Ja vaig dir en un altre moment que, a les meves hores lliures, no miro la tele i que entre les activitats que m'omplen les estones d'esbarjo està la lectura de diverses revistes a les quals estic subscrit.
Dono una ullada transversal al número 138 de l'edició espanyola de Le Monde diplomatique, corresponent a l'abril d'enguany, i subratllo alguns paràgrafs:
"Polonia paranoica" - Ignacio Ramonet / ...Ganados por el revisionismo del ambiente, hay quienes no dudan en glorificar la colaboración con el III Reich hitleriano contra la Unión Soviética...
"¿Hay un fascismo latente en Europa?" - René Vázquez Díaz / ...los ciudadanos debemos preguntarnos si el modelo neoliberal, con su necesidad feroz de adoctrinar y coaccionar a hombres y mujeres para que cooperen mansamente en contra de su propio bienestar, no ha empezado a mostrar rasgos de un fascismo latente que es imperioso denunciar...
"Oriente próximo irrumpe en Argentina" - Ignacio Klich / ...los dirigentes judios estadounidenses que pidieron verlo en septiembre de 2006, con ocasión de la Asamblea General de la ONU, fueron recibidos por la primera dama, Cristina Kirchner, quien, ante una objección sobre la amistad con Chávez, replicó que "nadie le elige los amigos a Argentina"...
"La izquierda mexicana en el fragor de la batalla" - Jean-François Boyer / ...son claramente tres las izquierdas que se han despertado al calor del conflicto pos electoral. Una que rechaza el enfrentamiento. La segunda que comparte con la primera la idea de cambiar el país por la vía de las reformas legislativas, pero que sabe que nada es posible sin movilizaciones masivas de los descontentos. Y la tercera, que apuesta por la estrategia del desbordamiento...
"La destrucción de Guernica" - Lionel Richard
"Últimas horas" - Nancy Dolhem / ...de común acuerdo con el general franquista Juan Vigón, el jefe del estado mayor alemán, el barón prusiano Wolfram von Richthofen, implementó la "estrategia de terror" y tomó la decisión de bombardear un día de mercado con bombas incenciarias la aldea vasca de siete mil habitantes "sin contemplaciones para la población civil"...
"Trabajar más para ganar menos" - Michel Husson / ...los asalariados van a trabajar más y van a ganar menos, cuando Francia es ya un país de salarios bajos en la Unión Europea..."
"La izquierda gubernamental cuenta su historia" - Serge Halimi / ..."No hay nada peor que los socialistas que sueñan con que los personajes de la derecha les concedan patente de buenos economistas"...
"Elecciones presidenciales alejadas del mundo" - Bernard Cassen / ...tres de los principales candidatos a la próxima elección presidencial ~~François Bayrou (UDF), Ségolène Royal (PS) y Nicolas Sarkozy (UMP)~~ descubren ahora no pocos méritos y hasta una dosis de clarividencia al 55% de los electores que votaron "no" al Tratado Constitucional Europeo...
El santuario Yasunaki o la memoria selectiva de Japón - Tetsuya Takahashi
Las ambigüedades japonesas son también nuestras - Emile Guyonnet / "...la Guerra [del Pacífico] raramente se cruza en el camino de los estudiantes", apunta Steven Benfell. El resultado es, entre los jóvenes japoneses, no tanto el olvido como la ignorancia de las causas del conflicto...
¿Las conquistas feministas son irreversibles? - Mona Chollet / ..."Los sin techo, los que reciben subsidios por carecer de ingresos, los cartoneros: estas tres encarnaciones de la pobreza en Francia han cambiado de sexo... en medio de una pavorosa discreción", escribe Véronique Mougin en su investigación sobre la precariedad femenina...
Antonio Ferres y los fantasmas - Javier Alfaya / La carrera como novelista de Ferres ha tenido su culminación en 2006 con Crónica de un fabricante de perfumes...
¿Tenemos derecho a decir cualquier cosa? - Agnès Callamard / ...la condena de la apología del terrorismo o de la incitación al terrorismo. En enero de 2007, treinta y cuatro países firmaron una convención del Consejo de europa que iba en la misma dirección. La definición de estos delitos es tan amplia y difusa que las libertades de asociación, de expresión y de prensa pueden verse afectadas...
Liberación animal y antihumanismo contemporáneo - Víctor Gómez Pin / ...El animal no puede ser sustituto del hombre. Se ha de apreciar a los animales por lo que son y no por lo que no son. Y en ningún caso ha de invertirse la jerarquía. El primer deber del hombre consigo mismo pasa por asegurar su propia dignidad...
Autoconsumo electoral - François Brune / ...no todo el mundo se beneficia de la sutil coherencia de un Nikolas Sarkozy que desea al mismo tiempo reducir el impuesto del rico y aumentar el trabajo del pobre...
...
30 comentaris:
Interrogée entre autres sur la possibilité que la Corse devienne indépendante, Ségolène Royal a déclaré "les français ne seraient pas contre". Avant d'ajouter : "Ne répétez pas ça, ça va encore faire un incident ce coup là en en France. C'est secret ça."
UN ARTICLE CRITIC AMB LE MONDE DIPLOMATIQUE.
Fa dos anys vaig quedar bocabadat quan un amic meu, antic alt dirigent de
CDC, em va explicar -ell també esverat- com a l'escola d'estiu d'aquest
partit s'havia presentat en termes molt positius un llibre d'Ignacio
Ramonet, director del mensual Le Monde Diplomatique.
L'únic petit defecte que es va destacar va ser una citació directa de
Catalunya. Això em va reconfortar: si un dia aquell ultrajacobí,
ultraestatista, nostàlgic del leninisme i enemic obsessiu de la
globalització cita positivament Catalunya voldrà dir que aquesta ja està
morta.
Amb tota la raó, Jean-François Revel, parlant d'un atac del mensual contra
François Furet (un dels genis de la segona meitat del segle XX), parlava del
"darrer bastió del pensament fòssil, atrinxerat en rars òrgans, entre els
quals la fortalesa medieval de Le Monde Diplomatique.
Però això va ser fa dos anys. Ara hi ha hagut l'escola d'hivern de
l'esmentat partit. Un dels convidats va ser Jeremy Rifkin, amb un cost,
viatge en primera inclòs, que em diuen que voreja els quatre milions.
En saber-ho no sabia si posar-me a riure o a plorar. Jo l'he llegit perquè
un treball m'hi obliga. Però, Déu meu, quin calze. Rifkin és un magnífic
col·laborador per Le Monde Diplomatique.
El seu llibre El final del treball (ja es veu per on va el seu
catastrofisme, sintetitzable dient que sense la globalització vivíem
millor), ha inspirat molt un altre llibre impresentable, L'horror econòmic,
de Viviane Forrestier, que durant uns anys (el de Rifkin és del 1995 i el de
Forrestier del 1996: a França això passa força) va entusiasmar el pitjor
jacobinisme francès i el que queda del comunisme.
Simple i clar: el progrés econòmic ens porta al desastre. No hi haurà
treball (oblidant que ara passa exactament el contrari en els països
avançats), l'Estat ha de recuperar poder, s'han d'augmentar els impostos i
reduir les hores de treball. O sigui, visca Chevènement.
Fa dos anys Rifkin va publicar un altre llibre (El segle biotecnològic) on
naturalment coincideix amb Ramonet a denunciar els transgènics. Cap mena
d'interès. Com tampoc en té un altre llibre, encara més en pla catàleg
especulatiu (L'època de l'accés), on barrina amb una superficialitat
espantosa sobre tipus moderns de consum. També preconitza anar amb compte.
Ànims: a Cuba ja no hi ha aquest problema. Podria posar més exemples, com
l'admiració de CDC per Alain Finkielkraut, que ha arribat a fer afirmacions
sobre les llengües minoritàries de les quals Vidal-Quadras no seria capaç.
Enemics, vistos com a amics.
Alfons Quintà
Hommage à Camus.
Hommage à Camus.
(Pour une gauche libertaire, II.)
Vendredi 13 avril 2007
Pourquoi faudrait-il préférer avoir tort avec Jean-Paul Sartre que raison avec Raymond Aron ? Lorsque l’on me demande de choisir entre Sartre et Aron, je réponds toujours : Camus… car cette question faussée contraint à choisir entre deux impasses ce qui, convenons en, n’est guère une bonne façon d’avancer. Que sous-entend cette question piégée ? Qu’il faudrait, malgré les erreurs de Sartre, préférer son discours plutôt que celui d’Aron, même et surtout quand il dit la vérité ? Le mensonge, donc, plutôt que la vérité. Mais pour quelles raisons ? Qu’est-ce qui justifie qu’on passe les erreurs de Sartre par pertes et fracas?
