Morera

L'amic Ignasi Utset m'envia un article que va aparèixer al diari britànic The Telegraph el passat desembre, "My friendship with Jacint Morera, one of Catalonia’s most underrated artists", en ocasió de l'exposició antològica que va dedicar a l'artista terrassenc el centre Cultural Unnim. El signa Roger Noël Smith, britànic, actualment professor d'anglès en una universitat finesa i amic personal d'en Jacint Morera. Un article excel·lent, que explica molt bé com era l'artista i com era Amics de les Arts quan ell vivia i hi exposava. No deixeu de llegir-lo.
...

Amics de les Arts, en campanya...

...per defensar la seva permanència als seus estatges del carrer del Teatre 2.

Llegeix i difon la reivindicació de l'entitat:

80 anys aquí... i volem seguir així!!!!

Clica la imatge per ampliar-la i llegir el text

...

Per amor a l'art. Volum II

Tot i que fa mesos que es va publicar i que l'alcalde Pere Navarro va tenir la gentilesa de presidir la seva presentació publica, no havia comentat encara aquí l'aparició del segon volum de la història d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, del que sóc autora.

És un llibre que parla de la postguerra i de com l'entitat i els seus socis ("ximples" i "tigres") van fer-ho per viure una vida el més "normal" i creativa possible en un entorn gris i feixuc, on uns vencedors tan autosatisfets com cruels imposaven una cultura tronada i mesquina, on el realisme es confonia amb la literalitat; la lírica, amb la glosa grandiloqüent a una idea concreta de pàtria; l'èpica, amb la lloa buida al dictador; l'esperit, amb la moralitat represiva d'una església còmplice; la bellesa, amb un canon clàssic esclerotitzat i sense ànima...

Llegir la premsa d'una ciutat industrial "de províncies" dels anys 50 (allò a què havia quedat reduïda l'Atenes vallesana d'en Llogueras) és com caminar entre els murs grisos i despersonalitzats de fàbriques i magatzems, per un carrer sense asfaltar d'un extrarradi urbà sembrat de vidres trencats. Entre línies es perceben velades amenaces que es llencen les diferents faccions de la Falange local, mentre els escassos anuncis i les notícies quotidianes ens parlen de restriccions, escassetat, pobresa, desesperació. Cal tenir present aquest entorn per posar en valor uns Jocs Florals humorístics, com els que organitzava la Penya dels Ximples, o les seves quotidianes vetlllades musicals.

Un dia m'explicava en Màrius Samarra, destacat ximple, que en aquells temps la gent, tota la gent, cantava i que ara ja no en sabem (crec que ell no ha vist mai Operación Triunfo!!). Però el cert és que poca cosa més que cantar es podia fer, quan per comprar un tocadiscs Joventuts Musicals va haver de buscar un avalador i sol·licitar un crèdit.

Només en un ambient cultural (o podríem dir anticultural) com el que viu Terrassa des del 1940 i fins a mitjans dels 60, es pot entendre perquè la Biennal de Pintura que organitza l'entitat genera tanta polèmica; una polèmica que dóna totalment l'esquena a allò que està passant amb l'art en l'àmbit internacional i, fins i tot, a Barcelona o Madrid. Vilatans i autoritats locals clamen pel cànon de bellesa "natural" d'origen "diví", mentre els artistes de Dau al Set exploren el terror dels somnis, Picasso mira els seus personatges a través d'un mirall trencat i Bacon pinta fins a 40 vegades la seva anima torturada a través de la imatge del papa Inocenci X. Els més joves concorren a la Biennal amb collages i obres anti-pictòriques que volen qüestionar el que consideren "complicitat amb la mercantilització de l'art" d'informalistes com Tàpies, Guinovart, Millares, Guerrero, Feito... que aleshores triomfen fora d'Espanya, mentre aquí es blasmen els esgrafiats de Picasso a la façana Col·legi d'Arquitectes de Barcelona que algú defineix com a "garabatos".

El llibre també recull anècdotes divertides de la vida social de l'entitat, espacialment les facècies de la Penya dels Ximples, com la que fa pocs dies recordava el Diari de Terrassa, sobre l'aposta que els membres d'aquest grup van fer el 1959 sobre les possibilitats que l'home arribés a la Lluna. Durant deu anys, la tertúlia va seguir amb atenció la carrera espaial de russos i americans i, el 1969, els incrèduls perdedors van pagar puntualment el sopar empenyorat en un contracte d'honor signat 10 anys abans pels membres de la Penya.

