Cultura 'desprogramada'

Fa cosa d’un any, més o menys, el sistema d’obertura centralitzada del meu cotxe va deixar de funcionar. Feia un temps que fallava esporàdicament i, de sobte, un dia, va espatllar-se de tot. El vaig portar, és clar, al taller del concessionari, on, després de tenir-lo diversos dies en observació, per tota resposta van dir-me: “a la clau no li passa res, el problema és que s’ha desprogramat el mecanisme que porta a dins el cotxe”. Després de quedar literalment estabornida pel preu del mecanisme en qüestió, vaig decidir que obriria i tancaria el meu vehicle fent servir allò que sempre hem hagut de menester per obrir i tancar portes, és a dir, el pany.

I jo era feliç així fins que, fa uns dies, mentre posava benzina, vaig tocar casualment el botó de la clau i... caram! ...el mecanisme d’obertura centralitzada torna a funcionar perfectament!
Després de donar-li unes quantes voltes, el meu esperit cartesià continua convençut que les coses que es desprogramen no es tornen a programar soles, i arribo a la conclusió que el meu mecànic (no us diré el nom, només que tinc un Peugot) no tenia ni idea de perquè no funcionava la clau i es va limitar a imaginar una explicació plausible, de la qual, òbviament, no tenia cap prova, però que hagués pogut suposar-li una interessant facturació si jo hagués optat per substituir el mecanisme. La broma m’hagués sortit força cara, i tot per a res.

De vegades, als polítics els passa el mateix que als mecànics: saben que una cosa no funciona, però no tenen ni idea de què és el que falla. Tanmateix, com passa amb els mecànics, els llauners i els metges, ningú de nosaltres acceptaria que no ens proposessin una solució. Així que en proposen una. Però si no l’encerten, qui hi sortirà perdent?

A Terrassa, la cultura, almenys aparentment, funciona: hi ha moltes entitats actives, hi ha exposicions interessants, temporada de concerts, un dels festivals de jazz més importants d’Europa, temporada de teatre i de dansa, iniciatives per fomentar l’art contemporani, publicacions, cicles de poesia, fins i tot un Centre d’Arts Escèniques i, des de la primera pedra d’ahir a la tarda, tenim en marxa el projecte de recuperació del Teatre Principal... Una altra cosa és qui impulsa aquesta activitat cultural —i no vull dir qui la paga, que no és ben bé el mateix— o dit d’una altra manera, quin projecte polític hi ha al darrera de la cultura impulsada des de l’Administració (Ajuntament) i com s’articula amb el treball dels promotors privats (siguin entitats sense ànim de lucre, empreses o caixes).

Perquè jo sóc de les que creu que al darrera d’una acció política —del tipus que sigui, des de donar, o denegar, una subvenció fins a crear un centre dramàtic— hi ha d’haver un projecte polític. I a mi, de vegades, m’ha costat veure quin projecte polític hi ha per a la cultura terrassenca, cosa que contrasta, per exemple, amb la claredat diàfana amb què està definida l’aposta educativa, basada en l’impuls d’un campus universitari amb la imatge com a eix vertebrador.

En cultura, la línia no està tan clara i, sobretot, no sé si algú s’està plantejant els reptes que tenim davant: integrar a la dinàmica cultural de la ciutat els nous terrassencs —i no vull dir només els immigrats, sinó també aquest munt de persones que dormen aquí però consumeixen cultura a Barcelona—; fomentar la creació i no només la representació/exhibició; connectar la cultura local amb el que passa fora i els nous corrents de pensament; millorar l’accés als recursos i a la història cultural de la ciutat a través de les noves tecnologies...

En qualsevol cas, l’opció de Pere Navarro d’apostar per persones vinculades a entitats històriques de la ciutat a l’hora de presentar una llista per a les properes eleccions fa pensar que el projecte polític cultural de partit no existeix, o és molt feble. Jo crec en la societat civil —la meva trajectòria a Amics de les Arts i Joventuts Musicals ho demostra— però crec que a la societat a cadascú li correspon el seu paper, de la mateixa manera que crec que no es pot fer una cultura progressista des de les cases regionals i les entitats conservadores.

Però, ves a saber, igual premem el botó i la clau funciona.

Políticos y graffitis

Enviat per Javi González

Los políticos en la actualidad están tan pendientes de las encuestas que a menudo olvidan que han de administrar el espacio público con un mínimo de sensatez. Quizás ellos no tengan la exclusividad de la torpeza, es cierto que la ciudadanía tiene que ser más vigilante, pero a veces sus propias acciones delatan la perversidad de un sistema que cada vez desengaña a más gente.

En Terrassa se han creado espacios legales para realizar graffitis, allí el graffitero tiene la oportunidad de desahogarse a sus anchas. El ayuntamiento señalizará correctamente una serie de espacios en el casco urbano donde el aficionado a este modo de expresión podrá pintar y repintar las veces que quiera, aunque no lo que le venga en gana, el ayuntamiento vigilará que nada de lo que se represente en esos espacios atente contra la dignidad humana… Sí, parece que nuestro ayuntamiento nos va a librar por fin de las pintadas furtivas que ensucian el paisaje urbano, pintadas generalmente impopulares. Quien encuentre una solución a ese despropósito supuestamente artístico de nuestros jóvenes podrá contar con un buen puñado de votos.

El graffiti por definición es clandestino, considerar que se puede domesticar un modo de expresión tan espontáneo y popular es jugar a lo que tradicionalmente se juega desde el poder, es decir, hacer suyo ciertos comportamientos antisistema amansándolos para que jueguen en su favor. En este caso el intento es muy burdo, puede ser que haya jóvenes que traguen con esa instrumentalización de un arte que es en esencia crítico con el poder, pero la realidad es que encerrar los graffiteros en un espacio donde legalmente se pueda desarrollar es tanto como decir que el ladrón de bolsos podrá hacerlo en unas calles de la ciudad a unas horas determinadas.

Las soluciones a los problemas de los ciudadanos no vienen por unas medidas que tienen más que ver con cuestiones estéticas, hay que combatir el origen de los conflictos. Aunque no olvidemos que hay problemas que son consustanciales a nuestro modo de vida y a cómo entendemos que debe ser la educación, la economía o el arte. El político está obligado a trabajar para mejorar el espacio público atendiendo a unos valores compartidos, lo que no es de recibo es que el político sustraiga a la ciudadanía la evidencia de que ciertos problemas son el resultado de malas políticas o que ciertas explicaciones no resultan populares. Lo que no se puede tolerar es que nuestras ciudades se estén convirtiendo en parques temáticos donde todo es maravilloso y los problemas reales se ocultan al ciudadano.
______________________________________
Pots fer tots els comentaris que vulguis a les entrades
publicades, demanar l'alta com a membre o enviar-nos
els teus articles. Participa!
______________________________________