D’abord, ces errances, ces erreurs - réelles, supposées ou avérées selon les tribus : sans entrer dans le détail, pointons une Résistance du bout des lèvres pendant l’Occupation allemande ; la publication de L’Etre et le néant en 1943 , la représentation de pièces de théâtre Les mouches la même année , puis de Huis -Clos en 1944 , et la vie joyeuse pendant les années noires ; ses Réflexions sur la question juive, certes, mais après la guerre, en 1946, pas pendant ; son empressement à distinguer les camps nazis des camps staliniens afin de justifier un peu les seconds – Les Temps modernes, janvier 1950 ; ses proclamations qu’en URSS la liberté de critique est entière – Libération, 15 juillet 1954 ; sa critique du rapport Kroutchev - L’Express, novembre 1956; son éloge du régime de Mao dans une émission de radio intitulée « Voici la Chine » le 24 mars 1956 ; sa prophétie que le marxisme constitue l’horizon indépassable de notre époque – Critique de la raison dialectique en 1960 ; ses défenses du régime de Castro dans sa série de reportages pour France –Soir au printemps de la même année ; son éloge de l’abattage des Européens dans la préface aux Damnés de la terre de Franz Fanon en 1961 ; sa proclamation que tout anti-communiste est un chien – dans un texte intitulé « Merleau-Ponty » repris dans Situation IV en 1964 ; la justification de la séquestration des patrons et des mauvais traitements à leur infliger dans un entretien avec P. Bénichou dans Esquire en 1970 ; celle du massacre des athlètes israéliens par l’OLP à Munich en 1972 dans La cause du peuple ; la défense de la peine de mort pour raison politique – Actuel février 1973 ; ses critiques du dissident Soljenitsyne dans On a raison de se révolter en 1974 ; l’éloge du terrorisme de Baader dans Libération en 1977 ; son invitation à saigner les patrons comme des porcs – La cause du peuple, passim…
Autrement dit, et sur plus d’une trentaine d’années de ce XX° siècle riche en Histoire : une résistance molle, sinon absente , en même temps qu’une belle vie existentialiste sous l’Occupation ; un pro communisme dur, défendu à l’Est, à l’Ouest, sous les Tropiques, ou en Asie ; une mystique des violences prolétariennes, palestiniennes, terroristes, maoïstes ; ce qui, sur le terrain politique, ne suffit pas pour créditer Sartre de la position de libertaire qu’il prétend avoir eue toute son existence – chose dite dans ses entretiens radiophoniques avec Michel Contat en 1974…
( Cet accablant bilan politique peut toutefois se doubler de la reconnaissance du génie du personnage, de son immense générosité, de sa façon inédite d’inventer l’intellectuel moderne, de ses intuitions magnifiques souvent lâchées en route pour de nouvelles idées plus vives, plus séduisantes, de son rapport d’ogre à l’écriture, de sa façon de mener une vie philosophique dans son constant mépris des puissants, des riches, des bourgeois, des honneurs, de l’argent, des biens matériels, de la réputation, mais aussi dans son invention – peut-être la plus réussie…- d’un couple post-chrétien avec Simone de Beauvoir . On peut également aimer l’homme qui transforme en or tout ce qu’il touche : roman, théâtre, essais, philosophie, autobiographie, reportages. Ou le découvreur d’une psychanalyse existentielle au seuil de laquelle il s’arrête – malgré les deux mille pages de L’idiot de la famille, inachevé…- probablement apeuré par ce que cette méthode lui aurait appris sur lui et devant quoi il s’est toujours dérobé.)
On voit donc bien- malheureusement- où, quand et comment Sartre s’est trompé… Précisons donc où, quand et comment Aron a eu raison pendant ce même temps : lors de l’avènement d’Hitler au pouvoir, il saisit le « satanisme » du dictateur et la nature effrayante du national-socialisme ; dès juin 1940, il franchit la Manche et se retrouve aux côtés du Général de Gaulle qui a appelé à la Résistance et, loin de Saint-Germain-des-Prés, il travaille activement au mouvement ; en 1955, dans L’Opium des intellectuels, il démonte avec rigueur et précision les mécanismes de l’aveuglement des gens de lettre fascinés par le totalitarisme marxiste-léniniste, la nature religieuse de leur relation au Parti, la pensée de gauche magique qui les anime ; dès le pacte germano-soviétique, en 1939, il saisit la composante criminelle des régimes communistes, en URSS bien sûr, mais aussi , plus tard, partout ailleurs, en Europe de l’Est, en Chine, etc ; en 1961, à Cuba, il voit que le régime de Castro s’achemine vers une formule de type soviétique ; il soutient tous les mouvements de décolonisation ; penseur de la guerre, il n’aime rien tant que la paix et récuse toute forme de violence – étatique, militaire, terroriste, anticolonialiste ; il pense qu’à tout choisir, s’il faut qu’au pire la France soit dépendante, il vaut mieux qu’elle le soit de la démocratie américaine que du totalitarisme soviétique …
(Ce bilan anti-totalitaire extrêmement honorable sur le terrain politique se double lui aussi d’un revers où Raymond Aron paraît moins sympathique : ainsi sa critique du Front Populaire à cause de la dommageable réduction du temps de travail qui met en péril l’économie ; les trente années de chroniqueur passées au Figaro, ou les années de L’Express, deux journaux de droite ; le professeur craint, redouté et vachard dans les jurys de thèse ; le mandarin qui aime et cumule les honneurs : docteur honoris causa d’un nombre incroyable d’Universités, honoré par des prix littéraires prestigieux , décoré de la légion d’honneur, Sorbonne, Ecole Pratique des Hautes Etudes, Institut, Collège de France ; le pourfendeur des étudiants de Mai 68 ; le soutien de Giscard d’Estaing aux présidentielles de 1974 ; la surdité, au nom de la religion de l’économisme, à toute la misère du monde ; le fait qu’on pourrait composer avec nombre d’ extraits de ses ouvrages un livre intitulé : On n’a jamais raison de se révolter ; mais aussi, l’homme qui ne rayonne pas comme Sartre et vit moins une vie philosophique qu’une vie de bourgeois tranquille : ni romancier, ni écrivain, ni auteur de pièces de théâtre à succès, ni même l’inventeur d’une vie de couple singulière – il fut marié, fidèle, père de famille -, il eut une vie banale, loin de l’existence romantique d’un Sartre).
Voici donc les termes de l’enjeu : avec un Jean-Paul Sartre fourvoyé , légitimant la violence révolutionnaire et le totalitarisme marxiste-léniniste, mais vivant sa vie comme une œuvre d’art ; ou avec Raymond Aron lucide, anti-totalitaire de raison pure, mais choisissant une existence de bourgeois de droite engoncée dans une vie banale… Le bolchevisme romantique contre l’antitotalitarisme bourgeois… Le choix aurait été tellement plus simple entre antitotalitarisme romantique et bolchevisme bourgeois ! Se tromper avec le philosophe incandescent de la révolte plutôt qu’avoir raison avec l’antifasciste droitier ? Et pourquoi pas avoir raison avec Sartre quand il a raison et, en même temps, avoir raison avec Aron quand il a raison ? Autrement dit : consentir à la révolte sartrienne, à l’engagement aux côtés des humbles, à penser en compagnie des humiliés, des sans grades, des victimes du capitalisme et, dans le même mouvement, adhérer à la lucidité antifasciste et antitotalitaire du penseur de la liberté, puis viser le travail austère de la raison comme antidote et anti-passion politique.
Ce qui donnerait un mélange détonnant : un homme révolté, rebelle, rétif aux honneurs, aux richesses, au pouvoir, à l’argent, un penseur en dehors des institutions, un écrivain, donc un artiste, un marginal développant sa vision du monde sans le secours des machines universitaires, un individu engagé dans la prose du monde, impliqué corps et âme dans la chair du réel, au plus proche des combats concrets de son époque, un être à la vie romantique et philosophique, vécue comme une aventure romanesque, un héros de roman stendhalien . Cet homme existe, il a pour nom Albert Camus, il incarne la résolution des contradictions ouvertes par cette fausse question : faut-il préférer avoir tort avec Sartre que raison avec Raymond Aron ?
Encore deux mots sur ce piège : quelques uns qui communient encore avec les miettes ramassées jadis à la table de Camus se veulent les auteurs de cette scie musicale pour numéros spéciaux de revues et magazines. Je ne sache pas que les prétendus auteurs de la phrase aient porté à la connaissance du public cette idée que ce piège aux mâchoires ouvertes pour sectionner la victime qui passe est vieille comme le monde ou presque. Car Cicéron écrivait déjà dans les Tusculanes (I.39-40) : « je préfère avoir tort avec Platon que raison avec les Pythagoriciens ». Ce qui, somme toute, formule la loi de la croyance de type religieuse : on croit en son homme providentiel, dans tout ce qu’il dit, pense, croit, affirme, professe, même si la preuve est faite qu’il a tort… Cette formule est religieuse, elle procède de la pensée magique, elle s‘appuie sur la foi et suppose qu’on préfère un mythe qui rassure à une vérité qui gêne – qui blesse ou qui tue… Pour tout dire, elle empêche de penser.
A Paris, où l’on ne prend pas toujours le temps de lire les auteurs anciens qui inventent les formules forgées de fraîche date dans le quartier latin, on n’a probablement pas lu non plus Gassendi qui écrit en 1624 dans ses Dissertations en forme de paradoxes contre les aristotéliciens que les disciples de l’auteur de l’Ethique à Nicomaque « préfèrent se tromper avec Aristote plutôt que d’avoir raison avec les autres » (Livre I. Seconde dissertation. Article 1). Rien de très neuf sous le soleil… Ni pour les créateurs de formules, ni pour les pillards des bons mots des autres.