Bé, jo m'ho vaig passar força bé escribint el llibre. Confio que us ho passeu igual de bé llegint-lo. Ara Amics de les Arts és tancat per vacances (de l'1 al 31 d'agost), però a partir de l'1 de setembre, si no el teniu, podeu aconseguir el llibre a la secretaria (entrada per Sant Pere, 46, de dilluns a divendres, de 17h a 20h), tant si sou socis com si no.
...

Amics de les Arts a Facebook

Semblava que el canvi d'any ens havia deixat muts, però no és això, sinó que més aviat el canvi d'any ens ha suposat molta feina (potser no a tots, és clar, perquè cada cop et trobes més gent afectada pert la crisi), però sí als que escrivim regularment per aquí.

Avui la notícia no és llarga, però crec que sí interessant. Amics de les Arts i Joventuts Musicals té nova pàgina a Facebook. Ja feia un temps que hi havia un grup d'amics de l'entitat en aquesta xarxa social. Esperem que aquestes noves plataformes serveixin perquè molta més gent conegui i participi en les propostes culturals i artístiques dels Amics.
...

La civilització

De sobte m'he adonat, parlant amb aquesta dona davant d'una escultura d'Albert Novellon, com se m'escapa de les mans el concepte de civilització. Vaig les formes polièdriques sorgint de la pedra nua, natural, rugosa i aspra, i a mi se m'obre davant dels ulls el camí del perfeccionament personal que ens ofereix la cultura, l'educació; sí, a la manera noucentista potser en la meta, però no pas en el procés, perquè veig sorgir igual aquesta bellesa del marbre negre ─una gran pedra d'aparença vulgar que ningú més que l'artista endevinaria capaç de contenir tanta perfecció en el seu ventre fred─ que del conglomerat rogent, fill pobre de la riera.

Per a mi, això és la civilització, com ho era saber descobrir el cor sagnant del rigor formal, de la rigidesa social, en aquella obra amb què Albert Novellon va guanyar la darrera Biennal Ciutat de Terrassa, l'any 1975.

Jo veig tota l'obra de Novellon com l'esforç de pensar el món, amb rigor i capteniment, sense deixar que l'abstracció i les idees, necessàries per avançar com a comunitat, ens facin oblidar que tenim els peus arrelats a la terra, que l'obra humana ─aquest treball pacient i rigorós que extreu cilindres perfectes o la tersa pell d'una verge del cor del marbre─ ha de ser humil, perquè no som més que dipositaris dels colors i les textures, dels ritmes i les vibracions de la natura.

Però la meva interlocutora veu aquest pensament en forma d'hexàgon sorgit del cor de la pedra no a la meva manera, com una promesa, sinó com una amenaça. Les arestes com un ganivet. I valora les formes inacabades com una victòria de la naturalesa sobre cubs, cercles i dodecàedres. I tot i que l'artista, que l'escolta, no sembla estar-hi d'acord, el títol de la mostra, Núvols d'acer, sembla contenir una contradicció feixuga.

Busco alguna resposta en els poemes d'en Feliu Formosa, els quinze tannkas que acompanyen les quinze pintures i les quinze escultures de Novellon en el llibre d'igual títol que la mostra. Però no em donen pas una resposta, si de cas més incògnites:

Rera els turons
propers s'alcen els riscos
de la muntanya
sagrada que enarbora
tants ancestrals enigmes.

L'obertura de la temporada d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals ens ha deixat, doncs, un octubre ple a vessar de noves preguntes. La primera mostra, la de Xavi González, trencava en l'arrencada el que esperàvem d'ell, amb una obra nova i espectacular. Diferent. Una obra impactant on les persones ─dones, nens, criatures vulnerables─ agafen tot el protagonisme.

Hi ha un dolor immens en la nova obra de González, una tristor punyent, on resulta difícil trobar una espurna d'esperança, malgrat la resolució dels vius per seguir vivint, l'impuls de la vida per perpetuar-se. González retrata les víctimes, els marginats, en el buit immens, lluny de la civilització, o amagades en les seves clavegueres.


Les obres, de grans dimensions, i el seu tema impressionen tant com la depurada tècnica pictòrica. La riquesa de matisos d'una gamma reduïda a l'ocre, el banc i el negre, el joc de gruixos i transparències, les superfícies texturades a base de gratar i lluitar contra la matèria, la perfecció del dibuix que es revela en petits detalls, com l'escorzo de la mà que aquest nen que ens mira estira cap a nosaltres...

