arran en sentit causal o sincrònic dels meus turons llargues infinites avingudes solitàries i fredíssimes a mig finals de juliol o inici d’agost avingudes i turons desèrtics impossibles fondos una vida llarguíssima reconsagrada a l’amor o els sentiments a cada instant llarguíssim intensíssim infinit que no pas voluptuós: vet aquí el sentit causal o sincrònic d’una hipèrbaton, disposició humana i vulgar, a tot això, i en una cruïlla objectiva, a les quatre carreteres, a tot això a les quatre carreteres hi viu un xisclet com de rata esgarrifosa de claveguera, i passen cotxes amunt i avall, a quina hora!, que no callen els xiscles, i què en deu ser la causa primera, la causa s’està sota els cotxes —com l’edison era?—: damunt un nen abraçat sota un tren prou alt i de baixos prou alt, en aquella època, que no els esquinça l’esquena i ja som l’heroi, cadascun de nosaltres, per no dir tots nosaltres: l’instint mecànic que és que em suen els ulls i que és que és una bola peluda de pèl lleig i menuda, i l’instint, ara, que per què cony duus els macutos verds, si no, i hi fiques el gatet a dins i camines, camines cap a casa sol, cap a casa sola, i els turons s’han fos i has sabut trobar, per fi finalment, un amor darrere una cantonada a la cruïlla objectiva de les quatre carreteres.
[xavalluna: des. 2003]
Pep Julià
___________________________________________________________
Pep Julià és terrassenc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada