Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges

diumenge, 2 de novembre del 2008

Oco!

El Mercat de Música Viva de Vic, a finals de setembre, i la Fira Mediterrània de Manresa, aquest darrer cap de setmana, ens han donat l'oportunitat de fer un tast del directe d'Oco!, el darrer disc de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, publicat aquest estiu, i que es presentarà a l'Auditori de Barcelona el proper 21 de novembre.

Com ells mateixos expliquen en la presentació de l'espectacle, Oco! és l'expressió que es fa servir a les Terres de l'Ebre per advertir algú d'un perill imminent, i el grup tortosí utilitza aquí la música i la ironia de les seves lletres per advertir-nos sobre amenaces del nostre temps, com el canvi climàtic o l'especulació immobiliària. Hi ha també, com en discs anteriors, temes on es barregen un punt de melangia pels temps perduts i una mirada irònica sobre el món que ens deixen aquests canvis, com el Tren Banyero, que amb un gens melangiós ritme de rumba ens recorda el desaparegut ferrocarril que unia Terol amb les platges del Delta. Els seguidors dels Quicos ja sabem que els trens són ─com diria Machín─ una debilidad del grup, que ja han expressat a ritme de salsa (Torna el Carrilet) i de vals (El Carrilet de la Cava). Aquí la rumba es barreja sense solució de continuïtat amb una jota que fa de contrapunt sentimental a la celebració festiva del record.

Aquesta diversitat d'estils musicals que el grup combina amb les formes tradicionals del folklore de la seva terra són una de les característiques distintives de les seves creacions i marca l'originalitat de la seva proposta en el marc de la música tradicional catalana. A Oco! no hi ha només rumba i jota, hi ha també fandango (Fandango de la Fresneda), bolero (Diuen que lo peix és car), cançons de batre (Lo preu de dormir tranquil), albaes valencianes (Una casa per a viure) i composicions originals tan interessants com difícils de classificar, com la que dona títol al disc, divertida i trepidant. I sobretot hi ha uns magnífics arranjaments on els ritmes tradicionals s'enriqueixen amb una bateria de pulsió funky, els solos de guitarra i baix tenen resonàncies jazzístiques i l'acordió ens pot portar una evocació arabitzant. Aquest instrument té una notòria presència al disc, en detriment dels teclats que primaven en peces anteriors, reforçant així una sonaritat evocadora de festes de carrer i balls populars.

Una diversitat i riquesa musical ─i això és potser el més interessant─ que està sempre al servei de la crítica social que, com no es cansen de repetir el Quicos, és l'esperit original de la jota: fer una crónica irònica de la realitat per denunciar-ne els abusos i les contradiccions. Res d'això és nou en el treball del grup tortosí, però Oco! resulta, en tot cas, una reactualització brillant del millor del seu estil.

No hi ha, és veritat, en aquest disc cap peça tan subtilment lírica com Pregunteu-li a l'olivera ─guardonada com el millor tema folk de 2004 en els premis Enderrock─, inclosa en l'anterior disc del grup, No es pot viure! Però el conjunt, molt equilibrat, resulta potser més dinàmic i festiu que el precedent. Algunes peces, com El preu de dormir tranquil ─extraordinàries les veus quasi a capella de Quico (Artur Gaya) i el Noi (Quique Pedret) sobre el ritme marcat per una gerra, uns cascabells de cavalleria, una pedra fregant i picant l'aixada i la pulsió del contrabaix─ encara necessiten treball per ser en el directe tan brillants com en el disc; tanmateix, cap afeccionat al treball dels Quicos, a la música d'aprop de l'Ebre i, especialment, a la jota quedarà decebut. No endebades el disc es tanca amb un homenatge al mestres joteros ─Canalero, Boca de Bou, Saborido, Carrinya, Caragol...─ en el qual Gaya i Pedret mostren el seu domini dels diferents estils "dels antics".

