Bona música!!
...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xavier González d'Ègara. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xavier González d'Ègara. Mostrar tots els missatges
dilluns, 6 de desembre del 2010
Des de Berlin
El Xavi González exposa a Berlin, a la SevenStar Gallery. Va inaugurar el 27 de novembre i la mostra serà oberta fins el 15 de maig, així que teniu temps de trobar un moment per passar per la capital alemanya.
El Xavi ens envia també un video del muntatge i la inauguració.
Bona música!!
...
Bona música!!
...
dissabte, 1 de novembre del 2008
La civilització
De sobte m'he adonat, parlant amb aquesta dona davant d'una escultura d'Albert Novellon, com se m'escapa de les mans el concepte de civilització. Vaig les formes polièdriques sorgint de la pedra nua, natural, rugosa i aspra, i a mi se m'obre davant dels ulls el camí del perfeccionament personal que ens ofereix la cultura, l'educació; sí, a la manera noucentista potser en la meta, però no pas en el procés, perquè veig sorgir igual aquesta bellesa del marbre negre ─una gran pedra d'aparença vulgar que ningú més que l'artista endevinaria capaç de contenir tanta perfecció en el seu ventre fred─ que del conglomerat rogent, fill pobre de la riera.
Per a mi, això és la civilització, com ho era saber descobrir el cor sagnant del rigor formal, de la rigidesa social, en aquella obra amb què Albert Novellon va guanyar la darrera Biennal Ciutat de Terrassa, l'any 1975.
Jo veig tota l'obra de Novellon com l'esforç de pensar el món, amb rigor i capteniment, sense deixar que l'abstracció i les idees, necessàries per avançar com a comunitat, ens facin oblidar que tenim els peus arrelats a la terra, que l'obra humana ─aquest treball pacient i rigorós que extreu cilindres perfectes o la tersa pell d'una verge del cor del marbre─ ha de ser humil, perquè no som més que dipositaris dels colors i les textures, dels ritmes i les vibracions de la natura.
Però la meva interlocutora veu aquest pensament en forma d'hexàgon sorgit del cor de la pedra no a la meva manera, com una promesa, sinó com una amenaça. Les arestes com un ganivet. I valora les formes inacabades com una victòria de la naturalesa sobre cubs, cercles i dodecàedres. I tot i que l'artista, que l'escolta, no sembla estar-hi d'acord, el títol de la mostra, Núvols d'acer, sembla contenir una contradicció feixuga.
Busco alguna resposta en els poemes d'en Feliu Formosa, els quinze tannkas que acompanyen les quinze pintures i les quinze escultures de Novellon en el llibre d'igual títol que la mostra. Però no em donen pas una resposta, si de cas més incògnites:
Rera els turons
propers s'alcen els riscos
de la muntanya
sagrada que enarbora
tants ancestrals enigmes.
L'obertura de la temporada d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals ens ha deixat, doncs, un octubre ple a vessar de noves preguntes. La primera mostra, la de Xavi González, trencava en l'arrencada el que esperàvem d'ell, amb una obra nova i espectacular. Diferent. Una obra impactant on les persones ─dones, nens, criatures vulnerables─ agafen tot el protagonisme.
Hi ha un dolor immens en la nova obra de González, una tristor punyent, on resulta difícil trobar una espurna d'esperança, malgrat la resolució dels vius per seguir vivint, l'impuls de la vida per perpetuar-se. González retrata les víctimes, els marginats, en el buit immens, lluny de la civilització, o amagades en les seves clavegueres.
Les obres, de grans dimensions, i el seu tema impressionen tant com la depurada tècnica pictòrica. La riquesa de matisos d'una gamma reduïda a l'ocre, el banc i el negre, el joc de gruixos i transparències, les superfícies texturades a base de gratar i lluitar contra la matèria, la perfecció del dibuix que es revela en petits detalls, com l'escorzo de la mà que aquest nen que ens mira estira cap a nosaltres...
