Art al/de carrer

A mitjans del passat desembre el New York Times anunciava la propera desaparició d'un espai mític de la ciutat per a l'art urbà: un vell estable i magatzem de carruatges construït al segle XIX a l'11 Spring Street de NoLIta, i que en els darrers 20 anys s'havia convertir en una "tela" on desenes de creadors plàstics havien deixat la seva empremta. El diari nord-americà comparava l'operació immobiliària realitzada amb l'edifici amb una hipotètica venda —i conseqüent desaparició— de dues de les peces claus de la col·lecció del MOMA, Les demoiselles d'Avignon de Picasso i la Dance de Matisse.












Imatge de la façana de l'11 Spring Street (© Sara Krulwich/The New York Times).
Abans de procedir a "netejar" l'edifici per a la seva divisió en apartaments de luxe, els propietaris van convidar una cinquantena d'artistes a pintar també completament el seu interior i després van obrir-lo al públic durant una setmana. Ni vendes, ni catàlegs, i la promesa certa de la desaparició. L'art per l'art. Creació sense contrapartides. L'acció va ser coordinada per Marc i Sara Shiller, promotors del Wooster Collective, a la web dels qual podeu veure alguns treballs realitzats en aquesta iniciativa singular http://www.woostercollective.com/2006/12/10-week/

M'ha fet pensar en aquesta notícia de la premsa americana una altra notícia publicada recentment al Diari de Terrassa, en la qual s'anunciava la intenció de l'Ajuntament de cedir uns espais a zones perifèriques de la ciutat (Riera de les Arenes i similars) perquè els artistes urbans (així els anomena el NYT) hi realitzin les seves obres de carrer. Una proposta, val a dir, que ha molestat més que no pas ha agradat als creadors terrassencs que poden inscriure's en aquesta categoria. Una persona em comentava que aquells artistes als quals agrada plasmar la seva creació al carrer ho fan, sobretot, per establir una altra mena de relació amb els espectadors, però, és clar, es tracta que hi hagi espectadors i no és pas només una qüestió de pintar parets.

En definitiva, els creadors volen trobar el seu públic, i aquest és el centre de les ciutats i no pas extramurs. No hi puc estar més d'acord. Apassionada com sóc de l'art urbà (Basquiat, que va fer servir el metro de Nova York com escola abans d'arribar al món de les galeries de la mà de Warhol, segueix semblant-me vint anys després d'haver descobert la seva obra un dels artistes més impressionants de les darreres dècades del segle XX) no vull que l'IMCET m'envïi a les Arenes a veure l'art que m'interessa. No deixa de ser curiós que sigui la iniciativa privada la que ens permeti gaudir ara mateix, al centre de Terrassa, d'una magnífica obra d'una de les artistes joves més interessants del moment, Anna Taratiel.

Si fa ara quasi un any i en el marc del TAC, l'Anna donava vida a una paret mitgera de la Fontvella amb una composició d'ocres, blancs i taronges, fa uns mesos que els seus colors vibrants esclaten a la cantonada de Sant Genís amb Topete (Los Pachucos) amb una evocació de deserts on uns ulls gegants (¿potser les nostres consciències? ¿potser un sistema omnipresent del que és difícil fugir?) ens vigilen.

















L'obra d'Anna Taratiel de Sant Quirze / Topete es vibrant i colorista. Una nova mostra de l'univers personal d'aquesta artista, ple de tantes referències urbanes com orgàniques.

Tota l'obra de l'Anna que he vist sembla absorbir les formes de l'entorn urbà (torres, escales, caixes, palanques...) i explorar la seva organicitat. És aquest ull que sembla obrir-se des de dins d'un dipòsit, o el que sembla haver sorgit a l'extrem del braç d'una grua; són aquestes formes que semblen haver-se fet toves en el record d'una visió fugaç mentre passàvem amb cotxe.

Felicito a l'Anna per l'obra i als propietaris del local per la iniciativa. Hi ha força parets al centre i als diferents barris de Terrassa que guanyarien molt si es cedissin com a suport d'obres d'art (i no em refereixo a aquesta mena de pulsió malaltisa de l'ego que tenen molts jovenets desocupats que els porta a embrutar totes les parets amb la seva signatura).

A veure si més gent es decideix a seguir l'exemple (i no faria cap mal que les institucions públiques promoguessin l'art urbà, i no pas per a la galeria). Obres diverses, d'artistes diversos. I prop dels ciutadans. Aquest fora el repte. Qui s'hi apunta?