Donc, Albert Camus. J’ai passionnément lu et aimé L’Homme révolté et Le Mythe de Sisyphe à l’âge où, l’année précédant la classe de terminale, je découvrais la philosophie. J’avais quelque chose comme quatorze ou quinze ans. Camus ne m’accompagna pas plus et pas mieux ensuite, car je découvrais en même temps le surréalisme et la psychanalyse, le marxisme et l’anarchisme, le style de Céline et la Pléiade de Baudelaire – mon premier achat de Pléiade…-, autant d’alcools forts, violents, carburants magnifiques d’un tempérament d’adolescent rebelle. L’année suivante, ou plutôt celle d’après, (je vivais avec un ami dans un vieux corps de ferme délabré), j’avais épinglé au dessus de mon bureau une photo de Sartre et Beauvoir découpée sur la jaquette de Situation X. Je dévorais dans la foulée les Mémoires d’une jeune fille rangée, La force de l’âge, La force des choses, et leurs vies me paraissaient magnifiques. Camus fut probablement trop subtil parmi ces lectures à l’issue desquelles on découvre que, s’il existe bien un philosophe pour classe terminale, c’est plutôt Sartre que Camus, car pour saisir la petite musique du second, il faut de petites oreilles nietzschéennes longues à venir…
J’ai retrouvé Camus quelques années plus tard, en 1988, lors de l’écriture de mon premier livre, un essai consacré au philosophe Georges Palante – sous-titré « essai sur un nietzschéen de gauche ». Car Palante fut l’ami de Grenier qui fut le professeur de Camus au Lycée d’Alger. La défense chez Palante d’une gauche non marxiste, célébrant l’individu, le réalisant même, affirmant l’irréductibilité des Antinomies entre l’individu et la société – le titre de sa thèse-, et donnant à l’individu un rôle majeur dans la résistance au Léviathan politique, son goût pour l’anarchisme là encore – voir La sensibilité individualiste-, tout cela vaut à Palante, comme à Grenier, de figurer dans L’homme révolté de Camus.
La même année, j’avais vingt-neuf ans, j’ai rédigé un texte intitulé « Pour une anarchie désespérée » destiné à figurer dans un volume consacré à Jean Grenier. Il s’agissait d’une lecture du magnifique Essai sur l’esprit d’orthodoxie qui regroupe des textes parus entre 1935 et 1938, un ouvrage qui, le premier peut-être, pose les bases de cette gauche libertaire à laquelle j’aspire : critique du messianisme révolutionnaire, de la téléologie marxiste, de la dialectique hégélienne au service de la justification de la négativité dans l’histoire, donc des camps, de la terreur, du régime autoritaire et disciplinaire, et en même temps, éloge d’une politique de gauche, en faveur des esclaves des temps modernes que sont les pauvres, les ouvriers, les exclus, les victimes du capitalisme libéral. Toute cette pensée infuse la philosophie politique de Camus qui, sur le fond, n’ajoute pas grand-chose.
J’eus plus tard des conversations avec Jean-Jacques Brochier, fumeur (de gitanes), buveur (de Bourgogne), chasseur (de tous gibiers), iconoclaste (en tout) à qui je reprochais son Camus philosophe pour classes terminales qui a tant fait pour la mauvaise et injuste réputation du penseur. Je lui disais que son Pour Sartre expliquait probablement ce genre de Contre Camus, mais que l’Histoire avait depuis donné raison à sa victime. Je me souviens qu’il me répondit qu’à son époque, l’Histoire donnait raison à Sartre. Mais l’histoire est plus longue que la brièveté des modes et foucades d’un temps, qui plus est quand ce temps fut celui d’un lieu, en l’occurrence un petit fragment de Paris.
Je crois que Sartre a plus été « le pont aux ânes de l’enseignement de la philosophie dans les lycées » que Camus, justement plus subtil, plus fin, plus en nuances, en demies teintes intellectuelles, moins manichéen, donc plus compliqué, plus complexe à aborder que la machine sartrienne, un véritable bataillon de bulldozers peints en noir et blanc – idéal pour les adolescents. Camus joue de la gamme des aurores et des crépuscules, des eaux moirées et violettes de la Méditerranée, des ciels aux azurs sidérants - un penseur pour adultes…
Je le retrouve aujourd’hui, Camus, dans ces temps d’hystérie présidentielle où toute pensée disparaît sous l’insulte, le procès d’intention, la négation de l’Histoire, le déni des faits, l’incapacité à la discussion, à la dispute polie, et où l’on doit entrer dans des cases, épouser, le doigt sur la couture du pantalon, tout le programme du candidat que l’on soutient, ou dénigrer toutes les propositions des autres pour qui on ne votera pas. L’exercice de la liberté critique, la revendication d’un esprit libre, la pratique d’une lecture affranchie du monde, voilà bien un vœu pieux. L’objurgation partisane fait la loi. Encore et toujours.
Pourquoi est-il nécessaire de relire ou lire L’homme révolté, sans oublier le dossier polémique qui accompagne la parution du livre en 1951 ? Quelles raisons justifient qu’on aille vers les « Lettres sur la révolte » reprises dans Actuelles II ? Quel sens aurait aujourd’hui, après le XX° siècle de bruits et de fureurs fascistes rouges et brunes, un retour à Camus ? Un raison toute simple : éviter la gauche totalitaire de Sartre, mais garder la gauche ; récuser la droite antitotalitaire d’Aron, mais conserver l’antitotalitarisme. Car la gauche est nécessaire à la lutte contre les nouveaux totalitarismes qui se profilent – religieux, informatiques, médiatiques, économiques, libéraux, financiers … Et la gauche antilibérale contemporaine n’a pas évacué tous les cadavres dans le placard, ni congédié clairement toutes les ombres sinistres au tableau.
Cette gauche là, la gauche nouvelle et à venir, je la nomme gauche libertaire, celle qui n’oublie pas que Proudhon la fonda en son temps, certes, mais qu’un siècle et demi nous sépare de cette première formule , et qu’il y eut depuis matière à ajustements dialectiques. Parmi les pensées intermédiaires entre Qu’est-ce que la propriété ? (1844) et l’année présidentielle 2007, il y eut, par exemple, un Georges Palante, un Jean Grenier, un Albert Camus, accompagnés de Louis Guilloux ou de Roger Martin du Gard, autant de comparses qui reprenaient le flambeau d’une philosophie de la misère qui ne soit pas une misère de la philosophie . Ceux-là voulaient la justice et la liberté quand, parfois, souvent dans l’histoire, la gauche revendique la justice sans souci de liberté, et la droite la liberté sans souci de la justice. Camus voulait les deux : justice et liberté. Dès lors, il eut souvent contre lui, et la droite, et la gauche…
Camus a connu la misère non pas dans les livres ou dans les bibliothèques, comme Marx et Sartre, mais dans sa vie quotidienne, au logis familial, dans le quartier pauvre d’Alger où il habitait, ce qui change tout. Son engagement aux côtés des gens de peu est un acte viscéral, non une décision de raison pure, il procède d’une logique de fidélité aux expériences de l’enfance et non d’une posture, fut-elle en partie sincère, d’intellectuel souhaitant marcher dans l’ombre de Voltaire ou de Zola, certes, mais non loin du bassin aux poissons rouges de l’Ecole Normale Supérieure. Voilà pourquoi sur la question algérienne il renvoie à sa mère pendant que d’autres dissertent sur le rôle de la négativité dans la Phénoménologie de l’esprit de Hegel…
Camus aime chez Marx la déconstruction du capitalisme, la façon de dénuder le roi Capital, le démontage du monstre, mais il considère son prophétisme, son messianisme, sa téléologie, sa religion du matérialisme dialectique, ses annonces d’avenir radieux, son culte du progrès, de la production, de la technique, son déterminisme historique, plus comme des signes du temps scientiste ou des erreurs de l’esprit positiviste du siècle, que comme une série de vérités incontestables à même de constituer un catéchisme révolutionnaire pour les siècles à venir.
La révolution bolchevique a fait son deuil de la morale pour célébrer ce qui réussit : un pragmatisme cynique, un utilitarisme sans foi ni loi, qui nomme juste et bon ce qui permet la réalisation de la Révolution. Voir Staline, bien sûr, mais aussi Lénine et Trotski – et son effrayant Leur morale et la nôtre… Camus déplore que le marxisme ait évincé toutes les formules anarchistes dans le mouvement ouvrier lors des combats des Internationales. Depuis la Commune qui décapite la révolution libertaire, les tenants de Marx – absents en 1871…- disposent d’un boulevard.
