Picasso al MNAC

Recordo que fa uns mesos li vaig dir a un amic que trobava poc encertat l'eslogan del Museu Nacional d'Art de Catalunya, 'Mil anys d'art', que em semblava —i em sembla— massa abstracte per a la comprensió de la majoria de la gent, i que jo els recomanaria escriure alguna cosa així com 'Del Císter a Picasso'. "Picasso, no", em va advertir l'amic. "Sí, és clar, en què estaria jo pensant". Poc podia imaginar-me llavors que s'estava coent una operació que faria esdevenir tan apropiada la meva proposta de claim publicitari (juro que no tinc contactes secrets al Ministeri de Cultura ni al Patronat del Museu).

El més interessant d'aquesta operació no és com ha dit la premsa —malgrat la seva innegable significació política— que per fi els organismes centrals de l'Estat comencin a aplicar aquella màxima de 'el Estado somos todos' i entenguin que una donació empresarial a canvi d'impostos no ha d'anar necessàriament als museus de Madrid. Per mi, el més interessant és el canvi d'orientació que s'està donant al panorama museogràfic català, i especialment del MNAC, que ja ha deixat de ser només —o sobretot— el museu del Romànic, per anar consolidant-se com un gran centre d'exhibició i reflexió sobre la història de l'art català i internacional.

A la rica visió del Modernisme que oferia l'antic Museu d'Art Modern, ara ja plenament integrat al MNAC, li faltava poder mostrar d'una manera plena la seva connexió amb les avantguardes del segle XX, i especialment amb una figura com Picasso, la trajectòria i l'evolució del qual està tan estretament arrelada a la vida cultural catalana de les primeries del segle passat. La connexió ara del MNAC amb el MACBA i amb els museus personals —el Picasso i la Fundació Miró— esdevé així més natural i fluïda, més entenedora i, d'altra banda, digue'm-ho clar, el MNAC esdevé un museu molt més atractiu per al gran públic, la qual cosa permetrà millorar la difusió d'altres parcel·les de les seves col·leccions menys populars malgrat el seu enorme interès.
El que cal ara és que aquesta feliç operació es vegi acompanyada d'un esforç important del Govern català (i, per què no, també del Govern central) per seguir incorporant obres importants a la col·lecció que cobreixin els buits que aquesta té. Cal diplomàcia i voluntat política per aconseguir dipòsits i dacions, però calen també diners per adquisicions.