Mosaics

Confesso que li tinc una certa antipatia a la figura del  Santiago Padrós, mosaïcista terrassenc, autor, entre altres obres, dels mosaics de la basílica del Valle de los Caídos (1951). Us dóna aquesta referència una pista de les meves dificultats amb el personatge?

Ara es publica un llibre sobre la seva figura i sobre els mosaïcistes  que van col·laborar amb el seu taller, obra de la historiadora Ana Fernández: Tessel·la a tessel·la. Els mosaïcistes del taller de Sant-Yago Padrós, que recupera una grafia del nom de l'artista que comença a aparèixer, segons crec recordar, cap a mitjans anys cinquanta, no així en les nombroses referències periodístiques que el citen durant els anys quaranta, quan, amb poc més de 20 anys, assumeix importants responsabilitats polítiques en la gestió cultural i artística de la ciutat com a membre destacat de l'aparell local del règim franquista.

Santiago Padrós amb Eugeni d'Ors

És evident que la vàlua d'un artista no pot mesurar-se per les seves filiacions polítiques, però és que més enllà de la curiositat de fer servir una tècnica singular per inusual (i amb un estil volgudament classicista, inspirat en els mosaics romans i sense la gràcia estèticament subversiva del trencadís modernista), jo trobo Padrós artísticament molt mediocre, i crec que la seva rellevància en el Panteó artístic local és una cuidada construcció fabricada des de les posicions de poder que va ocupar. No deixa de ser curiós que alguna de les  biografies de Padrós, com la que figura en un web dedicat al Valle de los Caídos [el web www.cuelgamuros.com ha estat despublicat i hem canviat les fotografies inicials d'aquest article] , expliqui, sense gaire manies, la seva meteòrica carrera (1942-43) a la Universitat de Barcelona i el seu posterior periple formatiu per l'Alemanya nazi, incloent-hi una beca de la Fundació Alexander Von Humboldt, que entre 1925 i 1945 va ser una eina del Reich alemany per promoure l'alineament ideològic pro-nazi de joves científics i artistes de tota Europa (ben diferent, doncs, de l'actual Fundació Alexander Von Humboldt, que va ser refundada el 1953 pel govern federal alemany).

Mosaic de Padrós al Valle de los Caídos

Això no té per què restar interès a l'obra d'Ana Fernández, sobretot si, com sembla, la historiadora ha dedicat una part important del llibre a recuperar la memòria dels que van treballar per a Padrós. Sí em sembla important, però, no oblidar el context històric en el qual es va desenvolupar la seva carrera, per posar allà on toca l'exclamació que va fer davant meu un historiador local, astorat pel meu escepticisme sobre la vàlua artística del personatge: "Però si ha estat un dels més importants mosaïcistes de l'Estat!", cosa que segurament és certa per dos motius evidents. El primer és que el mosaic com a tècnica artística ha tingut poquíssims practicants durant el segle XX amb posterioritat a la seva freqüent aplicació en l'arquitectura modernista. El segon és que la Guerra Civil va provocar no només la sortida a l'exili de molts artistes, sinó un anorreament de la modernitat i una desvinculació total de l'art que es feia a Catalunya i a Espanya dels corrents de la contemporaneïtat de l'època, una connexió que no es va recuperar fins els anys seixanta.

A Padrós el va consagrar com artista Eugeni d'Ors, tot convidant-lo a un Saló dels Onze, i el va popularitzar una obra faraònica i de mal gust erigida a major glòria de la "Cruzada Nacional". El mateix Ors que va acusar Jacint Morera de plagi perquè va proposar al Saló una relectura d'El Greco que no es va entendre, i el mateix monument on van deixar suor i sang milers de presoners republicans a qui es va fer pagar amb treballs forçats la seva fidelitat a la legalitat republicana. Tot un poema, no?

Per amor a l'art. Volum II

Tot i que fa mesos que es va publicar i que l'alcalde Pere Navarro va tenir la gentilesa de presidir la seva presentació publica, no havia comentat encara aquí l'aparició del segon volum de la història d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, del que sóc autora.

