Morera

L'amic Ignasi Utset m'envia un article que va aparèixer al diari britànic The Telegraph el passat desembre, "My friendship with Jacint Morera, one of Catalonia’s most underrated artists", en ocasió de l'exposició antològica que va dedicar a l'artista terrassenc el centre Cultural Unnim. El signa Roger Noël Smith, britànic, actualment professor d'anglès en una universitat finesa i amic personal d'en Jacint Morera. Un article excel·lent, que explica molt bé com era l'artista i com era Amics de les Arts quan ell vivia i hi exposava. No deixeu de llegir-lo.
...

Tallers d'artistes

Terrassa Arts Visuals convida els artistes terrassencs a obrir els seus tallers. No és una proposta nova (Amics de les Arts va organitzar durant tres anys la iniciativa POE: Portes Obertes dels Estudis, coordinada per la Rat Soriano), però aquest cop s'afegeixen a la pintura i a l'escultura, l'arquitectura i el disseny, que pot oferir al públic una varietat i riquesa d'experiències molt interessant.

La convocatòria per aquestes visites és per als dies 19 i 20 de maig de 2012, però la selecció es farà aquesta propera tardor, pel que els artistes i creadors interessats a participar-hi han de lliurar un dossier de presentació (tres imatges d'obres i una de l'estudi, una petita presentació del taller i de l'obra, el CV de l'artista, entre altres coses) a la Tallers Oberts (Casa Soler i Palet, Fontvella, 28) o al correu electrònic toberts@gmail.com, on també es pot demanar informació més detallada de les condicions.

Naturalment, són condicions bàsiques tenir un taller o estudi a Terrassa i estar disposat a obrir-lo al públic. Cal consultar si s'inclouen a la iniciativa tallers d'artistes terrassencs situats en localitats properes (Matadepera, Sant Miquel de Guanteres, Vacarisses, etc.)
...

Sobre la reutilització de materials de rebuig en la pràctica artística

"Desde el ámbito plástico, estético, político, dotar de nuevos significados alguna cosa es una forma de posicionamiento. ¿Quién ha de definir la durabilidad o sentido de aquello que nos rodea de forma cotidiana? Para mi, reciclar supone una oportunidad para reformular el carácter transitorio; reducir la velocidad, ampliar la memoria que todo utensilio lleva grabada; amplificar o redefinir su significado; protestar. Una madera de obra abandonada, desechada, está cargada de historia, el tiempo la ha golpeado y moldeado; que mejor base para reformularla mediante un trabajo plástico... La propuesta que lanzo para el taller es la de extrapolar el sentido a otro objeto. Reencarnemos objetos desechados" (Juan Carlos Estudillo).

"Estem envoltats d’objectes amb significats concrets, utilitats específiques i vides molt curtes, efímeres gairebé. Subvertir l’ordre establert se’ns presenta com una opció estimulant, tant si adoptem una postura manifestament crítica i/o intimista i poètica. Mitjançant els nostres objectes quotidians podem plantejar noves relacions de significats -discursos sorprenents, originals-, si els modifiquem i/o si els combinem, conscient o inconscientment, amb una intencionalitat concreta. Els nostres objectes tenen significats que enllacen amb la nostra pròpia història o amb el nostre bagatge emocional; tenen una intimitat. També podem jugar amb ells -o amb objectes pertanyents a d’altres persones- des d’una posició més personal, des de l’experiència i la memòria, per construir universos poètics carregats d’intimitat. Podem fer l’exercici de treballar-nos a nosaltres mateixos des de la plàstica i la poètica de les nostres “coses”" (Roser López Monsó).

Art i reciclatge

Una exposició interessant a Amics de les Arts i Joventuts Musicals: ReciclArt

Des de Berlin

El Xavi González exposa a Berlin, a la SevenStar Gallery. Va inaugurar el 27 de novembre i la mostra serà oberta fins el 15 de maig, així que teniu temps de trobar un moment per passar per la capital alemanya.

 

El Xavi ens envia també un video del muntatge i la inauguració.

Bona música!!
...

Mosaics

Confesso que li tinc una certa antipatia a la figura del  Santiago Padrós, mosaïcista terrassenc, autor, entre altres obres, dels mosaics de la basílica del Valle de los Caídos (1951). Us dóna aquesta referència una pista de les meves dificultats amb el personatge?

