Allò que em molesta és el fet que el seu art culinari sigui absolutament elitista. Avui, el fet d’anar a El Bulli és un equivalent postmodern del fet d’anar a El Liceu d’abans; constitueix una marca de classe, de classe privilegiada, naturalment.I jo, tot s’ha de dir, sóc més aviat enemic d’una certa concepció cultural conservadora i excluyent, caracteritzada per un elitisme que deriva del fet de que només una minoria pot disposar dels diners necessaris per adquirir certs productes culturals davant d’una majoria que o bé no pot adquirir-los o bé es troba mancada de tot criteri que li permeti valorar aquests productes.
Sóc, per tant, partidari d’un model social de cultura, d’aquell que no tan sols posa a l’abast de tothom aquests productes, sinó que primer es preocupa de dotar d’elements crítics i de valoració el conjunt de la societat.
Sóc partidari, naturalment, d’un model social de cultura que no concebi les realitzacions culturals com a productes de consum, sinó com a elements d’enriquiment personal, com a factors coadjuvants en el nostre camí cap a la saviesa.
En resum, nova gastronomia per a tothom. (Sobretot si aquesta nova gastronomia potser no pot qualificar-se ben bé d’artística amb majúscula, però sí que pot ser definida també com a “bona, neta i justa”.)
...
Acudit (?) de Miguel Brieva, publicat a Bienvenido al Mundo (Reservoir Books) i reproduït a la revista Diagonal, núm. 54, maig de 2007.
...
12 comentaris:
Quim Monzó assenyalava, parlant de la sèrie de TV3 “La Via Augusta”, que en una escena de venda d´esclaus, descrits com a feréstecs i indòmits, en mostrar el venedor la mercaderia als dignes patricis disposats a comprar-ne en forma de noia a pèl, el del seu pubis lluïa afaitat i polit, com si hagués passat per Corporación Dermoestética, cosa, per descomptat- com feia notar l´escriptor. totalment anacrònica. Però els ben retribuïts “assessors” gastronòmics” amb que compta la Corporació- Pere Tàpias, Miguel Sen, Toni Massanés i Pep Palau- també s’ han lluït, si han posat a produir els diners que cobren i han estat consultats, en la versemblança gastronòmica de la mateixa sèrie. En un dels capítols, per exemple, es parla dels “pastissos” romans- quan el que feien eren coques, com els catalans actuals que encara no estan espanyolitzats-. La fruita que hi apareix- com algunes pomes- respon, amb tota evidència a les varietats actuals, tretes, a més, dels prestatges enlluernadors i hormonats de “El Corte Inglés”, per la seva grandària i lluïssor poc adients amb la fruita tradicional. És més: en un capítol la matrona cínica i rondinaire renya l´esclau que ha comprat uns nespros plens de cucs. Doncs bé: aquesta fruita típica de les Valls del Vinalopó i que adorna els nostre jardins, ve del Japó, cosa que fa els romans de Tàrraco extremament viatgers!. A més aquesta mena de perfumada nespra no es cuca. En el mateix capítol s’ hi veien també uns ufanosos raïms: els romans els importaven ja de Xile?. Perquè , si més no, si el mercat hi ha nespres, és impossible, per la temporada, que hi hagi la fruita típica de la tardor.
També els guionistes de “Ventdelplà” desafinen a l´hora de parlar de menjars. Així les iaies hi fa també els famosos i artificials “pastissos”, en comptes de les autòctones coques. A més, la visió que s’ hi dóna de Palafrugell i de l´Empordà és ben galdosa i desafortunada. Un personatge que és conegut per Internet per una parell de senyores maduretes que volen lligar, i que és- segons la ficció televisiva- d’aquesta famosa vila gastronòmica del Baix Empordà, ens diu que és especialista en “Paella”- tal com sol ser vist a Barcelona, un plat madrilenys, no?. Al país, més aviat, es parla d’ arròs i d’ arrossades- a la cassola o d’ altres formes-.Estic en condicions d’ assegurar que cap persona mínimament culta des del punt de vista gastronòmic de Palafrugell, on justament la cultura culinària forma part de la vida quotidiana- com ha escrit a bastament Josep Pla- , es vantaria davant de les amistats de saber fer una paella, el plat embordonit i recurrent dels turistes que es creuen que estan a Espanya “i olé”. Justament, a Palafrugell, la culta capital del famosíssim Arròs negre!. O d’ altres plats característics i exquisits, com el Niu, el Catxoflino i, és clar, els suquets.
Un interessant escrit de Jaume Fàbrega sobre la gastronomia catalana i la fidelitat històrica de les sèries.
Dinar amb els Mossos implicats en el vídeo de Les Corts. Canvia molt una situació explicada pels mitjans de comunicació -que ho viuen des de fora i estan marcats per les audiències i els lectors i tot el ressò mediàtic que algues notícies poden provocar- o pels propis afectats. Hede dir en contra meva que assistia a aquest dinar sense haver seguitgaire la notícia. Recordava haver vist les imatges per televisió ihaver sentit darrerament moltes queixes sobre els Mossos -els de LesCorts, els dels punxons contra els okupes, els de la mossa i la noiarussa...-. Quan arriben no fan bona cara: malgrat que fa ja dos mesosd'allò i segur que ho han explicat del dret i a l'inrevés a molta gent,no poden pensar en cap altra cosa. Hi ha en joc la seva feina. Elresponsable sindical ens explica que un és a punt de casar-se, que unaltre té criaturres, etcètera. Ens ho expliquen tot pas a pas. Eldetingut va arribar a la comissaria després d'haver estat violent jaduirant el tracjecte fins allà. Sembla ser que, per evitarconfrontacions personals contra qui l'ha pres, el detingut passa acàrrec d'uns altres Mossos un cop arriba a comissaria. En aquest puntse li ha de fer un escorcoll seguint el protocol per detectar si du caparma, cap droga o cap cosa que pugui fer servir per autolesionar-se.Quan es disposaven a fer això, els quatre Mossos van trobar-se que elpersonatge en qüestió s'hi oposva, els insultava i es posava violent.Forma part de la feina d'un cos policial l'ús de la força quan s'escau.Si un detingut s'oposa a un escorcoll i intenta agredir un agent, s'had'utilitzar la força per reduir-lo. Així ho diu el reglament i així hovan fer els Mossos; eren conscients que estaven seguint les normes itambé que tot el que feien quedava enregistrat. Van ensenyar-nos quèels està permès, quines són les tècniques marcials que se'ls ensenyadurant la seva formació. Tot el que van fer entra dins la legalitat.Per què, doncs, estan suspesos de sou i feina? Algú va agafar la cintade vídeo i la va filtrar als mitjans de comunicació. Dels 11 minuts queva durar tot aquest episodi la televisió n'ha ensenyat només dos otres, just quan els Mossos utilitzen la força per reduir el delinqüentque havia oposat resistència a l'escorcoll, sense mostrar tot el quehavia fet i dit abans i com els Mossos van tractar-lo amb tot elrespecte i la normalitat un cop van haver-lo emmanillat. Com un nen quedescobreix qui són els Reis, gran part de la ciutdania va reaccionarmostrant la seva indignació per la forma d'actuar dels Mossos. Iesclar, el Govern també. Faltaven poques setmanes per les elecionsmunicipals. Tot aquest cas està ple d'interessos polítics i personals,i la corrupció i la irresponsabilitat d'uns pot acabar repercutintmolt negativament sobre quatre famílies. No obstant, més enllàd'aquest cas, vull fer una observació sobre la relació entre els civilsi les forces de seguretat. L'ús de la força pot ajudar, en casosextrems en què no hi ha alternativa, a garantir la seguretat. Aquestaés una de les poques tasques que haurien de correspondre a l'Estat, jaque el seu objectiu és garantir les llibertats individuals i noreduir-les, com acostuma a fer. Però d'això la major part de la gentsembla no ser-ne gaire conscient, així com del profit que en treu del'existència dels cossos policials. No deixa de ser curiós com gairebéels glorifica quan és la gent qui hi ha d'acudir per denunciar algunacosa per tal que es faci justícia, i en canvi com en diu mil pestesquan no l'afecta què fan o quan és ella qui ha infringit alguna llei.I finalment, en aquest cas concret, només recordar que la suposada víctima era un delinqüent i els suposats agressors, quatre persones que només feien la seva feina: vetllar per la nostra seguretat.