És un llibre que parla de la postguerra i de com l'entitat i els seus socis ("ximples" i "tigres") van fer-ho per viure una vida el més "normal" i creativa possible en un entorn gris i feixuc, on uns vencedors tan autosatisfets com cruels imposaven una cultura tronada i mesquina, on el realisme es confonia amb la literalitat; la lírica, amb la glosa grandiloqüent a una idea concreta de pàtria; l'èpica, amb la lloa buida al dictador; l'esperit, amb la moralitat represiva d'una església còmplice; la bellesa, amb un canon clàssic esclerotitzat i sense ànima...

Llegir la premsa d'una ciutat industrial "de províncies" dels anys 50 (allò a què havia quedat reduïda l'Atenes vallesana d'en Llogueras) és com caminar entre els murs grisos i despersonalitzats de fàbriques i magatzems, per un carrer sense asfaltar d'un extrarradi urbà sembrat de vidres trencats. Entre línies es perceben velades amenaces que es llencen les diferents faccions de la Falange local, mentre els escassos anuncis i les notícies quotidianes ens parlen de restriccions, escassetat, pobresa, desesperació. Cal tenir present aquest entorn per posar en valor uns Jocs Florals humorístics, com els que organitzava la Penya dels Ximples, o les seves quotidianes vetlllades musicals.

Un dia m'explicava en Màrius Samarra, destacat ximple, que en aquells temps la gent, tota la gent, cantava i que ara ja no en sabem (crec que ell no ha vist mai Operación Triunfo!!). Però el cert és que poca cosa més que cantar es podia fer, quan per comprar un tocadiscs Joventuts Musicals va haver de buscar un avalador i sol·licitar un crèdit.

Només en un ambient cultural (o podríem dir anticultural) com el que viu Terrassa des del 1940 i fins a mitjans dels 60, es pot entendre perquè la Biennal de Pintura que organitza l'entitat genera tanta polèmica; una polèmica que dóna totalment l'esquena a allò que està passant amb l'art en l'àmbit internacional i, fins i tot, a Barcelona o Madrid. Vilatans i autoritats locals clamen pel cànon de bellesa "natural" d'origen "diví", mentre els artistes de Dau al Set exploren el terror dels somnis, Picasso mira els seus personatges a través d'un mirall trencat i Bacon pinta fins a 40 vegades la seva anima torturada a través de la imatge del papa Inocenci X. Els més joves concorren a la Biennal amb collages i obres anti-pictòriques que volen qüestionar el que consideren "complicitat amb la mercantilització de l'art" d'informalistes com Tàpies, Guinovart, Millares, Guerrero, Feito... que aleshores triomfen fora d'Espanya, mentre aquí es blasmen els esgrafiats de Picasso a la façana Col·legi d'Arquitectes de Barcelona que algú defineix com a "garabatos".

El llibre també recull anècdotes divertides de la vida social de l'entitat, espacialment les facècies de la Penya dels Ximples, com la que fa pocs dies recordava el Diari de Terrassa, sobre l'aposta que els membres d'aquest grup van fer el 1959 sobre les possibilitats que l'home arribés a la Lluna. Durant deu anys, la tertúlia va seguir amb atenció la carrera espaial de russos i americans i, el 1969, els incrèduls perdedors van pagar puntualment el sopar empenyorat en un contracte d'honor signat 10 anys abans pels membres de la Penya.

Bé, jo m'ho vaig passar força bé escribint el llibre. Confio que us ho passeu igual de bé llegint-lo. Ara Amics de les Arts és tancat per vacances (de l'1 al 31 d'agost), però a partir de l'1 de setembre, si no el teniu, podeu aconseguir el llibre a la secretaria (entrada per Sant Pere, 46, de dilluns a divendres, de 17h a 20h), tant si sou socis com si no.
...