Si ho voleu comprovar vosaltres mateixos, ja ho sabeu, el 21 a l'Auditori.
...

dimarts, 21 d’agost del 2007

Memòria del so


Per aquells que van veure l'exposició d'escultures sonores de François Baschet als Amics de les Arts el passat abril i es van quedar amb ganes de saber més, de llegir més, potser els interessarà saber que Éditions l'Harmattan acaba de publicar a París l'obra Memoires sonores, amb prefaci del Yehudi Menuhin, en el qual l'artista repassa el 50 anys de treball en aquesta singular i brillant combinació de forma i so que son els seus instruments-escultura.

Els que no vau assistir a la inauguració de l'exposició terrassenca, a més, us vau perdre la interessant i hilarant narració de l'origen de l'art dels Baschet. Allí, l'escultor-luthier ens va mostrar la seva primera obra, una guitarra inflable (sí, sí, ho heu llegit bé), que va inventar per poder viatjar pel món lleuger d'equipatge. Fins i tot les més complexes de les seves creacions, com el Cristall de tres octaves i mitja, tenen aquesta qualitat de la lleugeresa (que no pas fragilitat), com estilitzades grues caminant de puntetes sobre l'aigua a punt d'emprendre el vol.

Aquest llibre pot ser, segurament, una bona oportunitat per saber més d'aquest art singular, que el creador ha fet una mica nostre tot instal·lant la seva residència a Terrassa.
...

diumenge, 1 de juliol del 2007

John Zorn y Gilad Atzmon - La Vanguardia vs. Diagonal

El número 262 de Culturas suplemento de La Vanguardia dedica página y media a John Zorn promotor e ideólogo de Masada, la propuesta de música “más desafiante, intensa y compleja del planeta”. El autor del artículo acumula adjetivos para realzar la obra inducida por Zorn, una obra que pone “en duda todos los clichés establecidos desde Gershwin a Ornette Coleman; de Alber Ayler a, si es necesario, Camarón de la Isla o Can“.

Ahí es nada, para hablar de un “icono de la posmodernidad” el panegirista de deja llevar por un entusiasmo —radicalmente nopostmoderno— que roza el ridículo y despierta mi inmediata desconfianza.

Para terminar, Jaime Casas, autor de esos desmesurados elogios, nos deja caer en una addenda algo confusa que Zorn es el creador de un concepto, el Radical Jewish Culture, que “desafía los estúpidos prejuicios que arrastra la cultura occidental sobre el judaísmo”.

No sé, yo creía que todos somos conscientes de la enorme influencia de lo judeocristiano en la germinación de la cultura occidental y de la existencia de grandes creadores de etnia judía en todos sus ámbitos desde el científico al filosófico pasando por el artístico.

Quizá como lo judeocristiano es cosa de gentiles, sus derivaciones no deben parecer lo bastante ortodoxas y excelsas a los mentores de Jaime Casas.

En fin, como contraste, hago referencia de las escasas líneas que se dedican en Diagonal —más vale eso que nada— al escritor, músico y filósofo Gilad Atzmon, quien debió exiliarse de Israel después de haber recibido numerosas amenazas y coacciones a causa de su actitud crítica frente al sionismo.

A lo mejor, algún día encuentran en Culturas un rinconcito para hablar de este y otros intelectuales judios y antisionistas como Norman G. Finkelstein, Yakov M. Rabkin o Ilan Pappe. ¿Nos lo creemos?
...

dijous, 12 d’abril del 2007

Escultures sonores Baschet

En els anys 50, i a partir de les seves investigacions sobre les propietats acústiques d’alguns materials com el vidre o l’acer, els germans François i Bernard Baschet van desenvolupar una nova família d’instruments musicals, les estructures sonores, que van fascinar des del primer moment molts intèrprets per la seva singular sonoritat, però també molts artistes i responsables de museus per la seva estètica no menys original.



