divendres, 14 de desembre del 2007

Morera: memòria visual d'una 'altra' guerra

Demà 15 de desembre s'inaugura, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, una exposició singular: una col·lecció de 31 dibuixos fets per Jacint Morera (Terrassa 1915 - Calonge 1989) mentre participava a la Guerra Civil al front d'Aragó, el 1938. Segons que explica el catàleg editat en motiu d'aquesta exposició:

"La col·lecció de dibuixos que ara presentem estan realitzats entre març i octubre de 1938. És a dir, des de l’inici del retrocés de les forces republicanes fins la caiguda definitiva del front amb la pèrdua de la batalla de l’Ebre. Aquestes obres de finíssima ironia no ens diuen res sobre tots aquests fets bèl·lics; com apunta Kundera del soldat Svejk, sembla que Morera tampoc es pren la guerra seriosament, sens dubte perquè per a ell no té cap sentit.

En canvi, aquests dibuixos (...) estan plens de sentit, perquè sotgen la humanitat dels qui s’han vist arrossegats a una lluita insensata i que en l’humil quotidianitat de les situacions retratades troben el seu lligam amb l’autèntic sentit de la vida."

Efectivament, els dibuixos 'atrapen' moments fugissers de la vida quotidiana al front —uns soldats que passen el temps cantant, un que escriu una carta, l'altre que cus un botó, el que festeja una noia...—, però sobretot ironitza amb humor sobre l'obligada convivència, els amors perduts per la llunyania, o la solitud del calabós.

La col·lecció havia romàs oblidada dins d'una carpeta a l'estudi de l'artista durant els quasi 70 anys que han passat des que Morera va fer aquests dibuixos. Només es van exposar una vegada, el 1959; no es van editar mai; i ara es posen a la venda. Per tal d'evitar que se'n dispersi la memòria, s'ha editat un catàleg que permet accedir a tot la col·lecció, tant si es pot com si no es pot adquirir alguna de les peces. L'opuscle inclou un text inèdit sobre la col·lecció escrit el 1938 per un altre artista que va coincidir amb Morera al front d'Aragó, el pintor i gravador Manuel Viusà (Barcelona 1917 - París 1998), qui va viure i exposar a Terrassa després de la Guerra Civil —estava casat amb l'escultora terrassenca Gertrudis Galí— i abans de veure's obligat a exiliar-se, el 1946, per les seves activitats antifranquistes.

És, doncs, una exposició que ens ofereix un aspecte diferent i singular de la memòria històrica de la que tant es parla aquests dies. Una exposició (oberta fins el 10 de gener) que val la pena visitar, perquè és improbable que la col·lecció es torni a veure junta en molt de temps.


(...)

dimecres, 12 de desembre del 2007

Visiteu els estudis!

Amics de les Arts i Joventuts Musicals ha posat en marxa (del 10 al 23 de desembre) una iniciativa per apropar el procés creatiu plàstic al públic, tot convidant els artistes a obrir les portes dels seus estudis. Portes Obertes dels Estudis d'art vol ser un pas complementari de l’activitatde divulgació artística que es du a terme a les sales d’exposicions de l'entitat terrassenca.

"Visitar els artistes plàstics en els seus estudis", assenyala el programa, "ens permet anar més enllà de la contemplació de l’obra que ens proposa la seva exhibició en una galeria; és encetar un diàleg amb el creador per aprofundir en el com, el perquè, els referents, les aspiracions que hi ha al darrera de cada quadre, de cada escultura, de cada dibuix..."

A continuació trobareu les adreces dels estudis i artistes que participen a la iniciativa, i els dies i hores que es poden visitar.

diumenge, 9 de desembre del 2007

Camino de perfección

CAMINO DE PERFECCIÓN

A quinientos metros de altura, en el aire sobre los prados del valle, los colores y tonalidades sustituyen a los objetos. Las manchas coloreadas necesitan una traducción en el cerebro de las águilas para convertirse en algo apetecible, como, por ejemplo, una culebra, un conejo, un corderillo recién parido. La experiencia en interpretar los diferentes tonos cromáticos la van adquiriendo los aguiluchos desde las primeras veces que otean el panorama, perplejos y cavilosos allá en las alturas ariscas de su nido. Más tarde, la mejoran con las prácticas de vuelo guiadas por los padres, y la culminan con los ejercicios de detección, identificación y captura de presas, ascesis que se va reiterando hasta que a los ojos de las águilas adolescentes no se les escapa ningún rasgo distintivo.

Desde ese momento, colores y objetos ya son la misma cosa.

Isidro Cabello Hernandorena

_____________________________________________________

Isidro Cabello resideix a Terrassa
...

dissabte, 13 d’octubre del 2007

Ecuatorianos en Cataluña


La nueva verdad revelada por la doctrina neoliberal entre sus iniciados durante los últimos años del siglo XX ha sido esta: “Robemos a los pobres para repartirlo entre nosotros los ricos”.

Una de las consecuencias de esa “buena nueva”, predicada por el FMI y otros evangelizadores, ha sido la diáspora del pueblo ecuatoriano.

Después del empobrecimiento progresivo generalizado del Ecuador, desde 1997, casi la mitad de su población activa se ha visto obligada a emigrar a diversos “paraísos liberales” para constituirse en la nueva clase obrera precarizada.

Entre esas víctimas del progreso y de la única vía posible de desarrollo, se han encontrado personas con una voluntad y una formación intelectual y profesional tan sólidas como Ramiro Caiza, un machacheño con un largo historial de activismo cultural y sociopolítico.

Las personas como Ramiro no cejan nunca en su empeño por muy adversas que parezcan las circunstancias: analizan el contexto, calculan las posibilidades, programan sus acciones y se lanzan a convertir el realidad los objetivos marcados.

Recién instalado en Cataluña, concretamente en la vallesana población de Rubí, Ramiro contactó con Iván Carrasco, un conquense radicado en Terrassa desde hacía ya más de veinticinco años y entre ambos impulsaron la Casa de la Cultura Ecuatoriana de Catalunya cuyos primeros pasos tuvimos el orgullo de acoger en Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa.

Ahora, desde esta web tarrasense, tengo el placer de anunciar este Primer Encuentro – Cultura Ecuatoriana de Ultramar que anuncia nuevas y fecundas futuras trayectorias.



PRIMER ENCUENTRO - CULTURA ECUATORIANA DE ULTRAMAR

PRESENTACIÓN

La cultura es para los pueblos lo que el alma es para el cuerpo, aquello que permanece latente cuando se ha perdido todo, es la que nos distingue y nos hace diversos a la vez; es nuestra carta de presentación en cualquier dimensión geográfica. Su Trascendencia radica, precisamente en diferenciar los códigos culturales a través de los tiempos, por ello este Encuentro necesario para plantear los avances y utopías en los nuevos escenarios culturales, donde los ecuatorianos obligados por múltiples circunstancias han tenido que abandonar su tierra de origen.