Cet esprit libertaire que Camus reprend et défend, éclaire et justifie tous ses engagements antifascistes : par exemple, quand il souhaite s’engager dans la guerre dès le 3 septembre 1939 mais qu’on le réforme pour raisons de santé – la tuberculose ; quand il refuse le traitement de l’épuration à la Libération par le pardon (chrétien) ou la répression (communiste), mais milite pour la justice (libertaire) ; quand il s’insurge contre Hiroshima ; ou critique le mea culpa tardif de l’Eglise à propos des fascismes européens ; lorsqu’il démissionne de l’UNESCO pour protester contre l’ admission de l’Espagne de Franco en son sein l’année 1952 ; quand il refuse de choisir entre la lecture du Figaro et celle de L’Humanité en matière de pays de l’Est et de bloc communiste ; quand il exclut de prendre parti pour les poseurs de bombes du FLN ou les tortionnaires de l’OAS et propose des solutions fédératives de vie nouvelle entre les communautés françaises et algériennes. Et ce dans les petites quarante six années de sa trop brève existence…
Songeons à ce qu’aurait été une vie aussi longue que celle de Jean-Paul Sartre ou plutôt de Raymond Aron : nous aurions eu un Albert Camus disparaissant en 1991, autrement dit, il aurait pu vivre et penser la décolonisation, les évènements de Mai 68 – il aurait eu cinquante-quatre ans…- le départ du Général de Gaulle, le septennat de Giscard, la parution de L’archipel du goulag en 1973, l’arrivée de Mitterrand au pouvoir, le renoncement de la gauche socialiste en 1983 et sa conversion au libéralisme, la chute du Mur de Berlin, l’effondrement de l’URSS et la première guerre du Golfe – il aurait alors eu soixante-dix huit ans… Funeste Facel-Vega !
Camus propose une pensée politique « modeste », c’est son mot dans Caliban en novembre 1948. C'est-à-dire ? Débarrassée du prophétisme, du messianisme, et de la perspective de réaliser le paradis sur terre. Cette modestie suppose une tension dialectique résolue entre deux forces utiles ensemble, mais néfastes séparées : révolte et révolution, justice et liberté. Car que serait une révolte seule ? Un cri inutile, une manifestation vaine, un genre de prurit sans effets, sans causes et sans suite. Et une révolution seule ? Une orthodoxie générant un catéchisme, puis des hétérodoxies à museler.
Même chose avec la justice : sans la liberté, elle produit un cauchemar disciplinaire, tout autant qu’une liberté sans justice , l’autre nom de la barbarie libérale, autrement dit la sauvagerie, la loi de la jungle… En bolchevique, Jean-Paul Sartre défend souvent la révolution sans la révolte (qu’il juge petite-bourgeoise), de même il veut passionnément la justice, fut-ce au prix d’une négation de la liberté ; Raymond Aron, pour sa part, défend toujours la liberté, certes, mais en libéral, sans véritable souci de la justice ; voilà pourquoi l’un et l’autre incarnent des impasses que Camus refuse.
La fin communiste justifie les moyens dit Sartre ; la fin libérale justifie les moyens écrit Aron. Voilà pourquoi l’un défend l’URSS contre les USA, et l’autre exactement l’inverse, tout en se confiant mutuellement en privé leurs réticences à défendre le camp soutenu publiquement - écrit Nicolas Baverz rapportant la conversation entre les deux « petits camarades » dans sa biographie de Raymond Aron. Camus pense que les moyens et les fins doivent entretenir une relation intime car on ne peut parvenir à quelque chose de moralement défendable (la justice sociale, la fraternité d’une communauté, la dignité d’un peuple, l’humanité d’un monde) en mettant en œuvre des moyens indéfendables (une dictature sanglante, des camps de concentration, la répression policière, la guillotine, etc).
L’esprit du radicalisme libertaire d’Alain – voir Le citoyen contre les pouvoirs ou les Propos politiques - ou de son élève Simone Weil – voir La condition ouvrière-, souffle sur la pensée politique de Camus qui récuse le socialisme autoritaire marxiste, le césarisme soviétique bureaucratique, certes, mais au nom du socialisme libertaire de Bakounine – « Bakounine est vivant en moi » écrit-il. Il revendique l’inspiration de la tradition libertaire dans la confection de L’homme révolté. Dans les Lettres sur la révolte il avoue même aspirer explicitement à « féconder une pensée libertaire rénovée ». Peut-on mieux dire ?
Les anarchistes officiels ne lui ont pas toujours rendu la tâche facile et il a été souvent sommé de s’expliquer, puis de justifier de ses quartiers de noblesse libertaire… Discussions et échanges avec Le Monde libertaire, ou avec Gaston Leval auteur d’un Manifeste socialiste libertaire que Camus avait lu avec profit et apprécié. Camus voulait débarrasser l’anarchisme de ses oripeaux romantiques nihilistes, de ses tares communes avec le marxisme – messianisme, prophétisme, téléologie, optimisme, autrement dit ses formules… encore religieuses ! Dans ces fameuses Lettres sur la révolte, il fait l’éloge de la pensée libertaire dont « la société de demain ne pourra pas se passer ». Je suis entièrement d’accord… Le temps est venu.
Michel Onfray
“Siempre, siempre. El atractivo sexual se tiene que conseguir duramente. La femenidad de tener la piel suave siempre. Tener el deseo de estar bonita, maquillada y con unos buenos tacos. Amo ser mujer. Amo ir de compras. Amo usar vestidos, zapatos de taco y joyas. Amo ser y sentirme atractiva. Pero lo mejor que tiene ser mujer, es que tenemos el poder sobre los hombres.” Eva Longoria
El vídeo dels incidents a la comissaria de Les Corts deixa clar que els Mossos van actuar amb total pulcritud i que van reduir amb eficàcia i sense cap excés el delinqüent que se’ls va resistir, els va amenaçar i els va agredir. El drama de la societat catalana és que per culpa de personatges tan ridículs i tan absurds com Joan Saura, qui permanentment posem sota sospita és la policia en lloc dels delinqüents. En el cas concret dels fets de la comissaria de Les Corts, al vídeo s’hi veu clarament que els agents apliquen una descàrrega mesurada de força que té com a element més vistós 2 puntades de peu més espectaculars que doloroses; dues puntades de peu que els imbècils s’han afanyat a qualificar de maltractaments o fins i tot de tortures: si un delinqüent es resisteix a la policia, l’amenaça i n’agredeix un membre, ja sap a què s’exposa. La premsa progressista ha fet tota la demagògia que ha pogut, i entre la pobresa intel·lectual del conseller de l’Interior, la propaganda pacifista i opinadors automàtics que parlen de Drets Humans, cada vegada s’instal·la més en la societat la desconfiança en la policia i una certa tendència a tractar els criminals com si fossin herois. Els okupes com si fossin herois. Els que es baixen música d’Internet sense pagar-la com si fossin uns herois. Els que aconsegueixen que per un simple constipat els donin la baixa mèdica com si fossin uns herois. Catalunya té una policia modèlica malgrat el conseller que la governa. Una policia modèlica que en pocs segons és capaç de reduir un delinqüent, emmanillar-lo i posar-lo a disposició judicial. En un país normal aquest vídeo s’ensenyaria a les escoles perquè els nens sabessin que no es pot desafiar la policia. A Catalunya jutgem els Mossos o posem a la presó el gendre dels Tous mentre els delinqüents campen impunement per les escoles i pel carrer sense que hi hagi res a fer.
SOBRE L'1 DE MAIG
No es pot seguir robant l’empresari d’aquesta manera tan atroç i una bona manera de començar a desfer el greuge és concedint el comiat lliure. Em sembla molt bé que cobris el que treballis, però la propina del final és robar. No comencem amb eufemismes: diguem clar que el fet que sigui obligatori que un empresari li pagui 45 dies per any a un empleat acomiadat és un saqueig, és robar. Amb el comiat lliure s’afavoreix que els empresaris puguin contractar moltes més persones i donar moltes més possibilitats, que els bons tinguin la seva oportunitat i que l’aprofitin, i que els ganduls i els penques siguin retirats ràpidament de la circulació i hagin d’esforçar-se si s’hi volen tornar a incorporar. Contra el vell conte del père Joseph que els empleats de tota la vida quan són grans i ja no serveixen per a les feines físiques els acomiaden sense pietat, hi ha la idea de l’estalvi i també la idea de formar-se per, arribats en aquesta edat, poder realitzar un altre tipus de feina. No fa pas gaire, una empresària em va explicar que havia ofert als treballadors de la seva fàbrica cursos de formació administrativa perquè a partir dels 50 anys, quan ja no suportessin les inclemències de la cadena de producció, poguessin treballar als despatxos de les diferents empreses del grup. Ni un sol dels treballadors s’hi va apuntar: uns per mandra, d’altres per ignorància, i 10 o 12 perquè a la tarda jugaven una lliga de futbol sala. L’impost revolucionari que l’Estat exigeix als empresaris afavoreix la mediocritat, la manca d’oportunitats per als bons, que surti gratis ser un miserable, que ningú no gosi arriscar-se perquè et pot sortir molt car i un sistema moral que iguala el geni amb l’imbècil. Decadència total, com Roma just abans de caure arrasada pels bàrbars.