Tiges de vidre que pengen de lleugeres i estilitzades estructures metàl·liques, grans timpans d’acer inoxidable que amplifiquen la vibració del cristall, llargs teclats de varetes de vidre que evoquen l’esquelet d’una fantàstica bèstia marina, l’aigua brollant sense solució de continuïtat d’una font sonora que amb la seva forma de mòbil evoca Calder, un ocell que xiula des de l’enganyosa fredor del seu acer, els colors brillants de l’instrumentarium... com una casa de sucre per atrapar vailets.

De totes aquestes coses és feta l’obra de François Baschet (1920) que, a partir del proper dissabte 14 d’abril s’exposa a la sala d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa (C/ Teatre, 2). La mostra aplega una vintena d'obres i s'obrirà i es tancarà amb interpretacions musicals amb els instruments de tan singular com fascinadora sonoritat (concert de Frédéric Bousquet, Andreu Ubach i Jordi Casadelvall, diumenge 29 d'abril, a les 7 de la tarda).

Una part de l'exposició està pensada, a més, perquè el públic puguir tocar les escultures. No us ho perdeu.
...

diumenge, 8 d’abril del 2007

Israel i Eurovisió...

Fa uns quaranta anys, el Festival d'Eurovisió ens semblava als adolescents un espectacle tronat i ridícul que només podia agradar als adults alienats o als nens de pantalons curts. Pensàvem que no trigaria a desaparèixer i que aniria a parar al quarto dels mals endreços juntament amb els escapularis, els tirants i els gossets que movien el cap a la finestreta de darrere els cotxes.

Pel que sembla, estàvem equivocats, i la capacitat del sistema capitalista per anar atuint, narcotitzant i vegetalitzant les persones és gairebé invencible. Així que, doncs, l'espectacle esmentat encara gaudeix de molt bones audiències i els seus detractors som els que sens dubte estem al quarto dels mals endreços.

Però no era la meva intenció en començar a escriure aquestes línies plànyer-me de la decadència cultural d'Occident o enyorar aquells anys en què, tot i que el sistema ens tenia ben enganxats, ens pensàvem que es podria subvertir o anorrear. No, no era aquesta la meva intenció.

En realitat volia parlar d'un dels participants a la convocatòria d'enguany: el representant d'Israel.

M'estava mig mirant un telenoticiari quan de sobte em trobo amb un grupet de xicots xirois i marxosos, els Teapacks, que afirmen que la seva cançó està dedicada a Mahmud Ahmadineyad, president de l'Estat Iranià, i l’anima irònicament a pitjar el botó de la Guerra Atòmica.

Tot i que ja no em sorprèn gairebé cap manifestació de cinisme, no he pogut evitar pensar: "Quins collons!, però si l’únic estat d’Orient Mitjà que disposa a hores d’ara de bombes atòmiques és precisament l’Estat Israelià, i justament el seu ministre d'"Amenaces Estratègiques", un tal Avigdor Lieberman, líder del partit xenòfob Yisrael Beytenu, ha estat qualificat com "el polític més perillós de la història d’Israel" i "la més gran amenaça estratègica en si mateix" per diversos analistes polítics israelians".

Els meus pensaments flueixen i d’una cosa passo a una altra i em trobo rumiant per quin motiu un estat asiàtic participa en un festival musical europeu. "Sens dubte per compensar el genocidi contra el poble jueu", em responc.

Però el pensament no s’atura mai i em trobo preguntant-me que, si aquest és el motiu, per què Bolívia no participa a la Copa d’Europa de futbol, per compensar la colonització de les terres andines patida pel poble colla a mans dels conqueridors espanyols; per què el Senegal no participa a l’Eurolliga de bàsquet, per compensar el tràfic d’esclaus patit per deu milions i mig d’africans a mans de Portugal; per què la Índia no participa a l’Eurobest Awards, per compensar l’espoli patit pels pobles de la península indostànica per part de l’Imperi Britànic; o per què...