Memòria del so

Per aquells que van veure l'exposició d'escultures sonores de François Baschet als Amics de les Arts el passat abril i es van quedar amb ganes de saber més, de llegir més, potser els interessarà saber que Éditions l'Harmattan acaba de publicar a París l'obra Memoires sonores, amb prefaci del Yehudi Menuhin, en el qual l'artista repassa el 50 anys de treball en aquesta singular i brillant combinació de forma i so que son els seus instruments-escultura.

Els que no vau assistir a la inauguració de l'exposició terrassenca, a més, us vau perdre la interessant i hilarant narració de l'origen de l'art dels Baschet. Allí, l'escultor-luthier ens va mostrar la seva primera obra, una guitarra inflable (sí, sí, ho heu llegit bé), que va inventar per poder viatjar pel món lleuger d'equipatge. Fins i tot les més complexes de les seves creacions, com el Cristall de tres octaves i mitja, tenen aquesta qualitat de la lleugeresa (que no pas fragilitat), com estilitzades grues caminant de puntetes sobre l'aigua a punt d'emprendre el vol.

Aquest llibre pot ser, segurament, una bona oportunitat per saber més d'aquest art singular, que el creador ha fet una mica nostre tot instal·lant la seva residència a Terrassa.

...

Globalització

Ahir a la tarda, un cop superades les hores de la calor més forta, vaig decidir anar a donar un vol per proveir-me de lectures de cara a les vacances que començo la setmana vinent. Tempus fugit vaig pensar novament a la vista de la bastida que anunica els nous destins per l'edifici que va ser durant quasi tot el segle XX i part d'aquest la Llibreria Grau. Després d'aquesta petita concessió a la nostàlgia vaig encaminar-me cap al Cau, on vaig aprovisionar-me de novel·les, assaigs i manuals diversos per entretenir les tardes de canícula.

La calor era tan xafogosa que no vaig veure alternativa millor que entretenir algunes hores de la tarda als Amics (aire condicionat i cervesa fresca). I allà em teniu, llegint les incisives reflexions d'Amos Oz sobre el misteriós contracte que lectors i autors estableixem (establim) en l'inici d'una novel·la (La historia comienza), quan el run-run de les veus de l'entorn van fer-me pensar que era a Terrassa, però podia ser a Istambul. A la meva dreta, un parell de joves conversaven en àrab, fins que va arribar un amic d'aquí i van canviar al castellà; a la meva esquerra, dos homes xerraven en el que jo diria que era rumanès; més enllà, uns contertulis habituals dels qui no m'arribava, però, la veu debien mantenir la seva conversa en català, vaig deduir.

Vaig tornar a submergir-me en les reflexions d'Oz sobre En la flor de la vida, de Shmuel Yosef Agnón (1888-1970), el primer escriptor jueu a rebre el Nobel de literatura (1966) i autor que va explorar la confrontació entre la tradició i la modernitat en el seu poble tot contraposant en la seva obra l'ús de l'hebreu bíblic i l'hebreu modern, que no necessàriament es corresponen amb les idees de vellesa i joventut: "El padre de Tirtza se preocupa por la educación hebrea de su hija. Segal, el preceptor, le enseña hebreo moderno. Y Landa, el joven que la corteja, le escribe cartas en hebreo bíblico".

Vaig tornar a aixecar el cap del llibre tot donant-li voltes a un vell pensament: la llengua com a territori enfront de la llengua com a vehicle, com a canal. Condiciona la nostra llengua la forma de veure el món? I es clar que sí, sinó totes les traduccions podrien automatitzar-se, i no és així, perquè les diferents llengües no només tenen diferents arquitectures lògiques, sinó mapes conceptuals diversos. Però aquests territoris estan plens de transfugues, de vegades comunitats senceres que són integralment bilingües o trilingües (quin millor exemple que els jueus de l'Europa central abans de l'Holocaust: yiddish a casa, hebreu a la sinagoga i alemany, o polonès, o ucranià, o... al carrer). Em fascinen els escriptors que han emigrat de la seva llengua, com Nabokov o Brodsky, del rus a l'anglès, o Kundera, del txec al francès (que alguns no li han perdonat, però que a mi em segeuix semblant extraordiari), però sempre he tingut la recança de veure el plurilingüisme com una assignatura pendent de la literatura.

