Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jazz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jazz. Mostrar tots els missatges

dijous, 18 de setembre del 2008

Maleït estiu!

Com si no n'hi hagués hagut prou de perdre els amics Johnny Griffin i el Pere Prat, i l'Isidre Òdena, el 22 d'agost va morir també Peer Wyboris, el bateria que durant anys va ser el suport rítmic de Tete Montoliu. Jo no ho explicaré pas millor de com ho va fer Chema García a El País, així que us convido a llegir el seu article.

(c) Miquel Carol / Jazz Terrassa
...

dissabte, 16 d’agost del 2008

Griffin: una dada interessant

Fa uns dies parlava del comiat d'un gran músic i gran amic de Terrassa, el saxofonista Johnny Griffin. Avui, posant ordre alguns dels meus papers —típica tasca d'una tarda d'agost més aviat fresca—, he trobat una dada interessant: el primer concert d'en Johnny a Terrassa va ser també el seu debut a Espanya, i va tenir lloc el 26 de març del 1972, en ocasió de la celebració del primer aniversari de la Jazz Cava del carrer Sant Quirze.

Pels que no vau conèixer aquell local, podria valer la frase "allà va començar tot", cosa que tampoc és pas veritat, doncs el Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musical de Terrassa, el que ara coneixem com Jazz Terrassa, va ser creat el 1959; és a dir, que l'any vinent cumplirà 50 anys.

Seguiré posant ordre als papers, a veure què en surt.
...

dilluns, 28 de juliol del 2008

Amarga coincidència

És una amarga, i alhora dolça, coincidència que el gran saxofonista Johnny Griffin ens hagi deixat el mateix dia en què perdíem l'amic Pere Prat, l'afeccionat al jazz per antonomasia que tantes vegades l'havia aplaudit.

Johnny Griffin, Jazzterrasman 2006, havia mantingut una llarga i rica relació amb la nostra ciutat. Habitual de la vella Jazz Cava del carrer Sant Quirze, on havia protagonitzat impagables sessions al costat del trio de Tete Montoliu, amb Eric Peter i Peer Wyboris, va ser també l'artífex, al costat de Dexter Gordon, d'un dels més memorables concerts de la història del Festival Jazz Terrassa, en el ja llunyà 1982.

Ens va tornar a visitar sovint, amb Hank Jones i el seu gran amic Eddie Lockjaw Davis (amb qui van ser coneguts com tough tenors tot i que 'dur' no em sembla un adjectiu que li escaigués bé al seu estil, més aviat vibrant i torrencial de notes i energia, però no de duresa), amb Kenny Drew i Roy Hargrove, amb George Coleman, Eric Alexander i Mulgrew Miller per homenatjar el seu amic Joe Henderson, el 2002.

Explica en Valentí Grau que, en temps de la vella Jazz Cava, un dia, creuant la Plaça Vella, en Johnny va quedar fascinat per la sonoritat de les tenores de la cobla que aquella tarda de dissabte, con tantes altres, tocava sardanes, i que va enfilar-se a la tarima a improvitzar amb els músics locals.

En Johnny era així. Un home càlid i d'una alegria contagiosa, expansiu amb els seus amics, el record dels quals una enfermetat li havia anat arrabassant en els darrers anys de la seva vida. El que no va poder prendre-li la malaltia van ser les ganes de tocar, i la seva darrera actuació a Espanya, al Festival de Jazz de Torrent (València), estava programada per al passat 18 de juliol, només una setmana abans de la seva mort.

T'enyorarem Johnny!!

Fotografies: © Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
...

dissabte, 26 de juliol del 2008

Adéu a Pere Prat

Ens ha deixat Pere Prat, i amb ell ha mort un bocí de la història viva del jazz a Terrassa. Amb ell ens deixa un dels pocs protagonistes que encara podíen explicar en primera persona l'arribada del jazz a la nostra ciutat de la mà del Hot Club, allà per 1936. Ell en recordava totes les anècdotes, fins i tot les més petites: com era la sala de ball del Restaurant Terrassa (avui botiga de roba, a la primera planta de l'edifici que va albergar el Cinema La Rambla), quant pagaven de lloguer per la gramola i els discs que hi solien escoltar (Duke Ellington, Louis Armstrong i King Oliver, l'orquestra de Fletcher Henderson amb Coleman Hawkinns...), que durant la guerra va organitzar un concert a Sant Cugat per als comandaments militars aplegant músics de diferents formacions del Hot Club i que els van pagar... amb rodons de pa!

