en tot cas, una reactualització brillant del millor del seu estil.<br /><br />No hi ha, és veritat, en aquest disc cap peça tan subtilment lírica com <span style="font-style: italic;">Pregunteu-li a l'olivera</span> ─guardonada com el millor tema folk de 2004 en els premis Enderrock─, inclosa en l'anterior disc del grup, <span style="font-style: italic;">No es pot viure!</span> Però el conjunt, molt equilibrat, resulta potser més dinàmic i festiu que el precedent. Algunes peces, com <span style="font-style: italic;">El preu de dormir tranquil</span> ─extraordinàries les veus quasi <span style="font-style: italic;">a capella</span> de Quico (Artur Gaya) i el Noi (Quique Pedret) sobre el ritme marcat per una gerra, uns cascabells de cavalleria, una pedra fregant i picant l'aixada i la pulsió del contrabaix─ encara necessiten treball per ser en el directe tan brillants com en el disc; tanmateix, cap afeccionat al treball dels Quicos, a la música d'aprop de l'Ebre i, especialment, a la jota quedarà decebut. No endebades el disc es tanca amb un homenatge al mestres joteros ─Canalero, Boca de Bou, Saborido, Carrinya, Caragol...─ en el qual Gaya i Pedret mostren el seu domini dels diferents estils "dels antics".<br /><br />Si ho voleu comprovar vosaltres mateixos, ja ho sabeu, el 21 a l'Auditori.<br /><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-35357395460289938072008-11-02T16:24:00.005+01:002008-11-02T18:07:08.157+01:00Tres consideracions que son quatre<ol><br /><li>Diuen que hi ha a Terrassa una petita controvèrsia sobre la possibilitat que la colla dels Minyons participi a competicions castelleres. A mi em va agradar saber, fa ja uns quants anys, que es negaven a participar en concursos i a actuar a places de braus. Ja en tenim prou de gimnàstica dels mals instints amb els esports competitius.</li><br /><li>Per què TV3 diu que ens informa d’allò que passa al món i de per què passa si els seus noticiaris van carregats de trivialitats? </li><br /><li>Per què els mitjans centralistes (barcelonins) negligeixen sistemàticament totes les notícies sobre activitats culturals de Terrassa (excepte el jazz, i ves a saber quan costa aquesta excepció)?</li></ol><p>Us ha agradat el meu <em>hat-trick</em> de consideracions? No? Doncs a mi tampoc m’agrada l’expressió <em>hat-trick</em>. Per què no dir directament trio? Però es veu que als mitjans catalans ha fet fortuna, fins i tot ha donat nom a un programa esportiu de TV3 i sembla que ningú no s’hagi queixat. Imagineu-vos si la ximpleria dels periodistes esportius hagués arribat fins al punt d’enamorar-se d’una paraula castellana: «Tripleta Barça». Quin escàndol llavors, oi?<span style="color: rgb(255, 255, 255);">.</span></p><p><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span></p><p><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5264082900590887602" style="margin: 0px auto 10px; display: block; width: 240px; height: 320px; text-align: center;" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6zVz_EhguwRWm8Vjq_vMd2KTGt5pSQQ1wIzwkYB72D9t2CndVUAaW49oEqkztbTwj5g87NwMb6LigHgbNc9Tf0JINiirJxw6M8lU2wk-tPAvPFLxZLkD9awFs5Fd7-Upw9mxF/s320/Fabra.jpg" border="0" /></p><br /><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span>Jordi F. Fernándezhttp://www.blogger.com/profile/05799964083079496574noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-7149903050408385882008-11-01T13:00:00.000+01:002008-11-02T18:05:55.376+01:00La civilitzacióDe sobte m'he adonat, parlant amb aquesta dona davant d'una escultura d'<span style="font-weight: bold; color: rgb(204, 102, 0);">Albert Novellon</span>, com se m'escapa de les mans el concepte de <span style="font-style: italic;">civilització</span>. Vaig les formes polièdriques sorgint de la pedra nua, natural, rugosa i aspra, i a mi se m'obre davant dels ulls el camí del perfeccionament personal que ens ofereix la cultura, l'educació; sí, a la manera noucentista potser en la meta, però no pas en el procés, perquè veig sorgir igual aquesta bellesa del marbre negre ─una gran pedra d'aparença vulgar que ningú més que l'artista endevinaria capaç de contenir tanta perfecció en el seu ventre fred─ que del conglomerat rogent, fill pobre de la riera.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXS4n2WCv17ip7QeqmLPz2n_a-2UU1QwvqV8BHeglvM3O9pdtshzx2Zh_E4OLgK6ww7JzO8Xo-p13UCn9Au3XF1zj4OOycQ3CgAun0hfk3u3YGaS7gD9rMDOkI7y-VuD-1oQI9/s1600-h/img163_p.