Des del divendres 6 al diumenge 15 de juliol de 2007, es celebrarà a Terrassa la segona edició de la mostra artística multidisciplinar Terrassa Acció Creativa.
Les diferents propostes que la composen es desenvoluparan a sis diferents locals de la ciutat:
Amics de les Arts i Joventuts Musicals (carrer del Teatre, 2),
Auditori Municipal de Terrassa (passeig Ernest Lluch, 1),
Faktoria d’Arts (carrer Bruch, 32),
Nova Jazz Cava (passatge Tete Montoliu, 24),
Les Pupil·les Gustatives / carrer de les escaletes, 13),
Teatre Alegria (carrer Gaudí, s/n).
Entre les nombroses activitats destacarem l'exposició col·lectiva d'artistes plàstics i visuals, que comparà amb la participació d'Alfonso Cruz com a artista convidat; l'acció festiva Religió Catòdica presentada pel grup multidisciplinar Labarra Creativa; els concerts de grups com Bhangerah, [Krater], NELB, Labatzuca, Naranja Toscano, etcètera; les trobades amb artistes com el compositor Lluís Paloma i el pintor Alfonso Cruz, que comentarán el seus respectius processos creatius; les representacions escèniques a càrrec de grups com Esdeveniments Ludovit, La Pell del Llavi i Punt i Seguit Teatre; la projecció del llargmetratge Próxima de Carlos Atanes; la primera jam session d'ordinadors a càrrec de Bitmut i Dark Vektor... i moltíssimes més coses, totes interessants.
...
16 comentaris:
Doncs deu ser veritat això que diuen les males llengües del Rock and Roll: Els Beatles eren els nens bons -tot i les substàncies estupefaents- i els Rolling Stones els dolents i els perillosos. Deu ser veritat, com també diu la llegenda, que els darrers van tancar un pacte inconfessable amb el diable que els ha deixat el rellotge biològic sense piles. Dels Beatles ja només ens queda la meitat, els Stones segueixen com fa deu anys, destrossats i a punt de morir, però no acaben de fer-ho mai i, a sobre, encara saben com fer vibrar un estadi sencer.
Escric això tot just arribat del concert que la banda britànica ha ofert avui -21.6.2007- a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, on he constatat que Jagger, Richards, Wood i Watts continuen, si fa no fa, en el mateix estat de forma que en la seva anterior visita a la ciutat, al 2003.
Amb un estadi gairebé buit -i que, per cert, ha quedat força lluny del ple absolut- un servidor s'ha plantat a la pista a les 7 de la tarda, just al costat de la barana del B-Stage, un petit escenari situat enmig de l'estadi on la banda toca únicament quatre temes. Només per observar de primera mà el que significa l'escenari dels Rolling Stones ja val la pena fer la inversió de l'entrada. Un enorme escenari en forma de semicercle coronat de pantalles i passarel·les que presagien el que s'acosta. Els teloners, Loquillo y Trogloditas, fantàstics com sempre i, després, els soporífers escocesos Biffy Clyro, que s'han guanyat a pols la desídia de l'audiència.
A un quart d'onze, la festa. Després d'unes breus imatges introductòries, la guitarra de Keith Richards ha començat a atacar els primers acords de Start Me Up i l'Olímpic s'ha ensorrat. La veritat és que, qui escriu, no ha trobat, a banda de Bruce Springsteen, cap músic o banda capaç de connectar amb el públic com ho fan els vells Stones.
La banda britànica no arrisca gaire en repertoris, les sorpreses de la nit han estat més aviat escasses, potser Streets Of Love i Let's Spend The Night Together, per poc esperades entre els fans. La resta, un rosari de clàssics, dels fantàstics clàssics dels Stones.