Es una necesidad imperiosa que requiere de la reflexión profunda y permanente, por cuanto el desarraigo produce un nuevo tipo de creador y consumidor culturales. En este contexto aspiramos contribuir al debate y conocimiento de puntos de vista que permitan reconocer el potencial de los escritores ecuatorianos particularmente, puesto que el presente Encuentro tiene un alto componente literario a nivel de expositores, porque la literatura es una forma de relación personal entre escritor y lector a través de los textos.
Encuentros como este contribuyen a la convivencia ciudadana, porque constituye una oportunidad para que nos conozcan y para reencontrarnos con las ¡imitaciones y perspectivas que motivan estos eventos, y que por cierto no terminen en el papel o dentro de cuatro paredes, sino que irradien el pensamiento por medio de voces autorizadas que, en ningún caso es la última palabra.

Las palabras tienen alma y el alma nunca muere porque viaja irremediablemente en forma de libros e ideas para que se nutran los lectores. En tiempos de globalización es imprescindible incestar nuestro pensamiento desde una visión cosmopolita.

Bienvenidos a un acercamiento con la palabra desde la línea imaginaria.

Ramiro Caiza
Director del Encuentro


PROGRAMA

Martes 30 de octubre

10.30 h. Entrega de libros y videos de la CCE Núcleo de Cañar a la Casa América Catalunya
18.00 h. Inauguración
18.20 h. DISERTACIONES:
Eduardo Crespo: Arqueología precolombina en el Ecuador
Luis Enrique Fierro: La palabra del Ecuador fuera de sus fronteras
Diego Velasco: Identidades y literatura en el Ecuador
19.00 h. CONVERSATORIO
19.20 h. DISERTACIONES:
Efrain Espinoza: El colectivo ecuatoriano en Europa
Leonardo Valencia: Literatura ecuatoriana, un imaginario por descubrir
20.00 h. RECITAL POÉTICO

Miércoles 31 de octubre

18.00 h. DISERTACIONES:
Ramiro Oviedo: Actores culturales ecuatorianos en Europa
Raúl Pérez Torres: La nueva narrativa ecuatoriana
Williamns Kastillo: Las nuevas corrientes literarias ecuatorianas
18.45 h. CONVERSATORIO
19.00 h. DISERTACIONES:
Huilo Rúales: Reflexiones acerca de la literatura ecuatoriana
Iván Carrasco: La cultura ecuatoriana en Catalunya
20.00 h. RECITAL POÉTICO

Jueves 1 de noviembre

11.00 h. DECLARACIÓN DEL ENCUENTRO


dilluns, 17 de setembre del 2007

Rafel Miralpeix exposa a Sant Cugat


Miralpeix, pessebrista i pintor terrassenc, ens descobreix la feina d'aquest darrer any a la pastisseria La Lionesa de Sant Cugat, el local on, durant tot aquest mes de setembre, no només podrem endolcir-nos el paladar, sinó que també podrem donar plaer a la vista amb les especialitats que ens ha preparat el mestre Miralpeix.

La vitalitat, l'optimisme i la passió per la seva terra s'endevinen a través de la seva obra que esdevé una finestra al món amb una visió personal que ens poden transportar a uns finestrals eivissencs, una posta de sol rogent a Montserrat o La Mola en la seva visió més psicodèlica i a temes quotidians analitzats i expressats en pintura o collage.

Dins la mostra podem veure tretze obres, entre olis, acrílics i collages, però Rafel Miralpeix no descarta altres materials —per això, a les seves obres podem trobar guix, pols de marbre, etc.— i altres tècniques poc convencionals que donen una qualitat especial a les textures de les obres presentades.

Recordeu, durant tot el mes de setembre podreu contemplar les seves creacions a la pastisseria La Lionesa, al carrer Valldoreix de Sant Cugat del Vallès.

...

diumenge, 2 de setembre del 2007

Recomacions gastronòmiques


Amics i amigues, després de les vacances, període de l’any en el qual hom pensa en la fugacitat de la vida i es creu obligat a deixar algun llegat a aquelles persones que seguiran aquí quan ell marxi, em permetré recomanar-vos alguns plats o productes alimentaris dels quals sóc consumidor agraït des de fa bastants anys.

Les sardines en escabetx del Bar Restaurant Pacu – Pacu de Llançà (Alt Empordà). Al rovell de l’ou del port d’aquesta tranquil·la vila de la Costa Brava.
(Passeig Marítim, 5 – 972 12 03 92)

Els gelats Pastís de l’Àvia i Somni de Tramontana de Gelats Marco de La Jonquera (Alt Empordà). La seva única gelateria oberta al públic es troba a Figueres —sembla que gairebé només treballen per a restaurants— i no sempre tenen aquestes especialitats a la venda, però la primera, quan la fan, només la venen al seu local, no consta al seu catàleg de productes.
(
http://www.gelatsmarco.com/)
(A Figueres, Carrer Pep Ventura, 17 – A la Jonquera, 972 50 74 54)

Els cigrons amb cansalada del Restaurant Can Quel de Foixà (Baix Empordà).
(
http://canqueldefoixa.restaurantesok.com/?prov=Girona) (972 76 90 64)

El rus de la Pastisseria Massot de La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà).
(Plaça Major , 11 - 972 64 02 70)

La sobrassada de Cal Campaner de Camprodon (Ripollès). També al rovell de l’ou del poble, molt a prop dels Quatre Cantons i al costat del riu, però no la confoneu amb les cansaladeries per a turistes, és una botigueta senzilla i pulida. La seva producció es veritablement artesanal i limitada. Ah!, i estem parlant de sobrassada pirinenca...
(Carrer Isaac Albéniz, 9 – 972 74 05 24)

Els búlgars de la Pastisseria Pujol de Camprodon (Ripollès). Al bell mig del poble, al començament del carrer València, gairebé a una de les cantonades dels Quatre Cantons.
(Carrer València, 1 - 972 74 01 22)

Els torrons d’avellana d’Agramunt (Urgell). Els trobareu a moltes botigues arreu de Catalunya.

Aprofito l’ocasió per recomanar-vos també dos restaurants magnífics. El primer és un clàssic, es tracta el Restaurant de l’Hotel Duran de Figueres, un establiment amb més de 150 anys d’història. L’altre és una mica més nou, només té uns 40 anys de trajectòria, és el Restaurant La Vela de Llançà. Ja us podeu imaginar que els preus de les seves cartes són una mica elevats, però tampoc són res que no pugueu estalviar en quatre setmanes no apuntant-vos a veure partits de futbol als canals de pagament o deixant d’anar al cinema a empassar-vos alguna de les merdes habituals made in Hollywood d’ara.
...

dijous, 23 d’agost del 2007

'Blogs' terrassencs

Sóc tossuda, i em resisteixo a dir-los 'blocs', tot i que sé que tard o d'hora hauré de cedir. Mentrestant, us convido a visitar un portal que acabo de descobrir, Blocs terrassencs, on els seus promotors han tingut la gentilesa de fer saber de la nostra existència a través del seu web.