Mentre torno a mirar el quadre on un home esventrat ocupa el centre de la composició, i un altre hi furga com un voltor, em pregunto si aquestes dues mostres, tan diferents, no són en realitat complementàries: pura vida, pobra i maldestra, miserable però perseverant versus el pensament que ens eleva lluny de la realitat mundana, cap als núvols.

Em pregunto a qui fereixen les arestes de la nostra civilització.


...

Ha mort Isidre Òdena

Aquest passat mes d’agost ha mort Isidre Ódena i Daura, el degà dels pintors terrassencs.

Va néixer el 1910 al barri de Sant Pere de Terrassa i el 1927 va presentar la seva primera exposició al seu mateix estudi, local que simultàniament va convertir-se en el primer estatge d’Amics de les Arts. Durant els primers anys de la seva vida es va relacionar amb artistes plàstics com Josep Rigol, Ramon Cortés, Joaquim Mir, Joaquín Torres García i Julio González.

Miquel Mallafré va descriure així la seva pintura: «...és com un himne precís per arribar a la nitidesa de la imaginació, a la figuració perpètua, poètica i alliberadora en què les línies i els colors ja no són objectes absoluts, sinó mitjans per obtenir una més gran densitat imaginativa».

No oblidarem mai la figura elegant i silenciosa d'Isidre Òdena.

...

Morera: memòria visual d'una 'altra' guerra

Demà 15 de desembre s'inaugura, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, una exposició singular: una col·lecció de 31 dibuixos fets per Jacint Morera (Terrassa 1915 - Calonge 1989) mentre participava a la Guerra Civil al front d'Aragó, el 1938. Segons que explica el catàleg editat en motiu d'aquesta exposició:

"La col·lecció de dibuixos que ara presentem estan realitzats entre març i octubre de 1938. És a dir, des de l’inici del retrocés de les forces republicanes fins la caiguda definitiva del front amb la pèrdua de la batalla de l’Ebre. Aquestes obres de finíssima ironia no ens diuen res sobre tots aquests fets bèl·lics; com apunta Kundera del soldat Svejk, sembla que Morera tampoc es pren la guerra seriosament, sens dubte perquè per a ell no té cap sentit.

En canvi, aquests dibuixos (...) estan plens de sentit, perquè sotgen la humanitat dels qui s’han vist arrossegats a una lluita insensata i que en l’humil quotidianitat de les situacions retratades troben el seu lligam amb l’autèntic sentit de la vida."

Efectivament, els dibuixos 'atrapen' moments fugissers de la vida quotidiana al front —uns soldats que passen el temps cantant, un que escriu una carta, l'altre que cus un botó, el que festeja una noia...—, però sobretot ironitza amb humor sobre l'obligada convivència, els amors perduts per la llunyania, o la solitud del calabós.

La col·lecció havia romàs oblidada dins d'una carpeta a l'estudi de l'artista durant els quasi 70 anys que han passat des que Morera va fer aquests dibuixos. Només es van exposar una vegada, el 1959; no es van editar mai; i ara es posen a la venda. Per tal d'evitar que se'n dispersi la memòria, s'ha editat un catàleg que permet accedir a tot la col·lecció, tant si es pot com si no es pot adquirir alguna de les peces. L'opuscle inclou un text inèdit sobre la col·lecció escrit el 1938 per un altre artista que va coincidir amb Morera al front d'Aragó, el pintor i gravador Manuel Viusà (Barcelona 1917 - París 1998), qui va viure i exposar a Terrassa després de la Guerra Civil —estava casat amb l'escultora terrassenca Gertrudis Galí— i abans de veure's obligat a exiliar-se, el 1946, per les seves activitats antifranquistes.

És, doncs, una exposició que ens ofereix un aspecte diferent i singular de la memòria històrica de la que tant es parla aquests dies. Una exposició (oberta fins el 10 de gener) que val la pena visitar, perquè és improbable que la col·lecció es torni a veure junta en molt de temps.

(...)

Memòria del so

Per aquells que van veure l'exposició d'escultures sonores de François Baschet als Amics de les Arts el passat abril i es van quedar amb ganes de saber més, de llegir més, potser els interessarà saber que Éditions l'Harmattan acaba de publicar a París l'obra Memoires sonores, amb prefaci del Yehudi Menuhin, en el qual l'artista repassa el 50 anys de treball en aquesta singular i brillant combinació de forma i so que son els seus instruments-escultura.

