Em preguntem a la cafeteria dels Amics de les Arts si ja he menjat els canelons de Festa Major.
—Ah, però és que per Festa Major s’han de menjar canelons? No, no he menjat canelons, segur, ni avui ni cap altre dia, no puc amb la beixamel.
—Potser a Terrassa teniu un altre plat típic de Festa Major?
—No ho sé, ni m’agrada la Festa Major ni conec altre plat típic de Terrassa que la terregada, però només l’he menjat una vegada i no recordo exactament com era.
L’Alfons, un habitual de la barra, ens diu que creu recordar que es tracta d’un plat fet amb entranyes.
Al cap d’una estona, a casa, faig una consulta a internet i comprovo que, efectivament, es tracta d’un plat fet amb sang i perdiu (compte!, que en aquest cas la paraula perdiu es refereix als pulmons d’ovella). Llavors deu ser un plat semblant a la freixura, tot i que jo més aviat el recordava com una sopa espessa coberta amb una llesca seca de pa de pagès.
Algú o alguns de vosaltres, amables lectors, ens podrieu explicar com es cuina la terregada a casa vostra?
...
6 comentaris:
Canelons també per Festa Major? És la primera vegada que ho sento. Però sí la "terregada".
Fa uns anys vaig anar a un restaurant que precisament es diu "Els Amics" que estava a la Ctra. de Rubí(si no recordo malament). I efectivament estava fet del que dius, però em van dir que se servia sobre una teula i, crec, es cuinava sobre pedra.
Era per la nit i no vaig provar una cosa tan forta a aquelles hores, a més, era la nit del 13 al 14 de març de les famoses eleccions i ja teniem tots la sang prou coagulada .....
Vaig conèixer una vegada una noia que hagués estat la perfecta protagonista d'un conte gòtic amb components de bruixeria. No només tenia uns cabells de color de foguera, d'una brillantor feridora, sinó també uns ulls verds líquids, quasi transparents, que t'impressionaven vivament si et mirava fit a fit. La pell blanquíssima, maculada amb milers de petites pigues vermelloses, evocava una llunyana latitud de terres brumoses. I no dubtava a reconèixer -fruïa explicant-ho- que els seus plats preferits eren les vísceres: perdiu, cervellets, fetxe, ronyons, menuts...
Hi havia alguna cosa inquietant en la seva forma de parlar de les delicioses entranyes.
Bé, no sé com es fa la terregada (ni tan sols sé si ho vull saber), però volia compartir amb vosaltres aquesta imatge recuperada.
La Terregada
Es el plat més característic de la cuina terrassenca.Aquesta es la recepta :
Ingredients : Sang de vedella, freixura, oli, ceba, tomàquet, picada d'ametlles, all-i-oli i sal.
Elaboració : Se sofregeixen la freixura i la sang.En l'oli que sobra es fa un sofregit de ceba i tomàquet, deixant-lo coure una hora a foc lent.
Després s'afegeix la picada d'ametlles i es deixa coure deu minuts més.Finalment, per servir la Terregada. s'hi escampa all-i-oli pel damunt.
Aquesta recepta esta treta de la Guia Gastronómica de Terrassa, que va editar el Ajuntament de Terrassa, suposo a finals del 80 o primers dels 90, perque no posa data.
Es clar, us les busqueu fines i després no us la mamen. Si de cas la punta i gràcies. I perquè seria complicat per prendre aire, que si no es taparien el nas com si ingerissin un Gripal dissolt en aigua. Això sí que fot fàstic, i no una polla, tia bleda. Ho parlava l’altre dia amb un amic que té una novieta que és tota tocada i posada, ella, d’aquestes que es maquillen per anar a pixar, que porten tacons i minifaldilles, que riuen tapant-se la boca i que mengen com un pardalet. Vaja, d’aquestes. I el meu amic, tot moix, se’m queixava que no l’hi llepava, la mala puta, mira que fer-me això, em deia. Pobret meu, quina pena. I ja ho sé que totes aquestes elegàncies us posen calents, i suposo que ho entenc, que us excitin les figaflors de passarel·a, que fan patir només de veure-les, que sembla que s’hagin de trencar, petites dolces nines de cristall. Però després, a les guerreres, que en el fons som les romàntiques, ens toca sentir tota aquesta propaganda masclista, aquesta que diu que les noies que follem lliurant-nos a tots els delits carnals i que no escatimem en fer això o fer allò altre, no som res més que unes bagasses. I sobretot ho diuen elles, les sílfides que no la mengen. Mira, perdona eh, però fer-te la coqueta i després basquejar quan et desenfunden el membre suprem del plaer, això sí que és ser una guarra, my lady. Les porques són totes aquestes senyoretes finolis que munten tota una performance per escalfar-vos la bragueta i després s’ajeuen al llit i us follen de puntetes, sense tocar res ni fer res ni dir res. Bé, diuen ecs. Si a tu t’agrada un tio i no tens ganes de devorar-te’l d’un glop i de recórrer cada enfonyall del seu cos i de practicar totes les combinacions que puguis arribar a imaginar-te sense haver de fer ganyotes i escarafalls, llavors vol dir que ets una frívola, i et diré més, princeseta, estic convençuda que no t’has fet una palla en ta puta vida, i saps què passa, que jo de la gent que no es fa palles no me’n refio ni un pèl. Segur que mai has lluitat per un home, segur que mai t’has arrossegat per poder-li robar un sol petó. Clar, ets massa dona per ser un gos. Potser per tu, que la merda et fa olor a roses i que el més consistent que t’ha entrat mai per la boca és la comunió, potser per tu, dic, jo no sóc el paradigma de la feminitat grega perquè em mossego les ungles, dic paraulotes i faig el cabra, però a mi, nena cursi, flor de lis, sirena dels collons, davant del fal•lus d’un home que m’agrada, els ulls se’m posen com taronges i els ullals se m’afuen com espases. A veure qui és més dona de les dues, doncs, Barbie Polvos de Fada, frígida, malfollada.
Al bloc del records de terrassa en parlen de la terregada i de com es cuinava:
Aquí teniu l'enllaç on trobar-ho:
http://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/04/15/la-terregada-un-plat-terrassenc/
Esto de mezclar los canelones, el sexo, lo gótico y la Terregada es una mezcla explosiva;))
Ole por la libertad de expresión.
Esta es mi primera receta con Terregada, estoy maquinando la segunda.
Espero que os guste.
Saludos.
Margot
http://margot-cosasdelavida.blogspot.com/
Publica un comentari a l'entrada