Sóc tossuda, i em resisteixo a dir-los 'blocs', tot i que sé que tard o d'hora hauré de cedir. Mentrestant, us convido a visitar un portal que acabo de descobrir, Blocs terrassencs, on els seus promotors han tingut la gentilesa de fer saber de la nostra existència a través del seu web.
Hi trobareu de tot, des del periodista que, com Francesc Novell, comenta les novetats comunicatives de la ciutat (Vivències diàries) fins al que, com Joan Rovira, comenta notícies del món o de la política ciutadana (el e-cuaderno negro i Terrassa Blog Diari). Hi ha cinèfils (Cinéfilo renegado) i fotògrafs (n'hi ha molts més, però em semblen especialment interessants petitacriatura i Photos from contramowly; per cert, aprofito per dir-vos que aquest darrer publica les seves imatges a Flickr, una plataforma on trovareu imatges de qualitat excepcional de la mà de molts professionals i afeccionats de tot el món; a risc de ser més que parcial, us recomano dos dels meus preferits: Cuellar i el Capitán-Patata).
Seguint amb els blogs terrassencs, hi podeu trobar esports (hoquei, és clar, però també taiji, per exemple), excursionisme, periodisme i mitjans de comunicació (Ràdio Kaos, Pren-t'ho com vulguis, Terrassa Música Ràdio) i, naturalment un munt de blogs personals sobre els temes més diversos, que us deixaré explorar a vosaltres solets.
Apa, ja teniu feina pel que queda d'agost!
...
10 comentaris:
UNIDAD, PROGRESO Y DEMOCRACIA
UNIDAD: "Propiedad de todo ser, en virtud de la cual no puede dividirse sin que su esencia se destruya o altere". ¿Unidad de qué? ¿de la España que un día no lo fue? ¿de la España de los pueblos que un día "decidieron" libremente ser, juntos y para siembre España? ¿Y además una España centralizada y centralizadora, que hiciera lo posible por acallar a quien no tuviera esa concepción de lo que debía serlo porque si no sería Anti-español?
PROGRESO: "Avance, adelanto, perfeccionamiento" "Acción de ir hacia delante" Avanzar en ¿que? en una mayor unidad de España (centralidad, centralización, menor autogobierno de las CC.AA)? en una mejor democracia que no deja elegir libremente si queremos estar no ya unidos o no, sino unidos de la forma que las élites liberales y de derechas quieren imponernos?
DEMOCRACIA: "Doctrina política favorable a la intervención del pueblo en el gobierno" "Predominio del pueblo en el gobierno político de un Estado" Mejor dicho: democracia mientras nadie se cargue nunca las líneas básicas de la constitución, supongo (ni siquiera democraticamente). Mejor dicho, democracia para que nadie pueda desvertebrar lo que los políticos de turno quieran en un momento dado. Mejor democracia, libertad... y esas palabras que con tanto libertinaje se usan...
La conclusión es sencilla:
Unidad por que sí, va en contra de Progreso y Democracia (¿donde queda el pueblo?)
Considerar Progreso la Unidad por que sí y punto, va en contra de Democracia y de la lógica pura
Y considerar Democracia el conseguir votos coyunturales (para cuatro años) y cerrar de forma vitalicia las leyes básicas y sobre todo forma de modificarlas va en contra de la propia palabra Democracia (o al menos la baja el perfil hasta muy muy abajo).
Unidad, Progreso y Democracia es, desde su mismo nombre, incoherente, inconexo, incomprensible, ilógico, confuso, absurdo, raro, ininteligible, embrollado
Com sempre acabem rebent per romàntics, per creure que això de Catalunya, però ja no de Catalunya a seques sinó d'una sola Catalunya, podia encara il·lusionar-nos. Vam començar amb la vigília al Fossar, bonic al principi perquè això del Fossar on no s'hi enterra cap traïdor sempre fa il·lusió. Quatre gats al petit homenatge a Xirinacs, parlaments de CiU i d'ERC separadament, i quan dic separadament vull dir que sense trepitjar el Fossar alhora en cap moment. Érem els mateixos de cada any i a aquestes alçades encara no hem après que hem d'anar junts d'una vegada, hòstia (i amb perdó, que la indignació és màxima). Després al Tirsa tot és festa i dormo més aviat poc per fer acte de presència al monument a Rafael Casanova a les 8 del matí, total per una nova decepció. Ràbia, molta ràbia quan apareix Montilla; vaja, què els haig de dir. La Laia, companya de tota (quanta) diada imaginable aguanta estoicament, i encabat ens dirigim al Parc de la Ciutadella per escoltar la Maria del Mar Bonet amb un deix flamenc, i sobretot el sempre émouvant Cant de la Senyera, que preferiríem com a himne i és per suposat molt menys avorrit que això dels Segadors. Ballem alguna sardana. Fins i tot amb les sardanes no som capaços d'anar a una i un senyor gran discuteix amb una noia jove qui sap comptar-les millor. I vinga, que el 2014 cola i estem tots molt contents. Submergint-me en un mar de parades comunistes i dient que no, que jo no penso fer-me simpatitzant del teu partit de falç i martell però que aquest país és el mateix per tu i per mi i que independència, arribem finalment a Santa Maria del Mar i tenim uns moments per alçar els ulls al cel i fer el senyal de la creu. Ens disposem a buscar algun lloc per dinar, i a ma mare li foten la bossa i el lladre segur que era espanyol perquè tothom sap que tots els lladres parlen espanyol. Visca. Per imbècils.
Decidim tornar a St. Cugat, on sempre ens hi trobem bé i on acabarem, amb l'amiga Bet i envoltades d'una mitjana de 70 anys, veient altra vegada la pel·li del Coronel Macià a la Plaça de l'Om. El Monestir, preciós com sempre, brilla el·legant darrere la gran pantalla, mentre a l'esquerra s'insinuen tímidament els capitells d'Arnau Cadell dins d'un claustre més majestuós que mai.
Me'n vaig a dormir. Sóc massa jove per deixar de creure en aquest país.
Un gratacels de 1776 peus d'alçada omplirà el buit que van deixar les Twin Towers, el símbol de la grandesa d'occident quan s'aixecaven i el de la crueltat de l'extremisme islàmic quan, en flames, van col·lapsar-se aquell fatídic 11 de setembre del 2001. Un gratacels de 1776 peus, ni un més ni un menys perquè aquesta és la xifra que commemora la independència de les colònies del nou món respecte la tirania impositiva de Londres, la xifra que commemora el vertader esmicolament de cadenes i la vertadera llibertat. És cert que la guerra d'Irak ha estat un error i que el president Bush ha comès equivocacions imperdonables que passaran factura en les properes eleccions presidencials de 2008. Però el que de fet importa és que la gran part d'opositors al partit republicà o al President no són absurds multiculturalistes ni pacifistes utòpics, el canvi a Estats Units no es tria entre partits de centre-esquerra, es tria entre partits seriosos que estimen la llibertat. El que importa és que a Amèrica hi ha discussions i opinions dissidents dins un mateix partit però tothom sap on s'ha d'anar. Avui al Fossar de les Moreres una pila de polítics comunistes celebraran que fa anys vam perdre i d'ençà només s'ha venut fum. Diran que Catalunya és un exemple d'integració, però als carrers de Manhattan els negres i els blancs conviuen sense més problemes que els puntuals. L'11 de setembre del 2001 Amèrica va ser atacada i el món ho va veure en directe. Ara ja ha passat un temps d'aquell terrible dia i, des del mirador de Vesey Street, hom pot admirar com occident se sobreposa i aixeca la Freedom Tower. La reconstrucció contra l'absurda cultura de la destrucció, la regeneració front l'estancament, l'absolut vers el relativisme. Els autèntics fets i no les buides paraules. 1776 peus, més de mig quilòmetre cap al cel que ara resta buit. 2001-2007, UNITED WE STAND.
Més Sabadell passa a ser A Sabadell +, la nova filial de gratuïts impulsada per l'Avui
El diari Més Sabadell es convertirà en bisetmanari i passarà a editar-se sota la marca A Sabadell +, una filial de periòdics locals impulsada per l’Avui, que anirà variant el seu topònim depenent d’on s’implanti. De moment, Sabadell servirà de camp de proves d’aquesta iniciativa de difusió mixta: el diari (de 24 pàgines) distribuïrà 12.000 exemplars al carrer i 3.000 més encartats dins els que l’Avui reparteix a la zona de la capital vallesana. La maquetació d’aquest nou gratuït i la tipografia de capçalera són harmòniques amb les del diari mare. Aquest desplegament d’edicions pel territori es farà a través de l’acord amb socis locals que estiguin treballant cadascuna de les àrees. En el cas de Sabadell, Nicola Pedrazzoli, conseller delegat de Canal Català i editor de referència de Més Sabadell, representa l’altra meitat del binomi. Si l’experiència funciona, Terrassa és qui té més números de ser el proper diari en afegir-se a aquesta nova filial de gratuïts locals impulsada per l’Avui.