Els que no vau assistir a la inauguració de l'exposició terrassenca, a més, us vau perdre la interessant i hilarant narració de l'origen de l'art dels Baschet. Allí, l'escultor-luthier ens va mostrar la seva primera obra, una guitarra inflable (sí, sí, ho heu llegit bé), que va inventar per poder viatjar pel món lleuger d'equipatge. Fins i tot les més complexes de les seves creacions, com el Cristall de tres octaves i mitja, tenen aquesta qualitat de la lleugeresa (que no pas fragilitat), com estilitzades grues caminant de puntetes sobre l'aigua a punt d'emprendre el vol.

Aquest llibre pot ser, segurament, una bona oportunitat per saber més d'aquest art singular, que el creador ha fet una mica nostre tot instal·lant la seva residència a Terrassa.

...

A qui pertanyen els símbols?

Durant tot el mes de juliol s'ha mantingut oberta a la nostra ciutat la polèmica generada per la performance organitzada per Labarracreativa en l'obertura de l'edició 2007 del programa Terrassa Acció Creativa (TAC!), sota el títol Religió catòdica, en la qual es feia una crítica a la omnipresència de la televisió en la vida contemporània tot emprant imatges extretes de la simbologia catòlica. L'acció va iniciar-se amb una professó per diversos carrers del centre de la ciutat en la qual un grup d'acòlits passejava un pas en què es barrejaven imagineria cristiana i parafernàlia tecnològica, mentre recitaven lletanies a major glòria de la caixa tonta. És a dir, una caricatura intencionadament irònica, no pas de la religió, sinó del poder del mitjans audiovisuals.


Hi ha qui, declarant-se creient ofès, s'ha arrencat públicament els vestits per manifestar la seva encesa indignació davant el que considera una agressió intolerable a les seves creences. Com gosen insultar el símbols de la nostra fe!, han bramat alguns, i han exigit a través dels mitjans pública contrició als "responsables". D'altres han arribat a dir que el grup organitzador (que erròniament assimilen amb Amics de les Arts, una de les entitats que promou el TAC! i acull part de les seves activitats) no hagués sigut capaç ("per por") de fer alguna cosa així amb la simbologia musulmana. Fins i tot hi ha hagut veus que han reivindicat un art estètic en front d'aquest art de la lletjor i l'escarni. No em pertoca ni vull respondre aquí aquestes crítiques, doncs, d'altra banda, ja ho ha fet magníficament bé Sara Ramis a les págines del Diari de Terrassa. El que m'interessa és reflexionar sobre la propietat i l'apropiació dels símbols, que més enllà de les creences (àmbit personal) són cultura (àmbit social).

Diu el sociòleg Zygmunt Bauman —seguint el pensament de Hannah Arendt i Adorno— que "un objeto es cultural si sobrevive a cualquier uso que haya intervenido en su creación" i, en aquest sentit, els agradi o no als creients i practicants catòlics, la iconografia cristiana pertany a la cultura europea i occidental amb independència de les creences personals de qui les utilitzi. I és així, precisament, perquè l'estratègia d'imposició i detentació del poder desenvolupada durant segles per l'església catòlica —i amb no menys intensitat per d'altres creences cristianes— va ser la d'apropiar-se de la cultura social i monopolitzar l'art. Durant segles, la imatgeria religiosa va imposar-se en l'art de la representació europeu i, siguem honestos, la beateria i la jerarquia eclasiàstica han acceptat tota mena de mixtificacions d'aquesta representació, sempre que servissin a l'objectiu del proselitisme.

Que les estampetes i medalles que es venen a les portes de la Sagrada Família o de la cova de Lourdes —i tota la varietat de souvenirs de factura industrial que els acompanyen: tasses, plats, ampolles per l'aigua beneïda, bufandes, barrets, mocadors...— siguin considerades símbols de devoció és, pel cap baix, una broma de molt mal gust. Si, mentrestant, uns quants exaltats criden "¡anatema!" perquè uns joves utilitzen símbols de la cultura en què han estat educats per denunciar la sacralització del discurs mediàtic, és que hem perdut el seny. Perquè, sabeu, només es pot representar la sacralització amb allò que té per a la societat un significat sacre.