Passada la primera part de recital, i vist que en Jagger corre com esperitat d'una banda a l'altra de l'escenari i que en Keith segueix estan igual de tronat que fa quatre anys, tothom té la sensació que les coses van bé. Les quatre cançons de l'escenari B són Miss You, Respectable, It's Only Rock And Roll i Honky Tonk Women. Lamentablement, els que estem a la vora d'aquest segon escenari, no sentim res en absolut però ens conformem amb tenir les Satàniques Majestats a tocar.
El final del concert, el millor i més espectacular, Sympathy For The Devil, amb enormes llengües de foc sortint de l'escenari, Jumping Jack Flash, Brown Sugar i encara Satisfaction en forma de bis.
És veritat que els Stones són unes velles glòries i que ja no sorprenen ningú, és veritat que l'únic que sua la samarreta és en Mick. Però al diable li deuen agradar molt, perquè no hi ha manera de que trenqui el seu contracte amb ells. I que duri.
El ministeri de Foment espanyol ha sortit a disculpar-se una vegada més pel desastre de la Renfe. Foteu-vos les disculpes al cul, espanyols. T'odio Espanya. D'això se'n diu robar. La merda de Renfe que tenim a Catalunya és perquè Espanya ens roba. La famosa solidaritat és un robatori. Que els trens no funcionin és un robatori. Que el nostre TGV trigui encara no se sap quants anys a arribar a França és un robatori que va servir per fer el TGV Madrid/ Sevilla. Catalans de tots els colors, orígens i opinions. Catalans catalanistes, catalans espanyolistes, catalans d'Esquerra o comunistes, d'un grup sanguini o d'un altre, què m'importa: això a casa no ens ha importat mai. La pàtria és que els trens funcionin i que als hospitals no hi hagi cues. Catalans sigueu d'on sigueu, vingueu d'on vingueu i aneu on aneu. No importa, com deia, això a Catalunya no ens ha importat mai. No us demano que canteu el Virolai ni Els Segadors: us demano que us alceu contra els qui ens estan robant. A tu, Picha, i a mi. A tu, Mohamed, i a tu, Mahmud. No et deixis robar, no et deixis donar més pel cul. Espanya està robant-te el teu esforç i els teus impostos, el teu dret que els trens arribin puntuals i el transplantament de fetge del teu fill. T'odio, Espanya. Això és robar, això és un setge. Això és trepitjar la nostra dignitat i la nostra supervivència. T'odio, Espanya. Després no t'estranyis quan tot això rebenti. I t'ho juro, rebentarà.
Anònim: procura no prendre certes substàncies abans d’escriure aquí. Crec que els ideals es poden transmetre igual sense la violència verbal, i menys la física.
El que trobo més greu és l'amenaça.
é que semblarà molt tòpic i típic si dic que la situació actual en què es troba el català no és per a tirar coets. Però realment és així. L'altre dia anava pel carrer i vaig sentir dues senyores que parlaven i comentaven que cada vegada hi ha menys gent que parla el català. Això em va fer reflexionar. Ja sé que moltes vegades, els polítics o mitjans de comunicació ho diuen, que el català està en "perill d'extinció"; però el fet d' haver sentit dir això en boca de dos ciutadans del carrer, em va fer adonar que la situació és realment trista: ara fa uns quaranta anys, amb les emigracions dels habitants d'Andalusia, la llengua catalana va començar la seva decadència fins avui dia. I amb això no estic culpant els emigrants d'esborrar un idioma.
M'explico: en aquella època, cap allà els anys seixanta, a tot Espanya es parlava, òbviament, el castellà. El que passava és que a Catalunya també es parlava el català, però de manera extraoficial. El fet de l'oficialitat única del castellà en detriment del català va provocar que els nouvinguts no es veiessin obligats a haver d' aprendre un nou idioma per tal de poder-se comunicar amb la resta de catalans. Això, una vegada acabada la dictadura i amb l'inici de la transició, en teoria havia de canviar, però no va ser així. El 1978, amb la Constitució, el català i el castellà passaven a ser llengües cooficials a Catalunya.