Blanca Rodríguez Belló
(Interessant article que he trobat a internet, gens hipòcrita. Les coses tal com són)
La demagògia que s'està fent amb el Bailèn 22 és terrorífica. Les cases de putes són necessàries, una ciutat ha de tenir cases de putes i segur que la solució no serà mai tancar cases de putes. A mi la prostitució sempre m'ha semblat sòrdida, i practicar-la no ha estat mai el meu costum. És veritat que per molt que Bailèn hagi tancat, els nostres temps tenen burdells situats en edificis més emblemàtics com per exemple el Palau de la Generalitat, d'ençà que Esquerra fa de cornuda i paga. Però deixant-nos de metàfores i de filiacions personals, el Bailèn 22 és un centre que forma part del que en podríem dir els atractius de la ciutat, i ara que ha mort el Floquet de Neu, una albanokosovar en tanga no deixa de ser un reclam considerable. Si els veïns tenen algun problema, atenguem el problema dels veïns. Ajudem-los a pagar un doble vidre o el que sigui, però una ciutat mediterrània no pot quedar-se sense la seva principal casa de barrets, la més simbòlica, la més estelar, la més freqüentada. No és cap frivolitat: forma part de la hipocresia local creure que ens visiten per Gaudí o per la ruta romànica, quan en realitat el que la majoria dels turistes volen és sol, platja, sangria, paella i que els la mamin. Forma part de la hipocresia local no acceptar que si el Construmat o l'Alimentària tenen tant d'èxit no és per la lamentable situació econòmica i de prestigi actual de Barcelona i de Catalunya sinó perquè del fons de la nit surten milions de noies a satisfer la teva set, i la teva gana. Forma part de la hipocresia local creure que Bailèn 22 és només per a la turistada. Tancar cases de putes és, com dirien les tietes, un atrassu, i Barcelona cal que s'identifiqui i amb els seus bordells encara que només sigui perquè algun sector de la nostra classe política -la que més pura i essencialista es reclama, com dèiem- tingui per fi clar que és una puta i miri de deixar de ser-ho d'una vegada.
Salvador Sostres
Collons! Una altra vegada aquest pallasso tètric del Salvador Sostres! No has trobat ningú més interessant per llegir les seves opinions? Quin mal gust que tens, Anònim!
Mira, Blanca, que et semblaria que el teu company et maltractés i que, quan el denunciessis, una mercenària tan fastigosa com tu escrivís que és un bon home i que tu ets una mala puta desobedient i mentidera que només li vols treure els diners, i que les hòsties que t’ha donat te les mereixies, i encara més fortes, perquè ets una guarra i una escalfabraguetes. Quin fàstic, oi?
SOBRE L'ARRELAMENT, EL CATALANISME I ELS ANTIDEPRESSIUS
Em passa sovint, i és una actitud perillosa, que m’entusiasmo quan llegeixo una idea sòlida i ben argumentada si abans n’he parlat amb algú només d’una manera intuïtiva però no l’he acabat de madurar. Abans em passava una cosa pitjor, i és que m’entusiasmava amb les idees complexes quan aconseguia entendre-les al cap d’unes setmanes de cavil•lar-hi. Estava tan capficada en comprendre el sentit del que em deia l’autor que, quan començava a entrar-me una mica de llum en la lectura fosca i dificultosa, perdia la capacitat crítica i onejava la teoria que acabava de descobrir com si fos l’únic referent segur en una estesa oceànica d’idees liquides, parcials i poc consistents.
Ahir, per exemple, vaig quedar-me encallada amb una idea de La societat transparent, de Gianni Vattimo, que no és cap dels punts centrals de l’obra, però que com a reflexió em sembla que en capta molt bé el sentit general. Diu l’autor que viure en aquest món múltiple significa experimentar la llibertat com una oscil•lació continua entre la pertinença i l’estranyament. Ràpidament i d’una manera automàtica vaig recordar-me de totes les converses que he tingut amb l’Enric Vila sobre la necessitat d’estimar la vida a través de les coses concretes i de pertànyer a una comunitat on sentir-me arrelada per a poder compartir amb les altres persones la meva manera d’entendre el món. Seguidament em van venir al cap les paraules d’un altre professor, una il•lustrat frustrat, molt cínic, que va passar de confiar plenament amb la raó a haver de creure forçosament amb els antidepressius. El que li va passar va ser que, quan va veure que tot era mentida no es va poder aferrar a cap banda perquè ja havia desacreditat públicament a tothom i a totes les ideologies, i ell i la seva justícia van convertir-se ràpidament en matèria psiquiàtrica. Aquest segon tutor volia fer-me adonar de la contingència i del poc sentit del catalanisme. “Punsoda, et prenia per una noia intel•ligent però ara veig t’has cregut la pel•lícula sentimental. A casa teva et devien dir que et tocava ser del Barça, catalanista i creient, i t’ho vas creure tot.”