Jo treballo a una oficina de l'atur i haig de dir que molta que el cobra són uns ganduls absoluts que es pensen que treballan un any tu tens el DRET a que l'Estat et mantingui quatre mesos. No entenen que el subsidi és un ajut per una situació de precarietat. I t'estic parlant del 60-70% de la gent. No estic gaire segur del que dius de l'acomiadament lliure però puc garantir que la prestació/subsidi per estar aturat és una presa de pèl a la resta de la societat que sí que treballa i que tret de casos puntuals s'hauria d'escurçar molt perquè és desincentivadora.
ELS JOVES I LE MONDE DIPLOMATIQUE
Als pobles, encara hi ha vells progres (d'edat o d'esperit) que llegeixen "Le Monde Diplomatique". Fixem-nos, però, en el perfil d'aquest jove estudiant d'economia de 20 anys que he trobat a internet. Fariem bé d'analitzar-lo tot mirant de veure allò que porten les aigües mentals de les noves generacions (dels seus membres que estudien i pensen, esclar) Tot tenint en compte que, als 20 anys, pel teu cervell hi passa un aiguabarreig de coses, tant idees brillants i actituts de futur com integrismes i dogmes.
Jordi de la Torre
Edad: 20
Sexo: Male
Horóscopo: Aquarius
Año zodiacal: Tiger
Ubicación: Boston : Massachusetts : Estados Unidos
Datos personales
Barcelona, 1987. Liberal a Europa i libertarian als Estats Units. Estudio Economia i també n’estic matriculat a la UPF. La meva ruta: Smith, Ricardo, Menger, Von Mises, Friedman, Becker, Barro, Mankiw i Sala-i-Martín. Els meus diaris: The Wall Street Journal i el Financial Times i la meva revista The Economist. Per semblar una mica menys pedant també diré que llegeixo l’Avui i La Vanguardia. El meu projecte polític és molt senzill: suprimir l’Estat del Benestar. Redistribució de riquesa? Jo en dic robatori amb coacció, si m’ho permeten. Contamino bastant i se me’n refot encara més. Quan sigui gran i ric vull un Hummer. Defenso el dret d’Israel a viure amb seguretat i el dels Palestins a deixar d’emprenyar d’una vegada. Legalitzaria les drogues i la prostitució avui mateix i també estic a favor de la lliure circulació de persones, tot i coincidir amb l’esquerra ecosubnormal. El meu president és Ronald Reagan i la meva primera dama Margaret Thatcher. José María Aznar és el millor president que ha tingut l’Espanya democràtica i Jordi Pujol l’únic president que ha tingut Catalunya. Pels Països Catalans: independència.
David, quin interès té fer-nos conèixer les opinions banals d'un típic ancap tan curt de gambals com un típic marxista dels 60?
Pau, estaria bé que et fessin fora de la feina.
Qui et creus que ets, senyoret funcionari, per maltractar de paraula les persones que amb els nostres impostos t'estem pagant el sou?
El dia que et vegis cobrant de l'atur o pidolant diners als teus familiars i amics, t'agradarà que alguna persona et tracti de gandul absolut?
Aquests policies, els de l'agressió brutal a un detingut a la Comissaria de les Corts, o són uns professionals deficients —doncs que els fotin al carrer— o són gent que està malament dels nervis —llavors, que els miri un psiquiatre—, però en qualsevol dels casos la seva actitud és incompatible amb l’Estat de dret i haurien de ser sancionats i/o jutjats.
Però el teu cas, Anònim, em sembla més greu que el seu. Sens dubte ets de la mena de persones que comença justificant la brutalitat policial i, si s’escau, acabarà justificant les dictadures i els assassinats polítics tot dient: “ És que no es pot confondre la llibertat amb el llibertinatge”.
Ep, 1 de maig, hi ha una opció millor que la que ens proposes, es diu esclavitud. Si no fos pels progres, que són uns maniàtics, podríem aconseguir que es tornés a legalitzar, oi?
Magnífic, excel·lent, l'article de Ramon Bosch d' avui (divendres 4 de maig) al Diari de Terrassa (pàgina11). Una mostra del millor periodisme d'opinió: el que, amb arguments, i també amb ironia, desemmascara la hipocresia i la incoherència dels discursos dels polítics, i ens alerta de la seva perillositat.
És un gran plaer, un dia qualsevol al matí, llevar-se i llegir els articles d'en Ramon Bosch. Només per això paga la pena viure a Terrassa.
Dimecres vaig veure el debat que Sarkozy y Royal van mantenir a TV5 i em vaig adonar que havia estat fent l’imbècil i que, a més, havia arribat a creure la propaganda socialista dels diaris i les televisions. Evidentment que sempre hem estat a favor de Sarkozy, sempre, però si te’n descuides acabes pensant que és perillós i un arrogant (una mica com el que va passar aquí amb el Mas). En el debat de dimecres només hi havia una persona arrogant, altiva, i aquesta era Ségolène Royal. Va anar repetint els mateixos tòpics de sempre, les mateixes idees d’esquerra corrompuda de les quals no parlaré perquè em sembla que ja tothom les coneix prou bé. Repetia dades, enllaçava temes que no tenien cap punt de connexió entre si, les mans sota la taula, l’atac constant, sense precisió, sense sentit, fent el més complet ridícul. Reia quan el seu rival parlava, se’n fotia i es quedava tan ampla, menyspreu arreu. Va arribar a perdre els nervis, sempre en nom de la justícia, i va titllar Sarkozy d’immoral. En fi, Sarko va estar impecable, no cal dir-ho, idees brillants i enlloc aquesta fama de perillós i radical que molts li han volgut atribuir. Esforç, valors, un plaer escoltar-lo. Més que algú capaç de ventar una bufetada per posar França i Europa al seu lloc, em va semblar una gran mare que en realitat no pot fer sinó acariciar els seus fills i omplir-los de nova força i il·lusió perquè puguin caminar tots sols. Sarkozy, Sarkozy president. L’avenir est un promesse.
Maria
SEGUINT LA POLÈMICA DEL VIDEO DELS MOSSOS (RESPOSTA A ANÒNIM I JORDI f)
i tot l'escàndol sobre la policia s'ha de basar en el vídeo que hem vist aquests dies, no entenc res de res. No he vist ni tortures, ni violència policial gratuïta, ni he estat capaç d'assegurar alegrement (com han fet d'altres) si les imatges responen a la normalitat d'una detenció violenta, o a un tarannà excessiu. Però és un fet que no és un vídeo escandalós, que quan l'home està emmanillat, ningú no el toca, que -sense saber que eren gravats- no hi ha cap mena d'acarnissament, que l'home -que no era un angelet- no presentava cap lesió i que, tot plegat, sembla una polèmica muntada sobre un soufflé deliberadament inflat. Per qui? Per què? Cap dubte, en aquest sentit. Qui orienta la informació cap a l'escàndol, qui ens avisa de la "violència" policial, qui ens assegura que actuarà amb "transparència" i "contundència" és Interior de la Generalitat, és a dir, la conselleria de Saura. El judici paral·lel contra els mossos es produeix als mitjans de comunicació, però el creen des de l'àmbit polític. I no em val que tots estiguem d'acord a lluitar contra l'abús policial, perquè aquesta és la qüestió: el vídeo no aguanta el magne escàndol que han muntat Olmos i companyia.
Totes les policies del mon son represives, o es que aqui tindrán de posar una catifa , olor a rosa , i un esplendid coctail per a detenir els delinquents? prou de demagogia barata.... A mi no m han fallat mai !
La candidata de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía a Alacant, Eva Climent no està gaire satisfeta amb la política lingüística del Govern valencià. El seu programa electoral, redactat íntegrament en castellà, i que dedica un extens apartat a les propostes en educació, tot i que no són competència municipal, denuncia la "permanent agressió a la llengua comuna d'Espanya" que al seu entendre es dóna al País Valencià, així com "el despropòsit d'imposar, contra natura, l'ús i l'aprenentatge de la llengua regional".
El programa de Ciutadans a Alacant va encara molt més lluny en les seves crítiques al model lingüístic valencià quan l'equipara als "mètodes que va utilitzar la dictadura franquista per tractar d'eradicar les llengües regionals espanyoles". L'agrupació local de C's, si bé admet el dret "dels ciutadans valencianoparlants" a ser escolaritzats en la seva llengua, i fins i tot denuncia que moltes escoles no en donen la possibilitat, també especifica que la llengua s'hauria d'estudiar només "com a assignatura optativa de lliure elecció", i recalca que el seu partit s'oposa "a la imposició de l'ensenyament del valencià als ciutadans hispanoparlants i als residents estrangers".
Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, que a Catalunya procura ser exquisidament bilingüe en totes les seves comunicacions, no té aquesta mateixa precaució al País Valencià. La web del C's valencià (que també compren la Comunitat de Múrcia) està íntegrament en castellà i el català només està present en forma d'enllaç a un traductor automàtic. Pel que fa a C's d'Alacant, ni a la seva pàgina web ni al blog personal de la seva candidata, Eva Climent, hi ha cap rastre de la llengua que anomenen "regional".
Doncs res, Josepa, sempre hi ha una primera vegada. A veure què diràs llavors!
