dijous, 28 de desembre del 2006

La pau i els agnòstics



El passat 19 de desembre vaig tenir la sort de participar en una festa “bireligiosa”. Una germana de l’ordre salesiana, molt estimada per mi, va anunciar : “vosaltres, les musulmanes, pregareu a Alà per la Pau i nosaltres, les cristianes, a Déu per la Pau”. Una campaneta va dringar al meu interior. I jo a qui prego? Potser no vull la Pau al món? Potser no m’agradaria veure al Xavi Coral anunciant un migdia que la pitjor notícia del món fos: “En Pericolospalotes ens ha deixat a l’edat de 103 anys per mort natural”?.

El pitjor no va ser el no sentir-me integrada en aquella celebració. El pitjor va ser adornar-me’n que era l’única que es va emocionar en sentir el cant àrab d’una veu femenina angelical seguida de l’oració d’una vintena de cristianes, totes demanant la Pau.

Serà més important el fet que el sentiment?

dimarts, 19 de desembre del 2006

Terrassa Acció Creativa premiada...

Apreciats amics i amigues, tinc el veritable plaer de comunicar-vos que la mostra Terrassa Acció Creativa, organitzada pel Grup Organitzador de TAC (Marina Arjona, Jordi F. Fernández, Lluís Pi i Yosip Sverko), promoguda per Amics de les Arts i Joventuts Musicals, patrocinada per l’Ajuntament de Terrassa i la Caixa de Terrassa, i protagonitzada per un grup nombrós de persones creatives de Terrassa i la seva comarca... ha guanyat el Premi a la Innovació de la Federació d’Ateneus de Catalunya d’enguany.



http://www.gotac.org/



Avui, 19 de desembre, a dos quarts de nou del vespre, Marina i Yosip, han conegut aquesta bona notícia en el transcurs d’un acte organitzat per la FAC que s’ha desenvolupat a l’Ajuntament de Barcelona.

Salut!

diumenge, 17 de desembre del 2006

Quins collons!

Els Collons del Pare Rababa...
toquen el 26 de desembre, a les 22.00 hores, al bar Les Pupil·les Gustatives (carrer de les escaletes) de Terrassa.


La nit de sant Esteve podeu gaudir de l'últim concert d'Els Collons de l'any 2006. I és gratuït!

http://www.collonsparerababa.com/

El Collons són Oriol, cantant, i Jordi, guitarrista. Fa cinc anys van enregistrar un disc compacte molt interessant, «El cercle dual», que contenia unes cançons força especials amb uns textos ben carregats de significacions... i ara estan a punt d’enregistrar un nou disc: «Tenebrari». Em sembla, pel que he sentit i he vist, que l’evolució dels Collons... ha estat molt positiva.

Alguns diuen que Els Collons... es poden qualificar com un minigrup de folk hardcore acústic. Si aneu al seu concert podreu donar la vostra opinió sobre aquesta afirmació tan curiosa.

Phonopolis: dies dos i tres

Xavi González treballant en una de les seves obres.


La vida continua més enllà dels ulls dels espectadors, i la vida al taller-exposició de Phonopolis està feta de ferros que cal tallar i soldar, de superfícies que cal preparar, de fotografies que es munten per rastrejar la memòria dels qui participen, com a visitants, en aquesta singular experiència.

Xavi González i Isaac Marcet viuen literalment aquests dies dins l'espai en que treballen. L'equip (vegeu-lo a sota) entra i surt per donar-los suport en les hores de visita i fora d'elles. Pels qui hi heu estat, les meves paraules poden resultar banals. Pels qui no heu assistit a cap de les sessions obertes (tarda-vespre, de 19h a 24h), ¿com apropar-vos a l'emoció-reflexió que l'experiència genera? Cal ser allà i submergir-se en la música, veure el corrent ininterromput d'imatges... les que mirem amb els nostres ulls i les que miren els ulls de les càmeres i que ens tornen velades per un tel quasi-oníric o disseccionades per l'ordinador...