Ara es publica un llibre sobre la seva figura i sobre els mosaïcistes  que van col·laborar amb el seu taller, obra de la historiadora Ana Fernández: Tessel·la a tessel·la. Els mosaïcistes del taller de Sant-Yago Padrós, que recupera una grafia del nom de l'artista que comença a aparèixer, segons crec recordar, cap a mitjans anys cinquanta, no així en les nombroses referències periodístiques que el citen durant els anys quaranta, quan, amb poc més de 20 anys, assumeix importants responsabilitats polítiques en la gestió cultural i artística de la ciutat com a membre destacat de l'aparell local del règim franquista.

Santiago Padrós amb Eugeni d'Ors

És evident que la vàlua d'un artista no pot mesurar-se per les seves filiacions polítiques, però és que més enllà de la curiositat de fer servir una tècnica singular per inusual (i amb un estil volgudament classicista, inspirat en els mosaics romans i sense la gràcia estèticament subversiva del trencadís modernista), jo trobo Padrós artísticament molt mediocre, i crec que la seva rellevància en el Panteó artístic local és una cuidada construcció fabricada des de les posicions de poder que va ocupar. No deixa de ser curiós que alguna de les  biografies de Padrós, com la que figura en un web dedicat al Valle de los Caídos [el web www.cuelgamuros.com ha estat despublicat i hem canviat les fotografies inicials d'aquest article] , expliqui, sense gaire manies, la seva meteòrica carrera (1942-43) a la Universitat de Barcelona i el seu posterior periple formatiu per l'Alemanya nazi, incloent-hi una beca de la Fundació Alexander Von Humboldt, que entre 1925 i 1945 va ser una eina del Reich alemany per promoure l'alineament ideològic pro-nazi de joves científics i artistes de tota Europa (ben diferent, doncs, de l'actual Fundació Alexander Von Humboldt, que va ser refundada el 1953 pel govern federal alemany).

Mosaic de Padrós al Valle de los Caídos

Això no té per què restar interès a l'obra d'Ana Fernández, sobretot si, com sembla, la historiadora ha dedicat una part important del llibre a recuperar la memòria dels que van treballar per a Padrós. Sí em sembla important, però, no oblidar el context històric en el qual es va desenvolupar la seva carrera, per posar allà on toca l'exclamació que va fer davant meu un historiador local, astorat pel meu escepticisme sobre la vàlua artística del personatge: "Però si ha estat un dels més importants mosaïcistes de l'Estat!", cosa que segurament és certa per dos motius evidents. El primer és que el mosaic com a tècnica artística ha tingut poquíssims practicants durant el segle XX amb posterioritat a la seva freqüent aplicació en l'arquitectura modernista. El segon és que la Guerra Civil va provocar no només la sortida a l'exili de molts artistes, sinó un anorreament de la modernitat i una desvinculació total de l'art que es feia a Catalunya i a Espanya dels corrents de la contemporaneïtat de l'època, una connexió que no es va recuperar fins els anys seixanta.

A Padrós el va consagrar com artista Eugeni d'Ors, tot convidant-lo a un Saló dels Onze, i el va popularitzar una obra faraònica i de mal gust erigida a major glòria de la "Cruzada Nacional". El mateix Ors que va acusar Jacint Morera de plagi perquè va proposar al Saló una relectura d'El Greco que no es va entendre, i el mateix monument on van deixar suor i sang milers de presoners republicans a qui es va fer pagar amb treballs forçats la seva fidelitat a la legalitat republicana. Tot un poema, no?

Consell de la Cultura i les Arts

Durant les primeres setmanes de desembre s'ha dut a terme la constitució d'algunes de les diverses taules sectorials que han de permetre que les veus de diferents persones i entitats que treballen en la cultura terrassenca (i en especial les de la societat civil) arribin al nou Consell Municipal de la Cultura i les Arts de Terrassa. Aquest organisme —perfilat políticament el 2005, però no posat en marxa fins ara— aspira a ser una eina per promoure la participació ciutadana en l'elaboració i execució de les polítiques culturals municipals i un instrument per a la coordinació entre els diversos agents, públics i privats, que intervenen en aquestes polítiques.

Qui signa aquestes ratlles participa en representació d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals en la comissió d'arts visuals i plàstiques —a la qual s'afegeixen sengles grups que debatran sobre patrimoni històric, música, arts escèniques, cultura popular, lectura pública i literatura, i indústries culturals— que, al contrari del que passa en d'altres àmbits, es constitueix amb el gran avantatge de comptar amb un instrument de treball d'enorme valor, com és el document elaborat dins del procés Punt de partida desenvolupat al llarg de l'any 2008.

Confesso un cert escepticisme inicial, que el resultat refuta, ja que l'anàlisi que s'ha dut a terme de l'estat de les arts plàstiques a la ciutat era necessari, ha estat honest i participatiu, i aporta molta informació sobre el sentir dels creadors i dels diversos agents culturals que ens movem en aquest àmbit, especialment pel que fa a la creació contemporània. Cal, en primer lloc, felicitar l'Ajuntament per promoure un estudi que posa a debat totes les seves iniciatives dels darrers anys —des de Processos Oberts a Interferències, des de Criteri d'Art a l'estratègia de comunicació— i ho fa preguntant a propis i estranys i publicant fins i tot les posicions més crítiques, cosa no massa habitual en l'Administració.

Es pot estar o no d'acord amb les conclusions del document, però la seva sola redacció ja és meritòria. A mi, per posar un exemple, em sembla qüestionable que la reflexió no reculli pràcticament cap referència a la necessària articulació entre la promoció de la creació contemporània i la gestió del patrimoni artístic local i la seva museografia, com si la incorporació d'obres d'art dels joves creadors a les col·leccions públiques no fos una eina que ha mostrat la seva eficàcia tant en la creació de públics —un dels objectius de la proposta— com en la dinamització d'un mercat l'existència del qual s'ha de reconèixer com a necessària si es planteja, com es fa, com a feblesa del sector l'escassa professionalització dels artistes.

Hi ha molta més atenció en l'esmentat document de Punt de partida a l'articulació entre creativitat contemporània i educació, però tot el discurs està una mica massa esbiaixat cap a un cicle de formació-producció-exhibició-consum, un esquema que sembla mirar les arts visuals i plàstiques com una mera indústria cultural i que oblida al meu parer d'altres aspectes més filosòfics. És "contemporani" el que s'està fent ara, o només aquella creació que respon a uns determinats paràmetres de "contemporaneïtat"? Com es connecta l'art terrassenc amb el que passa fora? Com s'articulen els agents privats i públics? Com es fomenta el diàleg intergeneracional i entre disciplines (al document es parla breument de música i cinema, però no es diu pràcticament res ni de fotografia, ni de noves tecnologies)? En el context de la globalització i la interconnectivitat universal ¿és realment una amenaça, com diu el document, que els artistes terrassencs marxin a d'altres ciutats?

I, tanmateix, per molts que siguin els aspectes millorables de l'anàlisi i els qüestionaments possibles al pla proposat, el document és una base fantàstica perquè des de la nova comissió puguem treballar. Un repte prou interessant del que aniré comentant els avenços.
...

La civilització

De sobte m'he adonat, parlant amb aquesta dona davant d'una escultura d'Albert Novellon, com se m'escapa de les mans el concepte de civilització. Vaig les formes polièdriques sorgint de la pedra nua, natural, rugosa i aspra, i a mi se m'obre davant dels ulls el camí del perfeccionament personal que ens ofereix la cultura, l'educació; sí, a la manera noucentista potser en la meta, però no pas en el procés, perquè veig sorgir igual aquesta bellesa del marbre negre ─una gran pedra d'aparença vulgar que ningú més que l'artista endevinaria capaç de contenir tanta perfecció en el seu ventre fred─ que del conglomerat rogent, fill pobre de la riera.

Per a mi, això és la civilització, com ho era saber descobrir el cor sagnant del rigor formal, de la rigidesa social, en aquella obra amb què Albert Novellon va guanyar la darrera Biennal Ciutat de Terrassa, l'any 1975.

