Com ells mateixos expliquen en la presentació de l'espectacle, Oco! és l'expressió que es fa servir a les Terres de l'Ebre per advertir algú d'un perill imminent, i el grup tortosí utilitza aquí la música i la ironia de les seves lletres per advertir-nos sobre amenaces del nostre temps, com el canvi climàtic o l'especulació immobiliària. Hi ha també, com en discs anteriors, temes on es barregen un punt de melangia pels temps perduts i una mirada irònica sobre el món que ens deixen aquests canvis, com el Tren Banyero, que amb un gens melangiós ritme de rumba ens recorda el desaparegut ferrocarril que unia Terol amb les platges del Delta. Els seguidors dels Quicos ja sabem que els trens són ─com diria Machín─ una debilidad del grup, que ja han expressat a ritme de salsa (Torna el Carrilet) i de vals (El Carrilet de la Cava). Aquí la rumba es barreja sense solució de continuïtat amb una jota que fa de contrapunt sentimental a la celebració festiva del record.Aquesta diversitat d'estils musicals que el grup combina amb les formes tradicionals del folklore de la seva terra són una de les característiques distintives de les seves creacions i marca l'originalitat de la seva proposta en el marc de la música tradicional catalana. A Oco! no hi ha només rumba i jota, hi ha també fandango (Fandango de la Fresneda), bolero (Diuen que lo peix és car), cançons de batre (Lo preu de dormir tranquil), albaes valencianes (Una casa per a viure) i composicions originals tan interessants com difícils de classificar, com la que dona títol al disc, divertida i trepidant. I sobretot hi ha uns magnífics arranjaments on els ritmes tradicionals s'enriqueixen amb una bateria de pulsió funky, els solos de guitarra i baix tenen resonàncies jazzístiques i l'acordió ens pot portar una evocació arabitzant. Aquest instrument té una notòria presència al disc, en detriment dels teclats que primaven en peces anteriors, reforçant així una sonaritat evocadora de festes de carrer i balls populars.
Una diversitat i riquesa musical ─i això és potser el més interessant─ que està sempre al servei de la crítica social que, com no es cansen de repetir el Quicos, és l'esperit original de la jota: fer una crónica irònica de la realitat per denunciar-ne els abusos i les contradiccions. Res d'això és nou en el treball del grup tortosí, però Oco! resulta, en tot cas, una reactualització brillant del millor del seu estil.
No hi ha, és veritat, en aquest disc cap peça tan subtilment lírica com Pregunteu-li a l'olivera ─guardonada com el millor tema folk de 2004 en els premis Enderrock─, inclosa en l'anterior disc del grup, No es pot viure! Però el conjunt, molt equilibrat, resulta potser més dinàmic i festiu que el precedent. Algunes peces, com El preu de dormir tranquil ─extraordinàries les veus quasi a capella de Quico (Artur Gaya) i el Noi (Quique Pedret) sobre el ritme marcat per una gerra, uns cascabells de cavalleria, una pedra fregant i picant l'aixada i la pulsió del contrabaix─ encara necessiten treball per ser en el directe tan brillants com en el disc; tanmateix, cap afeccionat al treball dels Quicos, a la música d'aprop de l'Ebre i, especialment, a la jota quedarà decebut. No endebades el disc es tanca amb un homenatge al mestres joteros ─Canalero, Boca de Bou, Saborido, Carrinya, Caragol...─ en el qual Gaya i Pedret mostren el seu domini dels diferents estils "dels antics".
Si ho voleu comprovar vosaltres mateixos, ja ho sabeu, el 21 a l'Auditori.
...
2 comentaris:
Al·lucinants les mentides que explica el reportatge de The Economist sobre Catalunya i Espanya. He anat a llegir-lo perquè he sentit que titllava Pujol de cacic i que el ficava al mateix sac que Fraga, però la veritat és que tot l'article és un paradigma de la desinformació. Decebedor que vingui d'una revista amb tant de presitigi, ja no et pots refiar del rigor de ningú. L'any passat va vendre 1.3 milions d'exemplars per setmana. La gent -i suposo que és gent d'un cert nivell o sigui que encara és pitjor- llegirà aquesta mena de resum extremadament tendenciós de la informació que donen els mitjans espanyols. Ve a dir que el sistema polític espanyol està massa descentralitzat i que nosaltres som uns inconformistes. Jo us n'he traduït les parts que m'han semblat més ofensives, però si enteneu l'anglès us recomano que el llegiu sencer. Quan en tindreu prou?
"Actualment els governs regionals tenen la competència en escoles i universitats, salut, serveis socials, cultura, desenvolupament urbà i rural i, a alguns llocs, també controlen la policia. [Sí, de vegades ens deixen sortir a berenar però hem de demanar-los la setmanada]. Però està quedant clar que fins i tot havent resolt alguns problemes, la descentralització n'ha creat d'altres."
[Malgrat la seva tesi, just després d'aquest paràgraf ennumera una sèrie de conseqüencies d'aquesta suposada descentralització que sí que considera positives. Però m'ho he saltat. Seguim.]
"Per fer-nos una idea de l'èxit de la descentralització, no hem d'anar fins a Catalunya o el País Basc sinó fins al sud. Durant els anys 70, Andalusia era més a prop de l'Àfrica que d'Europa- i no només geogràficament. Els obrers rurals vivien en semi-servitud i un de cada cinc adults era analfabet. Ara ha escurçat distàncies amb la resta d'Espanya en molts aspectes." [Sí, clar, gràcies a la centralització, burro]
"Tot això ha tingut un preu polític. Primer, ha fet renéixer un vell fenomen polític espanyol, el cacic, o dit d'una altra manera, l'amo provincial, com remarca Antonio Muñoz Molina, un novel·lista punter. Pujol va governar a Catalunya durant 23 anys; Manuel Fraga, un antic ministre de Franco que va fundar el partit precursor del PP, va governar a Galícia 15 anys; i es diu que Manuel Chaves, un Socialista que presideix el govern regional d'Andalusia des del 1990, regna més que no pas governa" [Aquest home està molt però que molt confós].