Per què pintar de cara al públic? Per què mostrar el procés i no només l'obra acabada? Vol el pintor compartir amb nosaltres l'experiència sensistiva del moment creatiu? La corda i el silenci que ens en separen ho neguen. Xavi González i els seus col·laboradors treballen literalment dins d'un quadre on unes figures irreconeixibles construeixen móns, horitzons nous, i nosaltres som fora, mirant-los.

En la construcció de l'obra que és Phonopolis hi ha saviesa escenogràfica: la disposició dels elements, les grans capses rectangulars amb les retropantalles als extrems, la pantalla enfrontada a la porta que passa consecutivament les fotografies dels visitants del dia anterior composant un quasi-vídeo amb càmara lenta que és com sempre he pensat que funcionen els nostres records... les llums, les cadenes d'on pengen els quadres, aquella creu en el punt de fuga de l'espai, l'aire que mou els cortitnatges de plàstic... Però Phonopolis no és una escenografia. Allò que està succeint és real, és la vida. Tornaràs demà i tot serà diferent, el temps s'escola i la imatge no es recupera. No hi ha reproductibilitat mecànica, aquella que per Walter Benjamin havia de/podia apropar l'art a la gran majoria dels ciutadans.

I tanmateix, en Xavi González sembla estar explorant les escletxes que s'obren en aquella contradicció que revelava Benjamin entre l'objecte artístic (que demana el mercat regit pel consum materialista que els textos d'Isaac Marcet denuncien) i el concepte (una mica ingenu, tot sigui dit) de l'art com a comunicació. [Ahir mateix la ministra de Cultura insistia en el tema: l'art [contemporani] com a comunicació, ergo com a servei públic. Quina bestiesa!]

He tornat a l'abadia romànica i he vist els seus colors brillants: les barbes blanques, els vestits vermells, porpres, blaus, cada figura de la portalada, del frontal de marbre, curosament pintada. Allà l'art es volia només comunicació: història sagrada, construcció social. I per això va ser sovint sistemàticament destruït, esborrat o tapat en èpoques posteriors, quan va perdre la seva funció social.

La història de l'art és la història del fracàs [relatiu] de l'art com a comunicació, i del triomf de l'art com a experiència, estètica i intel·lectual. Experiència del creador, de l'artista, però també del receptor, de l'espectador; experiències, la de l'un i l'altre, que no tenen per què coincidir ni en el temps ni en l'espai, que no són programables. L'obra d'art no és ni un canal, ni un missatge, és un emissor a la cerca d'un receptor que potser no trobarà mai.

L'obra d'art que ens proposen Xavi González i els seu col·laboradors (efímera com és, encara que al final en quedi el rastre en els objectes magnífics que seran els quadres pintats) s'arrisca perillosament a no trobar el seu espectador. I seria una llàstima que no et trobés a tu, que pots vibrar amb aquestes paraules:

En aquest transcurs privilegiat que és la vida, conec una forma d'agrair-ne l'existència: estimar-te i estimar amb la intensitat necessària per tal de fer relluir tot allò que t'envolta.


Equip Phonopolis:
Ricard Terés (director tècnic)
Laura Castell, Ulises Soriano i Jesica Steiner (videoartistes)
Dark Vector (músic)
Josep Masip (fotògraf)
Damià Aurell (documentalista)
Robert Tévar (pianista)
Assumpta Bou (nutrició natural)
Taco Pachuco (alimentació)

divendres, 15 de desembre del 2006

Phonopolis: primera jornada

... El teu destí depèn de tu: et necessita i et necessites a tu mateix...

Les frases llisquen sobre el fons negre dels cortinatges, la música omple l’espai —un cub negre de 8 x 8 x 8 metres— mentre Xavi Gonzàlez disposa una vintena de pots de pintura sobre un dels dos políedres de fusta que es projecten cap al fons de la sala, tot marcant línies de fuga i concentrant la nostra mirada sobre el llenç blanc amb l’anguniejant creu negra que penja a tres metres d’alçada.

Phonopolis: 7 dies per crear un viu una ciutat de noves formes, sons, textures i horitzons

Des de les set esperem que s’obrin les portes. No és una inauguració: és l’inici d’un viatge a una ciutat ignota. A dos quarts de 8 podem entrar al que semblava ser el Saló d’Actes d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, ara esdevingut estrany gabinet d’alquimista. Amb en Xavi hi ha diverses persones que es mouen seguint un guió silenciós. Les cares frontals dels políedres (retropantalles) estan en constant transformació, com la figura que porta la càmera, seguint els moviments del pintor, però també seguint les passes de la seva pròpia fascinació per les textures, pel ball d’ombres que suggereix més que mostra.

..negre, roig...

La creu i el terra s’han tenyit de sang abans de desaparèixer. Davant de nosaltres s’aixeca un mur, o potser cadascú hi veu els seus propis terrors. És un filat metàl·lic el que dibuixen les broques sobre la pintura fresca? Quan les línies de fuga convergeixen en la línia de l’horitzó el que semblava presó esdevé el camí de l’infinit.

...sistema abocat al consum materialista...

A la llum de l’espelma un home escriu (demà parlarem dels seus textos). La creu ha reaparegut, feta de línies estilitzades, sobre els rastres que insinuen els perfils d’uns edificis llunyans. El paisatge s’omple dels signes característics de l’obra de Gonzàlez: les esferes que floten a poca distància del terra, la verticalitat d’unes formes que insinuen la vibració de gent agitada.

...té, però no s’ha d’obrir fins el dia 21...

L’home ens ha donat un sobre marronós tancat. Diu que no podem obrir-lo fins d’aquí a una setmana. Per no consumir-nos de curiositat haurem de venir cada dia a veure com es va construint la ciutat. On ha anat a parar la intimitat de la creació plàstica? Segurament aquest no era res més que un tòpic romàntic. Xavi González enfilat dalt de l’escala m’ha recordat de cop la imatge imaginada d’un muralista medieval. Són quarts de deu i avui es tanca ja el taller al públic, però fins el dijous 21 serà obert tots els dies de 7 a 12 de la nit. No us ho perdeu.

dijous, 14 de desembre del 2006

"La Deu de les Veus": Josep Pla

El dimarts 30 de desembre, a les 8 del vespre, hi haurà a la Nova Jazz Cava un nou recital de poesia (el número 44) del cicle "La Deu de les Veus". En aquesta ocasió, es llegiran poemes de l'obra Versos del retour d'âge, de Josep Pla, un llibre que l'autor, que no va escriure poesia fins l'última etapa de la seva vida, presentava així:

Tot i ésser un home d'aquest país, no he escrit, fins a setanta anys, cap poesia. Ja molt vell, en vaig escriure algunes –magres poesies de la vellesa. Són insignificants, només tenen un sentit per a mi mateix. No contenen cap retòrica, aspiren a tenir una certa simplicitat –la que m'ha estat possible. Si el barroc ens destruí –el francès i el castellà–, hauríem de mirar de sortir-ne. Jo he treballat en aquest sentit. La insignificança d'aquests escrits és risible. Aquestes són les poesies:

Josep Pla

Sobre els aplaudiments

Sense arribar a l’extrem del desgrat profund que em provocaven els «bravo» que udolava el públic entusiasta al terme de l’execució d’una òpera, a la meva infantesa sempre vaig trobar grotesc el costum dels aplaudiments.

Si a les audicions radiofòniques ja se'm feia estrany aquest soroll amorf que trenca el silenci profund i agraït que segueix una execució musical, ¿què havia de pensar la primera vegada que vaig assistir a un concert?

Què s'aplaudia? A qui? ¿A l’autor de la partitura, al director histriònic que amb gest contundent feia coparticipants de l'homenatge els intèrprets, al pianista que robava cors? ¿O més aviat es tractava de competir en la demostració més primària de ser posseïdor d’una gran sensibilitat?

Davant les mirades hostils dels qui m'envoltaven, arran de la meva negativa a participar d'aquest hàbit, a la meva joventut vaig optar per la renúncia a assistir a aquesta mena d'esdeveniments. (¿Coneixeu mirades com aquelles, l’expressió de les quals oscil·lava —durant el breu trajecte que anava de les meves mans fins al meu rostre— entre la incredulitat i la suspicàcia?)

Amb la maduresa vaig anar perdent una mica la por a aquestes situacions enutjoses i, així, fa pocs anys em vaig disposar a reviure l'experiència dels concerts, malgrat l’amenaça dels seus efectes colaterals.

Recordo especialment un concert barceloní en el qual tothom, havent ignorat amb la seva xerrameca la interpretació d’una interessant obra de Robert Gerhard, va aplaudir dempeus, llargament i amb vehemència un pianista ros i amb unes sabatetes guspirejants que acabava de fer malbé —al meu parer, és clar— el Concert de Grieg. Sortosament, eren tan plens d'«entusiasme» que no van tenir l'oportunitat d'adonar-se de la meva irreverència i em vaig poder deslliurar de les seves mirades infamants.

Alguna vegada he contrapreguntat, a qui m'interroga amb desassossec sobre el perquè de la meva postura, quin objectiu li atribueix ell als aplaudiments. Les respostes varien des de la que afirma que es tracta de premiar els músics per la seva feina fins a la que assegura que així es trenca l'exaltació intensa que ens aclapara.

Immediatament —però en silenci— m'he preguntat, si aquesta és la lògica imperant, què impedeix aleshores que l'alumnat premiï a final de curs la feina d'un professor determinat amb uns forts aplaudiments; o quina necessitat té el melòman d'avortar la seva emoció.

En suport de la meva postura, podria esmentar als qui m'interpel·len almenys dos personatges de relleu.

Glenn Gould —en referència al qual no hi ha un judici unànime sobre si va ser un intèrpret genial o un tècnic insensible— va manifestar diverses vegades que els aplaudiments del públic no li agradaven. És clar que, citar com a autoritat a qui fou qualificat al seu temps de persona excèntrica i a qui fa poc s'ha començat a considerar un malalt mental o un autista potser no és gaire convenient.

Trobo més escaient aprofitar per a la defensa de la meva actitud el criteri del poeta Camille Mauclair, el qual, a la seva obra La religió de la música, després de constatar l'abstracció, la solitud de l'intèrpret, expressa un rebuig radical dels aplaudiments com a acte paradoxal amb el qual es respon el so amb soroll, l'acord amb discordància, l'harmonia amb escàndol. Insatisfet, convertit en portaveu de la insatisfacció de l'intèrpret, proposa com a alternativa que les senyores presents en un concert, quan s'acaba, depositin silenciosament una rosa sobre el piano tancat.

Per què no el silenci? Sense roses ni cortesies ni altres devocions. Com més intens, més fratern. I deixem les convencions grotesques, els entusiasmes ostentosos i les xafarderies sobre els oripells d’aquella senyora o els badalls d'aquell senyor per als assistents assidus dels grans espectacles embrutidors o per als protagonistes del circ parlamentari.

diumenge, 10 de desembre del 2006

Notícies: TAC'07 / Xavi González als Amics

Ja s'ha començat a preparar l'edició 2007 de la iniciativa TAC-Terrassa Acció Creativa, que el passat juliol ens va oferir la possibilitat de conèixer les porpostes més fresques dels joves creadors que treballen a Terrassa: pintura, vídeo, performances, música en directe, moda, fotografia, DJs, còmic, instal·lacions, debats... Els llenguatges, les propostes i els escenaris van ser diversos, però amb una mitjana d'interès i qualitat molt alta. Amb l'experiència d'una primera edició a l'esquena, la cosa promet.

Aquí us deixem l'anunci i un link directe al web www.gotac.org, per si voleu presentar les vostres propostes.