I ara no sé trobar cap resposta.
...

dimarts, 3 d’abril del 2007

XLI Concert de la Mare de Déu


Cor Montserrat
XLI Concert de la Mare de Déu de Montserrat


PROGRAMA:

SEVEN PARTSONGS - Charles Villiers Stanford
SIX CHANSONS - Paul Hindemith
UBI CARITAS - Maurice Duruflé
ELI! ELI! - György Deák Bárdos
GIVE UNTO THE LORD - Edward Elgar
AVE VERUM - Edward Elgar
GREAT IS THE LORD - Edward Elgar

INTÈRPRETS:

COR MONTSERRAT
JORDI FIGUERAS
, orgue
LLORENÇ CASTELLÓ, director

Divendres 27 d'abril, a les 10 de la nit
Església de Sant Pere de Terrassa
...

divendres, 30 de març del 2007

Creadors i pirateria...

CREADORS I PIRATERIA, L'OPINIÓ D'ALBERT PLA

Fragment d'una entrevista llegida a Diagonal, revista de actualidad crítica, número 50, del 15 al 28 de març de 2007.

D.: ¿Y qué te parece la piratería musical? ¿Te daña como músi­co? Cuando un artista vive de sus discos y de sus royalties...

A. P.: No, un artista no vive de sus discos ni de sus royalties; los que viven de los discos y de los royalties son las discograficas, que se han apropiado de las canciones de los artistas, tanto que ahora cuando quie­res grabar un disco tienes que ceder el 50% de la propiedad intelectual de la canción; co­bras un 10% del precio al ma­yorista y, además, pretenden joderte quedándose un por­centaje de tus conciertos. Así que es normal que haya gente que se lo monte de otra for­ma... Además, piratería siempre ha habido —yo de pequeño siempre tenía casetes graba­das... Ahora se inventaron lo de la piratería como tapadera de una industria que se cae... Bueno, la verdad es que no se cae: tienen otros objetivos. Yo, por ejemplo, trabajo para Sony-BMG. Y Sony vende re­productores de discos pirata... Estás en el departamento mu­sical, por ejemplo, hablando de la piratería y de la industria musical, y en el despacho de al lado hay un tío que está fac­turando por todos los repro­ductores y los discos piratas... [...]

D.: Lo peor de todo es que se intente criminalizar al es­pectador o al oyente por querer escuchar o ver cultu­ra, que sea considerado un acto delictivo el querer consumir cultura sin pagar...

A. P.: Creo que nosotros va­mos a América gracias a Internet. La gente sabe quién eres porque te han pi­rateado discos... Sales con tu disco nuevo y al día si­guiente en Internet ya está pirateado. Con portada y to­do. La gente no compra mis discos y, yo qué sé, ¿qué im­porta eso? Han comprado mis canciones. Si les gusta, ya se comprarán un disco el día que se enamoren. Y si no, pues no.

D.: ¿Entonces crees que Internet va a transformar la industria musical?

A.P.: No sé, supongo... Yo me bajo todo por Internet.

________________________________________________________

A Terrassa, Diagonal es pot comprar a la llibreria El Cau Ple de Lletres.
________________________________________________________

www.diagonalperiodico.net

diumenge, 11 de març del 2007

Miquel Pujadó

Enviat per Montserrat Borràs, Spleen Produccions.
__________________________________________________________

Ja està activat el nou website de Miquel Pujadó, creat coincidint amb el 25è aniversari de l'enregistrament del seu primer àlbum (El temps dels fanals en flor -1982).

L'adreça: www.miquelpujado.cat


Miquel Pujadó, l'any 1975.