Hi trobareu de tot, des del periodista que, com Francesc Novell, comenta les novetats comunicatives de la ciutat (Vivències diàries) fins al que, com Joan Rovira, comenta notícies del món o de la política ciutadana (el e-cuaderno negro i Terrassa Blog Diari). Hi ha cinèfils (Cinéfilo renegado) i fotògrafs (n'hi ha molts més, però em semblen especialment interessants petitacriatura i Photos from contramowly; per cert, aprofito per dir-vos que aquest darrer publica les seves imatges a Flickr, una plataforma on trovareu imatges de qualitat excepcional de la mà de molts professionals i afeccionats de tot el món; a risc de ser més que parcial, us recomano dos dels meus preferits: Cuellar i el Capitán-Patata).

Seguint amb els blogs terrassencs, hi podeu trobar esports (hoquei, és clar, però també taiji, per exemple), excursionisme, periodisme i mitjans de comunicació (Ràdio Kaos, Pren-t'ho com vulguis, Terrassa Música Ràdio) i, naturalment un munt de blogs personals sobre els temes més diversos, que us deixaré explorar a vosaltres solets.

Apa, ja teniu feina pel que queda d'agost!
...

dimarts, 21 d’agost del 2007

Memòria del so


Per aquells que van veure l'exposició d'escultures sonores de François Baschet als Amics de les Arts el passat abril i es van quedar amb ganes de saber més, de llegir més, potser els interessarà saber que Éditions l'Harmattan acaba de publicar a París l'obra Memoires sonores, amb prefaci del Yehudi Menuhin, en el qual l'artista repassa el 50 anys de treball en aquesta singular i brillant combinació de forma i so que son els seus instruments-escultura.

Els que no vau assistir a la inauguració de l'exposició terrassenca, a més, us vau perdre la interessant i hilarant narració de l'origen de l'art dels Baschet. Allí, l'escultor-luthier ens va mostrar la seva primera obra, una guitarra inflable (sí, sí, ho heu llegit bé), que va inventar per poder viatjar pel món lleuger d'equipatge. Fins i tot les més complexes de les seves creacions, com el Cristall de tres octaves i mitja, tenen aquesta qualitat de la lleugeresa (que no pas fragilitat), com estilitzades grues caminant de puntetes sobre l'aigua a punt d'emprendre el vol.

Aquest llibre pot ser, segurament, una bona oportunitat per saber més d'aquest art singular, que el creador ha fet una mica nostre tot instal·lant la seva residència a Terrassa.
...

dimecres, 8 d’agost del 2007

A qui pertanyen els símbols?

Durant tot el mes de juliol s'ha mantingut oberta a la nostra ciutat la polèmica generada per la performance organitzada per Labarracreativa en l'obertura de l'edició 2007 del programa Terrassa Acció Creativa (TAC!), sota el títol Religió catòdica, en la qual es feia una crítica a la omnipresència de la televisió en la vida contemporània tot emprant imatges extretes de la simbologia catòlica. L'acció va iniciar-se amb una professó per diversos carrers del centre de la ciutat en la qual un grup d'acòlits passejava un pas en què es barrejaven imagineria cristiana i parafernàlia tecnològica, mentre recitaven lletanies a major glòria de la caixa tonta. És a dir, una caricatura intencionadament irònica, no pas de la religió, sinó del poder del mitjans audiovisuals.


Hi ha qui, declarant-se creient ofès, s'ha arrencat públicament els vestits per manifestar la seva encesa indignació davant el que considera una agressió intolerable a les seves creences. Com gosen insultar el símbols de la nostra fe!, han bramat alguns, i han exigit a través dels mitjans pública contrició als "responsables". D'altres han arribat a dir que el grup organitzador (que erròniament assimilen amb Amics de les Arts, una de les entitats que promou el TAC! i acull part de les seves activitats) no hagués sigut capaç ("per por") de fer alguna cosa així amb la simbologia musulmana. Fins i tot hi ha hagut veus que han reivindicat un art estètic en front d'aquest art de la lletjor i l'escarni. No em pertoca ni vull respondre aquí aquestes crítiques, doncs, d'altra banda, ja ho ha fet magníficament bé Sara Ramis a les págines del Diari de Terrassa. El que m'interessa és reflexionar sobre la propietat i l'apropiació dels símbols, que més enllà de les creences (àmbit personal) són cultura (àmbit social).

Diu el sociòleg Zygmunt Bauman —seguint el pensament de Hannah Arendt i Adorno— que "un objeto es cultural si sobrevive a cualquier uso que haya intervenido en su creación" i, en aquest sentit, els agradi o no als creients i practicants catòlics, la iconografia cristiana pertany a la cultura europea i occidental amb independència de les creences personals de qui les utilitzi. I és així, precisament, perquè l'estratègia d'imposició i detentació del poder desenvolupada durant segles per l'església catòlica —i amb no menys intensitat per d'altres creences cristianes— va ser la d'apropiar-se de la cultura social i monopolitzar l'art. Durant segles, la imatgeria religiosa va imposar-se en l'art de la representació europeu i, siguem honestos, la beateria i la jerarquia eclasiàstica han acceptat tota mena de mixtificacions d'aquesta representació, sempre que servissin a l'objectiu del proselitisme.

Que les estampetes i medalles que es venen a les portes de la Sagrada Família o de la cova de Lourdes —i tota la varietat de souvenirs de factura industrial que els acompanyen: tasses, plats, ampolles per l'aigua beneïda, bufandes, barrets, mocadors...— siguin considerades símbols de devoció és, pel cap baix, una broma de molt mal gust. Si, mentrestant, uns quants exaltats criden "¡anatema!" perquè uns joves utilitzen símbols de la cultura en què han estat educats per denunciar la sacralització del discurs mediàtic, és que hem perdut el seny. Perquè, sabeu, només es pot representar la sacralització amb allò que té per a la societat un significat sacre.