En aquests moments hi ha als Mossos d’Esquadra 1 caporal, 2 agents en actiu i 2 en pràctiques que estan suspesos de sou i feina i pendents de judici. Una nació que fa cas dels delinqüents i que dubta de la seva policia és una nació malalta. L’actuació dels Mossos de Les Corts va ser impecable, i si més enllà de la demagògia miren les imatges podran comprovar com el delinqüent va estar amenaçant i agressiu i com la resposta de la policia va ser ràpida, eficaç i mesurada. El renou que s’ha organitzat al voltant d’aquesta actuació és culpa d’un conseller patètic que ha comès la irresponsabilitat de desprestigiar sense cap motiu la policia, creant-nos d’aquesta manera una sensació d’inseguretat completament injustificada i de l’altra un desànim total entre els Mossos i una por perillosíssima: la por dels agents d’intervenir per por de ser encabat acusats de qualsevol cosa. Catalunya té una policia exemplar, eficaç, disciplinada. Actuacions com les de Joan Saura i les penoses aportacions d’alguns periodistes com va ser el cas de Josep Cuní, passant el vídeo una vegada i una altra i fent comentaris completament exagerats i que res no tenien a veure amb el que realment mostren les imatges, van en la línia d’una propaganda impròpia d’una societat democràtica i, sobretot, intel·ligent: tanta merda progressista ens acabarà colgant. Per culpa de la inconsistència de gent com Saura i Cuní avui Catalunya és nació menys segura si tenim empresonats 4 efectius de la policia. I profundament injusta amb els policies que es van limitar a fer la seva feina. La ràbia que aquestes circumstàncies em provoquen és infinita. De bon grat aniria al Saura i al Cuní a expressar-los aquesta meva ràbia, m’han de creure. Si no hi vaig és perquè sé que Catalunya compta amb una policia excel·lent que em detindria, sent així capaç de protegir a temps fins i tot aquells que la desprestigiem i la humilien.
França comença a caminar a partir d’avui, recuperada de complexos i amb ganes de treballar, l’orgull i l’esperança que calen per tirar endavant un país. La victòria de Sarkozy obre les portes cap a un futur d’esclat i joia, i no sé com estarà França d’aquí a uns anys però de ben segur que el país despertarà, reviurà, recuperarà un bri de l’esplendor que ja semblava enterrada i condemnada a no renéixer mai més. Sarkozy ha guanyat i una majoria dels francesos encara tenen fe i no han caigut en la trampa del “perquè és una dona”. Sarkozy no ha guanyat perquè és un home sinó perquè és el millor, Sarkozy ha guanyat perquè ha treballat moltíssim per arribar-hi, Sarkozy ha guanyat perquè és l’únic que pot obrir amb plenitud les ales blanques del demà. No sé si França sortirà de la crisi, no sé si podrem dir d’aquí a uns anys que les coses han millorat, però avui França comença a caminar plena d’esperança i hi ha un líder que ha sabut transmetre aquesta esperança i tota la il·lusió, les ganes de treballar, una identitat, uns valors. El proper president deia ahir al vespre que França li ho havia donat tot i que havia arribat l'hora d’agrair-li-ho posant-se al seu servei. A partir d’avui França començarà a caminar amb l’empenta d’un líder que no duu cognoms francesos però que s’estima el país on ha viscut tota la vida, el país on un dia ell també va aprendre a caminar. És infinita la meva admiració per un país que tria a favor de l’esforç, el mèrit, el treball, el respecte i l’autoritat, un país que tria a favor del futur reivindicant el passat, ple d’esperança, ple d’il·lusió. Volia evitar parlar de les eleccions però no me n’he pogut estar. Encenc la televisió, barreja d’emoció i eufòria, i una llàgrima tímida m’enterboleix la mirada. Nicolas Sarkozy Président de la République!
Doncs sí: Dissabte passat vaig anar a la Feria de Abril. La setmana havia sigut dura i l’Alícia em va proposar amb el seu català cantellut, que es dulcifica i adquireix pronoms poc a poc, a còpia de parlar-lo: “Vine, home, que t’ho passaràs bé. No hi trobaràs intel·lectuals amargats, només gent senzilla que no necessita viure a través de cap teoria per estar contenta.”
Hi vam anar i, efectivament, l’ambient era alegre, d’una alegria simple i desenfadada. L’alegria es palpava en les processons de gent que arribaven cantant i picant de mans, com una tropa abans del combat; en les parelles que es besaven, en les famílies que compartien plates de calamars, en les noies que ballaven sevillanes entre taules a mig desparar; fins i tot en els cambrers que servien la clientela traient el fetge per la boca, amb una gota de suor al front, la camisa tacada d’oli i la cabellera recollida.
Hi havia alegria i poca cosa més, se sàpiga per la tranquilitat dels catalanistes que veuen la Feria com una amenaça. L’única manifestació activa de lerrouxisme la vaig trobar a la parada els Ciutadans, on venien unes samarretes estampades: “Soy ciudadano del mundo, sóc bilingüe, soy racional.” En un ambient tan irracional, folklòric i monolingüe calia ser curt de gambals per prendre-se’ls seriosament. A més, la majoria militava a favor de la copa de vi, no pas per cap política o cultura concreta. Hi havia sevillanes i pescaito frito, però sobretot hi havia ganes de passar-s‘ho bé. O sigui que tranquils: com qualsevol festa popular, la Feria és una excusa per a la gresca, una gresca amanida de sabor andalús, si es vol, però poca cosa més.
I consti que no menyspreo l'alegria primària que hi vaig trobar, ni el seu poder. Sense alegria, res d’humà no sobreviu. Si els catalans encara som aquí després de tantes bufetades és perquè les bufetades no ens han fet perdre l’alegria. Perquè alguns encara fem cagar el tió, i perquè en el fons de les obres de Pla, Sagarra, Maragall, com en el fons de les nostres cançons i balls populars, hi ressona la tornada d’aquella famosa sevillana: “Aún que tu ya no me quieras, a mí me quiere la vida.”
Les manifestacions d’alegria primària són la base de tota cultura que aspiri a la universalitat, a sobreviure. Què hauria estat de la cultura nordamericana sense el blues dels negres i la Coca-cola, o de la Castella barroca i mística, si no hagués pogut vendre al món l'univers de les Sevillanes? Ningú vol estar trist, els udols passen de moda perquè si alguna cosa es guarda com un tresor no són les penes, que a cada època en sobren, sinó les fórmules per vèncer-la. Això el catalanisme mai ho ha acabat d’entendre i, menyspreant la Feria, no fa res que no hagi fet abans amb formes d’alegria xavacana més nostrades. No entenc què hi guanya la Catalunya històrica no anant a la Feria a parlar el seu idioma. Si s’hi venen rentadores i cotxes de segona mà, si hi ha parades de productes extremenys i xiringuitos de música cubana, per què no podem anar a plantar-hi les nostres paradetes els catalans de cinc generacions, a vendre llonganisses i vins, a organitzar-hi concursos de beure amb porró, a fer negoci i a divertir-nos? La millorariem i la faríem una mica nostra. El pa amb tomàquet que ens van donar a mi i a l’Alícia era un desastre.
L’amenaça no és la Feria d’Abril, sinó que ens creguem la seva llegenda. L’amenaça és que, intimidats per l’espantaocells lerrouxista, ens inhibim, amb un menyspreu impotent i orgullós, de cultivar camps que també són nostres. Per què no hi tenen caseta, els independentistes d’ERC, tant que s‘omplen la boca de patriotisme social? Per què CiU no s’esforça a fer la seva carpa més ben parida que la del PSC? La Feria no és la festa dels qui volen fotre la cultura catalana, sinó dels qui prou feina tenen amb una cultura i un idioma. És la festa dels qui es diverteixen amb formes poc més sofisticades que els qui van arribar amb el matalàs a l’esquena. Sempre hi seran aquests, a tots els països hi ha gent que no es pot permetre el luxe d’introduir gaires dosis d’intel·ligència a la seva vida. La intel·ligència i la sofisticació intensifiquen la vida però també el risc d’una tragèdia, com l’equilibrista que fa el numeret cada vegada més lluny de terra. I quan en un país tot s’esfondra queda sempre, per tornar a començar, l’alegria grollera d’una feria com aquesta.
"Joves de Ciutadans denuncien agressions a la caseta del PSC
Els joves de Ciutadans, a la caseta del PSCAlguns joves de Ciutadans-Partit de la Ciutadania "van ser expulsats entre insults i alguna puntada de peu de la caseta del PSC per un grup de joves militants d'aquest partit" divendres passat. El coordinador de Joves de Ciutadans, Sergi Sanz, manifesta que "els joves de Ciutadans no estem disposats a que les legítimes discrepàncies i les diferències polítiques entre opcions democràtiques suposin cap mena de menyspreu en la correcció, la cordialitat i la salut de les relacions personals entre ciutadans". En aquest sentit, conviden "els joves de tots els partits polítics a prendre vi fi a la caseta que Ciutadans té a la Fira d'Abril".Per la seva part, el primer secretari de la JSC, Raúl Moreno, ha assegurat que "a la caseta no hi va haver cap tipus d'agressió". "És cert que tres persones de Ciutadans van passar per la caseta amb la samarreta del partit, però no hi va haver cap agressió", ha remarcat. D'altra banda, en declaracions a e-notícies ha assenyalat que "m'agradaria que deixessin de fer aquest tipus de circ i que facin propostes interessants" i afegeix que estan "preocupats perquè tenen la caseta buida".