La música porta temps explorant aquest territori accidentat de la pluralitat. La literatura viatja, és cert, pels móns més diversos, i la indústria que l'acompanya reinventa cada obra d'èxit en una trentena de llengües diferents, però hi ha alguna cosa del desconcert que sentim quan ens trobem en un territori lingüístic aliè que sempre m'ha semblat molt literària i. alhora, impossible de transmetre literàriament. Hi seguiré pensant mentre llegeixo Oz.
...

Cultura solidària

Acaba d'arribar a les llibreries el llibre que hem escrit conjuntament el Xavier Masllorens i jo sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, i que aquest proper dijous presentem a la llibreria Altaïr de Barcelona, dins del Cicle del Llibre Solidari que hi organitza SICOM-Solidaritat i Comunicació.

No es tracta d'una obra literària, ni tan sols d'un assaig amb enfoc creatiu (a la manera de l'Informe Lugano de Susan George). És húmil en el seu propòsit: donar a conèixer què són i per a què han de servir els Objectius del Mil·lenni, un conjunt de fites assumides per la comunitat internacional l'any 2000 per tal de reduir la pobresa.

Què hi fa aquí, doncs, aquesta notícia? Doncs que, a part de ser un llibre d'un dels membres d'aquest blog, em dona la oportunitat d'expressar un cop més la meva preocupació perquè la realitat real formi part del discurs cultural i dialogui amb la creació artística. Malauradament, vivim uns temps on la banalitat i el localisme s'imposen massa sovint en la producció cultural. D'altres, com feia recentment Fèlix de Azua en un article publicat a El País ("El fin del mundo, más o menos"), consideren que alguns fets destacats de la realitat, com la creixent preocupació sobre el canvi climàtic, no són més que una "fi del món metafòrica", una llegenda de rics esporuguits, com van ser-ho, segons ell, la preocupació per la tuberculosi, per la sífilis o per la pesta negra. No creu, Azúa, que les principals víctimes del canvi climàtic siguin els pobres, com tampoc sembla saber que la majoria de víctimes de les enfermetats venèries —en el tombant dels segles XIX al XX que tan bé evoca literàriament— fossin les dones pobres condemnades a la prostitució. Ell veu aquestes llegendes com meres excuses per a discursos moralistes de les èlits: "la plaga i el desastre com a metàfora de la culpabilitat".

Bé, davant de les sequeres, huracans i tifons, deforestació, desglaçament i extinció d'espècies que està propiciant (si no produint directament) el canvi climàtic, jo no em sento gaire culpable, sinó bastant impotent, i m'ajuda força que hi hagi gent i organitzacions que donen pautes per fer-hi alguna cosa, també a escala individual (ni que sigui només participar en la demanda de canvis col·lectius). M'legra també poder fer alguna cosa, per petita que sigui, pels 40 milions de víctimes de la sida (la majoria dones, la majoria pobres, la majoria africanes), pels 800 milions de persones que passen gana o pels 115 milions de nens i nenes que no van a escola.

Aquest llibre és una de les meves petites contribucions per tal que les coses canviïn. Ja he escrit en algun altre lloc (Escrit(o)s (Im)prescindibles) que fer-lo ha estat una tasca enriquidora. Fa poc em preguntaven per què. La resposta és que, de tant en tant, cal aturar-se a pensar i comprovar, a través de les dades i l'anàlisi, que les coses són com són, que els problemes són reals, no el resultat de les nostres pors i culpabilitats, però que hi ha solucions, que hi ha camins per canviar les coses, que som el resultat d'allò que creiem i allò que fem, i que entre una cosa i l'altra, només cal posar-hi la nostra voluntat. Igual és que sóc una idealista.