Això va provocar que la gent que ja no havia après el català, no es va veure obligat a aprendre'l de nou. I aquesta situació ha continuat fins a l'actualitat. Totes aquelles persones que van arribar aquí cap els anys 60 parlaven en castellà, i van ensenyar els seus fills també a fer-ho. Totes aquestes generacions han viscut a Catalunya sense la necessitat d' aprendre la nostra llengua, d'impregnar-se de la nostra cultura i fer-la també la seva. És per això que avui dia a Catalunya hi ha la població catalana de tota la vida i la població que es considera catalana però que mai ha aconseguit integrar-se. Aquestes persones, són les que avui dia parlen el castellà i després de tants anys encara no fan cap esforç per parlar la llengua de Pompeu Fabra
Tot parlant de Pompeu Fabra, trobo inacceptable que en una universitat catalana com és la Pompeu Fabra, repeteixo, Pompeu Fabra - no ho oblidem: l’autor del Diccionari, de la Gramàtica i de les Normes Ortogràfiques, és a dir, l’autor del català que avui parlem i escrivim- en una Universitat així, deia, la gran majoria de professors donin les classes en castellà. Diuen que és perquè estem al grup dels erasmus, però jo em pregunto, per quina raó els erasmus que venen a Barcelona no poden aprendre el català? Tan diferent és l’anglès, el francès, l’italià o l’alemany del català com del castellà. Pobres erasmus, fem-los les classes en castellà, que si no, no s’assabentaran de res. I acaben anant-se’n al seu país sense a penes saber qui va ser Pompeu Fabra, ni què és el català, ni què significa Catalunya perquè ells han estat a Espanya, Barcelona ha estat Espanya per a ells, perquè tothom s’ha esforçat a aparentar ser el màxim d’espanyols possible. Aquesta no és manera de tenir cura de la nostra llengua! De la mateixa manera que quan arriben fan classes d’espanyol, també en podrien fer de català. I van a classe amb el banyador a sota la roba perquè en acabat sortiran corrents cap a la platja, que la tenim a cinc minuts. Que aprenguin una mica de català encara que sigui tot torrant-se al sol!
Bé, Laura, això que expliques és només veritat a mitges. No sé si estadísticament hi ha menys gent que parla català ara que en els anys 60 (tot i que estic quasi segura que en números totals el nombre de catalo-parlants és superior, al capdavall som molta més gent a Catalunya, també és possible que en percentatge siguem menys), però el que és absolutament fals és que les persones que van arribar aleshores no s'integressin a la nostra societat.
Hi va haver de tot, però et recomano que facis la prova, i preguntis a uns quants Sánchez, Martínez, Flores, Gómez, Cordero, Navarro, Cazorla... catalano-parlants d'on eren els seus pares i els seus avis. Digue'm quantes famílies catalanes (i catalano-parlants) coneixes que no tinguin un, dos, tres membres (tiets, cunyats, avis...) originaris de fora de Catalunya i perfectament integrats a la nostra cultura (que és una cultura, això sí, on la majoria de parlants de més de 40 anys no són capaços d'escriure la seva llengua, perquè no la van estudiar a l'escola, i que prefereixen llegir en castellà, en uns casos perquè els resulta més fàcil i, en d'altres, perquè ni 'Mundo Deportivo' ni 'Hola' tenen versió catalana, i les seves lectures no van gaire més enllà).
No és que no cregui que la cultura catalana està amenaçada per certs riscos i que no mereix una atenció especial per part dels poders públics i polítiques específiques de protecció i promoció. El que ja no tinc tan clar és què aporten certes "distorsions" sobre temes tan complexos com la integració dels nouvinguts.
Honestament, crec que una cultura i una llengua es construeixen mantenint debats culturals "reals" en la llengua en qüestió, i no solament debats lingüístics, que sembla ser la nostra especialitat en els darrers temps. Que els Erasmus alemanys tornin a casa seva sense saber què és Catalunya i quina és la seva cultura em sap molt més greu que el fet que no facin cursets de nivell C mentre són aquí, però en tot cas qualsevol de les dues coses em preocupa menys que el fet que les nostres polítiques d'integració dels que han vingut aquí per a quedar-se (amb pastera o en avió, però sense Erasmus) siguin efectives i socials.