(de l'e-notícies)
Davant noticies com aquesta, jo no sé ben bé qué pensar. Algú té alguna opinió?
Cierto, Maria, cierto. Deberíamos de haber aprendido la lección.
Catalanes, como no conseguimos la independencia de Catalunya y no dominamos la inmigración, hoy un charnego piojoso está gobernando Catalunya y destruyendo su esencia patufetística y barretinoide de nuestra nación.
Charnegos españoles, fuera de Catalunya, sacad vuestras sucias manos de la entrepierna de las vírgenes catalanocarolingias y vuestros grasientos morros de nuestras calles.
No queremos más micomoros andaluces que se nieguen a hablar catalán y se obstinen en no bailar sardanas.
Por la pureza de la raza catalana, devolvámoslos a su tierra, la tierra del moco y la legaña, a escupitajos y a patadas en los cojones.
Ahir comentava la meva experiència al Certamen de llatí d’Arpino aquest passat cap de setmana. Hi anava com a representant de Catalunya, però, vist com estan les coses, em trobava dins el grup espanyol i, per tant, a la meva acreditació hi havia la bandera espanyola impresa. He de dir que, malgrat haver hagut de parlar castellà –que d’altra banda ja em va bé practicar-lo de tant en tant-, vaig deixar clara des del principi la meva posició respecte el tema, i que tots els meus companys –i això diu molt al seu favor- van respectar-m’ho fins al punt que en algunes ocasions deien, en comptes d’ “Espanya”, “Confederació d’estats ibèrics”, i fins i tot, en acomiadar-se de mi, la noia que venia de Madrid va cridar “Catalunya independent!”. Estic contenta d’haver comprovat que la catalanofòbia no és una plaga massa extensa per la meseta. No puc elevar, en canvi, l’actitud de l’organització del certamen respecte això. Malgrat que les bases del concurs deien que la traducció es feia en la llengua materna, em van desaconsellar utilitzar el català. D’entrada em van dir que traduir al català podia jugar en contra meu i em podia estroncar oportunitats. Més tard vaig assabentar-me que fa dos anys no van ni corregir una traducció feta en català i que si volia traduir a la meva llengua havia d’haver-ho dit amb antelació per tal que l’organització busqués un corrector. Evidentment, ningú no m’havia alertat d’això i, evidentment, ningú més dels 573 participants no havia d’avisar abans de quina llengua utilitzaria a la prova. Els alemanys, els italians, els hongaresos, els romanesos... ningú no havia de dir quina llengua faria servir. Per què una catalana sí que havia de fer-ho? Vaig fer la traducció al castellà malgrat tenir el diccionari llatí – català (dificultat afegida) i no haver traduït mai a aquesta llengua; tant bon punt vaig arribar a casa, però, vaig enviar un correu electrònic a l’organització com alumna representant de Catalunya queixant-me’n i demanant que tinguin en compte el català en pròximes edicions.
http://ciudadano-ubu.blogspot.com/
Aquesta és l'adreça d'una interessant pàgina web
Ya ha comenzado la caza de brujas en Ciudadanos.
Además de Mario Acosta, otro compañero ha sido suspendido simplemente por declararle su apoyo en el foro interno del partido. Nuestros disciplinados amigos del Comité Ejecutivo jamás se han leído el foro para conocer las propuestas de los militantes, pero ahora lo utilizan para llevar a cabo su represión.
También le ha sido abierto un expediente de expulsión a otro compañero de Cerdanyola por ponerle en los morros a Alberto Rivera una pancarta que no decía más que la verdad: LISTA CORRUPTA NO.
En definitiva, ambos han sido suspendidos de militancia por ejercer su derecho a la libertad de expresión. Pero es que cuando le dices a un corrupto que no a la corrupción es evidente que le invitas a reaccionar.
Se siguen añadiendo "expulsiones preventivas", parece ser que otro compañero ha sido apartado del partido por apoyar a Mario Acosta, y otro más, coordinador de la agrupación Cerdanyola-Ripollet-Montcada, elegido democráticamente por sus compañeros, por participar en la manifestación de la lista organizada desde la dirección del partido en Cerdanyola, con afiliados que son más afines a sus intenciones.
En las últimas semanas, los compañeros de la agrupación original de Cerdanyola, han iniciado una búsqueda de apoyo económico en sus compañeros del partido, para llevar a los tribunales tanto a la dirección del partido como a la candidatura usurpadora de esta población del Vallés Occidental. Si votas en Cerdanyola, ten cuidado a quien le concedes tu confianza. Piensátelo e infórmate antes de votar a Ciutadans en esta localidad.
No habrá piedad para los corruptos.
Publicado por Ciudadano Ubú en 0:02
domingo 20 de mayo de 2007
Albert Rivera miente –por enésima vez- a la prensa
Rivera ha cometido una de las mayores mezquindades de su –ya de por sí- muy mezquina carrera política. Negándole la propia existencia nada menos que al dimisionario Coordinador de la Federación del resto de España, una de las personas más dignas e íntegras que hay en nuestro Partido.
Recordáis eso de SÓLO NOS IMPORTAN LAS PERSONAS. Pues bien, a Rivera las personas le importan, en general, un carajo, y no digamos nada las personas que le critican, de las que es capaz de decir que ni siquiera las conoce.
Veamos las últimas declaraciones de Albert Rivera a la agencia de noticias Europa Press:
Rivera negó que la dimisión del miembro del consejo directivo de la agrupación madrileña Juan Francisco de la Torre tenga que ver con él mismo, y alegó que ni siquiera lo conoce personalmente. Según Rivera, los motivos de la dimisión de De la Torre "son una situación personal y una incompatibilidad de cargos". "No tiene nada que ver conmigo, yo no lo conozco", afirmó.
Sin embargo, el mismo De la Torre explicó a Europa Press que su dimisión se debía a "discrepancias absolutas" con la dirección de la capital española y con el propio presidente, Albert Rivera, al que acusó de utilizar el partido para su "promoción personal".
Existen centenares de fotografías que demuestran la relación existente entre Albert Rivera y Juan Francisco de la Torre. Por ejemplo, las dos siguientes, en la que se les ve compartiendo mesa. Ahora Rivera sólo tiene que declarar, una vez más, que "todo ha sido un malentendido, que le han malinterpretado, que él no dijo eso, o que no era lo que quería decir", y ya está. Porque, obviamente, todo esto no es más que un juego de poder y de popularidad para nuestro narcisista presidente. Y, por supuesto, se va preparando al partido para que cada vez se acostumbre a un grado de corrupción mayor, pues los afiliados de Ciudadanos ya tragan la misma mierda que los de cualquier otro partido político.
Pues muy bien, Albert Rivera, una vez demostrado que "no conoces" a Juan Francisco de la Torre, a tu amigo Ubú le gustaría hacerte algunas preguntas, a ver si a estos sí los conoces, o quizás tampoco: ¿Conoces personalmente a los rotarios? ¿hasta qué punto? ¿perteneces a los rotarios? ¿y tu familia? ¿cuántos infiltrados/enchufados rotarios hay en Ciutadans? ¿qué pasa con el Rotary Club de Granollers? ¿te referías a los rotarios en tu carta de ayer, en la que hablabas de grupos desestabilizadores dentro del Partido?
Publicado por Ciudadano Ubú en 11:30
Catalunya té un problema molt seriós. Després de dècades d’una certa democràcia espanyola, no té sentit d’Estat i el seu principal repte no és l’enemic exterior, que també, sinó la manca de capacitat i estratègia nacional per defensar els eixos fonamentals de la seva construcció nacional. L’autoodi, els complexos i l’autoflagel·lació sembla ser la nostra manera de fer.
Fa uns mesos es va posar en qüestió la immersió lingüística. Després, i no per casualitat, s'ha intentat i s'intenta destruir l'espai comunicatiu català, amb l'objectiu de desprestigiar el seu vaixell insígnia, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb campanyes contra la seva financiació pública. I ara, fa unes setmanes, els toca el rebre als Mossos d'Esquadra, la Policia de Catalunya. I si en el cas de la immersió lingüística, la societat, la classe política i els mitjans de comunicació van reaccionar amb fermesa, en el cas de TV3, aquesta unanimitat ja es va debilitar. L'estratègia de l'Estat i dels poderosos mitjans de comunicació privats van debilitar, per tant, aquest espai, tot i la defensa de la societat civil compromesa i d'una part de la classe política.
Què ha passat amb els Mossos? Quin és el seu pecat original? Que van sorgir d'una societat acomplexada en el tema de la seguretat i d'una classe política que li va costar anys entendre la importància de tenir una part del poder polític, el coercitiu, i que aquest era un eix irrenunciable de la sobirania i la construcció nacional.