Domingo Cirici Ventalló

...va néixer a Terrassa en 1878, fill de Maties Cirici i de Vicenta Ventalló. Era membre doncs d'una branca col·lateral de la important família Ventalló de Terrassa que, a partir de la segona meitat del XIX, havia agafat protagonisme polític a la ciutat -protagonisme que no va deixar mai de tenir i que ha arribat fins als nostres dies- dins del Partit Conservador.
...
A mitjans dels anys 90, Cirici va començar a aparèixer en els ambients culturals de la ciutat, en tenim constància per un text manuscrit d'una conferència datada el dia 25 de març de 1896, potser la primera, ja que en la introducció demana disculpes a l'auditori per la seva manca d'experiència.
...
Nét i nebot d'alcaldes, Cirici podia contemplar els esdeveniments ciutadans des d'una posició privilegiada...
...
(Fragment de "Domingo Cirici Ventalló, escriptor i publicista", publicat a Ciutat. Revista cultural d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, n. 10, Terrassa, tardor 2000.)


El proper divendres 13 d'abril, a les 8 del vespre, a l'Aula Magna del Centre Cultural de la Caixa de Terrassa, es presentarà el llibre Domingo Cirici Ventalló. Un periodista terrassenc a Madrid d'Àngels Carles i Pomar.

Hi intervindrà Enric Ucelay - Da Cal, catedràtic d'Història Contemporània de la UAB.
...

Crisi a l'edició catalana...?

La col·lecció "Argumenta", editada per El Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú, neix amb la voluntat d’omplir un camp, el de l’assaig, francament deficitari en el panorama actual de l’edició en català. Les monografies de temàtica cultural d’aquesta col·lecció volen obrir escletxes d’expressió independent i lliure; un espai per contrastar discursos, visions i arguments que s’escapin dels establerts; una tribuna d’opinió, d’anàlisi i de crítica que dialogui amb el passat immediat i que incideixi en el present. Des d’un to d’alta divulgació, de rigor i de conseqüència, "Argumenta" vol contribuir a enriquir el debat cultural de manera permanent i situar la cultura catalana en les coordenades universals.

A la cinquena monografía d'aquesta colecció, Mutacions d'una crisi. Mirada crítica a l'edició catalana (1975-2005), es plantegen diverses preguntes: Com ha evolucionat el llibre català els últims trenta anys? Simplement s’ha professionalitzat? Cap on ens porta la concentració editorial? Els directors editorials seran substituïts per caps de màrqueting? I internet, juga a favor del llibre o hi juga en contra?

(I, desde una perspectiva estrictament local, cal advertir la participació destacada del terrassenc Josep Lluch i Puig, llicenciat en filologia catalana i coordinador editorial d’Edicions Proa des de l’any 1993.)

...
Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005), un llibre coordinat per Josep Lluch i Mireia Sopena que presenta les opinions de Miquel Alzueta, Imma Bellafont, Lluís Bonada, Joan Casas, Oriol Izquierdo, Àlvar Masllorens, Manel Ollé, Joan Portell i Carlota Torrents.

...

Los premios Oscar...

Lunes, 26 de febrero. ¡Qué peñazo! Escucho la radio por la mañana temprano y sólo saben hablarme de fútbol ~~como siempre~~ y de los premios Oscar. Y en los informativos de mediodía de las diferentes cadenas televisivas sufro la misma matraca.

Ya me han ido llegando durante todo el fin de semana, y aún antes, retazos de noticias sobre ese evento en todos los telenoticiarios, programas que son prácticamente los únicos que veo en el medio que les da soporte (además de Los Simpsons y los partidos del Barça, si són gratix, claro).

Que este lunes los programas de banalidades y venalidades vayan repletos de esas basuras propagandísticas me parece coherente, pero rechazo que se incluyan esos publireportajes en los programas informativos.

