dilluns, 28 de juliol de 2008

Amarga coincidència

És una amarga, i alhora dolça, coincidència que el gran saxofonista Johnny Griffin ens hagi deixat el mateix dia en què perdíem l'amic Pere Prat, l'afeccionat al jazz per antonomasia que tantes vegades l'havia aplaudit.

Johnny Griffin, Jazzterrasman 2006, havia mantingut una llarga i rica relació amb la nostra ciutat. Habitual de la vella Jazz Cava del carrer Sant Quirze, on havia protagonitzat impagables sessions al costat del trio de Tete Montoliu, amb Eric Peter i Peer Wyboris, va ser també l'artífex, al costat de Dexter Gordon, d'un dels més memorables concerts de la història del Festival Jazz Terrassa, en el ja llunyà 1982.

Ens va tornar a visitar sovint, amb Hank Jones i el seu gran amic Eddie Lockjaw Davis (amb qui van ser coneguts com tough tenors tot i que 'dur' no em sembla un adjectiu que li escaigués bé al seu estil, més aviat vibrant i torrencial de notes i energia, però no de duresa), amb Kenny Drew i Roy Hargrove, amb George Coleman, Eric Alexander i Mulgrew Miller per homenatjar el seu amic Joe Henderson, el 2002.

Explica en Valentí Grau que, en temps de la vella Jazz Cava, un dia, creuant la Plaça Vella, en Johnny va quedar fascinat per la sonoritat de les tenores de la cobla que aquella tarda de dissabte, con tantes altres, tocava sardanes, i que va enfilar-se a la tarima a improvitzar amb els músics locals.

En Johnny era així. Un home càlid i d'una alegria contagiosa, expansiu amb els seus amics, el record dels quals una enfermetat li havia anat arrabassant en els darrers anys de la seva vida. El que no va poder prendre-li la malaltia van ser les ganes de tocar, i la seva darrera actuació a Espanya, al Festival de Jazz de Torrent (València), estava programada per al passat 18 de juliol, només una setmana abans de la seva mort.

T'enyorarem Johnny!!

Fotografies: © Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Cap línia que ara pugui escriure podrà evocar les llàgrimes de les primeres notes , ni la tremolor de tot el meu cos en veure el cartell de Rosalita dalt de l’escenari. 24 hores de cua en què ens hem sentit de tot menys persones s’esborren de sobte, i no importa que no hagis dormit, i no importa la calor que has passat, perquè estàs sonada però ara els llums s’apaguen i creus que pots volar. No Surrender, i és veritat que nosaltres mai no ens rendim: we learned more from a three minute record than we ever learned in school. No parlarem de les cançons ni d’un tal Springsteen, perquè el millor dels concerts del Bruce ets tu mateix: la llàgrima que rodola galta avall en sentir les primeres notes de The River, l’eufòria i les ganes de menjar-se el món amb No Surrender, tanta màgia que mai no oblidaràs malgrat la ja esvaïda son i la fatiga. Som uns malalts, és cert, però Déu duu una camisa negra i toca la guitarra, i nosaltres l’hem tingut ben a prop. Segurament serà l’última vegada que veiem la E Street en directe, potser serà l’última vegada que fem aquestes cues infernals, però avui parlem de fe i d’una terra promesa, d’una terra de somnis i esperances. La fe serà recompensada, nosaltres sempre ens ho hem pres molt a pit, i és així com pràcticament hem viscut al Camp Nou durant aquest cap de setmana. Nosaltres també volem formar part de la llegenda, sabrem que no seran res l’espera i la calor. No és un concert, sinó una cerimònia, el que més deu assemblar-se al cel. I paro ja d’escriure perquè tot em semblarà poc. Hi ha un home que ens fa ser immortals.