I precisament per això veig una gran distància entre la performance de què parlem i les caricatures que van donar peu, fa un mesos, a la polèmica sobre islamisme, respecte a la religió i llibertat d'expressió. En primer lloc he de dir que jo ho tinc clar: la llibertat d'expressió passa per davant de les creences religioses mentre es mantingui dins del respecte a la dignitat de la persona i la llibertat individual. No es pot entrar en un lloc de culte —esglesia, mesquita, sinagoga...— a pertorbar les persones que hi practiquen els seus ritus; no es pot insultar ningú per allò en que creu, ni se li pot impedir que manifesti públicament la seva fe (fins i tot en la forma de vestir), mentre el seu afany de proselitisme no esdevingui una imposició als altres. I estic convençuda que un dibuixant egipci, o sirià, o afganès té tot el dret del món a emprar els símbols de la seva cultura d'arrel islàmica (ho sigui ell o no) per fer una crítica de la seva societat; ja no estic tan segura del sentit d'aquesta crítica quan la fa un dibuixant danès caricaturitzant Mahoma. Tanmateix, devant del dubte, llibertat d'expressió.

Com deia no fa gaire, en ocasió del ridícul segrest de la revista El Jueves per "insults a la Corona" (¿Comicidad hiriente?), hi ha coses massa importants en aquest món com per invertir tant d'esforç en creuades a favor dels símbols: la protecció dels menors (de la qual té molt a dir l'esglesia catòlica, especialment les seves diòcesis nord-americanes); la lluita contra la pobresa; l'eradicació de la violència domèstica; la resolució dels centenars de conflictes que continuen oberts a tot el món; i, per què no, la denúncia de la manipulació mediàtica a la qual tots, més o menys, estem sotmesos.

Inquieta, però, veure no només com creix la susceptibilitat social a la llire expressió de les idees —mentre el llenguatge polític es fa potiner i es carrega d'insults i paraules gruixudes—, sinó la deriva autoritària d'algunes reaccions, des del que exigeix públiques penitències fins al que insinua que potser la violència és l'únic camí que queda per fer respectar les pròpies creences. Valgam Déu!

[Terrible, jo una no creient emprant el nom de Déu endebades! On anirem a parar?]
...

Amics de les Arts, punt de trobada

Amics de les Arts és una entitat que va ser creada l’any 1927 per pintors, músics, escriptors i amants de l’art terrassencs entre els quals podem destacar Rafael Benet, Ferran Canyameres, Ramon Cortès, Joan Duch, Isidre Òdena, Joaquim Pecanins, Ramon Serrat, Joaquim Vancells...
La fusió amb la delegació local de Joventuts Musicals l’any 1966 va donar a l’entitat una forta empenta i va fer que els seus socis siguin alhora membres d’una important associació d’àmbit internacional i d’una associació cabdal a la història dels quefers culturals de Terrassa.

L’entitat es va instal·lar en l’actual estatge l’any 1933. Des de llavors la seva cafeteria ha mantingut la ubicació actual amb una decoració molt característica i un ambient peculiar: xerrameca, gresca, tertúlia, música, diàleg, escacs...

Aquesta cafeteria és el punt de trobada habitual de gent de totes les edats que venen a esbargir-se, a concertar projectes, a establir relacions amb noves amistats, a fer temps abans d’un acte o a comentar-lo quan s’ha acabat... i tot això entre unes parets que, entre d’altres, han acollit personatges tan importants com Agustí Bartra, Federico García Lorca, Robert Gerhard, Hermann Keyserling, Alicia de Larrocha, Anna Murià, Carles Riba o Lluís Companys.

A la foto adjunta, feta aquest juliol, podeu veure María Esther Tello i Frank Mintz, al costat del terrassencs Josep M. Pi i Jordi F. Fernández, a la cafeteria d'Amics de les Arts. Frank Mintz és un reputat historiador francobúlgar del moviment llibertari internacional i María Esther Tello és una de les "Madres de la Plaza de Mayo", mare de tres fills desapareguts durant la dictadura i ella mateixa membre de la resistència llibertària argentina.

...

Terrassa Acció Creativa 2007

Des del divendres 6 al diumenge 15 de juliol de 2007, es celebrarà a Terrassa la segona edició de la mostra artística multidisciplinar Terrassa Acció Creativa.