Déu beneeixi Amèrica? Òndia, un lacai de l'Imperi! Potser sí que ell es creu de debò el que predica, però ho té ben difícil perquè la gent de per aquí s'ho empassi. Llàstima, nano...
"Boadella no és cap gilipolles, ho escrivia ahir l'Àstrid, tal com Arcadi Espada no ho és, tampoc. Albert Boadella és un grandíssim dramaturg i només des de la més fonda de les ignoràncies i des del mal gust més atroç es pot menysprear la seva obra. Des d'una alfabetització defectuosa. Arcadi Espada és un pensador brillant i un escriptor extraordniari que compta amb la meva admiració i la meva enveja. Pot ser que no pensem en tot igual, i que fins i tot en alguns aspectes les nostres posicions estiguin confrontades. Però si comencem a no diferenciar entre persona i obra es com si encenguéssim els forns d’Auschwitz altra volta. Som aleshores la bala que va matar Lorca. Si comencem a presentar esmenes a la totalitat en nom dels nostres prejudicis, de les nostres opinions o les nostres creences hi ha un camí que s’esgota i aquest camí és el de la intel·ligència. És insultant que persones que no han escrit mai res que pugui ni tan sols comparar-se al que ha escrit Espada, o que ni l’hagin somiada, la bellesa que Boadella ens ha fet somiar; és insultant que aquestes persones s’atreveixin a ni tan sols tutejar els grans mestres. On anirem a parar? Sóc convergent però Ubú President em va semblar grandiosa, el David Madí és el meu amic i el nét del senyor Cendrós, i el Dr. Floïd o Mr. Pla conté atacs injustos i cruels contra l’avi del meu amic, però l’obra en el seu conjunt és una valuosíssima aproximació a un dels grans escriptors que la nostra literatura ha donat. I què dir-ne, de Daaaalí? Algú ha dut Dalí al teatre amb més audàcia, amb més eficàcia, amb més sensibilitat? Hi ha hagut cap altre dramaturg, escriptor, director de cinema o poeta que hagi sabut explicar millor Dalí? També cal dir que no comparteixo la major part de les tesis del llibre Contra Catalunya, però que em va semblar un text deliciós, d'una esciptura magnífica, i hi ha frases com la del vent xiuxiuejant-te a cau d'orella, de matinada i anant en motocicleta "no tinguis por, ets immortal", que les he plagiades fins al punt que l'Arcadi podria retirar-se amb el que en trauria de posar-me un pleit per plagi. Algú de tots aquests que li diu gilipolles o imbècil o coses pitjors a l'Arcadi s'ha mai llegit Raval. Del amor a los niños? Algun d'aquests sense dubtes candidats a Premi Nobel s'ha llegit Diarios? No trobo raonables els motius pels quals l’Albert Boadella diu el que diu de Catalunya ni del català; en aquest sentit tampoc no comparteixo els plantejaments del meu amic Arcadi Espada. Però Catalunya és només una manera de mirar-se les coses, una manera de mesurar-les. En l’univers Catalunya, si és que pot dir-se així, no compartiria, doncs, coordenades amb els senyors Boadella i Espada. I no dic que no sigui important per a mi, Catalunya, i em sembla que ja ha quedat prou clar què penso d’aquestes coses i no cal que les escrigui aquí una altra vegada. Però hi ha d'altres maneres de mirar-se el món, d’altres ulleres, d’altres universos que fan de referència. I en l’univers sensibilitat, bellesa, tendresa, grandesa, talent i gràcia m’agradaria sempre que als sacres palaus de l’Albert Boadella i de l’Arcadi Espada se m’hi permetés d’accedir-hi, encara que és evident que no m’hi mereixo realment l’entrada."
Magnífic article del Salvador Sostres. Per a qui cregui que és un pallasso.
Arcadi Espada un pensador brillant ? Estic totalment en desacord. Encara recordo una afirmació seva a Catalunya Ràdio: "Espanya és un bon negoci sentimental" va dir. Només escoltar-ho vaig pensar en aquell altre "pensador brillant", en José Antonio: "Espanya es una unidad de destino en lo universal". Segurament és un bon negoci per ell i els de la seva corda. Basen el seu discurs en proclamar a tort i a dret quina dictadura és Catalunya, com de perseguits estan, ells, que tenen entrada als principals mitjans de comunicació. Albert Boadella un grandíssim dramaturg ? També recordo haver-lo vist a TV3 (ell també està molt perseguit i censurat) imitant a Flotats en recitar: "sóc la sirena, la sirena de Bergerac, i quan la cremor m'ataca, me'n vaig a París o a Itaca i em tiro al Llach". Això sí que és dramaturgia d'alt nivell. Ell pot insultar a qui vulgui i fer befa d'un "dictador" com Pujol, per això és un artista, però si una noia normal i corrent li diu "gilipolles", llavors resulta que la noia té una alfabetització defectuosa. Salvador, ho sento, però avui has caigut de peus a la trampa dels espanyols mediocres.
No m'extranya gens que Sostres trobi al Boadella un gran dramaturg. També fa pocs dies estava entusiasmat amb un poema que parlava de tampax bruts o alguna cosa així
Hace unos días me comentaba un profesional progresista y de prestigio que tiene muchos amigos españoles de su misma condición que no entienden por qué insistimos en querer hablar en catalán. Yo le dije: "¿Y no les has preguntado por qué creen que tienen ellos más derecho a hablar castellano que tú catalán?"
Los catalanes navegamos entre el victimismo , el acomplejamiento y la reivindicación, cuando lo único que hemos de exigir es igualdad, eso sí, sin titubeos.
Vivimos en una sociedad que se autodefine como 'avanzada' y que ha aceptado (al menos en teoría) la píldora, el divorcio (entre personas que no entre naciones), el aborto, la igualdad de las razas y de la mujer, el matrimonio homosexual y a los ateos, pero ni los sectores más progres pueden aceptar a los catalanes tal y como queremos ser. El respeto a las minorías nacionales es el último tabú en España.
¿Qué dirán estos progres cuando descubran, al ir en tren de Bruselas a Brujas, que las indicaciones en el panel que son bilingües en la región de Bruselas pasan a ser puramente en flamenco al alejarnos unos quilómetros?
Durante mis últimos meses en Nueva York no podía dejar de advertir cuánto había cambiado la ciudad y el país desde que, recién llegado en septiembre del 2002, fuí a aquel restaurante italiano en los Highlands suburbanos de New Jersey no demasiado lejos de Hoboken donde nació Frank Sinatra, y, tras pasar por debajo de las barras y estrellas ondeantes en la puerta, escuché al viejo pianista cantar una nueva versión post 11-S de "My way" (A mi manera) con el estribillo: "We'll do it our way" (lo haremos a nuestra manera) y referencias a bombardeos en Afganistan, una letra no tan violenta como aquella canción de "the American way" – "te meteremos una bota por el culo"- del cantante de country Toby Keith, pero algo por el estilo. Eso ya no se escucha ni en las peñas republicanos de New Jersey. Nada es como fue en EE.UU. hace cinco años. Ahora, de vuelta en España, veo que los cambios no son menos impactantes.
En el 2002, hasta los taxistas paquistaníes en Nueva York metían pegatinas patrióticas en sus taxis amarillos con frases como "United we stand" aunque, por supuesto, para los habitantes de Little Pakistan en Brooklyn, el patriotismo estadounidense era entonces la única alternativa para quienes no querían exilarse de los agentes del departamento de seguridad interna en Toronto. Y lo cierto es que en aquellos tiempos cuando uno estaba "con nosotros (ellos) o contra nosotros (ellos)" hasta aquella azafata de Air Canada, durante el aterrizaje en Ottawa poco después del 11-S, añadió al habitual "sabemos que ustedes pueden elegir entre varias compañías …" que: "I should say that these colours don't run when our friends are in need", haciendo juego de las palabras desteñir y correr (run). O sea que supiéramos todos los pasajeros procedentes de EE.UU. que el rojo y blanco y la hoja de arce de la bandera canadiense podían meterse en la misma lavadora que la barra y estrellas. No era sólo la draconiana Patriot act lo que inhibía e intimidaba hasta a los canadienses hace cinco años sino algo aun peor; una sensación de que no ondear la bandera era ser simpatizante del terrorismo.
En aquel entonces, se hablaba del peligro de que, tal vez tras un segundo atentado en EE.UU., la "nuestra manera" de la América post 11-S ya no sería sólo orweliana sino algo peor. Pero no ha ocurrido, al menos fuera del recinto de Guantánamo Bay. Hoy en día, ya no se ven banderas ni en los taxis, ni en las ventanas de los apartamentos en Manhattan ni tan siquiera colgados de las antenas de los todo terrenos 4x4, vehículos que ya se consideran de gusto dudoso, demasiado estrechamente vinculados con los años Bush, presidente pato cojo donde los haya. Aquellas pegatinas con el lazo y el "Dios bendiga nuestras tropas" aún se ven pero ya no son obligatorios (antes venían hasta con los coches de alquiler) y hasta he visto lazos pegatinas con la frase ¡Tráigalos para casa!. He hablado en los últimos meses con granjeros en Nebraska, tenderos en Kansas y secretarias en Ohio y todos dicen que la guerra en Iraq es un desastre. No digo que no sea posible que las banderas vuelvan a salir del armario si hay bombardeo en Irán. Pero no creo.
El patriotismo agresivo que me provocaba una sensación desagradable de vaciamiento inminente de tripas al llegar a Nueva York ha sido sustituido por esa especie de ironía saludablemente auto lacerante de un patriotismo acomplejado, las mismas sensaciones ambivalentes y confusas respecto a la identidad nacional que me gustaban tanto de España –y no Catalunya- la primera vez que vine en 1984 y que siempre me había gustado del imposible nacionalismo británico, una "patria" perfectamente disfuncional (hasta que Blair inventase el Cool Brittania) que nos daba vergüenza a todos y cuando en el estadio de Anfield ponían el himno nacional se cantaba: "God save our gracious team" (equipo en vez de reina). A mi me gustaban las identidades nacionales que no cuajaban y, increiblemente, EE.UU. tiene algo de eso en estos momentos, al menos en Nueva York. Supongo que Bush ha hecho por el nacionalismo estadounidense lo que Franco por el español. Es su única herencia positiva.
Pero por lo que veo ahora que estoy afincado en Madrid, gran parte de España parece haber superado sus complejos y recuperado su capacidad de sentir un orgullo nacional por lo que yo, como en EE.UU. en el 2002, siento necesidades acuciantes de ir corriendo al baño. Si antes la bandera española sólo se veía en eventos oficiales y en las tiendas de souvenirs horteras ahora hay pegatinas rojiamarillas en cada taxi, junto al GPS Tomtom porque si los taxistas madrileños han redescubierto la comunidad imaginada de la patria sus conocimientos concretos de las calles de su ciudad ya no son lo que eran. Si en EE.UU. ya no se ven tantos pins con la banderita en las solapas de trajes oscuros, en Madrid la pulsera con banderita rojo y amarillo ya hace juego con las melenas de rubia desteñida. Ondea la madre de todas las banderas en la plaza Colón y cada evento deportivo o cultural (hasta los oscar) es una prueba patriótica. "Alonso es "nuestro", Nadal también; hasta el Laberinto del Fauno es "nuestro". El equipo español de baloncesto femenino "vende cara su piel a las rusas" (El País). Ayer vi mi primera tertulia en Telemadrid que cuando yo llegué a la ciudad habría sido desenchufado por los sindicatos.. "Esta es MIIII patria!", insistió con la sangre bombeándose por sus mejillas Cristina Schlichting, la locutra de la COPE, y, por un momento, pensé que había oído Vaterland. Fatherland no se diría jamas en Estados Unidos e incluso la repetidas referencias al Heartland –la tierra del corazón, cuya quintaesencia se encuentra, según se dice, en el Taco Bell de aquel "supermall", centro comercial, de Dayton (Ohio)- ya no se oye tanto. Aun más increíble, aquí en Madrid ¡hasta hay periodistas –leí uno en Expansión el otro día- que defienden no sólo la decisión de ir a la guerra en Iraq sino también la necesidad de seguir. Esta especie ya se extinguió hasta en Dayton (Ohio).
Pero Madrid ya es el "heartland" con todos sus ingredientes esenciales, patriotismo español y productos globales. Tiene las banderas y tiene también los "malls", tiene el "sprawl" extraurbano y anodino y las franquicias multinacionales. Familias haciendo cola para comer quesadillas y hamburguesas en el VIPs para luego tomar el café en el Starbucks, dos multinacionales que se han fusionado sinérgicamente en Madrid, junto con la cadena asiática del mismo grupo Wok. Ayer fui a un restaurante llamado Sugar y me pusieron cerveza Budweiser con el menú del día con postre de chocolate brownie. (Al pedir una cerveza nacional trajeron Estrella –¡que sorpresa!- pero en un bote multicolor diseñado por Custo, lo que me hizo temer que la situación en Barcelona puede que no sea mucho mejor. Pero el cambio más devastador en el ámbito cervecero madrileño ocurrió anoche cuando fui a una gasolinera en Avenida América después del trabajo para comprar unos botes de cerveza para llevar a casa. "No te las puedo vender, es prohibido", me dijo la gasolinera detrás de un mostrador con su banderita española. En Nueva York, ni con la ley patriota se atrevería a hacer eso.
Publica un comentari a l'entrada