Mentre torno a mirar el quadre on un home esventrat ocupa el centre de la composició, i un altre hi furga com un voltor, em pregunto si aquestes dues mostres, tan diferents, no són en realitat complementàries: pura vida, pobra i maldestra, miserable però perseverant versus el pensament que ens eleva lluny de la realitat mundana, cap als núvols.
Em pregunto a qui fereixen les arestes de la nostra civilització.
...
Per a mi, això és la civilització, com ho era saber descobrir el cor sagnant del rigor formal, de la rigidesa social, en aquella obra amb què Albert Novellon va guanyar la darrera Biennal Ciutat de Terrassa, l'any 1975.
Jo veig tota l'obra de Novellon com l'esforç de pensar el món, amb rigor i capteniment, sense deixar que l'abstracció i les idees, necessàries per avançar com a comunitat, ens facin oblidar que tenim els peus arrelats a la terra, que l'obra humana ─aquest treball pacient i rigorós que extreu cilindres perfectes o la tersa pell d'una verge del cor del marbre─ ha de ser humil, perquè no som més que dipositaris dels colors i les textures, dels ritmes i les vibracions de la natura.Però la meva interlocutora veu aquest pensament en forma d'hexàgon sorgit del cor de la pedra no a la meva manera, com una promesa, sinó com una amenaça. Les arestes com un ganivet. I valora les formes inacabades com una victòria de la naturalesa sobre cubs, cercles i dodecàedres. I tot i que l'artista, que l'escolta, no sembla estar-hi d'acord, el títol de la mostra, Núvols d'acer, sembla contenir una contradicció feixuga.
Busco alguna resposta en els poemes d'en Feliu Formosa, els quinze tannkas que acompanyen les quinze pintures i les quinze escultures de Novellon en el llibre d'igual títol que la mostra. Però no em donen pas una resposta, si de cas més incògnites:
Rera els turons
propers s'alcen els riscos
de la muntanya
sagrada que enarbora
tants ancestrals enigmes.
L'obertura de la temporada d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals ens ha deixat, doncs, un octubre ple a vessar de noves preguntes. La primera mostra, la de Xavi González, trencava en l'arrencada el que esperàvem d'ell, amb una obra nova i espectacular. Diferent. Una obra impactant on les persones ─dones, nens, criatures vulnerables─ agafen tot el protagonisme.
Hi ha un dolor immens en la nova obra de González, una tristor punyent, on resulta difícil trobar una espurna d'esperança, malgrat la resolució dels vius per seguir vivint, l'impuls de la vida per perpetuar-se. González retrata les víctimes, els marginats, en el buit immens, lluny de la civilització, o amagades en les seves clavegueres.
Les obres, de grans dimensions, i el seu tema impressionen tant com la depurada tècnica pictòrica. La riquesa de matisos d'una gamma reduïda a l'ocre, el banc i el negre, el joc de gruixos i transparències, les superfícies texturades a base de gratar i lluitar contra la matèria, la perfecció del dibuix que es revela en petits detalls, com l'escorzo de la mà que aquest nen que ens mira estira cap a nosaltres...
Mentre torno a mirar el quadre on un home esventrat ocupa el centre de la composició, i un altre hi furga com un voltor, em pregunto si aquestes dues mostres, tan diferents, no són en realitat complementàries: pura vida, pobra i maldestra, miserable però perseverant versus el pensament que ens eleva lluny de la realitat mundana, cap als núvols.Em pregunto a qui fereixen les arestes de la nostra civilització.
...
dimarts, 15 de juliol del 2008
Pintors terrassencs d'ara mateix: Xavier González d'Ègara
diumenge, 4 de febrer del 2007
Xavi Gonzàlez, una nova experiència
Copyright: Pep MasipDesprés de l’experiència “Sum (Est in nobis)”, desenvolupada als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa durant el passat mes de desembre, Xavi Gonzàlez va promoure i dirigir el passat cap de setmana a Barcelona una altra activitat de característiques semblants: el festival “DeepARTure”, protagonitzat col·lectivament per creadors de diverses disciplines.