Lo que me parece más vituperable son las intervenciones de los "expertos" cinematográficos. No es que añore aquellas épocas en que los pesadísimos críticos marxistoides machacaban sistemáticamente a ciertos directores en función de criterios subjetivos y dogmas gallináceos ~~no, eso no, por favor~~, lo que no se puede aceptar es que se califique de especialistas o críticos a gentes que parecen ser simplemente híbridos de publicistas de pornografía sentimental y de eruditos de nimiedades cinéfilas.

En fin, ¿para cuándo, en lugar de tanto reclamar la independencia política respecto de un ente gestor delegado por el Imperio, nos decidimos a reconstruir nuestra soberanía cultural? Heterogénea, desde luego.

Empecemos por empaquetar y guardar en el cuarto de los trastos viejos un evento tan naftalínico y ridículo como el chanchullo este de los Oscar.

Post scriptum 1. Se me olvidó decir que no he visto El laberinto del fauno de Guillermo del Toro, pero que no dudo que cuando la vea me ha de gustar. ¿Habéis visto Cronos, 1992, su primera película? Fenomenal. Este director es magnífico, incluso hizo con Mimic, 1997, en potencia uno de esos bodrios tan típicos de la industria del adormecimiento, un trabajo estupendo.

Post scriptum 2. Para los que se pregunten en qué uso mis horas libres si no miro la tele, he aquí una respuesta referida a estas últimas semanas:

• en participar los viernes por la tarde en una tertulia;
• en leer revistas como Archipiélago (suscriptor), Le Monde Diplomatique (suscriptor), Diagonal (suscriptor), Directa, Rojo y Negro y Libre Pensamiento;
• en releer El Principe Valiente de Harold Foster;
• en leer El amor y occidente de Denis de Rougemont;
• en hojear Gárgoris y Habidis de Fernando Sánchez Dragó y ojear El misterio de la voluntad perdida de José Antonio Marina;
• en ver la película El manuscrito hallado en Zaragoza, basada en la novela homónima de Jan Potocki;
• en escuchar discos de The Doors, Sun Ra, Miguel Aceves Mejías, Roky Erickson & The Aliens, Miles Davis, Toti Soler, Lole y Manuel, Frank Zappa, Gerard Quintana...

Las horas que dedico a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, a Terrassa-O-Culta, a Terrassa Acció Creativa, etcétera, no las considero libres, sino más bien horas dedicadas a cumplir con un imperativo categórico.

Passatges a Amèrica

Héctor Oliva és un periodista i escriptor terrassenc que fa força temps que viu lluny de la ciutat que el va veure néixer, però això no treu importància a la notícia de la publicació del seu primer llibre: Passatges a Amèrica, en el qual explora la vida transoceànica de cinc catalans que van deixar enrera els seus orígens per "anar a fer les Amèriques".

L'Héctor, que coneix bé el continent, on ha treballat com a cooperant per Intermón Oxfam (Nicaragua), sobre el qual ha fet la seva tesi doctoral (el Perú de Fujimori) i del qual és originària la família de la seva companya, ha resseguit les passes de cinc catalans, entre els quals Facundo Bacardí (Cuba), Gaspar de Portolà (Califòrnia) i Fèlix Cardona (Veneçuela). No ho ha fet de forma banal: quan ja tenia confegit l'esquelet de l'obra, va passar dos mesos viatjant pel continent americà seguint el rastre dels seus personatges.

La curosa recerca i la brillant prosa d'aquest terrassenc van mereixer el pasat setembre el Premi Eurostars de narrativa de viatges, i ara ens arriba en forma de llibre en castellà (RBA) i català (La Magrana). Una proposta d'allò més suggerent que ens pot ajudar a descobrir un escriptor terrassenc o-cult.

Adéu definitiu a cal Grau

Avui... Bé, de fet, ahir va tancar definitivament les seves portes la Llibreria Grau, just quan en complia 75 des que la va inaugurar Joan Grau, un lletraferit que, com vam saber ahir, va començar apilant patufets sobre la gerra de l'oli per acabar construint un castell màgic on les parets eren fetes de llibres i els passadissos tan estrets que calia fer una mossegada a la galeta d'Alícia i, com ella, fer-se prou petit com per passar pel forat del pany.