D'altra banda, entre els dies 14 i 21 de desembre, els locals d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals (c/ Teatre, 2) acolliran una experiència artística singular de la mà del pintor Xavi González. Al Saló d'Actes de l'Entitat, convertit en taller provisional, es podrà assistir en directe al procés de creació de diverses obres de gran format, inspirades en el món industrial.

dissabte, 2 de desembre del 2006

Més sobre "El Camp de la Bota"

Aquesta exposició de Francesc Abad és, en realitat, una mostra "coral" la matèria de la qual són els sentiments i la desolació. Cada fotografia, cada paper penjat de la paret és, en el seu humil silenci, un crit, un devasall de llàgrimes per la sang absurdament i injustament vessada, per la iniquitat de la revenja política feta de milers d'assassinats disfressats de "justicia sumarísima". El Camp de la Bota és una exposició de metàfores vergonyants, on els afusellaments han esdevingut "emorragias internas", on ser l'alcalde d'una ciutat pot esdevenir delicte.

Francesc Abad va llençar a rodar la mostra el 2004 per impedir que les tones de ciment del Fòrum fessin oblidar per sempre que aquell terreny havia estat camp d'extermini, per evitar que l'especulació engolís la història i esborrés del tot unes víctimes a les quals l'únic homenatge que els podem retre, deprés que els haguessin arrabassat la vida, és lluitar perquè no n'arrabassin la memòria. De la seva mà l'exposició ha crescut, enfilant a cada ciutat més testimonis, més històries humanes. 44 terrassencs van morir al Camp de la Bota i ara les seves històries, com les de les altres 1.700 víctimes d'aquell terror, es poden conèixer no només a la mostra de la Sala Muncunill, sinó també al web del projecte.

Llegeixo la carta als seus fills d'un home a qui queden pocs dies de vida. Sembla feliç per haver pogut rebre notícies de la família. Explica que després de mesos d'isolament ha rebut la primera carta dels seus fills, que està content perquè sap que la seva dona li porta sopa a la presó, tot i que ell no l'ha pogut veure en cap d'aquelles visites... És una carta que s'esforça en donar ànims als joves i en ignorar el vertígen del destí amenaçador, el ressò dels trets dels fusells...

Com diu Marga Gómez en una de les reflexions sobre la mostra que ofereix el web, El Camp de la Bota ens permet passar de la fredor dels llistats de víctimes a la seva humanització i per això ens impressiona tant. A mí, a més, el que té la mostra de denúncia de la deshumanització dels espais urbans, dels seu sotmetiment als designis de l'especulació salvatge i d'una concepció merament escenogràfica --i, per tant, inhumana-- de la ciutat, m'ha recordat un text del meu amic Ignacio Vidal-Folch, de la seva secció d'El País "Barcelona Museo Secreto", que no deixaré mai de recomanar. Parlava l'Ignacio fa una setmana de La Catalana, una barriada situada entre La Mina i la desinbocadura del Besós, que va néixer al voltant de la fàbrica de Catalana de Gas i que ara espera la seva reconversió (nous habitatges, parcs, hotels, comerços...) o allò que s'anomena "regeneració" del teixit urbà.

L'escriptor contraposa a l'article Sobre la junta de compensación el desig dels veïns que les coses canvïin el més aviat possible i el seu propi sentiment de pèrdua.
"Quizá lo que sucede es que, con coquetería pueril, buscamos lo decadente, como quien disfruta pasando miedo viendo películas de terror en la apacible seguridad de su casita; lo admito. Pero también podría ser que estos lugares ricos en carencias, en vacíos, en ausencia y a punto de alcanzar la invisibilidad representasen mejor que otros la parte más importante de nuestras vidas, compuesta, precisamente, por lo invisible: nuestras emociones, pensamientos, recuerdos, ensueños y nuestros amores ausentes."

El que jo valoro és la reivindicació de l'invisible --de la memòria, igual com fa Abad-- en mig d'aquest món positivista i materialista on és més cert que mai allò de "tant tens, tant vals".

divendres, 1 de desembre del 2006

"El Camp de la Bota"

D'aquí a una estona s'inaugura l'exposició El Camp de la Bota, amb la qual Francesc Abad fa una recerca per la memòria de 1.704 persones afusellades pel règim franquista en aquest espai del litoral barceloní que fa 70 anys va ser camp de concentració i que ara ocupen les instal·lacions que es van aixecar per al Forum de les Cultures 2004.