No per casualitat, abans del circ mediàtic i polític d'aquests dies, el PP i Ciudadanos van demanar que s'ajornés el desplegament dels Mossos un o dos anys. Amb coherència i responsabilitat, el Govern d'Entesa no ho va acceptar, i tampoc, per patriotisme, CiU, derrotant conjuntament la proposta de PP i Ciudadanos. Però el punt de mira estava i està centrat en els Mossos. La crònica de la Brunete Mediàtica de Tribuna Catalana ho ha explicat, quant a la premsa i mitjans de comunicació espanyols. Tenen carta blanca i tot s'hi val, contra la Policia de Catalunya. Els Mossos són el seu objectiu, perquè mai no han acceptat la seva existència i sobirania.
Ara, el que no podíem esperar és que una part de la nostra premsa, i fins i tot TV3, amb el circ mediàtic de Josep Cuní, entrés en aquesta frivolitat i irresponsabilitat. Això és greu i no es pot entendre d'uns bons professionals d'Els Matins de TV3 i d'altres programes de la cadena. Caldria que, de tot plegat, se'n fes un recull àudiovisual per passar-lo a l'Escola de Policia de Catalunya, perquè els futurs policies sabessin què els espera, ja que veurien com se'ls exigirà allò que no es va fer, per covardia o coincidència, amb els cossos i forces de seguretat de l'Estat, o que no es fa amb cap altra policia de l'Europa occidental.
Però això fins i tot pot arribar a ser bo, perquè la nostra policia ha de ser diferent i, ja que se li exigeix, i perquè va implícitament en ells des de la seva creació, pot arribar a ser la policia més transparent del món, com s'ha demostrat aquests dies amb l'actuació d'Afers Interns, amb els comandaments policials i polítics, que han donat la cara i han sofert un assetjament mai acceptat per cap altra policia. La nostra policia ja és madura, ha passat la revàlida.
Però la nostra societat i els seus poders mediàtics, públics i privats, haurien de reflexionar. Construir institucions nacionals costa anys. Destruir-les, o desprestigiar-les, es pot fer amb molt poc temps.
Amb tot, tenim més de 12.000 homes i dones joves, policies preocupats per la imatge de la seva feina i el seu servei a la societat, però que no accepten ser carn de canó de maniobres desestabilitzadores polítiques o irresponsables, i tenen la voluntat d'esforçar-se, enllestir el desplegament a tot el Principat, construir en els propers 4 o 5 anys un cos policial de 18.000 efectius, que són i volen ésser la Policia de Catalunya amb majúscules.
I si un petit tant per cent d'aquests professionals s'equivoquen o delinqueixen, caldrà que siguem extremadament rigorosos amb ells, i apartar-los del servei públic. Però tenen i han de tenir el dret de la presumpció d'innocència i el policia, quan actua, des de la comissaria o des del carrer, ha d'estar segur que té al darrere les institucions i la societat.
Ai d'aquella policia que desconfia de que les seves institucions i la seva societat li pugui donar l'esquena.
Cuando una persona no policía pierde los nervios en una situación en la que puede causar muchos daños también es especialmente responsable por ello. Si un piloto de avión pierde los nervios será despedido, puesto que por su posición puede causar graves daños. Un policía también. En mi caso, y el de la mayoría, pues no.
Y sí, los policías tienen que ser caballeros andantes. Tienen que mantenerse frios cuando hay gente que les insulta, incluso en situaciones de peligro (¡especialmente en situaciones de peligro!). Es su trabajo. Si no son capaces de hacerlo, que se dediquen a otras cosas.
Aceptando sus excesos ponemos en peligro a la sociedad y a nosotros mismos.
Lo ideal es que todas las tortas sean siempre justas. Pero si alguien tiene que recibir un tortazo injusto, mejor que sea el policía que no un ciudadano inocente. Porque es su trabajo, y porque lo contrario, el aceptar que la policía dé tortazos injustos, lleva a la dictadura de la policía y a un estado represor.
Miquel Sellarès: “Catalunya necessita enfortir el seu model de policia”
Aquest és un dels principals reptes que per Miquel Sellarès, director de la revista Debat Nacionalista i secretari general de l’Opinió Catalana, el país encara ha d’afrontar en matèria d’autogovern. En una entrevista al número 255 de la revista Lluita, editada pel PSAN, Sellarés explica que les policies de països com Noruega, Suècia, Flandes o Escòcia són els models que hauria de seguir la policia catalana i que de fet, durant la seva etapa de director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat de Catalunya als anys 80 és el que va intentar promoure. Una policia “diferent, adaptada, i que no tingués ni els vicis ni els tics dels cossos i forces de seguretat de l’estat, i que fos la veritable policia nacional de Catalunya". Llegeix més Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF
17/07/2007 · Barcelona
Aquest és un dels principals reptes que per Miquel Sellarès, director de la revista Debat Nacionalista i secretari general de l’Opinió Catalana, el país encara ha d’afrontar en matèria d’autogovern. En una entrevista al número 255 de la revista Lluita, editada pel PSAN, Sellarés explica que les policies de països com Noruega, Suècia, Flandes o Escòcia són els models que hauria de seguir la policia catalana i que de fet, durant la seva etapa de director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat de Catalunya als anys 80 és el que va intentar promoure. Una policia “diferent, adaptada, i que no tingués ni els vicis ni els tics dels cossos i forces de seguretat de l’estat, i que fos la veritable policia nacional de Catalunya".
Sellarés, però, lamenta que durant vuit anys “no es va fer ni un sol policia català”, i ho atribueix, per una banda, a que “al president Pujol no li interessava la creació d’una policia de Catalunya perquè li anava més bé que fossin la Policía Nacional i la Guardia Civil les encarregades de reprimir la classe treballadora, i, d’altra banda, a que el senyor Ferran Cardenal, governador civil de Barcelona, l’únic que pretenia era que la policia de Catalunya quedés com una guàrdia vaticana”.
A l’hora de valorar els darrers casos polèmics al voltant del cos dels Mossos d’Esquadra, Sellarés parla de “gran infantilisme i gran covardia dels mitjans de comunicació, que mai no s’havien atrevit a parlar de la multitud de tortures i maltractaments per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i ara han establert que contra els Mossos tot s’hi val”. A més, apunta que bona part dels poders fàctics que hi ha a Catalunya “mai han volgut que hi hagués una policia nacional catalana, mai no han volgut que el poder coercitiu quedés en mans de les institucions catalanes, i que estan ajudant a publicitar els errors més petits per desprestigiar la policia catalana”. Amb tot, Sellarés admet que “cal depurar les responsabilitats que hi hagi als Mossos d’Esquadra, però el que no es pot fer és jutjar tot un col.lectiu de gairebé 12.000 persones”.
Sobre l’actual gestió del departament d’Interior, dirigit per l’ecosocialista Joan Saura, Sellarés afirma que manté “un gran respecte” al conseller, però que en algunes ocasions ha demostrat “no saber on va”, com quan parla d’augmentar el sou als Mossos. “Aquest no és realment el problema –diu Sellarés- [...] sinó que no han entès que el discurs ha de ser un altre. La policia de catalunya necessita èpica, continguts, autoestima, i que la societat catalana i la classe política estiguin amb ells i que els donin suport, tot i que, naturalment, qui s’excedeixi haurà de pagar les seves culpes. Crec francament que la societat catalana és preadolescent quant a la qüestió de la policia”.
L’exsubdelegat del govern esapnyol a Barcelona Eduard Planells ha estat detingut perquè pel que sembla tramitava permisos de residència per a delinqüents. Joan Rangel, delegat d’Espanya a Catalunya, que ja fou qui va nomenar-lo, ha tingut la sortida de justificar-se dient que el va posar al càrrec sense conèixer-lo de res. Pot ser que un càrrec de confiança et surti delinqüent, pot ser que el coneguessis de tota la vida i que hgués aconseguit amagar-te que era un lladre; pot ser, potser, qualsevol cosa pot ser. Qualsevol cosa menys que un socialista nomeni un càrrec on es cobra sense conèixer-lo de res. Des de Manolo Sacristán que a can esquerres se sap fins de quin costat carregues abans de donar-te un càrrec; des de Bandera Roja fins al PSUC que aquí han cobrat només familiars i amics i gent que porta molts anys sent de l’assuntu. On vas a parar un socialista posant de número 2 algú que no coneix de res! Però escolti, Rangel, que s’ha pensat que som imbècils? Vull dir que si el senyor delegat va nomenar Planells coneixent-lo, l’oposició ha de demanar-li la dimissió per raons òbvies, però si se sap que el va nomenar sense conèixer-lo, me’l cessaran immediatament perquè això a Nicaragua no ho hem fet mai. Cal dir també que és d’una enorme mediocritat respondre a les preguntes que se’t fan quan ets un càrrec públic dient que no sabies res. L’esquerra no sap mai res i sempre és culpa dels altres. No m’estranyaria que d’aqui a pocs dies sortís un article a El País sobre una antiga militància a Convergència d’aquest tal Planells o que un dia va saludar la tieta d’una veïna el gendre de la qual regenta un supermercat on també hi va un advocat que és cosí d’una amiga de l’esposa del germà del pare d’un company d’escola de la filla de la padrina de l’Artur Mas.
Publica un comentari a l'entrada