I precisament per això veig una gran distància entre la performance de què parlem i les caricatures que van donar peu, fa un mesos, a la polèmica sobre islamisme, respecte a la religió i llibertat d'expressió. En primer lloc he de dir que jo ho tinc clar: la llibertat d'expressió passa per davant de les creences religioses mentre es mantingui dins del respecte a la dignitat de la persona i la llibertat individual. No es pot entrar en un lloc de culte —esglesia, mesquita, sinagoga...— a pertorbar les persones que hi practiquen els seus ritus; no es pot insultar ningú per allò en que creu, ni se li pot impedir que manifesti públicament la seva fe (fins i tot en la forma de vestir), mentre el seu afany de proselitisme no esdevingui una imposició als altres. I estic convençuda que un dibuixant egipci, o sirià, o afganès té tot el dret del món a emprar els símbols de la seva cultura d'arrel islàmica (ho sigui ell o no) per fer una crítica de la seva societat; ja no estic tan segura del sentit d'aquesta crítica quan la fa un dibuixant danès caricaturitzant Mahoma. Tanmateix, devant del dubte, llibertat d'expressió.

Com deia no fa gaire, en ocasió del ridícul segrest de la revista El Jueves per "insults a la Corona" (¿Comicidad hiriente?), hi ha coses massa importants en aquest món com per invertir tant d'esforç en creuades a favor dels símbols: la protecció dels menors (de la qual té molt a dir l'esglesia catòlica, especialment les seves diòcesis nord-americanes); la lluita contra la pobresa; l'eradicació de la violència domèstica; la resolució dels centenars de conflictes que continuen oberts a tot el món; i, per què no, la denúncia de la manipulació mediàtica a la qual tots, més o menys, estem sotmesos.

Inquieta, però, veure no només com creix la susceptibilitat social a la llire expressió de les idees —mentre el llenguatge polític es fa potiner i es carrega d'insults i paraules gruixudes—, sinó la deriva autoritària d'algunes reaccions, des del que exigeix públiques penitències fins al que insinua que potser la violència és l'únic camí que queda per fer respectar les pròpies creences. Valgam Déu!

[Terrible, jo una no creient emprant el nom de Déu endebades! On anirem a parar?]
...

divendres, 3 d’agost del 2007

Amics de les Arts, punt de trobada


Amics de les Arts és una entitat que va ser creada l’any 1927 per pintors, músics, escriptors i amants de l’art terrassencs entre els quals podem destacar Rafael Benet, Ferran Canyameres, Ramon Cortès, Joan Duch, Isidre Òdena, Joaquim Pecanins, Ramon Serrat, Joaquim Vancells...
La fusió amb la delegació local de Joventuts Musicals l’any 1966 va donar a l’entitat una forta empenta i va fer que els seus socis siguin alhora membres d’una important associació d’àmbit internacional i d’una associació cabdal a la història dels quefers culturals de Terrassa.

L’entitat es va instal·lar en l’actual estatge l’any 1933. Des de llavors la seva cafeteria ha mantingut la ubicació actual amb una decoració molt característica i un ambient peculiar: xerrameca, gresca, tertúlia, música, diàleg, escacs...

Aquesta cafeteria és el punt de trobada habitual de gent de totes les edats que venen a esbargir-se, a concertar projectes, a establir relacions amb noves amistats, a fer temps abans d’un acte o a comentar-lo quan s’ha acabat... i tot això entre unes parets que, entre d’altres, han acollit personatges tan importants com Agustí Bartra, Federico García Lorca, Robert Gerhard, Hermann Keyserling, Alicia de Larrocha, Anna Murià, Carles Riba o Lluís Companys.

A la foto adjunta, feta aquest juliol, podeu veure María Esther Tello i Frank Mintz, al costat del terrassencs Josep M. Pi i Jordi F. Fernández, a la cafeteria d'Amics de les Arts. Frank Mintz és un reputat historiador francobúlgar del moviment llibertari internacional i María Esther Tello és una de les "Madres de la Plaza de Mayo", mare de tres fills desapareguts durant la dictadura i ella mateixa membre de la resistència llibertària argentina.

...

Personatges i contextos

Us imagineu, per exemple, què diríem de Ferran Adrià si fos madrileny i de Mònica Terribas si fos de Lepe? Els trobaríem ridículs? Crec que, sens dubte, els elogis generalitzats dels catalans envers aquestes dues figures mediàtiques es convertirien en mofes.

Ernesto Sábato a El escritor y sus fantasmas va dir: “La fama es un conjunto de equivocaciones, y muy menudo un artista es alabado por los defectos que le debilitan”.

No seré jo qui m’acarnissi amb Ferran Adrià per tenir un bon Pigmalió al darrere o a la Mònica Terribas per creure que cal fer cara de ser intel·ligent perquè et considerin intel·ligent. Si em volgués acarnissar amb algú, més aviat hauria parlar de personatges tan mediocres i mesquins com la Pilar Rahola o el Salvador Sostres, però... sincerament, no val la pena perdre el temps amb gent d’aquesta mena.
...

dimarts, 31 de juliol del 2007

El Diablo

EL DIABLO

Esconded los ojos en la torpe sombra de los cuerpos arrojados. Violad el alba obscenamente, justo en el momento en que la virtud trate de imponerse. Recoged el alma en el rincón más sucio y rezad vuestra oración más profana.

Revelaos contra la carne intacta y mancillad toda virginidad.

Asesinad la aparente bondad de los hombres y sucumbid a los placeres lentamente, saboreando cada pecado, cada blasfemia que os arda en la boca.

Infringid las normas impuestas y arrojaros al abismo de la depravación.

Qué importa si, luego, ningún Dios se atreve a perdonaros.


Manolo Belmonte

_____________________________________________________

Manolo Belmonte és terrassenc.
...

Calamares a la romana

CALAMARES A LA ROMANA
...
La mañana del veinticinco de diciembre se despertó con un centurión romano sentado a los pies de la cama. Cumplía treinta y tres años; y con ellos, ahora ya era evidente, se cumplían también los peores presagios.

Una vaga zozobra intestinal al incorporarse le trajo a la memoria la fritanga de la última cena en casa de los padres, y mientras restregaba bajo un par de dedos pantocráticos el humor cuajado en su ojo derecho, no dudó en maldecir por lo menos tres veces al progenitor. Y también a la madre. “Maldita zorra”, pudo arrastrar entre dientes un par de veces antes de que el romano le hundiese la lanza en el costado.

Javier Bermúdez
_____________________________________________________
Javier Bermúdez resideix a Terrassa
...

diumenge, 29 de juliol del 2007

Globalització

Ahir a la tarda, un cop superades les hores de la calor més forta, vaig decidir anar a donar un vol per proveir-me de lectures de cara a les vacances que començo la setmana vinent. Tempus fugit vaig pensar novament a la vista de la bastida que anunica els nous destins per l'edifici que va ser durant quasi tot el segle XX i part d'aquest la Llibreria Grau. Després d'aquesta petita concessió a la nostàlgia vaig encaminar-me cap al Cau, on vaig aprovisionar-me de novel·les, assaigs i manuals diversos per entretenir les tardes de canícula.

La calor era tan xafogosa que no vaig veure alternativa millor que entretenir algunes hores de la tarda als Amics (aire condicionat i cervesa fresca). I allà em teniu, llegint les incisives reflexions d'Amos Oz sobre el misteriós contracte que lectors i autors estableixem (establim) en l'inici d'una novel·la (La historia comienza), quan el run-run de les veus de l'entorn van fer-me pensar que era a Terrassa, però podia ser a Istambul. A la meva dreta, un parell de joves conversaven en àrab, fins que va arribar un amic d'aquí i van canviar al castellà; a la meva esquerra, dos homes xerraven en el que jo diria que era rumanès; més enllà, uns contertulis habituals dels qui no m'arribava, però, la veu debien mantenir la seva conversa en català, vaig deduir.

Vaig tornar a submergir-me en les reflexions d'Oz sobre En la flor de la vida, de Shmuel Yosef Agnón (1888-1970), el primer escriptor jueu a rebre el Nobel de literatura (1966) i autor que va explorar la confrontació entre la tradició i la modernitat en el seu poble tot contraposant en la seva obra l'ús de l'hebreu bíblic i l'hebreu modern, que no necessàriament es corresponen amb les idees de vellesa i joventut: "El padre de Tirtza se preocupa por la educación hebrea de su hija. Segal, el preceptor, le enseña hebreo moderno. Y Landa, el joven que la corteja, le escribe cartas en hebreo bíblico".

Vaig tornar a aixecar el cap del llibre tot donant-li voltes a un vell pensament: la llengua com a territori enfront de la llengua com a vehicle, com a canal. Condiciona la nostra llengua la forma de veure el món? I es clar que sí, sinó totes les traduccions podrien automatitzar-se, i no és així, perquè les diferents llengües no només tenen diferents arquitectures lògiques, sinó mapes conceptuals diversos. Però aquests territoris estan plens de transfugues, de vegades comunitats senceres que són integralment bilingües o trilingües (quin millor exemple que els jueus de l'Europa central abans de l'Holocaust: yiddish a casa, hebreu a la sinagoga i alemany, o polonès, o ucranià, o... al carrer). Em fascinen els escriptors que han emigrat de la seva llengua, com Nabokov o Brodsky, del rus a l'anglès, o Kundera, del txec al francès (que alguns no li han perdonat, però que a mi em segeuix semblant extraordiari), però sempre he tingut la recança de veure el plurilingüisme com una assignatura pendent de la literatura.

La música porta temps explorant aquest territori accidentat de la pluralitat. La literatura viatja, és cert, pels móns més diversos, i la indústria que l'acompanya reinventa cada obra d'èxit en una trentena de llengües diferents, però hi ha alguna cosa del desconcert que sentim quan ens trobem en un territori lingüístic aliè que sempre m'ha semblat molt literària i. alhora, impossible de transmetre literàriament. Hi seguiré pensant mentre llegeixo Oz.
...

diumenge, 1 de juliol del 2007

La terregada (sang i perdiu)

Em preguntem a la cafeteria dels Amics de les Arts si ja he menjat els canelons de Festa Major.

—Ah, però és que per Festa Major s’han de menjar canelons? No, no he menjat canelons, segur, ni avui ni cap altre dia, no puc amb la beixamel.
—Potser a Terrassa teniu un altre plat típic de Festa Major?
—No ho sé, ni m’agrada la Festa Major ni conec altre plat típic de Terrassa que la terregada, però només l’he menjat una vegada i no recordo exactament com era.

L’Alfons, un habitual de la barra, ens diu que creu recordar que es tracta d’un plat fet amb entranyes.

Al cap d’una estona, a casa, faig una consulta a internet i comprovo que, efectivament, es tracta d’un plat fet amb sang i perdiu (compte!, que en aquest cas la paraula perdiu es refereix als pulmons d’ovella). Llavors deu ser un plat semblant a la freixura, tot i que jo més aviat el recordava com una sopa espessa coberta amb una llesca seca de pa de pagès.

Algú o alguns de vosaltres, amables lectors, ens podrieu explicar com es cuina la terregada a casa vostra?
...

John Zorn y Gilad Atzmon - La Vanguardia vs. Diagonal

El número 262 de Culturas suplemento de La Vanguardia dedica página y media a John Zorn promotor e ideólogo de Masada, la propuesta de música “más desafiante, intensa y compleja del planeta”. El autor del artículo acumula adjetivos para realzar la obra inducida por Zorn, una obra que pone “en duda todos los clichés establecidos desde Gershwin a Ornette Coleman; de Alber Ayler a, si es necesario, Camarón de la Isla o Can“.

Ahí es nada, para hablar de un “icono de la posmodernidad” el panegirista de deja llevar por un entusiasmo —radicalmente nopostmoderno— que roza el ridículo y despierta mi inmediata desconfianza.

Para terminar, Jaime Casas, autor de esos desmesurados elogios, nos deja caer en una addenda algo confusa que Zorn es el creador de un concepto, el Radical Jewish Culture, que “desafía los estúpidos prejuicios que arrastra la cultura occidental sobre el judaísmo”.

No sé, yo creía que todos somos conscientes de la enorme influencia de lo judeocristiano en la germinación de la cultura occidental y de la existencia de grandes creadores de etnia judía en todos sus ámbitos desde el científico al filosófico pasando por el artístico.

Quizá como lo judeocristiano es cosa de gentiles, sus derivaciones no deben parecer lo bastante ortodoxas y excelsas a los mentores de Jaime Casas.

En fin, como contraste, hago referencia de las escasas líneas que se dedican en Diagonal —más vale eso que nada— al escritor, músico y filósofo Gilad Atzmon, quien debió exiliarse de Israel después de haber recibido numerosas amenazas y coacciones a causa de su actitud crítica frente al sionismo.

A lo mejor, algún día encuentran en Culturas un rinconcito para hablar de este y otros intelectuales judios y antisionistas como Norman G. Finkelstein, Yakov M. Rabkin o Ilan Pappe. ¿Nos lo creemos?
...

divendres, 15 de juny del 2007

Terrassa Acció Creativa 2007


Des del divendres 6 al diumenge 15 de juliol de 2007, es celebrarà a Terrassa la segona edició de la mostra artística multidisciplinar Terrassa Acció Creativa.

Les diferents propostes que la composen es desenvoluparan a sis diferents locals de la ciutat:

Amics de les Arts i Joventuts Musicals (carrer del Teatre, 2),

Auditori Municipal de Terrassa (passeig Ernest Lluch, 1),

Faktoria d’Arts (carrer Bruch, 32),

Nova Jazz Cava (passatge Tete Montoliu, 24),

Les Pupil·les Gustatives / carrer de les escaletes, 13),

Teatre Alegria (carrer Gaudí, s/n).