Només sent d'aquella mida es podien visitar tots els racons on el vell Grau entaforava els milers i milers i milers i milers de llibres que va acumular: una pila a cada graó de cada escala dels dos casals que eren la seva casa, piles a sota de tots els llits, piles als passadissos.

Tinc la intuició que la infantesa del Valentí Grau devia ser fascinant: tantes històries fantàstiques emmagatzemades al teu entorn, incontrolades en la seva basta acumulació, deixen escapar l'alè dels seu esperit, alimentant necessàriament un atmòsfera fantàstica. Estic segura que, a Cal Grau, si no vegilaves, podies acabar caminant a un pam per sobre del terra sense ni adonar-te'n, sostingut imperceptiblement per la Nora d'Ibsen, el Pijoaparte, la Colometa, Hercules Poirot, Lady Macbeth, Onofre Bouvila, i Beatriu camí de l'Infern. Però tampoc m'estranyaria gens si el Valentí m'expliqués que, quan a casa seva s'apagaven els llums, se sentien traquetejar els tractats de tècniques de teixits —com arrossegats pel frenètic moviment dels telers— o que el volum d'història dels ferrocarrils havia fet caure la seva pila intentant fugir de l'ofec de tanta companyia.

Perquè a cal Grau els llibres eren vius i, com tots els nostres amics, tenien sentiments i inquietuds, i per això el Joan Grau no en tornava mai cap, se'ls quedava a casa, perquè als bons amics mai se'ls abandona.

Quan es neix en un lloc així, en mig d'una atmòsfera densa de literatura i coneixement, només pots abraçar amb força el teu ofici i llençar-te a la piscina de llibres (i no és una metàfora), o allunyar-te'n. El Valentí Grau va fer durant una pila d'anys això segon, però per llençar-se en braços d'una altra passió, diferent, però no menys intensa que la que el seu pare sentia per la lletra impresa: el jazz.

Amb jazz (dels amics Farràs, Puigbò, Font, Casares...) i regalant llibres, ahir el Valentí va posar fi a la trajectòria de la llibreria que va heretar i l'estructura de la qual ens ha anat descobrint raconet a raconet —com en una intrigant novel·la de misteri— a mesura que anava treient llibres. Hi ha qui diu que només va tornar a l'ofici de llibreter, quan va morir el seu pare, per poder recuperar la moto que el Joan Grau havia literalment "enterrat" en paper imprès mentre el seu fill feia la mili. Però no és cert. La moto fa ja uns quants anys que la va recuperar i, en canvi, el Valentí ha seguit incansable fins avui.

Trobarem a faltar, segur, un espai que encara ens unia a la Terrassa del passat. Però sempre ens quedarà París... Bé, sempre ens quedaran els llibres.

Altres títols de la Biblioteca Anna Murià

Recordem altres títols de la Biblioteca Anna Murià editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat:

La peixera

Crònica de la vida d'Agustí Bartra

Reflexions de la vellesa

Novetat editorial. El llibre d’Eli d’Anna Murià.

S’acaba d’editar un nou volum de les obres completes d’Anna Murià. Es tracta en aquesta ocasió de El llibre d’Eli. Compta amb un estudi preliminar de Jaume Closa que analitza amb detall l’obra. També es reprodueix una nota de Pere Calders que va prologar la primera edició d’aquesta novel·la.