Estarà disponible en català, francès, castellà i anglès (aquestes tres darreres zones s'aniran completant al llarg de 2007), i inclou els apartats següents:

- Biografia
- Novetats
- Galeria fotogràfica
- Articles de premsa
- Discografia completa (incloent discos col.lectius i col.laboracions amb altres artistes)
- Bibliografia
- Audició en mp3 de fragments de quasi 100 cançons
- Venda on-line de discos
- Textos de totes les seves cançons pròpies i d'una selecció d'adaptacions, incloent una mostra de temes inèdits destinats al seu proper CD, previst per a 2008.
- Espectacles en funcionament
- Concerts especials de difusió de la cançó d'autor en diverses llengües europees
- Cursos i tallers
- Contes i narracions
- Articles i assaigs
- Agenda de concerts i altres activitats
- Enllaços
- Contacte

Us convidem a fer-hi un cop d'ull.

dimecres, 7 de març del 2007

Tàctum: música contemporània

El Grup Tàctum, formació terrassenca de música contemporània que dirigeix Enric Ferrer, ens anuncia que el proper dimarts 20 de març (21 h) actuarà a la Sala de Cambra de l'Auditori de Barcelona. També té previstes actuacions a l'Auditori Municipal de Terrassa (21 d'abril) i a l'auditori de la Fundación Juan March de Madrid (25 d'abril).

A més de la formació instrumental (Joan Morera, violí; Mario Bugliari, viola; Joseph Pazos, violoncel; Vasil Nikolov, fagot; Jordi Gendra, flauta travessera; Frederic Miralda, clarinet; i
Jordi Castellà, piano) el grup actua amb la col·laboracíó de les coreògrafes Laia Vila Jorba i Anna Òdena i ens expliquen que és tracta d'un espectacle que té també un component visual.

Proposem un concert de música contemporània on la música es pot escoltar i mirar; on tindrem totes les portes obertes per poder introduir-nos,implicar-nos i fruir d’aquest món on potser sí que de vegades s’ha mostrat massa hermètic: la musica dels segles XX i XXI.

En aquest concert també demostrem que l’important en la música (i quasi diriem que en qualsevol tipus d’expressió artística), el determinant és el contingut; i el de menys és l’estètica. Si el creador, el compositor en el nostre cas, té coses a dir, i vol ser entès, ho aconsegueix. En el nostre concert hi podrem trobar estètiques ben diferents, potser sí que algunes poden requerir un major esforç que d’altres, però en tots els casos, qualsevol persona que ho desitgi pot fruir, pot xalar.

Però a més hi ha dues ballarines que després d’haver escoltat les obres, després d’haver parlat amb els compositors, amb els intèrprets, ens proposen una visió, en moviment, del que estem escoltant, i això, tot i ser-ne òbviament una visió subjectiva, ens pot obrir a d'altres sensacions, sempre en favor de l’obra i de l’espectacle en general.

dilluns, 26 de febrer del 2007

Los premios Oscar...

Lunes, 26 de febrero. ¡Qué peñazo! Escucho la radio por la mañana temprano y sólo saben hablarme de fútbol ~~como siempre~~ y de los premios Oscar. Y en los informativos de mediodía de las diferentes cadenas televisivas sufro la misma matraca.

Ya me han ido llegando durante todo el fin de semana, y aún antes, retazos de noticias sobre ese evento en todos los telenoticiarios, programas que son prácticamente los únicos que veo en el medio que les da soporte (además de Los Simpsons y los partidos del Barça, si són gratix, claro).

Que este lunes los programas de banalidades y venalidades vayan repletos de esas basuras propagandísticas me parece coherente, pero rechazo que se incluyan esos publireportajes en los programas informativos.

Lo que me parece más vituperable son las intervenciones de los "expertos" cinematográficos. No es que añore aquellas épocas en que los pesadísimos críticos marxistoides machacaban sistemáticamente a ciertos directores en función de criterios subjetivos y dogmas gallináceos ~~no, eso no, por favor~~, lo que no se puede aceptar es que se califique de especialistas o críticos a gentes que parecen ser simplemente híbridos de publicistas de pornografía sentimental y de eruditos de nimiedades cinéfilas.

