Perversió a l'escola (I)

“El generalísimo (...) firmó en el frente del Ebro, con la punta de su espada, la Ley del Bachillerato” (Atenas n.119, III-1942). Amb espasa o amb gas, gulag, presó o exili, el poder totalitari ha estat sempre, per ostensible, combatible. O sofert des del dissimul, la paciència, la revolta. O senzillament acceptat o victorejat, tristament.

La dominació, en canvi (per al terme remeto a M. Surya i B. Noël; però també a Schérer, Deleuze..., i enrere, segurament fins a Epicur), genera una adhesió natural, unànime en una societat que no se sent subjugada (no hi ha caps visibles del poder), sinó que s’identifica amb el llenguatge i les possibilitats d’existència que ofereix el “dominador”. És a dir, l’economia, l’empresa. Que han sabut depurar i rendibilitzar les estratègies ideològiques dels totalitarismes del segle XX. Convertir la política en simple gestora d’un marc idoni per al model econòmic. Reconvertir la comunicació als paràmetres d’empresa (formuladora de l’espai mental i el llenguatge únic on només és possible l’adhesió al model de consum), i rellegir la cultura amb paràmetres de negoci. Fer assumir a aquesta cultura, fins i tot intrínsecament, les premisses de l”empresa” i el “consum”. Quanta crítica literària d’actualitat no apel·la a la necessitat d’anar a buscar el públic (el “mercat”) amb temes i sintaxi predeterminats, a la “transparència” –terme fonamental per a l’economia-, o a un nou consens on és pa comú afirmar que determinats autors del XX, alliberadors i fundacionals, fulgurants, són “en realitat obscurs” o “incomprensibles”. És a dir, una relectura mercantilitzada de la tradició.

Complementàriament, és sistemàtica en aquest pensament únic l’acusació de “reacció”, “antisistema” o “ingenuïtat” (a El pensament captiu, el poeta C. Milosz descriu molt bé aquesta criminalització de la dissidència; Milosz parla del règim soviètic), contra el qüestionament de la tesi inherent que l’economia , un medi, no és una fi en si mateixa, un cosmos (la possibilitat de l’univers en harmonia). I tot seguit es pot parlar sense mala consciència de creixement anual de l’economia tot considerant nou milions –creixents- d’indigents reals a Espanya com un element –necessari?- dins l’ordre harmònic d’aquesta economia satisfactòria. Per posar un cas a l’atzar.

En aquest sentit, són significatives la proposta de Llei d’Educació a Catalunya, o el tomb que han anat prenent les primeres projeccions del Pla de Bolonya.

Amb problemes molt greus en educació, la priorització de l’educand passaria, en un pla ideal (oh, parlar d’ideal comença a ser reaccionari; la dominació només admet l’explicació del món des de si mateixa), per qüestionar-se un seguit llarg de punts. L’excés d’hores (vegeu els estudis dels pedagogs) dels més petits a escola. La necessitat que els pares passin més hores amb els nens: permisos per maternitat —deixem un infant en una guarderia als quatre mesos!; a Suècia el permís per maternitat és de 96 setmanes—, canvis en els horaris laborals (flexibilitat, retribucions). Necessitat d’una televisió amb programació en llengua estrangera, que estalviaria hores potser innecessàries als més petits (vegeu els models al nord d’Europa, on l’anglès es comença a estudiar a Secundària). Menys poder de les editorials sobre el llibre escolar (del contingut al preu). Una inversió molt superior en ensenyament (en percentatge sobre el PIB), ni que fos fins equiparar-nos amb els països amb millors resultats: és simptomàtic que el nostre model d’escola sigui cada vegada més el dels països capdavanters econòmicament però amb resultats escolars pitjors als nostres o molt dolents (EE.UU., Gran Bretanya...). Millor preparació del professorat (els nous projectes, que sí que esmenten aquesta necessitat, estimulen la competència i el màrqueting en els instituts —se n’estan impartint cursos a directives—, de nou calcant el discurs del model econòmic). Menors ràtios per classe. Qüestionament del resultat real de la manera com s’articula actualment la doble xarxa, pública i privada, i de la progressiva dualització social que està comportant, etcètera.

Però aquests aspectes són negligits, o dissimulats, en les noves propostes de llei (“cal que tot canviï perquè tot segueixi igual”). Tocarien el sistema econòmic. Tocarien l’única possibilitat d’existència d’aquest sistema, en creixement continu, en contínua fagocitosi i autofagocitosi (un creixement del mercat borsístic del 10% anual quan l’economia “creix” un 2 o 3 %? Si la bombolla s’atura esclata).

Què es legisla, doncs, amb les noves lleis?

Josep Lluís Badal

_____________________________________________________

...

El passat 6 de març, Josep Lluís Badal va participar a una taula rodona sobre ensenyament organitzada pel Grup d'Opinió d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa: "Les nostres escoles: renovació pedagògica o naufragi?". A l'acabar l'acte li vaig demanar que posés per escrit tot allò que hauria volgut dir i la manca de temps i les limitacions del context li van impedir expressar.

...

Fruit d'aquella sol·licitud és el text que ara us l'oferim amb el desig que no us deixi indiferents.

...

Jordi F.