Després us parlaré de l'exposició, ara vull fer notar que l'obertura d'aquesta mostra a Terrassa coincideix quasi amb la presentació a Barcelona (Museu d'Història de Catalunya, 19 de desembre, 8 del vespre) d'un llibre i un documental sobre les presoneres republicanes de la presó de dones de Tarragona, Les Oblates 1939-1941. El llibre és obra de Josep Subriats i el documental d'una amiga meva de Tortosa, la periodista Pilar Poy.

Historiadors, periodistes i artistes fan un esforç per recuperar la memòria que una bona part dels polítics semblen interessats en oblidar. I recordar és bo, alhora que dur. En l'entrevista al Diari de Terrassa (un dels mitjans que el 20 de novembre van publicar sense fer cap escarafall la vergonyosa esquela-recordatori de Francisco Franco), el Francesc Abad explica que alguns protagonistes de les històries personals recollides a El Camp de la Bota no han volgut explicar les seves experiències. I és que hi ha viatges dels que no es torna mai.

Jo sóc fill dels fills d'aquella guerra i sempre, al llegir sobre aquella etapa i les seves conseqüències, he tingut la sensació que m'havien pres alguna cosa, i em va costar anys entendre què era. Ara sé que em manca part de la memòria: recordo els silencis densos de casa quan es parlava dels anys que l'avi va passar a la Model, de l'estrany paper que el seu cunyat va jugar en el seu alliberament... Eren uns silencis fets de por, però també d'ignorància: les famílies preferien no saber, no preguntar, no explicar... no recordar. Ens costarà molt de temps capgirar els anys de desmemòria que tota una societat --guanyadors i perdedors-- es va esforçar en construir.

dijous, 30 de novembre del 2006

Què us sembla el nou conseller de Cultura?

Vicenç Villatoro, que ha arrencat la seva intervenció en el debat matinal de la COM amb un "jo el conec, aquest xicot", no podia ser més explícit: en la seva opinió, Joan Manuel Tresserras, el nou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat era fins ara "un professor mediocre d'una matèria inenarrable". L'escriptor i periodista terrassenc ha deixat, doncs, ben clar que ell no confia massa en les capacitats d'aquest professor universitari, especialitzat en l'estudi del binomi mitjans/identitat, per impulsar la cultura del país.

Jo tampoc tinc clar si el que necessita el país és un debat identitari en temes culturals i en la gestió dels mitjans de comunicació públics. La Fira de Frankfurt esdevindrà una prova de foc. Hi anirem amd una exposició de la literatura que es fa a Catalunya sense l'Eduardo Mendoza, per exemple? No sembla possible, oi? Però és fàcil caure en la temptació d'una visió reduccionista, que negui la pertinença a la cultura catalana a tota creació que no utilizi el català com a llengua vehicular, encara que sigui feta aquí i per artistes d'aquí.

Però no serà negant l'existència de la convivència i la interinfluència de les dues llengües (català i castellà) que impulsarem la cultura catalana.

Per mi Tresserres és, sobretot, una gran incògnita. Amb el Mascarell una sabia què pensar i què esperar. La seva aposta per impulsar una modernització de la gestió cultural des del suport a la millora d'infraestrutures, el seu compromís en crear un marc favorable al desenvolupament de les indústries culturals i la iniciativa privada, eren prou conegudes per la seva trajectòria a l'Ajuntament de Barcelona, i al capdavant de la Conselleria ha mantingut la mateixa línia. Sota el seu mandat —encara que el projecte venia de lluny— s'ha iniciat a Terrassa una de les grans operacions culturals que poden marcar el futur de la nostra ciutat: la recuperació del Teatre Principal, en el marc de la creació del Centre d'Arts Escèniques, encotillat avui encabit en les estretors i limitacions del Teatre Alegria.

Caldrà esperar i observar, perquè no hi ha cap llei, ni escrita ni memoritzada, que digui que un "professor mediocre" no pugui ser un bon gestor.