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 192px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXS4n2WCv17ip7QeqmLPz2n_a-2UU1QwvqV8BHeglvM3O9pdtshzx2Zh_E4OLgK6ww7JzO8Xo-p13UCn9Au3XF1zj4OOycQ3CgAun0hfk3u3YGaS7gD9rMDOkI7y-VuD-1oQI9/s200/img163_p.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5264093631583948674" border="0" /></a>Per a mi, això és la <span style="font-style: italic;">civilització</span>, com ho era saber descobrir el cor sagnant del rigor formal, de la rigidesa social, en aquella obra amb què Albert Novellon va guanyar la darrera Biennal Ciutat de Terrassa, l'any 1975.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYL998rN-hHfxvZJ_yVaYt2uRof3uLfKlldk3RhVIPCPeMjn-tgHpH2MaTZ5l3Ud4GsUYd_pgOW0x8nZwm_BRII8w4pfOB-58q6Cgp4dkSd111TU4hXc0pyIcYUvLfOfxyXgbE/s1600-h/NuvolsAcerTramaII_p.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: right; cursor: pointer; width: 200px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYL998rN-hHfxvZJ_yVaYt2uRof3uLfKlldk3RhVIPCPeMjn-tgHpH2MaTZ5l3Ud4GsUYd_pgOW0x8nZwm_BRII8w4pfOB-58q6Cgp4dkSd111TU4hXc0pyIcYUvLfOfxyXgbE/s200/NuvolsAcerTramaII_p.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5264084630069279122" border="0" /></a>Jo veig tota l'obra de Novellon com l'esforç de <span style="font-style: italic;">pensar</span> el món, amb rigor i capteniment, sense deixar que l'abstracció i les idees, necessàries per avançar com a comunitat, ens facin oblidar que tenim els peus arrelats a la terra, que l'obra humana ─aquest treball pacient i rigorós que extreu cilindres perfectes o la tersa pell d'una verge del cor del marbre─ ha de ser humil, perquè no som més que dipositaris dels colors i les textures, dels ritmes i les vibracions de la natura.<br /><br />Però la meva interlocutora veu aquest <span style="font-style: italic;">pensament</span> en forma d'hexàgon sorgit del cor de la pedra no a la meva manera, com una promesa, sinó com una amenaça. Les arestes com un ganivet. I valora les formes inacabades com una victòria de la naturalesa sobre cubs, cercles i dodecàedres. I tot i que l'artista, que l'escolta, no sembla estar-hi d'acord, el títol de la mostra, <span style="font-style: italic;">Núvols d'acer</span>, sembla contenir una contradicció feixuga.<br /><br />Busco alguna resposta en els poemes d'en <span style="font-weight: bold; color: rgb(204, 102, 0);">Feliu Formosa</span>, els quinze <span style="font-style: italic;">tannkas </span>que acompanyen les quinze pintures i les quinze escultures de Novellon en el llibre d'igual títol que la mostra. Però no em donen pas una resposta, si de cas més incògnites:<br /><br /><span style="font-style: italic;">Rera els turons<br />propers s'alcen els riscos<br />de la muntanya<br />sagrada que enarbora<br />tants ancestrals enigmes.</span><br /><br />L'obertura de la temporada d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals ens ha deixat, doncs, un octubre ple a vessar de noves preguntes. La primera mostra, la de <span style="font-weight: bold; color: rgb(204, 102, 0);">Xavi González</span>, trencava en l'arrencada el que esperàvem d'ell, amb una obra nova i espectacular. Diferent. Una obra impactant on les persones ─dones, nens, criatures vulnerables─ agafen tot el protagonisme.<br /><br />Hi ha un dolor immens en la nova obra de González, una tristor punyent, on resulta difícil trobar una espurna d'esperança, malgrat la resolució dels vius per seguir vivint, l'impuls de la vida per perpetuar-se. González retrata les víctimes, els marginats, en el buit immens, lluny de la <span style="font-style: italic;">civilització</span>, o amagades en les seves clavegueres.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj618VnoY_Fyg7lQqoyqY4tGmV2bGsw2MYRK_LedO_Jg0b31wCshmX3-9waLPQKZFCkfH8ByVJogKWqWTEWQ2Xvj_BCs3pn8-8z0ZBBqOE-Uvq0tg9MygeASl0cUOf1WUmGbuXi/s1600-h/IMG_4836_b.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 400px; height: 198px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj618VnoY_Fyg7lQqoyqY4tGmV2bGsw2MYRK_LedO_Jg0b31wCshmX3-9waLPQKZFCkfH8ByVJogKWqWTEWQ2Xvj_BCs3pn8-8z0ZBBqOE-Uvq0tg9MygeASl0cUOf1WUmGbuXi/s400/IMG_4836_b.