Entre les nombroses activitats destacarem l'exposició col·lectiva d'artistes plàstics i visuals, que comparà amb la participació d'Alfonso Cruz com a artista convidat; l'acció festiva Religió Catòdica presentada pel grup multidisciplinar Labarra Creativa; els concerts de grups com Bhangerah, [Krater], NELB, Labatzuca, Naranja Toscano, etcètera; les trobades amb artistes com el compositor Lluís Paloma i el pintor Alfonso Cruz, que comentarán el seus respectius processos creatius; les representacions escèniques a càrrec de grups com Esdeveniments Ludovit, La Pell del Llavi i Punt i Seguit Teatre; la projecció del llargmetratge Próxima de Carlos Atanes; la primera jam session d'ordinadors a càrrec de Bitmut i Dark Vektor... i moltíssimes més coses, totes interessants.
...

dimecres, 6 de juny del 2007

The castellano en perill dextinción?

Aquest cap de setmana he estat en el Principat d’Andorra, tot cofoi vaig dir-li al meu fill que allà la llengua oficial era el català. No és que a casa siguem uns radicals de la llengua – jo precisament sóc dels que la maltracta força amb la meva incultura ortogràfica i gramatical- però em feia il·lusió que ho sabés.
El cas és que només arribar vàrem trobar forces rètols publicitaris a favor de parlar el català, a favor de dirigir-te en català. Això em va fer pensar: “veus, aquí no tenen por a fer una campanya dura perquè tothom el parli”.
Quan portava poques hores en el nostre país veí, vaig descobrir la crua realitat.

Cap dependent em responia en català. Menteixo. Una noia em va contestar en català... amb accent francès.
A l’hotel, ni recepcionista ni cambreres – curiós, totes dones – parlaven el català. L’entenien? Sí.

Té res a veure amb Terrassa aquest escrit? Crec que sí.
Jo visc a Ca N’Aurell, ja tocant a la Maurina, des de fa uns cinc anys. Moltes compres de casa les faig al carrer Núria i és el dia d’avui que encara cap dependent/a de cap botiga m’ha contestat en català. Inclús he tingut alguna dificultat al voler fer-me entendre en la meva llengua.
Sé que no és un problema localitzat en aquest carrer, en aquest barri, ni tan sols en aquesta ciutat.
Tampoc vull fer una crida política o social o cultural.
Simplement m’agradaria que aquell senyor tan simpàtic que prefereixo no anomenar, que es dedica a fer “programes de televisió” a Madrid sobre “la realidad del castellano en Catalunya”, vingui un altre cop a aquestes terres i així li explicaríem què vol dir estar “en peligro de extinción”.

dimarts, 22 de maig del 2007

Ferran Adrià i la nova gastronomia

Ferran Adrià ha estat convidat a la mostra d’art Dokumenta. Em molesta? No, que es consideri que un cuiner és un artista no em molesta pas.

Allò que em molesta és el fet que el seu art culinari sigui absolutament elitista. Avui, el fet d’anar a El Bulli és un equivalent postmodern del fet d’anar a El Liceu d’abans; constitueix una marca de classe, de classe privilegiada, naturalment.

I jo, tot s’ha de dir, sóc més aviat enemic d’una certa concepció cultural conservadora i excluyent, caracteritzada per un elitisme que deriva del fet de que només una minoria pot disposar dels diners necessaris per adquirir certs productes culturals davant d’una majoria que o bé no pot adquirir-los o bé es troba mancada de tot criteri que li permeti valorar aquests productes.

Sóc, per tant, partidari d’un model social de cultura, d’aquell que no tan sols posa a l’abast de
tothom aquests productes, sinó que primer es preocupa de dotar d’elements crítics i de valoració el conjunt de la societat.

Sóc partidari, naturalment, d’un model social de cultura que no concebi les realitzacions culturals com a productes de consum, sinó com a elements d’enriquiment personal, com a factors coadjuvants en el nostre camí cap a la saviesa.


En resum, nova gastronomia per a tothom. (Sobretot si aquesta nova gastronomia potser no pot qualificar-se ben bé d’artística amb majúscula, però sí que pot ser definida també com a “bona, neta i justa”.)
...
Acudit (?) de Miguel Brieva, publicat a Bienvenido al Mundo (Reservoir Books) i reproduït a la revista Diagonal, núm. 54, maig de 2007.
...

diumenge, 20 de maig del 2007

Cultura solidària


Acaba d'arribar a les llibreries el llibre que hem escrit conjuntament el Xavier Masllorens i jo sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, i que aquest proper dijous presentem a la llibreria Altaïr de Barcelona, dins del Cicle del Llibre Solidari que hi organitza SICOM-Solidaritat i Comunicació.

No es tracta d'una obra literària, ni tan sols d'un assaig amb enfoc creatiu (a la manera de l'Informe Lugano de Susan George). És húmil en el seu propòsit: donar a conèixer què són i per a què han de servir els Objectius del Mil·lenni, un conjunt de fites assumides per la comunitat internacional l'any 2000 per tal de reduir la pobresa.

Què hi fa aquí, doncs, aquesta notícia? Doncs que, a part de ser un llibre d'un dels membres d'aquest blog, em dona la oportunitat d'expressar un cop més la meva preocupació perquè la realitat real formi part del discurs cultural i dialogui amb la creació artística. Malauradament, vivim uns temps on la banalitat i el localisme s'imposen massa sovint en la producció cultural. D'altres, com feia recentment Fèlix de Azua en un article publicat a El País ("El fin del mundo, más o menos"), consideren que alguns fets destacats de la realitat, com la creixent preocupació sobre el canvi climàtic, no són més que una "fi del món metafòrica", una llegenda de rics esporuguits, com van ser-ho, segons ell, la preocupació per la tuberculosi, per la sífilis o per la pesta negra. No creu, Azúa, que les principals víctimes del canvi climàtic siguin els pobres, com tampoc sembla saber que la majoria de víctimes de les enfermetats venèries —en el tombant dels segles XIX al XX que tan bé evoca literàriament— fossin les dones pobres condemnades a la prostitució. Ell veu aquestes llegendes com meres excuses per a discursos moralistes de les èlits: "la plaga i el desastre com a metàfora de la culpabilitat".

Bé, davant de les sequeres, huracans i tifons, deforestació, desglaçament i extinció d'espècies que està propiciant (si no produint directament) el canvi climàtic, jo no em sento gaire culpable, sinó bastant impotent, i m'ajuda força que hi hagi gent i organitzacions que donen pautes per fer-hi alguna cosa, també a escala individual (ni que sigui només participar en la demanda de canvis col·lectius). M'legra també poder fer alguna cosa, per petita que sigui, pels 40 milions de víctimes de la sida (la majoria dones, la majoria pobres, la majoria africanes), pels 800 milions de persones que passen gana o pels 115 milions de nens i nenes que no van a escola.