A mi m'agradaria pensar que la nostra cultura es distingueix no només perquè té una llengua pròpia per expressar-se, sinó perquè sap respondre als reptes de la modernitat, que entre d'altres coses es diuen "mestisatge" i "solidaritat".
És una autèntica llàstima la quantitat de temps i de tinta gastada en discutir qui havia d'anar a Frankfurt (en detriment sempre d'explicar què hi faran els que hi van). També resulta bastant cansada la recurrent presència de Ciutadans, Rivera, Bouza-Rey, Espada en els nostres debats "culturals", i aquest blog n'és un bon exemple. I no és que jo vulgui un art i una cultura al marge dels debats polítics, una torre d'ivori elevada i elitista, ben al contrari, però m'inquieta bastant que les nostres inquietuds no passin del melic identitari.
Al meu pare, vingut d'Albacete,i quan tenia 11 anys un Guàrdia Cívil li va posar un fusell al cap per portar una bandereta catalana als radis de la bicicleta amb la que anava a treballar.
A casa meva es parlava el català i van passar-se al castellà perquè un metge conservador va dir que el meu germà no parlava per culpa d'estar sentint dues llengües a la vegada.
Estic una mica cansada de que donin les culpes als nouvinguts i haver de justificar els meus cognoms.
Em sento molt catalana, parlo el català amb el meu marit i fill, a la feina, amb amics (no tots, és veritat), defenso la llengua quan vaig a Madrid i els meus cognoms són Sánchez i Soriano.
No sé què tinc, però últimament estic molt optimista respecte el futur de la nostra cultura i el nostre país. No m’havia passat mai. I sí: ja conec les enquestes sobre l’ús social del català i ja sé que passem, políticament parlant, una mala època. També estic al corrent de l’economia, no oblido que el país perd pes i que els alts càrrecs se’n van a treballar a Madrid. Tenim Montilla i de vegades sembla que retrocedim. Però em sento optimista, tinc l’esperança d’un ionqui en l’última crisi de tremolors abans de la desintoxicació definitiva.
Més de trenta anys de franquisme bé havien d’anar seguits de més de trenta anys d’antifranquisme, que és una evolució, però que des de molts punts de vista és el mateix. Franquistes i antifranquistes formen part d’un mateix univers infectat per la guerra i la manera, tan masculina, que té Castella d’estimar Catalunya. Per sort, igual que els franquistes es van anar retirant ja fa un temps, també aniran desfilant cap a la jubilació (ja ho fan) els antifranquistes. Aquest país no anirà bé fins que, a les institucions, no hi quedi ningú que pugui parlar del franquisme en primera persona, fins que el franquisme no sigui, simplement, un capítol dels llibres d’història.
Llavors, potser llavors, començarem a trobar solucions de continuitat entre el seny i la rauxa, i ens farem el caràcter que no hem tingut mai. La manca d’una tradició institucional i la violència amb què els castellans ens van amputar l’esperit el 1939, ha fet que durant dècades aquest país només donés éssers incomplets. El franquisme va accentuar un fenomen que venia de lluny: amb les bases de la identitat segrestada, els catalans hem viscut refugiats o bé en un sentimentalisme poruc o bé en un materialisme exarcebat. Hem hagut de triar els nostres referents entre puritans i pedants, entre botiguers al detall i venedors de fum, entre nacionalistes reprimits i botiflers; en general, hem tingut elits d’un caràcter molt prim davant de problemes molt grans: els tancs, la immigració, la recuperació de les institucions perdudes. I aquesta és la història del catalanisme, fins ara.
Això, a mesura que es vagin succeint les generacions que han crescut en un entorn mínimament normal, s'anirà corregint. Pujol, que va ser el polític del seu temps amb un pensament més independent davant del sistema de valors franquista, va fer molt bé una cosa, que és preparar el sembrat. L’augment de l’independentisme n’és una prova, encara que, en molts casos, sigui un independentisme de timbal i plateret, bastant indocumentat. Per recollir s'ha de sembrar, té escrit en algun dels seus llibres. I la veritat és que va sacrificar gairebé tota la seva política a aquesta filosofia. La seva manera de sembrar va ser preparar la terra, perquè estava molt malmesa. Si la terra és fèrtil, es devia dir, ja hi creixerà alguna cosa per poc que hi plantis, i es va concentrar en el continent, a garantir la continuitat del tros i a donar-li un aire decent: a vallar-lo, regenerar-lo i organitzar-lo amb uns mínims de racionalitat, aquí les patates, aquí les bledes. Va assegurar unes bases, un esquema, i va deixar les filigranes pels qui vinguessin després.
Segur que ho podia haver fet millor, però el fet és que aquesta política comença a donar els seus primers fruits robustos. Comencen a sortir les primeres promocions totalment educades en català i en democràcia, que tenen una relació natural amb el seu idioma i no s’escandalitzen quan algú els parla d’independència. Cada dia, per exemple, veig més joves que escriuen el català com el parlen i no com si fos una llengua esotèrica. Fa temps que ningú m’insulta per no dirigir-m’hi en castellà (15 anys aproximadament). El PP es veu obligat, aquí, a dir que és catalanista i Montilla també (cosa que és una victòria de Pujol encara que sigui per la mínima). Amb els morts de gana, no funcionarà més la demagògia lerrouxista perquè ja no vénen d’Espanya sinó del marroc o del paquistan. A internet, on no hem de competir amb una mà lligada a l’esquena, ens en sortim molt bé. I es veritat que el país va ple de castellanoparlants que viuen ignorant la nostra cultura, però si volen viure com a extrangers al seu país ja s'ho trobaran.
I si no esperin. Esperin 20 o 30 anys d’educació en català i d’institucions pròpies. Si no afluixem, guanyarem. Tot té la seva genètica, un ideal programat per complir, i el territori i les institucions polítiques també. Trigarem més o menys, però si no abandonem, ara que podem ser catalans sense jugar-nos el físic, ara que la nostra victòria depèn més del talent que no pas de les armes, ara que ja no poden venir amb els tancs a aixafar-nos la collita, tenim molts números per guanyar perquè els cementiris són nostres i ens estimem més el país i l’entenem millor que no pas ells. Juguem a casa i, com deia el poeta, la terra no sabrà mai mentir
"Diversas organizaciones están preparando una iniciativa que pretende poner coto al nacionalismo, y fortalecer al Estado-nación y a la democracia frente a la "dictadura de las minorías", según informa el diario La Razón. Se trata de entidades que en otras ocasiones ya han denunciado lo que consideran abusos del nacionalismo vasco o catalán, como el Foro Ermua, que preside Mikel Buesa; la Fundación Papeles de Ermua, que preside Jon Juaristi; la Plataforma Convivencia Cívica Catalana, que lidera Francisco Caja; la Fundación Concordia, al frente de la cual está Alejo Vidal-Quadras, y la Fundación para la Defensa de la Nación Española (Denaes), que pLa propuesta se basa en los siguientes ejes: nueva redacción del preámbulo de la Constitución, para introducir una referencia al proceso histórico de unificación de la nación española; supresión del término nacionalidades en el artículo 2; reforma de la regulación sobre el uso del castellano como lengua española oficial del Estado para garantizar su empleo en el sistema educativo, en la administración o en la toponimia; introducción del principio de que los partidos deben actuar de acuerdo a procedimientos democráticos y someterse a un expreso rechazo de la violencia; eliminación de la preferencia del varón sobre la mujer en la sucesión a la Corona, y modificación del sistema de elección del Congreso para limitar las posibilidades de representación de las fuerzas nacionalistas.
También se plantea un cambio del sistema de distribución de competencias (redefinición de las exclusivas del Estado y recuperación de facultades transferidas en ordenación económica, medio ambiente, urbanismo, educación, cultura y respuesta a situaciones de crisis); eliminación de la delegación de transferencias reconocida en el artículo 150.2, y reforzamiento de las potestades del Estado para armonizar las disposiciones normativas autonómicas por interés general. La reforma exigiría la adaptación en un plazo determinado de los estatutos a la nueva Constitución e iría acompañada de la defensa de un gobierno de coalición entre los dos partidos para la próxima legislaturareside Santiago Abascal."
(llegit al Diario Ibérico)
uff, això comença a fer por, ja
"Contra los nacionalismos
Un grupo de entidades está preparando un plan bastante detallado para instar cambios en la Constitución que limiten la presencia de los nacionalismos en las Cortes del Estado. Habría que establecer algunas diferencias que delimiten claramente de qué se está hablando.
Es obvio que habría que plantear algún tipo de medida que evite que partidos minúsculos y con una representación parlamentaria mínima, puedan acabar dándole la vuelta al resultado de unas elecciones y convirtiendo a los perdedores en ganadores, y a la inversa. Porque, de esta forma, un proceso electoral se convierte en un auténtico fraude.
Sin embargo, no parece que el caso que nos ocupa vaya en esa línea. Porque los promotores de la iniciativa pueden encuadrarse perfectamente en las más extremas corrientes del nacionalismo español. Es decir, que de entrada, habría que aclarar que estas entidades no quieren limitar los nacionalismos, sino los nacionalismos no españoles, es decir, el vasco y el catalán, básicamente.
Pero, además, sus planteamientos no se dirigen únicamente a evitar las evidentes disfunciones que la actual normativa electoral produce y que propician, como hemos dicho antes, que en ocasiones el resultado real de unas elecciones no acabe sirviendo para nada, porque un pequeño partido acaba inclinando la balanza hacia el lado que más le interesa, en unas vergonzosas subastas.
Lo que estas entidades proponen es un cambio total de la actual estructura del Estado autonómico, o sea, una involución. Entran, además, en cuestiones que no tienen nada que ver con disfunciones de la normativa electoral, sino con asuntos lingüísticos, con introducción en la Constitución de una referencia al proceso histórico de unificación de la "nación española", y con supresión del término "nacionalidades".
O sea, no nos encontramos ante una propuesta dirigida a corregir fallos de la normativa legal vigente que puedan adulterar un proceso electoral, sino ante una auténtica ofensiva del nacionalismo español contra los nacionalismos periféricos.
Por si quedaran dudas sobre las pretensiones de los promotores de esta iniciativa, baste con destacar que proponen la recuperación por la administración central de casi todas las competencias transferidas a las comunidades autónomas.
Por tanto, mucha atención a estos planteamientos, porque son los del ultraespañolismo más extremista. Y, por lo demás, seguro que van a contar con una cobertura mediática importante. No estamos ante una tontería. Basta con analizar la lista de entidades y nombres que están detrás de la iniciativa.
Editorial Diario Ibérico"
(molt encertada, l'article editorial d'aquest diari d'internet)
La solució al problema de l’apagada elèctrica no són unes obres o les altres, ni totes aquestes rases patètiques que estem obrint per tota la ciutat i que són només un apanyu provisional fins a la propera catàstrofe. La solució és ideològica i moral i cultural. La solució és la independència i que ens deixin d’atracar. No diuen els espanyols més subnormals que el nacionalisme és un càncer d’aquest segle i de l’anterior? Doncs que en deixin de ser i que ens deixin en pau. El problema de Fecsa es diu Endesa i Endesa es diu Espanya. D’energia i d’indústria en tenim per para un carro. El problema és que ens roben en nom d’Espanya i que nosaltres no som espanyol: primer perquè no en som, després perquè no en volem ser i per acabar perquè els espanyols mateixos no creuen que en siguem i per això ens roben a nosaltres per repartir el botí per tot Espanya. No per la resta d’Espanya: per Espanya, nosaltres no som la resta de res, i molt més d’una cosa tan lamentable.. Això no s’arregla amb quatre operaris sinó amb una declarció, ben escrita i sense faltes d’ortografia ni de coratge, amb una declaració d’independència.
El president de Ciutadans-Partit de la Ciutadania, Albert Rivera, celebra la sentència del Tribunal Suprem que obligarà a què la bandera espanyola onegi de forma permanent en tots els edificis autonòmics i ha afirmat que “Ciutadans vetllarà perquè la sentència es compleixi”. Rivera ha manifestat que la sentència es limita a repetir "el què diu la Constitució sobre les banderes autonòmiques que no poden ser utilitzades o penjades sense que al costat n’hi hagi una altra d’espanyola". Ciutadans també ha recordat que "compleix estrictament amb la llei" a l'Ajuntament de Gimenells i Pla de la Font.
Això és l'únic que els interessa,a la gent d'aquest partit. Els hi tinc por.
És molt nostre això de fotre-li la culpa als altres. Som com el nen entremaliat que cada cop que fa una malifeta posa cara de melindro i assenyala el seu company. El dia que per fi tinguem la independència -vés a saber quan i fins i tot on, perquè al pas que anem haurem de ficar Catalunya en un sarró i endur-nos-la a alguna esplanada inhòspita que estigui d’oferta, per allà a l’Àfrica o a Groenlàndia- quan siguem lliures, no sé pas on llançarem la merda, perquè l’única cosa que sabem fer és carregar-li-ho tot a Espanya. Aquesta cosa que tenim aquí al costat pot fer tot el "catipèn" que tu vulguis, però és infinitament superior a nosaltres, tant pel que fa als seus polítics com pel que fa a la seva gent. No et pensis que no em punxa l’ànima, però és així de magre com ho veig. Allà fan el que s’ha de fer, que no és res més que defensar la seva pàtria amb búnkers de verí, i en canvi aquí ja no tenim genolls de tant com ens arrosseguem. A Catalunya no protesta ni "Cristu". Però a veure, sí, tu, català, què vols? No, digues-m’ho, què collons vols? Que et donin sense mossegar? Doncs mira maco, català, les coses a la vida no funcionen d’aquesta manera, senyoret de la mamà, i si vas refiant-te de la bona fe dels teus botxins, al final et passarà que no et deixaran ni les calcetes. Mira’t el cul. Eh que el tens ben escaldat? Normal.
Català, si no vols veure com la teva ciutat es queda tres dies a les fosques, si et fot dels nervis arribar tard arreu per la RENFE dels collons, si vols un aeroport amb cara i ulls, català, manifesta’t. Català, si no vols que la teva llengua es mori entre els llençols del teu jaç fet de canyes de bamboo, si realment no ho vols, llavors no te la quedis mirant com un estaquirot, tros d’ase, i sobretot, no pugis a un taxi i parlis castellà. Si vols un govern que no sigui un cadellet a les mans dels teus veïns, fes-me el favor de no votar els socialistes, suïcida català. Si vols un partit que defensi la teva llibertat, llavors renega d’uns dirigents que fan president un espanyolista, i deixa ja de militar, català, i comença a pensar una miqueta, català. Si no vols un Estatut de merda, de porqueria, de rebaixes per liquidació, llavors no vagis a les urnes per dir que sí com un gos ensinistrat, mindundi, que ets un mindundi. Hòstia, català, crida fins que se’t fongui la veu, estira dels cabells, esgarrapa, escup, arrenca ulls, fes-te caca al damunt si cal, però reacciona, peix bollit, magdalena, encantat de la vida, puto català de merda!
La independència no ens la donaran. Guanyem-nos-la. De moment no ens la mereixem. O comencem a moure el nostre impol·lut culet acomodat o els nostres néts diran "tetxu" quan vulguin dir sostre. Jo escric defensant la meva terra. I tu què fas? No vull que aquest comentari soni pedant, no ho és, jo podria fer més, tots podríem fer més, només dic que els petits esforços sumen, ja siguin professionals, associacionistes, de conducta, de consciència, etcètera, però el que és segur és que han d’existir, perquè si no hi són, doncs ja m’explicaràs. Ni del ZP, ni del PP, ni de la societat espanyola, ni d’Extremadura ni de la mare que els va parir a tots plegats. La culpa és nostra, teva, meva. I saps per què? Perquè en el fons se’ns en refot. Una nació? Tu creus? Que Déu t’escolti, perquè jo cada dia ho tinc menys clar.
LLISTA DE GRUPS DEL PAÍS VALENCIÀ QUE CANTEN EN CATALÀ
Alabaix (Baix Vinalopó)
L'enèsima Veu (L'Alacantí)
Mugroman (L'Alacantí)
Tinc Ladilles (L'Alacantí)
Skatimat (Marina Baixa)
Sant Gatxo (Marina Baixa)
Owix (Marina Baixa)
Gatxull (Marina Baixa)
Inseminació (Marina Baixa)
La Gossa Sorda (Marina Alta)
Sergí Contri (Marina Alta)
Lilit i Dionís (Marina Alta)
Aspencat (Marina Alta)
Skapolits (Marina Alta)
Bisserots (Marina Alta)
Dolç Tab Jazz Project (Marina Alta)
Buskant (L'Alcoià)
Verd Cel (L'Alcoià)
Inòpia (La Ribera)
Malajunça Ska Band (La Ribera)
Les Maedéus (La Ribera)
Enderrocks (La Ribera)
Amanida Peiot (La Ribera)
Oscar Briz (La Ribera)
Alikata Rock (La Ribera)
Anguiles de Camal (La Ribera)
Cagalló Per Séquia (La Ribera)
L'espera (La Ribera)
Garrophones (La Ribera
Rapsodes (Camp del Turia)
Bajoqueta Rock (Camp del Turia)
Bakanal (Camp del Turia)
Obrint Pas (L'Horta)
Pau Alabajos etc (L'Horta)
Jezie (L'Horta)
Sva-ters (L'Horta)
Soul Atac (L'Horta)
Al Tall (L'Horta)
Voltor (L'Horta)
Ovidi Twins (L'Horta)
121db (L'Horta)
Carles Enguix i O3 (L'Horta)
The Skafeinats (L'Horta)
Un Entre Tants (L'Horta)
Orxata Sound System (L'Horta)
Arròs Caldós (L'Horta)
Skalingrad (l'Horta)
Akela (Horta Oest)
The Skartats (Horta Sud)
Ki Sap (Horta Nord)
Caminar del Cromanyó (Horta Nord)
Prisoners Of War (Camp de Morvedre)
Paral·lel 84 (La Safor)
Desgavell (La Safor)
Semenéska (La Safor)
Raça Borda (La Safor)
Aixà (La Safor)
Desgavell (La Safor)
Clara Andrés (La Safor)
Sac De Gats (La Safor)
Atzukak (Vall d'Albaida)
El Corredor Polonés (Vall d'Albaida)
Neurótics (Vall d'Albaida)
Gataca (Vall d'Albaida)
Odi (Vall d'Albaida)
Pep Gimeno "Botifarra" (La Costera)
Feliu Ventura (La Costera)
Contratempo (Plana Alta)
Agraviats (Plana Alta)
Aluminosis (Baix Maestrat)
Adesiara (Els Ports)
Deslligats (Els Ports)
No, Sílvia, el teu comentari no sona pedant.
Sona demagog.
Senzillament...
Publica un comentari a l'entrada