Mig marejada, pensava en l’Enric i en l’altre palangana, en l’oscil•lació entre la pertinença i l’estranyament. No crec en absolut que l'Enric sigui un llanut que curtegi de criteri, i crec que l’encerta quan diu que tots necessitem un petit relat a través del qual mirar l’entorn. Al meu segon tutor, aleshores, no li vaig dir res perquè no sabia com defensar cap dels tres sentiments que, molt encertadament, m’havia atribuït. Ara potser podria argumentar-los millor, o presentar-li l’espoli que pateix Catalunya en forma de balances fiscals, però el que hi continua havent al darrera és el mateix sentiment que ell va desacreditar-me davant de dotze companys. Si et penses que no sé que vaig néixer a Lleida com podia haver nascut al Senegal és que em prens per imbècil, però mira, algú va col•locar-me aquí i és des d’aquí d’on he d’aprendre a defensar els meus interessos, que són també els del meu país perquè és així com ho sento, gràcies a Déu i al Barça, si ho prefereixes, estimadíssim ciutadà del món. Ens cal ser prudents, autocrítics, crítics i ponderats, en això hi estic absolutament d’acord, però la teva capacitat racional té un límit i no és només la poca capacitat racional que atribueixes als altres, és que no ho pots arribar a explicar tot. I la teva moral teòrica també té un límit i és que et vegis obligat a decidir cada dia que passa i a valorar els danys que comporta aplicar-la sempre a tot arreu, passant per sobre de tot. Ell va veure el catalanisme com una xacra i jo l’únic que veig com una xacra és la situació que arrossega, però el sentiment que l’acompanya em sembla una autèntica sort. I no només per ell mateix, que també, sinó perquè m’uneix als altres, però si ho prefereix, respectable il·luminat, li ho puc explicar amb una equació.
Diu Vattimo que mentre que totes les coses singulars pertanyen al món perquè formen part d'una xarxa de reenviaments i de significància; el món, com a tal, en el seu conjunt, és insignficant i el que fa l'angoixa és captar aquesta insignificància. El desassossec s'alimenta d'aquesta gratuitat total. No sé tu, però jo com a mínim necessito inventar-me alguna certesa, i en no conec cap altra de més útil i de autèntica que l'arrelament. Tenir por al buit i voler-me sentir d'un lloc i no de l'enlloc, em sembla que no em fa més estúpida, sinó que em fa més humana, però pensa el què vulguis i continua pagant el psiquiàtra. No volies casar-te amb ningú i al final t'has acabat casant amb el senyor de la bata blanca, això si, molt ben fet, com a mínim no t'hi uneix aquest sentiment inútil que tant critiques als creients i als catalanistes
La joven anarquista catalana Núria Pòrtulas, acusada de terrorismo por los Mossos d'Esquadra, ha sido liberada hoy tras pagar una fianza de 15.000 euros.
¿Primer paso del juez después de haber comprobado la calidad de la "brillante" investigación de los Mossos?
Saura, limpia los Mossos. Expulsión de fantoches, sádicos y psicópatas.
CCOO y UGT, expulsión de las secciones de Mossos, cómplices de los maltratadores. Expulsión de la chusma afiliada a los sindicatos democráticos.
SOBRE UNA EXPERIÈNCIA A EL BULLOI (aquesta entrada era sobre gastronomia, oi?)
Fujo de la darrera classe abans de la selectivitat per anar fins al Tirsa (a les 11 del matí!), on ens trobem amb el Manel i l’Anna, que ens porten fins a Peralada. El viatge es fa molt agradable. L’Anna amb prou feines la coneixia i quan encara no portem ni cinc minuts al cotxe ja hem descobert que compartim la passió per Sau. Després de dues hores d’autopista, arribem per fi a l’Empordà. Feia molt temps que no hi anava, cosa que no és gaire bona per la meva salut perquè en tinc una dependència emocional prou forta com per no fer-hi bromes. Anant per la carretera de Figueres, veig allà lluny les muntanyes de Torroella de Montgrí, que sempre havia conegut com el ‘bisbe estirat’ per la forma que fan. Arribats a Peralada, baixem a dinar al restaurant de l’hotel: lent i feixuc; caldrà compensar-ho amb el sopar. M’estiro una estona sobre el llit per repassar alguns dels apunts que m’he emportat. Liquido en poca estona Plató i Descartes. Dos menys a la llista. Després baixem una estona a l’spa. Faig el primer bany de la temporada a la piscina i després, ja dins, nedo per en aigua calenta, em remullo al jacuzzi i em tanco en una sala de vapor amb perfum d’eucaliptus; no sóc gaire amiga de les saunes, però aquesta olor fa que m’hi quedi una estona. Passat el temps just de dutxar-se i vestir-se, anem cap a Roses, cap al meeting point de la comitiva de El Bulli. Quan el Manel, l’Anna, el Jordi i jo arribem a l’hotel on havíem quedat, hi trobem ja l’Otger i el Miquel. Fem un Vichy al costat d’una finestra que dóna al mar (preciós i immens; sé que, encara que no ho puc veure, allà en aquella costa hi ha també Empúries) mentre esperem el Salvador, la seva Anna i el Raül, que vénen de Barcelona una mica més tard. Un cop tots reunits, fem via cap a El Bulli. De camí rebo un missatge al mòbil: “el primer plat d’El Bulli és veure el mar anant a la cala”. No li falta raó. Les vistes des d’aquella carretereta plena de revolts són magnífiques, tant les del golf com les de la mar oberta, imposantment gran. Arribem finalment a la Cala Montjoi. Baixo del cotxe (molt ben trobat el detall de les pedretes del terra, són perfectes per anar-hi amb talons i sandàlies) i entro al restaurant la segona, just després del Salvador. Em crida l’atenció l’edifici, que no és especialment opulent malgrat tenir dins la millor cuina del món. Per tot arreu hi ha fotografies del Bulli, el gos de la família que havia comprat la cala anys enrere; és força lleig, tot sigui dit. Entrem a la cuina i hi trobem el Ferran Adrià, que ens saluda a tots efusivament. Darrere seu, un exèrcit d’artesans treballa entorn del que sembla més una taula d’operacions que la d’una cuina. Després d’haver vist com treballen, anem cap a la terrassa a fer l’aperitiu amb vistes a la cala i el soroll del mar de fons. Nota: ensopego amb un petit graó sortint de la cuina i el Ferran Adrià em salva de no caure; heus aquí el gran record que guardarà de mi el mestre de la cuina.
----------------------------------------------------------------------
Fa mesos que m’insisteixen que escrigui sobre algun dels restaurants on he anat últimament, del Drolma al Yashima o el Sunka passant per l’Hispània, el Comerç 24 o el Via Veneto. He de reconèixer que l’altre dia a París se’m va fer difícil resistir-me a escriure sobre l’Atelier, però havia fet la promesa de no parlar de cap restaurant fins arribar a El Bulli. I, de fet, segueix sent com no escriure d’un restaurant. Un restaurant és un lloc on vas a menjar; i evidentment que a El Bulli s’hi menja, però això no és el més important. El més important d’El Bulli és tot el ritual que l’acompanya i, sobretot, l’art que hi ha darrere de cada plat. Si el que tingués fos ganes d’atipar-me i de gaudir del plaer de mastegar una bona carn o assaborir el gust d’un bon foie, El Bulli és l’últim lloc on aniria. Però és que El Bulli té més de galeria d’art que de restaurant. Cada plat és una sorpresa i una experiència. Arriba precedit de tota una munió de cambrers vestits de negre que serveixen (primer les tres dones de la taula i després la resta de comensals) i un d’ells presenta el plat; per exemple “cous-cous de tomàquet amb oli d’oliva a l’alfàbrega i parmesà”, i resulta que el gust és ben bé el d’uns espaguetis sense pasta. Hi ha sempre aquesta emoció de veure què et portaran després, quina forma tindrà, quin gust i quina textura. No crec que sigui el lloc on millor es menja del món, però sí el millor restaurant, la millor cuina i el millor taller d’art amb coses comestibles com a matèria prima. No és cert que et quedis amb gana. De fet, quan ja portàvem molts plats d’aquests de dues mossegades –són versió tapa, per dir-ho amb poca finesa-, vaig preguntar quina proporció del sopar portàvem feta i van dir-me que si fa o no fa la meitat; de poc no caic a terra de l’ensurt, perquè jo em sentia ja força tipa. De tota manera, vaig continuar fent un tastet de cada cosa que em portaven per no perdrem res del que em passava per davant aquella nit, i les dues bèsties que seien davant meu ja s’encarregaven de liquidar la resta (elles sí que potser es van quedar amb gana, al final). L’aperitiu i les postres es prenen fora a la terrassa. En sortir el segon cop, s’endevina el mar, la seva olor és més viva que en arribar i la remor de les ones et permeten saber-lo a prop malgrat la negra nit. No vam baixar a banyar-nos-hi, finalment, per falta de temps. Suposo que no hagués estat tampoc gaire recomanable tenint en compte el nivell etílic que deuria córrer per les nostres venes (vam liquidar cinc magnus -1,5L- de xampany entre nou persones); l’alegria va començar a anar amunt i avall amb molta fluïdesa en arribar a la tercera ampolla, fins el punt que el Jordi, el Raül i jo de poc no ens n’anem amb el Salvador i l’Anna a París (va arribar a trucar a l’Ambroisie per demanar taula per cinc!). El Bulli em va agradar d’una manera molt diferent a com m’han agradat la resta de restaurants, considero que fa un art difícil d’entendre per molta gent (sens dubte, per molta de la que declara entendre’l) i, al cap i a la fi, no va ser sinó l’escenari de l’aniversari del Salvador, on ens havíem reunit vuit de les persones que més aprecia. Aquella nit tot havia de ser especial i, coneixent-nos, segur que va ser-ho molt.
---------------------------------
Fa mesos que m’insisteixen que escrigui sobre algun dels restaurants on he anat últimament, del Drolma al Yashima o el Sunka passant per l’Hispània, el Comerç 24 o el Via Veneto. He de reconèixer que l’altre dia a París se’m va fer difícil resistir-me a escriure sobre l’Atelier, però havia fet la promesa de no parlar de cap restaurant fins arribar a El Bulli. I, de fet, segueix sent com no escriure d’un restaurant. Un restaurant és un lloc on vas a menjar; i evidentment que a El Bulli s’hi menja, però això no és el més important. El més important d’El Bulli és tot el ritual que l’acompanya i, sobretot, l’art que hi ha darrere de cada plat. Si el que tingués fos ganes d’atipar-me i de gaudir del plaer de mastegar una bona carn o assaborir el gust d’un bon foie, El Bulli és l’últim lloc on aniria. Però és que El Bulli té més de galeria d’art que de restaurant. Cada plat és una sorpresa i una experiència. Arriba precedit de tota una munió de cambrers vestits de negre que serveixen (primer les tres dones de la taula i després la resta de comensals) i un d’ells presenta el plat; per exemple “cous-cous de tomàquet amb oli d’oliva a l’alfàbrega i parmesà”, i resulta que el gust és ben bé el d’uns espaguetis sense pasta. Hi ha sempre aquesta emoció de veure què et portaran després, quina forma tindrà, quin gust i quina textura. No crec que sigui el lloc on millor es menja del món, però sí el millor restaurant, la millor cuina i el millor taller d’art amb coses comestibles com a matèria prima. No és cert que et quedis amb gana. De fet, quan ja portàvem molts plats d’aquests de dues mossegades –són versió tapa, per dir-ho amb poca finesa-, vaig preguntar quina proporció del sopar portàvem feta i van dir-me que si fa o no fa la meitat; de poc no caic a terra de l’ensurt, perquè jo em sentia ja força tipa. De tota manera, vaig continuar fent un tastet de cada cosa que em portaven per no perdrem res del que em passava per davant aquella nit, i les dues bèsties que seien davant meu ja s’encarregaven de liquidar la resta (elles sí que potser es van quedar amb gana, al final). L’aperitiu i les postres es prenen fora a la terrassa. En sortir el segon cop, s’endevina el mar, la seva olor és més viva que en arribar i la remor de les ones et permeten saber-lo a prop malgrat la negra nit. No vam baixar a banyar-nos-hi, finalment, per falta de temps. Suposo que no hagués estat tampoc gaire recomanable tenint en compte el nivell etílic que deuria córrer per les nostres venes (vam liquidar cinc magnus -1,5L- de xampany entre nou persones); l’alegria va començar a anar amunt i avall amb molta fluïdesa en arribar a la tercera ampolla, fins el punt que el Jordi, el Raül i jo de poc no ens n’anem amb el Salvador i l’Anna a París (va arribar a trucar a l’Ambroisie per demanar taula per cinc!). El Bulli em va agradar d’una manera molt diferent a com m’han agradat la resta de restaurants, considero que fa un art difícil d’entendre per molta gent (sens dubte, per molta de la que declara entendre’l) i, al cap i a la fi, no va ser sinó l’escenari de l’aniversari del Salvador, on ens havíem reunit vuit de les persones que més aprecia. Aquella nit tot havia de ser especial i, coneixent-nos, segur que va ser-ho molt.