Diu Pere Calders: «L’Anna Murià, quan ens explica vides —imaginades i reals— sempre hi intercala contes i poesia, i un pensament serè, reflexiu, impregnat de tendresa i de comprensió humana... He fet esment de “vides reals” i en aquest aspecte puc fer unes confidències al lector que potser contribuiran a situar-lo. Jo conec l’Eli, sé qui fou l’àvia Romaní, algun dels personatges —encara que portin noms inventats— els reconec o, almenys, els endevino. No tots s’han comportat, que jo sàpiga, tal com els presenta l’Anna, però hauria pogut ésser, qui sap si un déu poderós dedicat a repassar biografies no se sentiria temptat (a l’hora de sotmetre’ls a examen) de modificar episodis i conductes per tal de fer-los coherents amb unes veritats que perseguim sempre i que rarament trobem. Penso que a tots ens ha ocorregut poc o molt... Crec que l’Anna Murià s’ha lliurat a aquest exercici apassionat».

Els colors del jazz

Blanc i negre. Aquesta sembla ser la resposta que dona Antonio J. Flores des de la sala d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals a la qüestió dels colors del jazz. Perfils blancs que delimiten el dibuix i masses de negre i tota una gamma de grisos que construeixen unes composicions fetes de primers plans i escenes de conjunt. Músics admirats i formacions ideals (com la composició de gran format que presideix la mostra i que aplega Tete Montoliu, Ron Carter, Art Blakey i Dexter Gordon a l'escenari de la Nova Jazz Cava... ja ens agradaria, si encara pogués ser!) s'apleguen en unes composicions que tenen el mèrit de transmetre moviment i vibració, com si haguessin capturat el swing de Billie Holiday, Josep M. Farràs, Tete, Archie Sheep, Charles Mingus...

Quan un coneix molt a un artista resulta difícil ser objectiu. Quan a un l'interessa el tema d'una obra artística (en aquest cas, el jazz), i ha anat creant amb els anys les seves filies i fòbies, resulta encara més difícil ser objectiu, perquè pots arribar a mirar un quadre a través de les notes que repiquen a la teva memòria. M'emociona la imatge de la Billie ue veig penjada a la paret de la sala o el record de la seva veu trencada? Tant se val, és el meu quadre preferit d'una mostra que jo crec que val la pena veure. L'originalitat i dinamisme de les composicions, que semblen robar idees al còmic i la fotografia, i la peculiar tècnica (esmalts sintètics i barnissos que creen un efecte quasi de ceràmica) donen al visitant arguments per disfrutar dels quadres més enllà de les referències musicals.

I parlant de jazz, he recordat el Valentí Grau, propietari de la llibreria més singular de Terrassa que estem a punt de perdre. És un tema que mereix, de segur, que hi dediquen un dia estona i reflexió. Aquest és només un apunt ràpid per recordar que la Llibreria Grau tanca les seves portes el 5 de gener. Setmana, doncs, de liquidació final que culmina un més de feina en el qual s'han encaixat més de 250.000 llibres!!!

Com si se sentís despullat entre les lleixes buides, el Valentí ha començat a tapar els forats silenciosos amb el paper de regal que ja no necessitarà. El rerataulell ha adquirit així un aire bombonera que resultaria divertit si no fos tant trist veure desaparèixer un símbol tan significatiu de la nostra vida cultural.

No és bo, ja ho sé aferrar-se a les coses. Tot passa, i aviat un parell més de botigues de roba, o sabates, o penjolls, o perfums ens faran oblidar les piles de llibres i el taulell de fusta amb el seu fris de títols divulgatus d'Alianza. Un taulell massa alt per als temps que corren, d'aquells en què el dependent semblava voler-se amagar dels clients, no pas per desconfiança, sinó al revés, perquè al bon client de llibreria se'l deixa fer, que miri, que remeni, mentre el llibreter resta amatent però discret. Tanmateix no sé a què bé tanta retòrica sobre el taulell, si durant 50 anys ningú, excepte el vell Joan Grau, pare del Valentí, va saber on era el taulell, soterrat sota piles i piles de llibres.

Pocs recordem ja aquelles columnes en precari equilibri. Aviat, ni el nom que els donava sentit: Grau. Divendres, quan la cabalcada dels Reis Mags passin pel carrer Gavatxons es baixaran definitivament les persianes, i alguns sentirem que la temperatura arriba quasi als 451 graus Farenheit.