Acaba d'arribar a les llibreries el llibre que hem escrit conjuntament el
Xavier Masllorens i jo sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, i que aquest proper dijous presentem a la llibreria
Altaïr de Barcelona, dins del Cicle del Llibre Solidari que hi organitza
SICOM-Solidaritat i Comunicació.
No es tracta d'una obra literària, ni tan sols d'un assaig amb enfoc creatiu (a la manera de l'Informe Lugano de Susan George). És húmil en el seu propòsit: donar a conèixer què són i per a què han de servir els Objectius del Mil·lenni, un conjunt de fites assumides per la comunitat internacional l'any 2000 per tal de reduir la pobresa.
Què hi fa aquí, doncs, aquesta notícia? Doncs que, a part de ser un llibre d'un dels membres d'aquest
blog, em dona la oportunitat d'expressar un cop més la meva preocupació perquè la realitat
real formi part del discurs cultural i dialogui amb la creació artística. Malauradament, vivim uns temps on la banalitat i el localisme s'imposen massa sovint en la producció cultural. D'altres, com feia recentment
Fèlix de Azua en un article publicat a
El País (
"El fin del mundo, más o menos"), consideren que alguns fets destacats de la realitat, com la creixent preocupació sobre el canvi climàtic, no són més que una "fi del món metafòrica", una
llegenda de rics esporuguits, com van ser-ho, segons ell, la preocupació per la tuberculosi, per la sífilis o per la pesta negra. No creu, Azúa, que les principals víctimes del canvi climàtic siguin els pobres, com tampoc sembla saber que la majoria de víctimes de les enfermetats venèries —en el tombant dels segles XIX al XX que tan bé evoca literàriament— fossin les dones pobres condemnades a la prostitució. Ell veu aquestes
llegendes com meres excuses per a discursos moralistes de les èlits: "la plaga i el desastre com a metàfora de la culpabilitat".
Bé, davant de les sequeres, huracans i tifons, deforestació, desglaçament i extinció d'espècies que està propiciant (si no produint directament) el canvi climàtic, jo no em sento gaire culpable, sinó bastant impotent, i m'ajuda força que hi hagi gent i organitzacions que donen pautes per fer-hi alguna cosa, també a escala individual (ni que sigui només participar en la demanda de canvis col·lectius). M'legra també poder fer alguna cosa, per petita que sigui, pels 40 milions de víctimes de la sida (la majoria dones, la majoria pobres, la majoria africanes), pels 800 milions de persones que passen gana o pels 115 milions de nens i nenes que no van a escola.
Aquest llibre és una de les meves petites contribucions per tal que les coses canviïn. Ja he escrit en algun altre lloc (
Escrit(o)s (Im)prescindibles) que fer-lo ha estat una tasca enriquidora. Fa poc em preguntaven per què. La resposta és que, de tant en tant, cal aturar-se a pensar i comprovar, a través de les dades i l'anàlisi, que les coses són com són, que els problemes són reals, no el resultat de les nostres pors i culpabilitats, però que hi ha solucions, que hi ha camins per canviar les coses, que som el resultat d'allò que creiem i allò que fem, i que entre una cosa i l'altra, només cal posar-hi la nostra voluntat. Igual és que sóc una idealista.
Allò que em molesta és el fet que el seu art culinari sigui absolutament elitista. Avui, el fet d’anar a El Bulli és un equivalent postmodern del fet d’anar a El Liceu d’abans; constitueix una marca de classe, de classe privilegiada, naturalment.