Hi ha hagut ja diverses referències al sopar de divendres passat a El Bulli, i totes fetes per persones que hi entenen molt més que jo, en afers gastronòmics. De manera que en diré molt poca cosa. Diré que hi vaig anar sense idees preconcebudes i que vaig intentar no pensar-hi fins al moment de trobar-m’hi. I he de dir que el que vaig viure va ser, per damunt de tot, una experiència artística, en què un creador, utilitzant un llenguatge inventat per ell mateix, i conegut també, només, per ell mateix, aconsegueix fer-se entendre pels qui reben la seva obra, pels qui literalment la tasten, l’assaboreixen, i els enriqueix i, al mateix temps, els admira, perquè és veritat que notes un cert reconeixement d’admiració que va de l’artista cap a tu tot al llarg de les sis hores que dura la representació. És un acte d’amor del creador cap a tu perquè, a més a més, aconsegueix també que se’t despertin els sentits, i no tan sols el del gust i el de l’olfacte. I bé, em sembla que és cert que recuperes la innocència i estic també convençut que hi ha un abans i un després de El Bulli. I, naturalment, l’agraïment.
I ja està. O, més ben dit, ja estaria si no fos per una conversa que hi va haver, ja a la fresca, mentre servien els cafès cap a les dues de la matinada. Parlant dels EUA i del capitalisme, va ser meva l’afirmació que aquell país, segurament el primer del món, conté el millor i el pitjor d’aquesta nostra civilització. Admiro els EUA per moltes raons , entre d’altres perquè ha estat capaç d’engendrar ments tan lúcides i tan clares com Emerson o Thoreau, com Philip Roth o Paul Auster i Salinger; com John Ford, Orson Welles, Woody Allen i, en fi, un llarguíssim etcètera que abasta totes les àrees del saber, de l'art i de la cultura. Però això no treu que, essent el capdavanter de la pràctica dels sistema capitalista, l’únic capaç, d’altra banda, de garantir una certa dignitat i una certa llibertat a l’existència humana, hauria de preveure més mecanismes de protecció per tal que els més indefensos de la societat, aquells que han quedat injustament a la intempèrie no se sentin del tot exclosos ni desheretats. El capitalisme és ben cert que crea riquesa, però també és cert que crea bosses de pobresa, i ho fa amb gent que no és pas que no hagin volgut treballar. El que volia dir l’altra nit és que el sistema, per si sol, si no té control, tendeix a excloure, a engolir i, a més, ho fa de manera impassible perquè els sistema en si mateix no té sentiments, el sistema no s’immuta. El sistema no té sentiments, d’acord. Però les persones representa que sí que en tenim. I representa que el sistema el fem funcionar nosaltres. I no hi ha cap mèrit per part de ningú, de ningú, en el fet d’haver nascut en un país o en un altre, i tampoc no n’hi ha cap en el fet d’haver nascut en una família amb possibilitats que en una altra on a penes n’hi hagi, de possibilitats. És l’atzar, és l’atzar, que determina aquestes coses. I el mal del capitalisme a ultrança, el mal de deixar el mercat absolutament sense cap control, aquest liberalisme mal entès, és que, sobretot si és practicat i predicat per ments massa joves i fanàtiques, no té pietat. Li falta la pietat, la dosi de compassió necessària. I sense pietat ni compassió es converteix en inhumà.
I admiro els EUA, ja ho he dit. I naturalment que sóc partidari del capitalisme. Dic només que ens cal protegir, tenir pietat i compassió envers aquells que en queden al marge sense voler-ho, envers els que no són ganduls ni covards, però que el sistema ha exclòs o potser ni tan sols no ha arribat a admetre mai. Per què no es pot dir que els EUA han estat capaços del més gran, però també del més abominable? Per què? Què passa?
I sí, sí, treballa, guanya, mira de ser el millor. D’acord. Però, escolta, a més a més, pensa una mica, si et plau, i no siguis tan salvatge. Tingues un poc de pietat. Et farà més humà. Agradaràs més a les noies. I, finalment, no és gaire liberal això de resar per poder tornar a El Bulli l’any que ve!