Xavi Gonzàlez (artista plástic, músic i poeta) no ha de demostrar res a ningú sobre la seva vàlua com a creador, no li cal, és reconeguda per tothom, però allò que no coneixíem era la seva capacitat com a organitzador i la seva habilitat per aconseguir que les seves propostes siguin ben rebudes Barcelona. Una habilitat que, històricament, no sembla ser gaire freqüent entre els creadors terrassencs .
Diversos artistes terrassencs (Alfonso Cruz, Pep Masip, dj Ous i Robert Tévar) el van acompanyar en aquesta experiència de creació en viu realitzada al vaixell Naumon, propietat del grup La Fura dels Baus, però també van participar molts creadors d'arreu entre els quals, una mica a l'atzar, descatarem el veterà poeta Jesús Lizano i el jove saxofonista Llibert Fortuny.
diumenge, 17 de desembre del 2006
Phonopolis: dies dos i tres
Xavi González treballant en una de les seves obres. La vida continua més enllà dels ulls dels espectadors, i la vida al taller-exposició de Phonopolis està feta de ferros que cal tallar i soldar, de superfícies que cal preparar, de fotografies que es munten per rastrejar la memòria dels qui participen, com a visitants, en aquesta singular experiència.
Xavi González i Isaac Marcet viuen literalment aquests dies dins l'espai en que treballen. L'equip (vegeu-lo a sota) entra i surt per donar-los suport en les hores de visita i fora d'elles. Pels qui hi heu estat, les meves paraules poden resultar banals. Pels qui no heu assistit a cap de les sessions obertes (tarda-vespre, de 19h a 24h), ¿com apropar-vos a l'emoció-reflexió que l'experiència genera? Cal ser allà i submergir-se en la música, veure el corrent ininterromput d'imatges... les que mirem amb els nostres ulls i les que miren els ulls de les càmeres i que ens tornen velades per un tel quasi-oníric o disseccionades per l'ordinador...
Per què pintar de cara al públic? Per què mostrar el procés i no només l'obra acabada? Vol el pintor compartir amb nosaltres l'experiència sensistiva del moment creatiu? La corda i el silenci que ens en separen ho neguen. Xavi González i els seus col·laboradors treballen literalment dins d'un quadre on unes figures irreconeixibles construeixen móns, horitzons nous, i nosaltres som fora, mirant-los.
En la construcció de l'obra que és Phonopolis hi ha saviesa escenogràfica: la disposició dels elements, les grans capses rectangulars amb les retropantalles als extrems, la pantalla enfrontada a la porta que passa consecutivament les fotografies dels visitants del dia anterior composant un quasi-vídeo amb càmara lenta que és com sempre he pensat que funcionen els nostres records... les llums, les cadenes d'on pengen els quadres, aquella creu en el punt de fuga de l'espai, l'aire que mou els cortitnatges de plàstic... Però Phonopolis no és una escenografia. Allò que està succeint és real, és la vida. Tornaràs demà i tot serà diferent, el temps s'escola i la imatge no es recupera. No hi ha reproductibilitat mecànica, aquella que per Walter Benjamin havia de/podia apropar l'art a la gran majoria dels ciutadans.
I tanmateix, en Xavi González sembla estar explorant les escletxes que s'obren en aquella contradicció que revelava Benjamin entre l'objecte artístic (que demana el mercat regit pel consum materialista que els textos d'Isaac Marcet denuncien) i el concepte (una mica ingenu, tot sigui dit) de l'art com a comunicació. [Ahir mateix la ministra de Cultura insistia en el tema: l'art [contemporani] com a comunicació, ergo com a servei públic. Quina bestiesa!]
He tornat a l'abadia romànica i he vist els seus colors brillants: les barbes blanques, els vestits vermells, porpres, blaus, cada figura de la portalada, del frontal de marbre, curosament pintada. Allà l'art es volia només comunicació: història sagrada, construcció social. I per això va ser sovint sistemàticament destruït, esborrat o tapat en èpoques posteriors, quan va perdre la seva funció social.