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5264098180258217826" border="0" /></a><br />Les obres, de grans dimensions, i el seu tema impressionen tant com la depurada tècnica pictòrica. La riquesa de matisos d'una gamma reduïda a l'ocre, el banc i el negre, el joc de gruixos i transparències, les superfícies texturades a base de gratar i lluitar contra la matèria, la perfecció del dibuix que es revela en petits detalls, com l'<span style="font-style: italic;">escorzo</span> de la mà que aquest nen que ens mira estira cap a nosaltres...<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgDF2r-oRSThvV4dg0DWx_qTMBOjBtrGYQyC8agzjy5p_K5CBq7B2RIuP3njIU48WDiccxBTxTDwP4Li_YJCWQE0ZJlU3BFkNZXUMMrln2LB26qBurAXR7VjcntHoeddY4cdODx/s1600-h/IMG_4836_detall.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 235px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgDF2r-oRSThvV4dg0DWx_qTMBOjBtrGYQyC8agzjy5p_K5CBq7B2RIuP3njIU48WDiccxBTxTDwP4Li_YJCWQE0ZJlU3BFkNZXUMMrln2LB26qBurAXR7VjcntHoeddY4cdODx/s320/IMG_4836_detall.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5264099755414606162" border="0" /></a>Mentre torno a mirar el quadre on un home esventrat ocupa el centre de la composició, i un altre hi furga com un voltor, em pregunto si aquestes dues mostres, tan diferents, no són en realitat complementàries: pura vida, pobra i maldestra, miserable però perseverant <span style="font-style: italic;">versus</span> el pensament que ens eleva lluny de la realitat mundana, cap als núvols.<br /><br />Em pregunto a qui fereixen les arestes de la nostra civilització.<br /><br /><br /><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-40302691176966885032008-09-18T01:00:00.009+02:002008-09-18T01:20:11.045+02:00Maleït estiu!Com si no n'hi hagu<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj-WU2dblQqa3CZYB2Nl2pQYcos7ZpOnckKpgO0JS9lh-8K1PjFAZAMfLs5nZZfa0Cf_-uTBzG5BDKgdxU_mhdg-78790X_ecMxRvya9GLZtEQK9bOaiwB8lIf4GXscW-KJY9Af/s1600-h/peer.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj-WU2dblQqa3CZYB2Nl2pQYcos7ZpOnckKpgO0JS9lh-8K1PjFAZAMfLs5nZZfa0Cf_-uTBzG5BDKgdxU_mhdg-78790X_ecMxRvya9GLZtEQK9bOaiwB8lIf4GXscW-KJY9Af/s200/peer.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5247131370365028242" border="0" /></a>és hagut prou de perdre els amics Johnny Griffin i el Pere Prat, i l'Isidre Òdena, el 22 d'agost va morir també Peer Wyboris, el bateria que durant anys va ser el suport rítmic de Tete Montoliu. Jo no ho explicaré pas millor de com ho va fer Chema García a <span style="font-style: italic;">El País</span>, així que us convido a llegir el seu <a href="http://www.elpais.com/articulo/Necrologicas/Peer/Wyboris/perfecto/bateria/jazz/elpepinec/20080909elpepinec_2/Tes" target="_blank">article</a>.<br /><br /><span style="font-size:78%;">(c) Miquel Carol / Jazz Terrassa</span><br /><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span>Adela Farréhttp://www.blogger.com/profile/17424835673369686350noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-37797877.post-62585561792480959022008-09-04T23:35:00.007+02:002008-09-24T12:11:49.704+02:00Ha mort Isidre ÒdenaAquest passat mes d’agost ha mort Isidre Ódena i Daura, el degà dels pintors terrassencs.<br /><br />Va néixer el 1910 al barri de Sant Pere de Terrassa i el 1927 va presentar la seva primera exposició al seu mateix estudi, local que simultàniament va convertir-se en el primer estatge d’Amics de les Arts. Durant els primers anys de la seva vida es va relacionar amb artistes plàstics com Josep Rigol, Ramon Cortés, Joaquim Mir, Joaquín Torres García i Julio González.<br /><br /><p><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5242283485779443938" style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center;" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiiGnFg6wU13UuO9kBKlmjfFLtQV7YpqQA2BmsBAD468V0DbIDdojmMFXmzAvdOFnofXKe4n64pknRpiizy7SNjvQPRXF8aRqdqN9CK1WT1vDKvqdXCOhWCw-6oVTfGTTagxJW1/s400/Isidre+%25C3%2593dena+(Terrassa,%2B1910-%5B1%5D.%29" border="0" /><br />Miquel Mallafré va descriure així la seva pintura: «...és com un himne precís per arribar a la nitidesa de la imaginació, a la figuració perpètua, poètica i alliberadora en què les línies i els colors ja no són objectes absoluts, sinó mitjans per obtenir una més gran densitat imaginativa».</p><p>No oblidarem mai la figura elegant i silenciosa d'Isidre Òdena.</p><p><span style="color: rgb(255, 255, 255);">...</span></p>Jordi F. Fernándezhttp://www.blogger.com/profile/05799964083079496574noreply@blogger.com3