En fin, ¿para cuándo, en lugar de tanto reclamar la independencia política respecto de un ente gestor delegado por el Imperio, nos decidimos a reconstruir nuestra soberanía cultural? Heterogénea, desde luego.

Empecemos por empaquetar y guardar en el cuarto de los trastos viejos un evento tan naftalínico y ridículo como el chanchullo este de los Oscar.

Post scriptum 1. Se me olvidó decir que no he visto El laberinto del fauno de Guillermo del Toro, pero que no dudo que cuando la vea me ha de gustar. ¿Habéis visto Cronos, 1992, su primera película? Fenomenal. Este director es magnífico, incluso hizo con Mimic, 1997, en potencia uno de esos bodrios tan típicos de la industria del adormecimiento, un trabajo estupendo.

Post scriptum 2. Para los que se pregunten en qué uso mis horas libres si no miro la tele, he aquí una respuesta referida a estas últimas semanas:

  • en participar los viernes por la tarde en una tertulia;
  • en leer revistas como Archipiélago (suscriptor), Le Monde Diplomatique (suscriptor), Diagonal (suscriptor), Directa, Rojo y Negro y Libre Pensamiento;
  • en releer El Principe Valiente de Harold Foster;
  • en leer El amor y occidente de Denis de Rougemont;
  • en hojear Gárgoris y Habidis de Fernando Sánchez Dragó y ojear El misterio de la voluntad perdida de José Antonio Marina;
  • en ver la película El manuscrito hallado en Zaragoza, basada en la novela homónima de Jan Potocki;
  • en escuchar discos de The Doors, Sun Ra, Miguel Aceves Mejías, Roky Erickson & The Aliens, Miles Davis, Toti Soler, Lole y Manuel, Frank Zappa, Gerard Quintana...

Las horas que dedico a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, a Terrassa-O-Culta, a Terrassa Acció Creativa, etcétera, no las considero libres, sino más bien horas dedicadas a cumplir con un imperativo categórico.

dimarts, 20 de febrer del 2007

[Krater]: hardcore metal terrassenc

Aquesta és la web de [Krater], un grup terrassenc d'hardcore metal: www.myspace.com/1krater

El divendres 2 de març, a les 22.30 hores, tocaran a la Sala La Butxaca de Sabadell.

En aquesta vetllada musical participaran també dos altres grups, Vrademargk i Crynight, i l'entrada serà gratuïta.




dijous, 4 de gener del 2007

Els colors del jazz

Blanc i negre. Aquesta sembla ser la resposta que dona Antonio J. Flores des de la sala d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals a la qüestió dels colors del jazz. Perfils blancs que delimiten el dibuix i masses de negre i tota una gamma de grisos que construeixen unes composicions fetes de primers plans i escenes de conjunt. Músics admirats i formacions ideals (com la composició de gran format que presideix la mostra i que aplega Tete Montoliu, Ron Carter, Art Blakey i Dexter Gordon a l'escenari de la Nova Jazz Cava... ja ens agradaria, si encara pogués ser!) s'apleguen en unes composicions que tenen el mèrit de transmetre moviment i vibració, com si haguessin capturat el swing de Billie Holiday, Josep M. Farràs, Tete, Archie Sheep, Charles Mingus...

Quan un coneix molt a un artista resulta difícil ser objectiu. Quan a un l'interessa el tema d'una obra artística (en aquest cas, el jazz), i ha anat creant amb els anys les seves filies i fòbies, resulta encara més difícil ser objectiu, perquè pots arribar a mirar un quadre a través de les notes que repiquen a la teva memòria. M'emociona la imatge de la Billie ue veig penjada a la paret de la sala o el record de la seva veu trencada? Tant se val, és el meu quadre preferit d'una mostra que jo crec que val la pena veure. L'originalitat i dinamisme de les composicions, que semblen robar idees al còmic i la fotografia, i la peculiar tècnica (esmalts sintètics i barnissos que creen un efecte quasi de ceràmica) donen al visitant arguments per disfrutar dels quadres més enllà de les referències musicals.