"Però aquesta gran dosi de descentralització no ha aplacat els polítics de Catalunya, el País Basc i Galícia. I no ho ha fet perquè mai no van voler cafè per a tots: el volien tot per a ells en un intent de ser reconeguts com a diferents. Encara ho volen, no els importa que ara Espanya sigui un país extraordinàriament descentralitzat [uala el que ha dit!] en el qual els bascos, per exemple, gaudeixen d'un grau d'autonomia major que qualsevol altra regió europea. Les seves demandes fan difícil que es pugui traçar un joc estable i permanent de regles." [Aquí no hi ha regles, xaval, aquí el govern espanyol decideix i punt]
"Catalunya descendeix del regne medieval d'Aragó i es va rebel·lar contra Madrid el 1640 i el 1701. Però els nacionalismes català i basc són una creació de finals del segle XIX. Provenen de la industrialització, que les va convertir en les regions més riques del país acceptant immigrants de qualsevol altre lloc d'Espanya. Llavors, l'estat espanyol -a diferència del francès- no va tenir recursos per integrar el país, diu Antonio Elorza, un politòleg basc de la Complutense. [Per integrar el país? Per rematar la invasió, deu voler dir]. Altrament, Catalunya i el País Basc haurien estat contents amb Espanya igual que Llenguadoc o la Bretanya ho estan amb França." [Aquests van perdre i nosaltres encara aguantem. En tot cas, et saltes tot el franquisme de després. Així, patapam]
"Potser perquè la reclamació històrica sobre la condició de nació és poc ferma, la llengua s'ha convertit en una obsessió per als nacionalistes. Franco va prohibir l'ús públic del català, l'euskera i el gallec. La constitució va fer oficials aquestes llengües als territoris on es parlaven. A Catalunya, la política oficial de la Generalitat és la del bilingüisme, va ser-ho amb els nacionalistes (alguns dels quals són realment localistes) i ho és ara amb els socialistes. A la pràctica això significa que tot l'ensenyament primari i secundari es fa en català i que el castellà és impartit com a llengua estrangera. [Creu-t'ho, això]. El català també és la llengua del govern regional [sí, sobretot la del seu president]. Un espanyol que no parli gens de català no té gairebé cap possibilitat d'ensenyar en una universitat de Barcelona [Ha ha ha. I perdona, a UK es pot fer de mestre si no saps l'anglès?]. Una obra de teatre o una o pel·lícula en castellà no rebrà subvencions públiques. "Si no fem un gran esforç per conservar la nostra llengua pròpia, hi ha el risc que desaparegui", diu Mr. Mas." [Mr, li diu. Els anglesos sempre tan curosos en les formes. Et podrien matar amb un somriure després d'oferir-te una tassa de te].
"El dogmatisme lingüístic dels nacionalistes està provocant un contracop. Aquest any Savater, el filòsof, junt amb un grup divers de personatges públics que van des de Plácido Domingo fins a Iker Casillas, han signat un "manifest" en defensa del dret dels ciutadans a ser educats en castellà. La premsa socialista va acusar-los de "nacionalistes castellans". Però van tocar un nervi. [Creu-me que aquest nervi no paren de tocar-lo] Molts catalans creuen que el català estaria segur si es mantingués com a llengua vehicular a primària però que Catalunya guanyaria molt si es pogués escollir entre fer la secundària en català o en castellà." [Espanya, guanyaria, Espanya].
"Hauria estat més fàcil per a totes les parts que Espanya hagués adoptat un sistema federalista el 1978. Això hagués establert unes regles clares i hagués alineat responsabilitats per gravar i per gastar. El Senat es podria haver convertit en un lloc on les regions estiguessin formalment representades i on poguessin resoldre les seves diferències, com al Bundesrat d'Alemanya. [Doncs mira, no va ser així] Però els nacionalistes catalans i bascos només acceptarien una confederació d'unes quantes "nacions". [És clar, és culpa nostra]. El PP també s'oposa al federalisme." [I el PSOE. Ho diu com si Catalunya hagués tingut algun cop l'opció de rebutjar una proposta federalista!]
"Diu Narcís Serra, que va ser vicepresident de González i ara porta Caixa Catalunya: "El gran projecte espanyol no està en perill, però és com una planta que exigeix una atenció constant". "És important que Catalunya es trobi còmoda en aquest projecte." El govern de Madrid podria tenir alguns gestos amb les regions, com ara traslladar a fora de la capital algunes agències reguladores o altres ens nacionals [home, deixar-nos de robar diners i llibertat seria un gest molt més amable que el que tu proposes]. I realment seria el final d'Espanya si els bascos, com el gal·lesos, tinguessin una selecció de futbol?" [No entens res. Però res eh].
La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L’article arribava a qualificar la nostra llengua d’“obsessió nacionalista”. El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m’ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat “l’obsessió nacionalista” britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l’opció d’estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d’“obsessió nacionalista” és que un utilitza la llengua pròpia a l’escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d’aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l’editor de The Economist s’hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.
Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s’integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s’ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d’integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!
Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d’imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n’hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s’assabentessin de la realitat tal com és.
La competitivitat del país
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d’aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?
Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l’economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l’anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.
Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d’haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l’Economist?
Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d’història i defensa patèticament l’honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de “cacic” com si el punt més important de l’article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l’honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.
(l'interessant article de Xavier Sala i Martin sobre la polèmica de The Economiost)
Publica un comentari a l'entrada