Jo veig tota l'obra de Novellon com l'esforç de pensar el món, amb rigor i capteniment, sense deixar que l'abstracció i les idees, necessàries per avançar com a comunitat, ens facin oblidar que tenim els peus arrelats a la terra, que l'obra humana ─aquest treball pacient i rigorós que extreu cilindres perfectes o la tersa pell d'una verge del cor del marbre─ ha de ser humil, perquè no som més que dipositaris dels colors i les textures, dels ritmes i les vibracions de la natura.

Però la meva interlocutora veu aquest pensament en forma d'hexàgon sorgit del cor de la pedra no a la meva manera, com una promesa, sinó com una amenaça. Les arestes com un ganivet. I valora les formes inacabades com una victòria de la naturalesa sobre cubs, cercles i dodecàedres. I tot i que l'artista, que l'escolta, no sembla estar-hi d'acord, el títol de la mostra, Núvols d'acer, sembla contenir una contradicció feixuga.

Busco alguna resposta en els poemes d'en Feliu Formosa, els quinze tannkas que acompanyen les quinze pintures i les quinze escultures de Novellon en el llibre d'igual títol que la mostra. Però no em donen pas una resposta, si de cas més incògnites:

Rera els turons
propers s'alcen els riscos
de la muntanya
sagrada que enarbora
tants ancestrals enigmes.

L'obertura de la temporada d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals ens ha deixat, doncs, un octubre ple a vessar de noves preguntes. La primera mostra, la de Xavi González, trencava en l'arrencada el que esperàvem d'ell, amb una obra nova i espectacular. Diferent. Una obra impactant on les persones ─dones, nens, criatures vulnerables─ agafen tot el protagonisme.

Hi ha un dolor immens en la nova obra de González, una tristor punyent, on resulta difícil trobar una espurna d'esperança, malgrat la resolució dels vius per seguir vivint, l'impuls de la vida per perpetuar-se. González retrata les víctimes, els marginats, en el buit immens, lluny de la civilització, o amagades en les seves clavegueres.


Les obres, de grans dimensions, i el seu tema impressionen tant com la depurada tècnica pictòrica. La riquesa de matisos d'una gamma reduïda a l'ocre, el banc i el negre, el joc de gruixos i transparències, les superfícies texturades a base de gratar i lluitar contra la matèria, la perfecció del dibuix que es revela en petits detalls, com l'escorzo de la mà que aquest nen que ens mira estira cap a nosaltres...

Mentre torno a mirar el quadre on un home esventrat ocupa el centre de la composició, i un altre hi furga com un voltor, em pregunto si aquestes dues mostres, tan diferents, no són en realitat complementàries: pura vida, pobra i maldestra, miserable però perseverant versus el pensament que ens eleva lluny de la realitat mundana, cap als núvols.

Em pregunto a qui fereixen les arestes de la nostra civilització.


...

Ha mort Isidre Òdena

Aquest passat mes d’agost ha mort Isidre Ódena i Daura, el degà dels pintors terrassencs.

Va néixer el 1910 al barri de Sant Pere de Terrassa i el 1927 va presentar la seva primera exposició al seu mateix estudi, local que simultàniament va convertir-se en el primer estatge d’Amics de les Arts. Durant els primers anys de la seva vida es va relacionar amb artistes plàstics com Josep Rigol, Ramon Cortés, Joaquim Mir, Joaquín Torres García i Julio González.

Miquel Mallafré va descriure així la seva pintura: «...és com un himne precís per arribar a la nitidesa de la imaginació, a la figuració perpètua, poètica i alliberadora en què les línies i els colors ja no són objectes absoluts, sinó mitjans per obtenir una més gran densitat imaginativa».

No oblidarem mai la figura elegant i silenciosa d'Isidre Òdena.

...

Papers vells: un altre grup de Terrassa

Jo també he estat remenant papers vells, com l'Adela, i he trobat per casualitat una ressenya que feia força anys que buscava. Havia repassat les col·leccions de Canigó i Oriflama sense trobar-la. Estava mal fixat, es va publicar a Serra d'Or.

EL GRUP DE TERRASSA

El cineasta Antoni Verdaguer, l'ex-pintor Roc Alabern, l'ex-pintor Lluís Jové, acompanyat (sic) per l'estudiant d'enginyer Francesc Tudó i Tona Comas, han organitzat cerimonials molt interessants a Terrassa. Solemne transport d'un armari pels carrers. La reunió al volt de l'armari, sobre el mosaic de Santa Maria. L'obertura de l'armari, amb l'aparició d'un coixí amb la forma del bou escorxat de Rembrandt. L'obertura del bou, amb cremallera, que fa brotar serpentines. El coronament de tots els reunits amb serpentines. El repartiment de recordatoris fotocopiats. Escampada de paneres de plàstic per una plaça i crema, amb participació dels passants (sic), de pilons d'escuma de netejar en sec. Vol a la deriva d'enfilalls de globus sobre un llac. Sembra de plats de cartró i voleiadissa de plàstic transparent des d'un edifici de Bohigas. Tires de plàstic negre i pols de talc, per la Rambla.

Construcció d'un gran ànec de plàstic, de tres metres d'alçada, combinat amb cadires de dissenyador industrial, noia nua amb fregalls al cap que un ventilador agita, i home que es menja realment un diari esportiu.

Projecte: Embolicar amb plàstic groc el Cavall Bernat de Sant Llorenç.

Hem (sic) fet films en color de tots aquests actes.

Alexandre Cirici, «Noticiari d'Art», Serra d'Or, n. 152, 15 de maig de 1972.

I tot això, aquella gent ho feia sense rebre ni cinc cèntims. Li sortia bé de preu la promoció de les pràctiques artístiques contemporànies a l'Ajuntament de Terrassa d'aquella època, oi?
...

Bassam Kanaan, pintor terrassenc

Adela Farré acaba de publicar una entrada sobre la mort d'un personatge històric d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals i de l'ambient jazzístic terrassenc i jo fa pocs dies havia dedicat unes quantes entrades a alguns pintors terrassencs d'ara mateix.

Aquesta nova entrada meva aplegarà aquests dos temes: la mort d'una persona que ens era propera i la pintura local.

Una obra molt característica de l'estil de pintura practicat per Bassam Kanaan

La casualitat m'ha portat de descobrir la mort d'un pintor que va gaudir de certa fama a Terrassa fa un quants anys. Es tracta de Bassam Kanaan (24 de març de 1947 Latakia [Siria] - 11 de desembre de 2003 Granada).

Amb el Bassam vaig tenir certa relació cap a 1975 perque érem veïns (tots dos vivíem al carrer de la Torre) i coincidíem als Amics. Guardo d'ell un bon record. Sovint em preguntava què seria de la seva vida. Ara conec la resposta.

Bassam Kanaam, la seva companya i la seva filla (1985).

A continuació us poso un enllaç a la pàgina de Josep M. Francino a través de la qual m'he assabentat de la trista notícia:

http://www.francino.com/Bassam%20Kanaan/xbassam.html

...

Bassam, pintor terrassenc, olotí, català... Recordem-lo!
...

Pintors terrassencs d'ara mateix: Alfonso Cruz

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.

Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Té sentit al segle XXI considerar el prestigi un valor positiu? Com se sap qui està qualificat per qualificar? Com se sap qui té prou prestigi com per desprestigiar?

Potser se sap mirant aquell programa adoctrinament i publireportatges de TV3 al qual sovint es diu: "Cada vegada son més es catalans que..."?

...

Pintors terrassencs d'ara mateix: Carmen Valverde

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.

Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Ens aporta l'obra de Carmen Valverde una visió del món tan vàlida com qualsevol altra que es pugui oferir amb unes altres tècniques? Té la pintura realista valors que no pot assolir la fotografia?

http://www.carmenvalverde.net

...

Pintors terrassencs d'ara mateix: Toni Sánchez Tena

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.


Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Sota quins criteris es consideren alguns qualificats per jutjar?
. . .

Pintors terrassencs d'ara mateix: Xavier González d'Ègara

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.

Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? És la crítica d'art una forma de filosofia barata?

http://www.gonzalezdegara.com/

...

Pintors terrassencs d'ara mateix: Cristina Borobia

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.



Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Sobre quins pressupostos ideològics es basen alguns per considerar-se capacitats per conferir prestigi o negar-lo?

http://www.cristinaborobia.com/

...

Pintors terrassencs d'ara mateix: Jordi Fulla

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.

Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? No us comunica res? Us deixa indiferents? No us suggereix alguna cosa indefinible?

http://www.jordifulla.com/
...

Pintors terrassencs d'ara mateix: Octavi Intente

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.

...

Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? No us comunica res?

http://www.octavi.com/

...

Morera: memòria visual d'una 'altra' guerra

Demà 15 de desembre s'inaugura, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, una exposició singular: una col·lecció de 31 dibuixos fets per Jacint Morera (Terrassa 1915 - Calonge 1989) mentre participava a la Guerra Civil al front d'Aragó, el 1938. Segons que explica el catàleg editat en motiu d'aquesta exposició:

"La col·lecció de dibuixos que ara presentem estan realitzats entre març i octubre de 1938. És a dir, des de l’inici del retrocés de les forces republicanes fins la caiguda definitiva del front amb la pèrdua de la batalla de l’Ebre. Aquestes obres de finíssima ironia no ens diuen res sobre tots aquests fets bèl·lics; com apunta Kundera del soldat Svejk, sembla que Morera tampoc es pren la guerra seriosament, sens dubte perquè per a ell no té cap sentit.

En canvi, aquests dibuixos (...) estan plens de sentit, perquè sotgen la humanitat dels qui s’han vist arrossegats a una lluita insensata i que en l’humil quotidianitat de les situacions retratades troben el seu lligam amb l’autèntic sentit de la vida."

Efectivament, els dibuixos 'atrapen' moments fugissers de la vida quotidiana al front —uns soldats que passen el temps cantant, un que escriu una carta, l'altre que cus un botó, el que festeja una noia...—, però sobretot ironitza amb humor sobre l'obligada convivència, els amors perduts per la llunyania, o la solitud del calabós.

La col·lecció havia romàs oblidada dins d'una carpeta a l'estudi de l'artista durant els quasi 70 anys que han passat des que Morera va fer aquests dibuixos. Només es van exposar una vegada, el 1959; no es van editar mai; i ara es posen a la venda. Per tal d'evitar que se'n dispersi la memòria, s'ha editat un catàleg que permet accedir a tot la col·lecció, tant si es pot com si no es pot adquirir alguna de les peces. L'opuscle inclou un text inèdit sobre la col·lecció escrit el 1938 per un altre artista que va coincidir amb Morera al front d'Aragó, el pintor i gravador Manuel Viusà (Barcelona 1917 - París 1998), qui va viure i exposar a Terrassa després de la Guerra Civil —estava casat amb l'escultora terrassenca Gertrudis Galí— i abans de veure's obligat a exiliar-se, el 1946, per les seves activitats antifranquistes.

És, doncs, una exposició que ens ofereix un aspecte diferent i singular de la memòria històrica de la que tant es parla aquests dies. Una exposició (oberta fins el 10 de gener) que val la pena visitar, perquè és improbable que la col·lecció es torni a veure junta en molt de temps.

(...)

Rafel Miralpeix exposa a Sant Cugat

Miralpeix, pessebrista i pintor terrassenc, ens descobreix la feina d'aquest darrer any a la pastisseria La Lionesa de Sant Cugat, el local on, durant tot aquest mes de setembre, no només podrem endolcir-nos el paladar, sinó que també podrem donar plaer a la vista amb les especialitats que ens ha preparat el mestre Miralpeix.

La vitalitat, l'optimisme i la passió per la seva terra s'endevinen a través de la seva obra que esdevé una finestra al món amb una visió personal que ens poden transportar a uns finestrals eivissencs, una posta de sol rogent a Montserrat o La Mola en la seva visió més psicodèlica i a temes quotidians analitzats i expressats en pintura o collage.

Dins la mostra podem veure tretze obres, entre olis, acrílics i collages, però Rafel Miralpeix no descarta altres materials —per això, a les seves obres podem trobar guix, pols de marbre, etc.— i altres tècniques poc convencionals que donen una qualitat especial a les textures de les obres presentades.

Recordeu, durant tot el mes de setembre podreu contemplar les seves creacions a la pastisseria La Lionesa, al carrer Valldoreix de Sant Cugat del Vallès.

...