I parlant de jazz, he recordat el Valentí Grau, propietari de la llibreria més singular de Terrassa que estem a punt de perdre. És un tema que mereix, de segur, que hi dediquen un dia estona i reflexió. Aquest és només un apunt ràpid per recordar que la Llibreria Grau tanca les seves portes el 5 de gener. Setmana, doncs, de liquidació final que culmina un més de feina en el qual s'han encaixat més de 250.000 llibres!!!

Com si se sentís despullat entre les lleixes buides, el Valentí ha començat a tapar els forats silenciosos amb el paper de regal que ja no necessitarà. El rerataulell ha adquirit així un aire bombonera que resultaria divertit si no fos tant trist veure desaparèixer un símbol tan significatiu de la nostra vida cultural.

No és bo, ja ho sé aferrar-se a les coses. Tot passa, i aviat un parell més de botigues de roba, o sabates, o penjolls, o perfums ens faran oblidar les piles de llibres i el taulell de fusta amb el seu fris de títols divulgatus d'Alianza. Un taulell massa alt per als temps que corren, d'aquells en què el dependent semblava voler-se amagar dels clients, no pas per desconfiança, sinó al revés, perquè al bon client de llibreria se'l deixa fer, que miri, que remeni, mentre el llibreter resta amatent però discret. Tanmateix no sé a què bé tanta retòrica sobre el taulell, si durant 50 anys ningú, excepte el vell Joan Grau, pare del Valentí, va saber on era el taulell, soterrat sota piles i piles de llibres.

Pocs recordem ja aquelles columnes en precari equilibri. Aviat, ni el nom que els donava sentit: Grau. Divendres, quan la cabalcada dels Reis Mags passin pel carrer Gavatxons es baixaran definitivament les persianes, i alguns sentirem que la temperatura arriba quasi als 451 graus Farenheit.

dimarts, 19 de desembre del 2006

Terrassa Acció Creativa premiada...

Apreciats amics i amigues, tinc el veritable plaer de comunicar-vos que la mostra Terrassa Acció Creativa, organitzada pel Grup Organitzador de TAC (Marina Arjona, Jordi F. Fernández, Lluís Pi i Yosip Sverko), promoguda per Amics de les Arts i Joventuts Musicals, patrocinada per l’Ajuntament de Terrassa i la Caixa de Terrassa, i protagonitzada per un grup nombrós de persones creatives de Terrassa i la seva comarca... ha guanyat el Premi a la Innovació de la Federació d’Ateneus de Catalunya d’enguany.



http://www.gotac.org/



Avui, 19 de desembre, a dos quarts de nou del vespre, Marina i Yosip, han conegut aquesta bona notícia en el transcurs d’un acte organitzat per la FAC que s’ha desenvolupat a l’Ajuntament de Barcelona.

Salut!

diumenge, 17 de desembre del 2006

Quins collons!

Els Collons del Pare Rababa...
toquen el 26 de desembre, a les 22.00 hores, al bar Les Pupil·les Gustatives (carrer de les escaletes) de Terrassa.


La nit de sant Esteve podeu gaudir de l'últim concert d'Els Collons de l'any 2006. I és gratuït!

http://www.collonsparerababa.com/

El Collons són Oriol, cantant, i Jordi, guitarrista. Fa cinc anys van enregistrar un disc compacte molt interessant, «El cercle dual», que contenia unes cançons força especials amb uns textos ben carregats de significacions... i ara estan a punt d’enregistrar un nou disc: «Tenebrari». Em sembla, pel que he sentit i he vist, que l’evolució dels Collons... ha estat molt positiva.

Alguns diuen que Els Collons... es poden qualificar com un minigrup de folk hardcore acústic. Si aneu al seu concert podreu donar la vostra opinió sobre aquesta afirmació tan curiosa.