Les diferents propostes que la composen es desenvoluparan a sis diferents locals de la ciutat:

Amics de les Arts i Joventuts Musicals (carrer del Teatre, 2),

Auditori Municipal de Terrassa (passeig Ernest Lluch, 1),

Faktoria d’Arts (carrer Bruch, 32),

Nova Jazz Cava (passatge Tete Montoliu, 24),

Les Pupil·les Gustatives / carrer de les escaletes, 13),

Teatre Alegria (carrer Gaudí, s/n).

Entre les nombroses activitats destacarem l'exposició col·lectiva d'artistes plàstics i visuals, que comparà amb la participació d'Alfonso Cruz com a artista convidat; l'acció festiva Religió Catòdica presentada pel grup multidisciplinar Labarra Creativa; els concerts de grups com Bhangerah, [Krater], NELB, Labatzuca, Naranja Toscano, etcètera; les trobades amb artistes com el compositor Lluís Paloma i el pintor Alfonso Cruz, que comentarán el seus respectius processos creatius; les representacions escèniques a càrrec de grups com Esdeveniments Ludovit, La Pell del Llavi i Punt i Seguit Teatre; la projecció del llargmetratge Próxima de Carlos Atanes; la primera jam session d'ordinadors a càrrec de Bitmut i Dark Vektor... i moltíssimes més coses, totes interessants.

http://www.gotac.org/tac07/

...

Poesia a Terrassa

La Trobada de Poesia a Terrassa (11 i 12 de maig) vol ser una plataforma posada al servei dels poetes joves, és a dir, un espai de llançament pensat per difondre i promocionar les seves obres, així com per potenciar l’intercanvi d’experiències i reflexions entorn de les seves poètiques.

En primer lloc, amb la seva mateixa veu, els creadors escollits en aquesta primera edició, ens donaran a conèixer una mostra de la seva producció. Una taula rodona protagonitzada per alguns d’aquests poetes del segle XXI i alguns coneixedors de les noves tendències poètiques intentarà delimitar les coordenades entre les quals es desenvolupen les seves propostes. La trobada es complementarà amb un recital de poesia dramatitzada a càrrec de dos grups amb propostes molt diferenciades.

Si escrius o t’agrada la poesia, no t’hi pensis!, vine a conèixer les noves veus creatives que et proposem i a exposar els teus punts de vista al col·loqui que es realitzarà després de la taula rodona o bé posa’t en contacte amb nosaltres i presenta la teva proposta de lectura (hi haurà un espai per a la participació dels assistents).

Carles Turat / tmcarles1@hotmail.com
Jordi F. Fernández / jfff@telefonica.net

Membres del Grup Literari d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

Escultures sonores Baschet

En els anys 50, i a partir de les seves investigacions sobre les propietats acústiques d’alguns materials com el vidre o l’acer, els germans François i Bernard Baschet van desenvolupar una nova família d’instruments musicals, les estructures sonores, que van fascinar des del primer moment molts intèrprets per la seva singular sonoritat, però també molts artistes i responsables de museus per la seva estètica no menys original.



Tiges de vidre que pengen de lleugeres i estilitzades estructures metàl·liques, grans timpans d’acer inoxidable que amplifiquen la vibració del cristall, llargs teclats de varetes de vidre que evoquen l’esquelet d’una fantàstica bèstia marina, l’aigua brollant sense solució de continuïtat d’una font sonora que amb la seva forma de mòbil evoca Calder, un ocell que xiula des de l’enganyosa fredor del seu acer, els colors brillants de l’instrumentarium... com una casa de sucre per atrapar vailets.

De totes aquestes coses és feta l’obra de François Baschet (1920) que, a partir del proper dissabte 14 d’abril s’exposa a la sala d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa (C/ Teatre, 2). La mostra aplega una vintena d'obres i s'obrirà i es tancarà amb interpretacions musicals amb els instruments de tan singular com fascinadora sonoritat (concert de Frédéric Bousquet, Andreu Ubach i Jordi Casadelvall, diumenge 29 d'abril, a les 7 de la tarda).

Una part de l'exposició està pensada, a més, perquè el públic puguir tocar les escultures. No us ho perdeu.
...

Joaquim M. Bartrina

RECITAL DE POEMES DE JOAQUIM M. BARTRINA

El proper dimecres 18 d'abril, a les 20.00 hores, es realitzarà a la Nova Jazz Cava un recital de poesia i música dedicat a l'obra Algo de Joaquim M. Bartrina, un important poeta de Reus amb obra en castellà i català que va viure entre 1850 i 1880.

Direcció i tria de textos: Feliu Formosa
Lectura: Feliu Formosa & Miquel Mallafré
Música: Joan Alavedra

Joaquim M. Bartrina y de Aixemús va ser un poeta antiromàntic i conreador d'una poesía que sovint s'ha adjectivat com materialista i escéptica.

A continuació, us presentem un dels seus poemes més coneguts:


MADRIGAL (?) FUTURO

Juan, cabeza sin fósforo, con Juana
paseaba una mañana
(24 Reamur, viento NE.,
cielo con cirrus) por un campo agreste.
Iban los dos mamíferos hablando,
cuando Juan se inclinó, con el deseo
de ofrecer a su amada, suspirando,
un Dyanthus Cariophyllus de Linneo.
La hembra aceptó, y a su emoción nerviosa,
en su cardias la diástole y la sístole
se hizo más presurosa;
los vasos capilares de la facies
también se dilataron
y al punto las membranas de su cutis
sonrosado color transparentaron.

...

XLI Concert de la Mare de Déu

Cor Montserrat

XLI Concert de la Mare de Déu de Montserrat

PROGRAMA:

SEVEN PARTSONGS - Charles Villiers Stanford
SIX CHANSONS - Paul Hindemith
UBI CARITAS - Maurice Duruflé
ELI! ELI! - György Deák Bárdos
GIVE UNTO THE LORD - Edward Elgar
AVE VERUM - Edward Elgar
GREAT IS THE LORD - Edward Elgar

INTÈRPRETS:

COR MONTSERRAT
JORDI FIGUERAS, orgue
LLORENÇ CASTELLÓ, director

Divendres 27 d'abril, a les 10 de la nit

Església de Sant Pere de Terrassa

...

VII Premi Bartra de poesia

VII PREMI CIUTAT DE TERRASSA
AGUSTÍ BARTRA DE POESIA

L'Ajuntament de Terrassa, amb la col·laboració de l'entitat local Amics de les Arts i Joventuts Musicals, convoca el premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de poesia catalana.

El premi es convoca biennalment i s'atorga a un llibre de poemes inèdits i escrits en català, d'una extensió no inferior a 250 versos.

La convocatòria d'enguany es regirà per les següents bases:

BASES

1. Es convoca el VII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra dedicat a un llibre de poemes en català.

2. Les obres aspirants a aquest premi hauran de ser originals i inèdites, escrites en català. L'extensió haurà de ser la normal d'un volum d'aquestes característiques i, en qualsevol cas, no inferior a 250 versos.

3. Els originals hauran de presentar-se mecano­grafiats i per quintuplicat, i s'hi farà constar el nom i l’adreça de l’autor. Si aquest desitja presentar l’obra amb pseudònim, haurà de fer constar les dades personals en una plica, a l'exterior de la qual s’indicarà clarament el pseudònim emprat.

4. Els originals s’adreçaran fins al 8 de setembre de 2007 a Amics de les Arts i Joventuts Musicals (apartat de correus 426, 08220 Terrassa) indicant en el sobre "Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra". El veredicte del jurat es farà públic en el marc d'un acte organitzat per l'Ajuntament de Terrassa el dia 8 de novembre de 2007. L'esmentat veredicte serà inapel·lable.

5. El premi consisteix en la publicació en edició comercial del llibre guanyador. L'Ajuntament de Terrassa facilitarà la publicació de l’obra en regim de coedició amb Edicions Proa. L’obtenció del premi no implica la renuncia dels drets d'autor per part del guanyador, ni de la primera edició ni de les successives.

6. El premi podrà declarar-se desert si les obres presentades no reuneixen, al parer del jurat, mèrits suficients o no s'ajusten a les característiques de la convocatòria. El premi es indivisible. Si escau, però, el jurat podrà fer mencions honorífiques a altres obres presentades.

7. El jurat de la convocatòria de 2007 està format per Sam Abrams, Jaume Aulet, Antoni Clapés, Jordi Llavina i Jordi F. Fernández.

8. L'organització es compromet a mantenir l'anonimat de les obres no guanyadores, les quals es podran retirar dels locals d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals (carrer de Sant Pere, 46, 1r. 08221 Terrassa) en el termini de dos mesos des de l’atorgament del premi. Passats aquests dos mesos, els originals seran destruïts i convertits en paper reciclat.

9. La presentació dels originals suposa l'acceptació íntegra d'aquestes bases i condicions generals, així com dels drets i obligacions que se'n deriven.