Ell coneixia totes les anècdotes i li agradava explicar-les. I ho feia amb gràcia i generositat, i ho feia fins a altes hores de la nit, si s'abellia, perquè, com ell mateix explicava al llibre 25 anys Jazz Terrassa. Festivals 1982-2006: "Fa setanta anys que surto quasi cada nit, i fa setanta anys que les meves nits són per al jazz".

Tots els qui estimem el jazz i freqüentem la Nova Jazz Cava l'havíem vist assegut al fons, al costat de la cabina de so, sobre el tamboret que tenia reservat per dret propi. En Pere, a més de fundar el Hot Club d'abans de la guerra, havia estat soci fundador de la Jazz Cava del carrer Sant Quirze el 1971, i mostrava orgullós el carnet que l'acreditava com a soci fundador d'aquell històric local i que durant més de 30 anys va portar de forma incansable a la seva cartera. El perfecte estat de conservació d'aquell document era una prova de la seva passió, però també de les qualitats d'home pulcre i delicat que el distingien. D'home també profundament fidel a allò que estimava.

Vaig tenir el privilegi de tenir a les mans els álbums amb retalls de diari i fotografies que en Pere conservava d'aquells primers anys del jazz a Terrassa, que em mostrés el racó de casa seva on guardava amb orgull papers i rastres de la seva passió i dels homenatges que havia rebut, el privilegi de ser distingida per la seva amistat i que em deixés manllevar-li records personals per escriure alguns dels meus textos, com l'assaig 70 anys de jazz a Terrassa que encapçala l'esmentat llibre.

Per això, anyoraré el Pere. I estic segura que a la Nova Jazz Cava, als Amics de les Arts i al Coro dels Amics —locals que visitiva cada tarda— molts anyoraran la seva figura menuda i el somriure dolç i sincer amb què saluda tothom des de darrera de les seves ulleres i el seu puro. Però també és veritat que, passat aquest primer moment d'astorament que produeix la mort d'un amic, el recordarem feliços, perquè ell ens ha deixat com a herència la felicitat d'una passió inasgotable i flotant en l'aire la satisfacció que va proporcionar-li.

Si hi ha un cel, segur que ara hi toquen jazz.
...

dijous, 1 de març del 2007

La teranyina

Venia directe al blog a escriure alguna cosa escaient sobre la inauguració del 26è Festival de Jazz de Terrassa, que ha tingut lloc fa unes poques hores. Mentre escoltava un discurs darrera l'altre, mirava, com faig sovintquan sóc a la Nova Jazz Cava, el sostre hexagonal amb les seves vigues radials i travesseres... la teranyina del jazz en la qual tothom insistia a dir, aquest vespre, que ha quedat atrapada tota la ciutat.

Venia a escriure alguna cosa original i divertida, però m'he quedat enganxada en una notícia que m'ha sorprès: Gisela Adalid, una nena d'11 anys que viu aquí a Terrassa, ha estat seleccionada per exposar la escultura La destrucció del món a la Tate Modern de Londres, en el marc del Projecte Internacional d'Art per a Escoles Unilever (UISAP són les sigles en anglès). L'escultura de la Gisela i els treballs d'uns altres 18 nens i nenes de diversos països s'exposaran al museu britànic, a partir del 28 de març, en el marc de la instal·lació que l'artista Carsten Höller ha realitzat a la Turbine Hall: uns tobogans gegantins que són, alhora, una escultura i una invitació a l'aventura (la Sala de la Turbina fa més de 20 metres d'alçada i els tobogans baixen en espiral des del cap d'amunt).

És el que l'artista ha anomenat, seguint l'escriptor francès Roger Caillois, "un pànic voluptuós sobre una ment altrament lúcida". L'emoció vertiginosa de la baixada sembla trobar-se en aquell punt d'intersecció entre Realitat i Somni, que és el tema proposat als nens i nenes de tot el món que han volgut participar en l'edició d'enguany en la iniciativa d'Unilever (una multinacional que produeix des del sabó Lux a les sopes Knorr, a més d'una vintena més de marques d'alimentació i higiene personal).

Expliquen que l'escultura de la Gisela —que espero de tot cor poder veure aviat— és un món partit per la meitat on hi ha, d'una banda, tot el que ella voldria eliminar perquè és dolent —la realitat més dura, segurament— i, de l'altre cantó, tot el que ella somnia que li cal al món per ser millor. M'ha semblat una idea senzilla i potent, i estic segura que, si els tècnics de la Tate l'han valorat, deu ser força interessant artísticament.

Bé, crec que hi sortireu guanyant, per saber avui alguna cosa del Festival de Jazz, si visiteu el web de Jazz Terrassa: penseu que ens queda tot un més per endavant per tornar sobre el tema.