Aquest llibre és una de les meves petites contribucions per tal que les coses canviïn. Ja he escrit en algun altre lloc (Escrit(o)s (Im)prescindibles) que fer-lo ha estat una tasca enriquidora. Fa poc em preguntaven per què. La resposta és que, de tant en tant, cal aturar-se a pensar i comprovar, a través de les dades i l'anàlisi, que les coses són com són, que els problemes són reals, no el resultat de les nostres pors i culpabilitats, però que hi ha solucions, que hi ha camins per canviar les coses, que som el resultat d'allò que creiem i allò que fem, i que entre una cosa i l'altra, només cal posar-hi la nostra voluntat. Igual és que sóc una idealista.

dilluns, 7 de maig del 2007

Poesia a Terrassa


La Trobada de Poesia a Terrassa (11 i 12 de maig) vol ser una plataforma posada al servei dels poetes joves, és a dir, un espai de llançament pensat per difondre i promocionar les seves obres, així com per potenciar l’intercanvi d’experiències i reflexions entorn de les seves poètiques.

En primer lloc, amb la seva mateixa veu, els creadors escollits en aquesta primera edició, ens donaran a conèixer una mostra de la seva producció. Una taula rodona protagonitzada per alguns d’aquests poetes del segle XXI i alguns coneixedors de les noves tendències poètiques intentarà delimitar les coordenades entre les quals es desenvolupen les seves propostes. La trobada es complementarà amb un recital de poesia dramatitzada a càrrec de dos grups amb propostes molt diferenciades.

Si escrius o t’agrada la poesia, no t’hi pensis!, vine a conèixer les noves veus creatives que et proposem i a exposar els teus punts de vista al col·loqui que es realitzarà després de la taula rodona o bé posa’t en contacte amb nosaltres i presenta la teva proposta de lectura (hi haurà un espai per a la participació dels assistents).

Carles Turat / tmcarles1@hotmail.com
Jordi F. Fernández / jfff@telefonica.net

Membres del Grup Literari d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

dissabte, 14 d’abril del 2007

Un ullada a Le Monde diplomatique

Ja vaig dir en un altre moment que, a les meves hores lliures, no miro la tele i que entre les activitats que m'omplen les estones d'esbarjo està la lectura de diverses revistes a les quals estic subscrit.

Dono una ullada transversal al número 138 de l'edició espanyola de Le Monde diplomatique, corresponent a l'abril d'enguany, i subratllo alguns paràgrafs:

"Polonia paranoica" - Ignacio Ramonet / ...Ganados por el revisionismo del ambiente, hay quienes no dudan en glorificar la colaboración con el III Reich hitleriano contra la Unión Soviética...

"¿Hay un fascismo latente en Europa?" - René Vázquez Díaz / ...los ciudadanos debemos preguntarnos si el modelo neoliberal, con su necesidad feroz de adoctrinar y coaccionar a hombres y mujeres para que cooperen mansamente en contra de su propio bienestar, no ha empezado a mostrar rasgos de un fascismo latente que es imperioso denunciar...

"Oriente próximo irrumpe en Argentina" - Ignacio Klich / ...los dirigentes judios estadounidenses que pidieron verlo en septiembre de 2006, con ocasión de la Asamblea General de la ONU, fueron recibidos por la primera dama, Cristina Kirchner, quien, ante una objección sobre la amistad con Chávez, replicó que "nadie le elige los amigos a Argentina"...

"La izquierda mexicana en el fragor de la batalla" - Jean-François Boyer / ...son claramente tres las izquierdas que se han despertado al calor del conflicto pos electoral. Una que rechaza el enfrentamiento. La segunda que comparte con la primera la idea de cambiar el país por la vía de las reformas legislativas, pero que sabe que nada es posible sin movilizaciones masivas de los descontentos. Y la tercera, que apuesta por la estrategia del desbordamiento...

"La destrucción de Guernica" - Lionel Richard
"Últimas horas" - Nancy Dolhem / ...de común acuerdo con el general franquista Juan Vigón, el jefe del estado mayor alemán, el barón prusiano Wolfram von Richthofen, implementó la "estrategia de terror" y tomó la decisión de bombardear un día de mercado con bombas incenciarias la aldea vasca de siete mil habitantes "sin contemplaciones para la población civil"...

"Trabajar más para ganar menos" - Michel Husson / ...los asalariados van a trabajar más y van a ganar menos, cuando Francia es ya un país de salarios bajos en la Unión Europea..."

"La izquierda gubernamental cuenta su historia" - Serge Halimi / ..."No hay nada peor que los socialistas que sueñan con que los personajes de la derecha les concedan patente de buenos economistas"...

"Elecciones presidenciales alejadas del mundo" - Bernard Cassen / ...tres de los principales candidatos a la próxima elección presidencial ~~François Bayrou (UDF), Ségolène Royal (PS) y Nicolas Sarkozy (UMP)~~ descubren ahora no pocos méritos y hasta una dosis de clarividencia al 55% de los electores que votaron "no" al Tratado Constitucional Europeo...

El santuario Yasunaki o la memoria selectiva de Japón - Tetsuya Takahashi
Las ambigüedades japonesas son también nuestras - Emile Guyonnet / "...la Guerra [del Pacífico] raramente se cruza en el camino de los estudiantes", apunta Steven Benfell. El resultado es, entre los jóvenes japoneses, no tanto el olvido como la ignorancia de las causas del conflicto...

¿Las conquistas feministas son irreversibles? - Mona Chollet / ..."Los sin techo, los que reciben subsidios por carecer de ingresos, los cartoneros: estas tres encarnaciones de la pobreza en Francia han cambiado de sexo... en medio de una pavorosa discreción", escribe Véronique Mougin en su investigación sobre la precariedad femenina...

Antonio Ferres y los fantasmas - Javier Alfaya / La carrera como novelista de Ferres ha tenido su culminación en 2006 con Crónica de un fabricante de perfumes...

¿Tenemos derecho a decir cualquier cosa? - Agnès Callamard / ...la condena de la apología del terrorismo o de la incitación al terrorismo. En enero de 2007, treinta y cuatro países firmaron una convención del Consejo de europa que iba en la misma dirección. La definición de estos delitos es tan amplia y difusa que las libertades de asociación, de expresión y de prensa pueden verse afectadas...

Liberación animal y antihumanismo contemporáneo - Víctor Gómez Pin / ...El animal no puede ser sustituto del hombre. Se ha de apreciar a los animales por lo que son y no por lo que no son. Y en ningún caso ha de invertirse la jerarquía. El primer deber del hombre consigo mismo pasa por asegurar su propia dignidad...

Autoconsumo electoral - François Brune / ...no todo el mundo se beneficia de la sutil coherencia de un Nikolas Sarkozy que desea al mismo tiempo reducir el impuesto del rico y aumentar el trabajo del pobre...
...

dijous, 12 d’abril del 2007

Escultures sonores Baschet

En els anys 50, i a partir de les seves investigacions sobre les propietats acústiques d’alguns materials com el vidre o l’acer, els germans François i Bernard Baschet van desenvolupar una nova família d’instruments musicals, les estructures sonores, que van fascinar des del primer moment molts intèrprets per la seva singular sonoritat, però també molts artistes i responsables de museus per la seva estètica no menys original.



Tiges de vidre que pengen de lleugeres i estilitzades estructures metàl·liques, grans timpans d’acer inoxidable que amplifiquen la vibració del cristall, llargs teclats de varetes de vidre que evoquen l’esquelet d’una fantàstica bèstia marina, l’aigua brollant sense solució de continuïtat d’una font sonora que amb la seva forma de mòbil evoca Calder, un ocell que xiula des de l’enganyosa fredor del seu acer, els colors brillants de l’instrumentarium... com una casa de sucre per atrapar vailets.

De totes aquestes coses és feta l’obra de François Baschet (1920) que, a partir del proper dissabte 14 d’abril s’exposa a la sala d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa (C/ Teatre, 2). La mostra aplega una vintena d'obres i s'obrirà i es tancarà amb interpretacions musicals amb els instruments de tan singular com fascinadora sonoritat (concert de Frédéric Bousquet, Andreu Ubach i Jordi Casadelvall, diumenge 29 d'abril, a les 7 de la tarda).

Una part de l'exposició està pensada, a més, perquè el públic puguir tocar les escultures. No us ho perdeu.
...

dimecres, 11 d’abril del 2007

Lola’s Fabulous Adventures

Enviat per Labarracreativa
__________________________________________________________

Labarracreativa estrena espectacle, es tracta de les “Lola’s Fabulous Adventures”. Una serie de festes interactives on l’espectador es converteix en el protagonista de la nit.

Els viatges per l’espai temps són el motiu de tot plegat, anar més enllà de la música i els visuals i aconseguir traslladar-nos a l’Egipte de Ramses II, a la decada dels bojos 20, a la Terrassa modernista o a la prehistòria, qui sap on ens portara...

En el primer episodi la Fear Party, una festa realment terrorífica que es celebra aquest dijous 12 d’abril al Faktoria d’Arts, haurem de superar les nostres pors, desde les més internes; fobies irracionals, la por al ridicul, a les condicionades per l’exterior; el pànic mediàtic, la represió. Un cop superades les nostres pors podrem començar els viatges temporals.

Tamar serà l’encarregada de trencar el gel, després vindran els mediajockeys OAU amb les seves trencadores mescles de loops i samplers. I per acabar els ritmes electrònics de Green with Envy acompanyats dels redecoradors de retines VSL DFX, que completaran la nit màgica del terror.

Però això no és tot perque contarem amb instal.lacións interactives, maquillatge terrorífic, performance, els sorprenents balls de La Cúpula i la CabinaGibberish.

- - -

Aquesta és l’introducció pel primer episodi a les “Lola’s Fabulous Adventures”:

El 1907, els germans Labarra, reconeguts oftalmòlegs de l’època, varen començar una serie d’experiments visuals amb l’intenció d’estimular la vista dels seus pacients mitjançant una estranya màquina de condensació d’energia.

Les primeres notes que es van extreure dels seus estudis van quedar enregistrades en el seu llibre Lola’s Fabulous Adventures i deien el següent: “malauradament no hem observat cap milloria en la vista dels pacients tractats, però si que hem pogut veure canvis significatius en el seu comportament i personalitat: eufòria desmesurada, atacs de nervis i d’epilèpsia, histèria i bogeria transitòria...”.

Els pacients asseguraven haver viatjat per l’espai-temps, aterroritzats van decidir no acostar-se mai mes a la consulta del terror de Labarra, els frustrats oftalmòlegs decidiren llavors centrar les seves energies en perfeccionar el seu invent.

- - -

Aquest dijous 12 a la sala Faktoria d’Arts de Terrassa i el dissabte 14 a BAR411 de Manresa descobrirem si podem superar les nostres pors i endinsar-nos en el món dels viatges temporals.

No falteu a la Fear Party!

més informació:

www.labarracreativa.net
www.myspace.com/vsldfx
www.faktoria.org

...

dilluns, 9 d’abril del 2007

Més gastronomia exòtica? (i 3)

LA MONA DE PASCUA

Leo en La Vanguardia del domingo que "la tradición de la mona empieza a introducirse en otras comunidades". ¿Se refieren a la mona, ese postre típico de Pascua, de origen árabe, antiguamente habitual en toda la costa del levante peninsular?

La mona era una torta hecha con harina, levadura, anís (matalahuga), algo de azúcar, sal, ralladura de piel de limón y huevos duros que según el sitio se llamaba mona, fogaseta, tonya, panquemado, garlanda... a veces adornada con plumas o anisetes de colores.

Eso que ahora se llama "Mona de Pasqua" en Cataluña, tiene tanto que ver con la formula original como el cava con la coca-cola.

En Cartagena (y dicen que en algunos pueblos de Valencia), aún pueden comprarse esas maravillosas monas de Pascua tradicionales, mejor dicho sólo se pueden comprar y comer esas maravillosas monas tradicionales. Y espero que, por mucho tiempo, ningún pastelero catalán corrompa a los pasteleros valencianos y cartageneros con nuestras horteradas de chocolate tronado.


Ese gusto tan simple y tan exquisito, esa mezcla tan peculiar de pan endulzado y especiado (coca) y huevo duro...

Esas fueron las monas que yo degusté en mi infancia mientras pasaban por la calle los capirotes, los nazarenos, los "judios" y los granaderos de la cofradía de los marrajos. Esas son las que añoro.

Al menos, en Terrassa, disfrutamos de unas buenas monas de bizcocho, almendra y frutas confitadas. No serán las tradicionales, pero también están riquísimas.

...

Més gastronomia exòtica? (2)

¿LA COCINA TRADICIONAL CATALANA DESAPARECE?

Leo en La Vanguardia de hoy, lunes 9 de abril, destacado en "El semáforo" y ampliado la noticia en la sección "Vivir", que un cocinero de Olost está rescatando recetas de la coc¡na tradicional catalana en vías de extinción... por su escasa demanda.

Leñe, se trata, por ejemplo, de platos como "Habas a la catalana" u "Oca con peras".

Bueno, amiguitos y amiguitas, mi compañera hace con frecuencia unas habas a la catalana de rechupete. ