Si teniu un web o un blog sobre cultura, educació, art, literatura... o en coneixeu algun que creieu que val la pena conpartir, i voleu que el publiquem al llistat d'enllaços de Terrassa-O-Culta, envieu-nos-el, com més aviat, millor.
......
1 comentari:
Anònim
ha dit...
Cap línia que ara pugui escriure podrà evocar les llàgrimes de les primeres notes de The River, ni la tremolor de tot el meu cos en veure el cartell de Rosalita dalt de l’escenari. 24 hores de cua en què ens hem sentit de tot menys persones s’esborren de sobte, i no importa que no hagis dormit, i no importa la calor que has passat, perquè estàs sonada però ara els llums s’apaguen i creus que pots volar. No Surrender, i és veritat que nosaltres mai no ens rendim: we learned more from a three minute record than we ever learned in school. No parlarem de les cançons ni d’un tal Springsteen, perquè el millor dels concerts del Bruce ets tu mateix: la llàgrima que rodola galta avall en sentir les primeres notes de The River, l’eufòria i les ganes de menjar-se el món amb No Surrender, tanta màgia que mai no oblidaràs malgrat la ja esvaïda son i la fatiga. Som uns malalts, és cert, però Déu duu una camisa negra i toca la guitarra, i nosaltres l’hem tingut ben a prop. Segurament serà l’última vegada que veiem la E Street en directe, potser serà l’última vegada que fem aquestes cues infernals, però avui parlem de fe i d’una terra promesa, d’una terra de somnis i esperances. La fe serà recompensada, nosaltres sempre ens ho hem pres molt a pit, i és així com pràcticament hem viscut al Camp Nou durant aquest cap de setmana. Nosaltres també volem formar part de la llegenda, sabrem que no seran res l’espera i la calor. No és un concert, sinó una cerimònia, el que més deu assemblar-se al cel. I paro ja d’escriure perquè tot em semblarà poc. Hi ha un home que ens fa ser immortals.
1 comentari:
Cap línia que ara pugui escriure podrà evocar les llàgrimes de les primeres notes de The River, ni la tremolor de tot el meu cos en veure el cartell de Rosalita dalt de l’escenari. 24 hores de cua en què ens hem sentit de tot menys persones s’esborren de sobte, i no importa que no hagis dormit, i no importa la calor que has passat, perquè estàs sonada però ara els llums s’apaguen i creus que pots volar. No Surrender, i és veritat que nosaltres mai no ens rendim: we learned more from a three minute record than we ever learned in school. No parlarem de les cançons ni d’un tal Springsteen, perquè el millor dels concerts del Bruce ets tu mateix: la llàgrima que rodola galta avall en sentir les primeres notes de The River, l’eufòria i les ganes de menjar-se el món amb No Surrender, tanta màgia que mai no oblidaràs malgrat la ja esvaïda son i la fatiga. Som uns malalts, és cert, però Déu duu una camisa negra i toca la guitarra, i nosaltres l’hem tingut ben a prop. Segurament serà l’última vegada que veiem la E Street en directe, potser serà l’última vegada que fem aquestes cues infernals, però avui parlem de fe i d’una terra promesa, d’una terra de somnis i esperances. La fe serà recompensada, nosaltres sempre ens ho hem pres molt a pit, i és així com pràcticament hem viscut al Camp Nou durant aquest cap de setmana. Nosaltres també volem formar part de la llegenda, sabrem que no seran res l’espera i la calor. No és un concert, sinó una cerimònia, el que més deu assemblar-se al cel. I paro ja d’escriure perquè tot em semblarà poc. Hi ha un home que ens fa ser immortals.
Publica un comentari a l'entrada