Terrassa, març de 2007

Pierre Corneille

Mirall de Glaç, el grup literari d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, ha publicat recentment Poesies galants un recull de poemes de Pierre Corneille traduits per Jordi Parramon.

Si no rebeu habitualment les publicacions de Mirall de Glaç, podeu demanar un exemplar d'aquesta edició a jfff@telefonica.net.


CANÇÓ

El vostre esguard, que m'encisa,
no té un objectiu joiós:
testa calba i barba grisa
no són bon àpat per vós.
Plaure-us fóra una alegria,
però deixem-nos d'enganys:
Iris, de que us serviria
un galant de cinquanta anys?

Tot allò que us fa adorable
només em sap alarmar.
Us trobo massa estimable
per poder-vos estimar.
El meu desig no és gens fútil,
són ben ferms els meus afanys,
però és sols un moble inútil
un galant de cinquanta anys.

Si la mà no és ben armada,
si res no rutlla com cal,
val més tocar a retirada
abans que emprendre un assalt.
L'amor no atorga cap gràcia
als que lluiten pels seus danys
i es riu de la vana audàcia
dels galants de cinquanta anys.


CHANSON // Vos beaux yeux sur ma franchise / n'adressent pas bien leurs coups: / tête chauve et barbe grise / ne sont pas viande pour vous. / Quand j'aurais l'heur de vous plaire, / ce serait perdre du temps: / Iris, que pourriez-vous faire / d'un galant de cinquante ans? // Ce qui vous rend adorable / n'est propre qu'à m'alarmer. / Je vous trouve trop aimable, / et crains de vous trop aimer: mon coeur à prendre est facile, / mes voeux sont des plus constants, / mais c'est un meuble inutile qu'un galant de cinquante ans. // Si l'armure n'est complète, / si tout ne va comme il faut, il vaut mieux faire retraite / que d'entreprendre un assaut: / l'amour ne rend point la place / à de mauvais combattants / et rit de la vaine audace / des galants de cinquante ans.

Terrassa Acció Creativa 2007

Ets una persona creativa? Tens alguna cosa a dir?

Potser és l'hora d'inscriure's a Terrassa Acció Creativa 2007!

Més informació:

639 16 90 17

www.gotac.org

Peyrí a Terrassa

Antoni Peyrí, nét del president Macià, va néixer a Barcelona l'any 1924. Des de 1941 fins a 1990 va viure a Mèxic i actualment resideix a Catalunya. L'any 1959 va començar a pintar de manera autodidacta amb molt bona recepció per part del públic i de la crítica de Mèxic. En aquell país és considerat com una de les figures més destacades de l'abstracció, però a Catalunya és pràcticament un desconegut.

Antoni Peyrí, Peu d'ombra, 1984

El proper 10 de març podreu conèixer la seva trajectòria i la seva personalitast assistint a una taula rodona que es celebrarà als Amics de les Arts i Joventuts Musicals després de la qual es projectarà un documental inèdit sobre la seva obra.

Josep Pla a la Nova Jazz Cava de Terrassa?

Doncs sí, però no es tracta d'un músic amb aquest nom, sinó del conegut escriptor empordanès. Naturalment, el passat dimarts 30 de gener, com ja vam anunciar fa unes dates, no hi va ser en persona, però si en esperit... En l'esperit dels seus poemes.

Heus aci un:

La meva decisiva petitesa

no em deixa comprendre

l'eternitat. Ni tan sols

l'altre món, que no sé quines mides

ni quines proporcions tindrà.

Jo no sóc hiperbòlic,

si no em fan diferent,

no m'hi podré adaptar,

m'hi trobaré malament.

No podré sortir mai més

de la tomba sinistra i negra?

Mai més no podré trobar

Sílvia, que és tan rossa,

Silvia rimembri ancora,

i l'Astarté morena,

d'ulls que saben mirar

–d'una forma d'ametlla–,

d'anca rodona,

sortint de la perruqueria

exhalant el perfum

d'espígol quimificat

però ondulant i fresc?

Els tres intèrprets (Carles Martínez, Fernando Sarráis i Dani García) van estar magnífics, com sempre, i el director del recital (Miquel Mallafré) va estar encertat, també com sempre.

* * *

La propera sessió del recitals de poesia i música, anomenats genèricament "La Deu de les Veus", que organitza el grup de literatura d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, tindrà lloc el proper dimecres 18 d'abril i estarà dedicat a Joaquim Maria Bartrina (Reus, 1850-1880).