diumenge, 12 d’abril de 2009

Un Dia per a l'Esperança

El proper dissabte 18 d'abril, la Plaça Vella acollirà una nova edició a Terrassa de la festa anual d'Intermón Oxfam Un Dia per a l'Esperança, que aquest any se centra sobre l'acció humanitària d'aquesta organització als camps de refugiats de l'est del Txad i, en concret, en el seu suport als drets d'assistència i protecció de les dones refugiades.



Jo treballo a Intermón Oxfam des de fa 14 anys i, com a persona implicada en el sector de la cooperació, crec fermament que una de les grans aportacions de la nostra època és haver estès socialment el debat sobre la cultura de la solidaritat; haver incorporat la responsabilitat ètica sobre la situació de totes les persones del món als nostres deures i drets com a ciutadans: el deure de ser conscients de les realitats que afavorim, de forma activa o per pura passivitat; el dret de participar en canviar les coses, actuant personalment o exigint que actuin els que ens governen.

La cultura i la creació artística, quan valen aquest nom, viuen en permanent dièleg crític amb la realitat, fins i tot amb la mirada conformista, autocomplaent i perpetuadora d'injustícies d'un cert tipus de cooperació. Ho comentàvem fa uns dies aquí mateix a compte de l'estrena d'Antílops de Henning Mankel al Teatre Alegria. Vull pensar que la feina que fem a Intermón Oxfam no cau en aquest parany, perquè som capaços de mantenir amb rigor una aproximació crítica a la realitat, de manera que puguem intervenir-hi per canviar les coses de veritat, per millorar la vida de les persones.

El dia 18 a Terrassa i el cap de setmana del 25 i 26 d'abril a una quarentena de ciutats de tota Espanya teniu ocasió de jutjar-ho vosaltres mateixos.
...

divendres, 10 d’abril de 2009

Una creu per al Jaume

Dimarts es feia pública la merescuda concessió de la Creu de Sant Jordi al terrassenc Jaume Canyameres, actiu promotor de la cultura terrassenca des de fa més de 40 anys i que ha jugat un paper cabdal en la recuperació de figures com Agustí Bartra, Anna Murià, Josep Bartolí i, ja més recentment, Antoni Peyrí. President d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals en els primers anys de la meva vinculació a l'entitat, ara que jo mateixa ocupo aquest càrrec miro amb atenció la seva trajectòria per extreuren el millor mestratge.

Un dels aprenentatges a fer de la seva trajectòria com home de cultura és la fidelitat a unes quantes idees. Potser la que més ha perseguit ha estat la recuperació de la memòria i de la creació cultural que la Guerra Civil ens va arrabassar en portar a l'exili alguns dels creadors més interessants del moment, que van continuar la seva trajectòria artística desconnectats de Catalunya. Per en Jaume, l'esforç per portar a casa els artistes transterrats no era només una qüestió de justícia, sinó una necessitat per reconnectar la cultura catalana no només amb el passat, sinó amb una referents internacionals que havia perdut. Avui aquesta afirmació pot sonar una mica exagerada, però l'any 1971, quan la parella Bartra-Murià va tornar a Catalunya, era del tot ajustada.

Fa ja uns dies, l'amic Joan Alcaraz publicava al seu bloc A la brasa i al caliu, una crònica dels seus primers contactes amb el poeta ("Bartra, tot energia") que explica prou bé l'ambient cultural en el qual es vivia aleshores. Internet també ens permet fer una llucada al llibre Conversa amb Bartolí, escrit per Jaume Canyameres en col·laboració amb el periodista Salvador Comelles i publicat per Edicions l'Abadia de Montserrat el 1990. En la introducció, el Jaume ho diu clar: "Són gent que hem perdut i que ens han fet falta. Per solidaritat i per l'aportació dels seus coneixements."

Així, doncs, aquesta Creu de Sant Jordi és també una mica per tots aquells que van haver de marxar i que no sempre van poder tornar per ensenyar-nos tot el que van aprendre tan durament. En nom de tots ells, cla dir: Felicitats i gràcies, Jaume!!!
...