La història de l'art és la història del fracàs [relatiu] de l'art com a comunicació, i del triomf de l'art com a experiència, estètica i intel·lectual. Experiència del creador, de l'artista, però també del receptor, de l'espectador; experiències, la de l'un i l'altre, que no tenen per què coincidir ni en el temps ni en l'espai, que no són programables. L'obra d'art no és ni un canal, ni un missatge, és un emissor a la cerca d'un receptor que potser no trobarà mai.
L'obra d'art que ens proposen Xavi González i els seu col·laboradors (efímera com és, encara que al final en quedi el rastre en els objectes magnífics que seran els quadres pintats) s'arrisca perillosament a no trobar el seu espectador. I seria una llàstima que no et trobés a tu, que pots vibrar amb aquestes paraules:
En aquest transcurs privilegiat que és la vida, conec una forma d'agrair-ne l'existència: estimar-te i estimar amb la intensitat necessària per tal de fer relluir tot allò que t'envolta.
Equip Phonopolis:
Ricard Terés (director tècnic)
Laura Castell, Ulises Soriano i Jesica Steiner (videoartistes)
Dark Vector (músic)
Josep Masip (fotògraf)
Damià Aurell (documentalista)
Robert Tévar (pianista)
Assumpta Bou (nutrició natural)
Taco Pachuco (alimentació)
divendres, 15 de desembre del 2006
Phonopolis: primera jornada
... El teu destí depèn de tu: et necessita i et necessites a tu mateix...
Les frases llisquen sobre el fons negre dels cortinatges, la música omple l’espai —un cub negre de 8 x 8 x 8 metres— mentre Xavi Gonzàlez disposa una vintena de pots de pintura sobre un dels dos políedres de fusta que es projecten cap al fons de la sala, tot marcant línies de fuga i concentrant la nostra mirada sobre el llenç blanc amb l’anguniejant creu negra que penja a tres metres d’alçada.
Phonopolis: 7 dies per crear un viu una ciutat de noves formes, sons, textures i horitzons
Des de les set esperem que s’obrin les portes. No és una inauguració: és l’inici d’un viatge a una ciutat ignota. A dos quarts de 8 podem entrar al que semblava ser el Saló d’Actes d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, ara esdevingut estrany gabinet d’alquimista. Amb en Xavi hi ha diverses persones que es mouen seguint un guió silenciós. Les cares frontals dels políedres (retropantalles) estan en constant transformació, com la figura que porta la càmera, seguint els moviments del pintor, però també seguint les passes de la seva pròpia fascinació per les textures, pel ball d’ombres que suggereix més que mostra.
..negre, roig...
La creu i el terra s’han tenyit de sang abans de desaparèixer. Davant de nosaltres s’aixeca un mur, o potser cadascú hi veu els seus propis terrors. És un filat metàl·lic el que dibuixen les broques sobre la pintura fresca? Quan les línies de fuga convergeixen en la línia de l’horitzó el que semblava presó esdevé el camí de l’infinit.
...sistema abocat al consum materialista...
A la llum de l’espelma un home escriu (demà parlarem dels seus textos). La creu ha reaparegut, feta de línies estilitzades, sobre els rastres que insinuen els perfils d’uns edificis llunyans. El paisatge s’omple dels signes característics de l’obra de Gonzàlez: les esferes que floten a poca distància del terra, la verticalitat d’unes formes que insinuen la vibració de gent agitada.
...té, però no s’ha d’obrir fins el dia 21...
L’home ens ha donat un sobre marronós tancat. Diu que no podem obrir-lo fins d’aquí a una setmana. Per no consumir-nos de curiositat haurem de venir cada dia a veure com es va construint la ciutat. On ha anat a parar la intimitat de la creació plàstica? Segurament aquest no era res més que un tòpic romàntic. Xavi González enfilat dalt de l’escala m’ha recordat de cop la imatge imaginada d’un muralista medieval. Són quarts de deu i avui es tanca ja el taller al públic, però fins el dijous 21 serà obert tots els dies de 7 a 12 de la nit. No us ho perdeu.
Les frases llisquen sobre el fons negre dels cortinatges, la música omple l’espai —un cub negre de 8 x 8 x 8 metres— mentre Xavi Gonzàlez disposa una vintena de pots de pintura sobre un dels dos políedres de fusta que es projecten cap al fons de la sala, tot marcant línies de fuga i concentrant la nostra mirada sobre el llenç blanc amb l’anguniejant creu negra que penja a tres metres d’alçada.
Phonopolis: 7 dies per crear un viu una ciutat de noves formes, sons, textures i horitzons
Des de les set esperem que s’obrin les portes. No és una inauguració: és l’inici d’un viatge a una ciutat ignota. A dos quarts de 8 podem entrar al que semblava ser el Saló d’Actes d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, ara esdevingut estrany gabinet d’alquimista. Amb en Xavi hi ha diverses persones que es mouen seguint un guió silenciós. Les cares frontals dels políedres (retropantalles) estan en constant transformació, com la figura que porta la càmera, seguint els moviments del pintor, però també seguint les passes de la seva pròpia fascinació per les textures, pel ball d’ombres que suggereix més que mostra.
..negre, roig...
La creu i el terra s’han tenyit de sang abans de desaparèixer. Davant de nosaltres s’aixeca un mur, o potser cadascú hi veu els seus propis terrors. És un filat metàl·lic el que dibuixen les broques sobre la pintura fresca? Quan les línies de fuga convergeixen en la línia de l’horitzó el que semblava presó esdevé el camí de l’infinit.
...sistema abocat al consum materialista...
A la llum de l’espelma un home escriu (demà parlarem dels seus textos). La creu ha reaparegut, feta de línies estilitzades, sobre els rastres que insinuen els perfils d’uns edificis llunyans. El paisatge s’omple dels signes característics de l’obra de Gonzàlez: les esferes que floten a poca distància del terra, la verticalitat d’unes formes que insinuen la vibració de gent agitada.
...té, però no s’ha d’obrir fins el dia 21...
L’home ens ha donat un sobre marronós tancat. Diu que no podem obrir-lo fins d’aquí a una setmana. Per no consumir-nos de curiositat haurem de venir cada dia a veure com es va construint la ciutat. On ha anat a parar la intimitat de la creació plàstica? Segurament aquest no era res més que un tòpic romàntic. Xavi González enfilat dalt de l’escala m’ha recordat de cop la imatge imaginada d’un muralista medieval. Són quarts de deu i avui es tanca ja el taller al públic, però fins el dijous 21 serà obert tots els dies de 7 a 12 de la nit. No us ho perdeu.
diumenge, 10 de desembre del 2006
Notícies: TAC'07 / Xavi González als Amics
Ja s'ha començat a preparar l'edició 2007 de la iniciativa TAC-Terrassa Acció Creativa, que el passat juliol ens va oferir la possibilitat de conèixer les porpostes més fresques dels joves creadors que treballen a Terrassa: pintura, vídeo, performances, música en directe, moda, fotografia, DJs, còmic, instal·lacions, debats... Els llenguatges, les propostes i els escenaris van ser diversos, però amb una mitjana d'interès i qualitat molt alta. Amb l'experiència d'una primera edició a l'esquena, la cosa promet.
Aquí us deixem l'anunci i un link directe al web www.gotac.org, per si voleu presentar les vostres propostes.
D'altra banda, entre els dies 14 i 21 de desembre, els locals d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals (c/ Teatre, 2) acolliran una experiència artística singular de la mà del pintor Xavi González. Al Saló d'Actes de l'Entitat, convertit en taller provisional, es podrà assistir en directe al procés de creació de diverses obres de gran format, inspirades en el món industrial.
Aquí us deixem l'anunci i un link directe al web www.gotac.org, per si voleu presentar les vostres propostes.
D'altra banda, entre els dies 14 i 21 de desembre, els locals d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals (c/ Teatre, 2) acolliran una experiència artística singular de la mà del pintor Xavi González. Al Saló d'Actes de l'Entitat, convertit en taller provisional, es podrà assistir en directe al procés de creació de diverses obres de gran format, inspirades en el món industrial.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)