A quinientos metros de altura, en el aire sobre los prados del valle, los colores y tonalidades sustituyen a los objetos. Las manchas coloreadas necesitan una traducción en el cerebro de las águilas para convertirse en algo apetecible, como, por ejemplo, una culebra, un conejo, un corderillo recién parido. La experiencia en interpretar los diferentes tonos cromáticos la van adquiriendo los aguiluchos desde las primeras veces que otean el panorama, perplejos y cavilosos allá en las alturas ariscas de su nido. Más tarde, la mejoran con las prácticas de vuelo guiadas por los padres, y la culminan con los ejercicios de detección, identificación y captura de presas, ascesis que se va reiterando hasta que a los ojos de las águilas adolescentes no se les escapa ningún rasgo distintivo.
Desde ese momento, colores y objetos ya son la misma cosa.
Isidro Cabello Hernandorena
_____________________________________________________
Isidro Cabello resideix a Terrassa
...
2 comentaris:
El que més ha degradat l’ensenyament és la quasi desaparició de l’escola religiosa. No tant per una fe o per una altra, no tant per si has de ser creient o agnòstic o ateu. L’escola catòlica, o d’arrels catòliques fa que l’infant incorpori de seguida el clar concepte que hi ha coses sagrades. Jerarquia, ordre, valors. Res no ajuda tant a comprendre-ho com l’estructura, tècnica i moral, d’una pregària. Ara que ja tots som iguals, ara que els professors han d’aprendre dels alumnes -jo he sentit dir aquesta bestiesa- tant com els alumnes del professor, ara que no hi ha tabú ni misteri, no hi ha res que en el fons tingui cap mena d’importància. Així com si un alumne no aprèn història o anglès pot ser que l'alumne sigui un burro i que el professor no en tingui cap culpa, la disciplina no s'aprèn: s'ensenya. I no val rendir-se, i cal aplicar tots els mètodes necessaris fins que s'imposi la disciplina. Que l'infant creixi sempre amb la idea que hi ha coses sagrades, això ajuda. Que tot sembli de can penjim, penjam, això és un desastre.
La ficció és una pèrdua de temps, sobretot si vols escriure alguna cosa que sigui una mica seriosa. L'esforç que fas per dissimular que ets tu qui parles, o que de qui parles és la teva mare o la tea nòvia, és l'esforç en sentit contrari que el lector per acabar descobrint que en realitat ets tu qui parles i que parles de la teva mare o de la teva germana. La ficció és d'una banda allunyar el lector de tu i de l'altra donar-li prou eines i prou llum perquè pugui fer el camí de retorn.
Sempre he trobat un punt ridículs i molt poc interessants els escriptors de
ficció: per això no llegeixo novel•les. Miri, escolti, si vol explicar alguna cosa, l'expliqui. Però per què ha de fer tota aquesta volta?
Altra cosa són els contes o les pel•lícules de dibuixos animats, o d'acció com l'Indiana Jones. Si l'únic interès és el dibuix o la història, estem enamorats de Disney, pujar a Les Nines és millor que entrar a qualsevol museu del món, etcètera, etcètera.
Però si has d'explicar què et passa, i la literatura o és explicar què et passa o no és literatura, i la literatura o és explicar què somies o no és literatura, i la literatura o és explicar amb què limites i amb qui o no és literatura, i la literatura o és explicar com encaixes al món o no és literatura; si has d'explicar què et passa concentra't en l'exactitud de cada paraula i el la sensualitat de cada frase i no perdis el temps amb personatges i amb trames que rebaixen la intensitat del relat i l'emboliquen de farsa.
La ficció és perdre el temps, perdre el meu temps, fer-me perdre el meu temps. És una falta de respecte al lector, fer-lo anar per aquí o per allà per culpa de les veleïtats esteticistes de l'autor o per una cosa encara pitjor, que és per la falta de valentia moral de l'autor d'explicar què li passa i que allò que li passa li passa ben bé a ell. Això és una estafa, això és rebaixar la literatura a llista de la compra de dissabte.
Escriure i viure s'assemblen bastant perquè sempre has de pagar un preu. Un preu altíssim. Un preu atàvic, un preu que ja era al món molt abans que tu hi arribessis i que continuarà sent al món molt després que tu te'n vagis.
Un preu que ja era al món, un preu que ja era el món. Si haguéssim de dir que el món és una sola cosa, diríem justament això: el món és el preu que has de pagar per viure. I també per escriure. Les vides que volen passar de puntetes i no pagar aquest preu són vides estúpides i cíniques. La literatura que no vol pagar aquest preu és sempre deshonesta i normalment una merda. Que escrius bé? Escrius molt bé, i aquesta novel•la està molt ben escrita, però és una merda.
Escriure és anar-te morint una mica en cada article, anar-hi deixant en cada línia bocinets de vida que ja no et retornaran, el dolor, l'alegria, la il•lusió que et fan les coses, escriure és això i quan no és això, això no és literatura.
Et tens a tu ficat al teu món. Comença a escriure des d'aquí, com si fos una redacció d'escola: “Em dic X, tinc 31 anys, visc a Barcelona”.
Has de pagar el preu, has de plorar cada vegada que paguis el preu, sobretot al principi. La manera de deixar de plorar o de no plorar no és no pagant el preu sinó pagant-lo i procurant que a poc a poc el que escriguis estigui a l'alçada d'aquest preu que inevitablement has de pagar, d'aquest preu tan cruel i tan terrible.
Publica un comentari a l'entrada