Esconded los ojos en la torpe sombra de los cuerpos arrojados. Violad el alba obscenamente, justo en el momento en que la virtud trate de imponerse. Recoged el alma en el rincón más sucio y rezad vuestra oración más profana.
Revelaos contra la carne intacta y mancillad toda virginidad.
Asesinad la aparente bondad de los hombres y sucumbid a los placeres lentamente, saboreando cada pecado, cada blasfemia que os arda en la boca.
Infringid las normas impuestas y arrojaros al abismo de la depravación.
Qué importa si, luego, ningún Dios se atreve a perdonaros.
Manolo Belmonte
_____________________________________________________
Manolo Belmonte és terrassenc.
...
2 comentaris:
Va ser fantàstic, Gina, llevar-me pel matí i tenir-te al meu costat. M’afitoraves amb els ulls esbatanats, com una nena febril que espera el despertar dels seus pares per poder colgar-se entre els llençols, i arraulir-se entre tots dos, i joguinejar, i què farem per esmorzar? I on anirem avui? Però quan, a quina hora? Sí, així em miraves, Gina. Quin regal aquella estona que vam passar-nos mandrejant al llit, com un retorn inesperat als meus 10 anys, quan jugava a tenir una germana cada cop que anava a casa d’una amiga, o que venia ella, és igual, i sentíem que el món sencer podia esclatar-nos a les mans. Clar que l’altre dia, tu i jo teníem la veu de dos Manolos i un mal de cap de cal Déu, de tanta cervesa, whisky, ron i un altre cop cervesa. Saps quan n’enganxes una d’aquestes que al matí següent encara vas una mica torrada? Doncs això. I clar, pots comptar, vinga a riure mentre desfilàvem les desfetes de la nit, perquè va ser molt llarga, aquella nit. I que si aquest i que si l’altre, i que si això i que si allò altre. I n’ets conscient, Aswitx (el meu malnom), que amb el pet que passejaves em vas dir que em regalaries la teva jaqueta de pell? Clar que me’n recordava, Gina, feia temps que volia donar-te-la. Però si ja ho sabies que un dia o altre t’acabaria caient, tontalaines, i més encara amb els ullets que em fas cada cop que me la veus posada. Però Gina, si de tan poderosos com són, els teus ulls armen exèrcits amb cada un dels seus esguards, perquè ningú es pot resistir a fer-se’n soldat. Quin orgull que d’entre tanta gent em triessin a mi, quin descans saber que no vaig deixar-te escapar, amiga meva, Gina, tu que m’has donat un bastó on estintolar-me i unes ales per somniar. Estimo aquesta amistat que llisca sense demanar mai cap empenta, aquesta amistat tan nostra, tan fàcil, i el teu riure com un esclat sobtat de vida que eixampla llindars per fer-ho tot possible. Feia massa dies que no em deixaves escoltar-te, i va ser fantàstic, Gina, llevar-me pel matí i tenir-te al meu costat, al mateix llit, tu, jo, i els teus ulls de felí, esperant-me, a punt per concedir-me aquest desig.
Hi ha una amiga amb qui parlava l’altre dia. Pobreta, havia begut una mica, però va dir-me coses que eren ben certes; diuen que és quan has begut que dius tota la veritat, que és aleshores quan més sincer ets. És cert. Tot el que va dir-me, des de la raó de la meva serenitat, era completament cert, entenia a la perfecció què deia. “L’altre dia tenia ganes de plorar i riure alhora”, em deia. Li semblava tot irònic i patètic al mateix temps. “I és una putada que sigui així”. Quan ets petit ets feliç; el teu món són els amics de l’escola, els cromos que has canviat, els “molt bé” que t’han posat a les fitxes i els darrers episodis de no sé quins dibuixos japonesos que mires mentre berenes a casa. De gran, tot es complica... Estava trista, i tot i que sé que em retraurà molt que ho digui aquí –ja em perdonaràs, com a mínim no dic el nom-, la seva tristesa i en el fons també les ganes de riure depenien d’un altre. “No saps quina ràbia em fa que la meva felicitat depengui d’un altre”. Li va saltar alguna llàgrima mentre sopàvem, però també li brillaven els ulls. Déu meu com li brillaven. L’he vista créixer, l’he vista fer-se el primer petó, l’he vista plorar desconsoladament, l’he vista riure desesperada. L’altra nit sabia per què plorava i per què reia, però no ho entenia. I alhora ho sabia perfectament, perquè jo també ho havia viscut, allò que m’explicava; va ser una sensació molt estranya. Estem tan compenetrades i ens entenem tant l’una a l’altra que a vegades és com si fóssim una mateixa persona; l’altra nit crec que ho érem. Es va quedar mirant una taula on hi havia dos nois i va dir “em sembla que aquesta nit em tiraré el de la dreta”.
Publica un comentari a l'entrada