(Un interessant article de Miquel Colomer sobre la seva experiència a El Bulli).
EL BULLI
Avui faig 32 anys i la millor manera que se m’acut de celebrar-ho és amb un article sobre El Bulli. El Bulli per a imbècils, com si fos un manual. Els aniversaris sempre m’han inspirat generositat. Hi ha qui diu que El Bulli és car. El Bulli és el restaurant més barat del món, i si pots assistir a la demostració de qualitat, talent, intel·ligència, bon gust, i superació de l’espècie que és sopar a El Bulli pagant entre 200 i 250 euros, cal dir que alguns restaurants de Barcelona, i de la resta del món, haurien de sentir vergonya de cobrar el que cobren. Hi ha qui diu que surts d’El Bulli amb gana. Qui això digui és un mentider: no perquè sigui mentida que passés gana, sinó perquè segur que no hi ha anat. Hi ha qui diu que no podria sopar-hi cada nit. Evidentment, perquè el sistema de selecció de clients de la casa és molt acurat i mai no li donarien taula a un imbècil de tal magnitud. Hi ha qui diu que la cuina de Ferran Adrià ha fet molt de mal a la gastronomia per causa dels seus seguidors. Noi, d’aquí a uns anys, quan es revisi la nostra època, el geni més important que n’haurà quedat serà sense cap mena de dubte el Ferran Adrià: i no només de la gastronomia, de totes les arts. Hi ha qui diu que la cuina d’El Bulli és artificial. La cuina d’El Bulli és fruit de la intel·ligència, del talent i de la memòria. No és una cuina artificial: però és corrent que els que estan acostumats a la mediocritat trobin l’excel·lència un artifici, és la típica reacció del provincià. Però si dic que Ferran Adrià és Déu és perquè és capaç de millorar el que la natura ofereix. Perquè no canta la rosa al seu poema, sinó que la fa florir: crear és això, això és l’art. El Bulli no es pot comparar amb els altres restaurants: i tant que es pot! Mira si és fàcil: El Bulli és el millor, ja està feta la comparació.
(Algú adivina qui ha escrit aquest article?)
Algú endevina quants sopars de franc a El Bulli esperava rebre a canvi la persona que va escriure això d’abans?
Algú podria dir quin és el plat especialitat de la casa de El Bulli?
Algú sap quants dels periodistes que diuen que Ferran Adrià és el millor cuiner del món han tastat realment la seva cuina?
Les llavors autòctones, en perill d'extinció
Esporus i alguns centres més s'esforcen a preservar-les
Entre tants dies mundials, el d'avui pot passar desapercebut, però és de màxima importància. El dia mundial de la llavor vol fer prendre consciència que hem entrat en un procés, aquests últims cent anys, de desaparició de les llavors autòctones. Al nostre país l'anomenada 'erosió genètica' va començar fa cinquanta anys. Els pagesos, en lloc de conservar les llavors i guardar-les per a l'any següent, les compren a les marques comercials, perquè solen ser més productives.
Això ha portat a una progressiva reducció de les llavors d'espècies autòctones i a una uniformització dels cultius.
Sortosament, hi ha associacions que malden per preservar tota aquesta biodiversitat, en risc de desaparició. N'és una de les més destacades Esporus, el banc de llavors de l'Escola Agrària de Manresa, que cultiva prop de tres centes varietats d'hortalisses i de fruita per evitar-ne la desaparició i que permet de visitar els cultius.
Per Jaume Brustenga, membre de l'Esporus, preservar totes aquestes llavors té dos propòsits: un de patrimonial i un de seguretat alimentària.
Però l'Esporus no és pas l'única organització que preserva llavors; també hi ha la Xarxa Catalana de Graners, Can Jordà, a la Garrotxa, el Parc Agrari del Baix Llobregat i la Universitat de Lleida.
L'espècie més conreada és el tomàquet, n'hi ha fins a quaranta varietats; també abunden cols i cebes, i es preserven varietats de blat diferents, un dels cultius més uniformitzats aquests últims anys. Més varietats notables: la mongeta Carolina, de Cardedeu, l'albergínia llarga de Montornès del Vallès i el tomàquet de penjar, o de ramellet, de Caldes de Malavella.
Publica un comentari a l'entrada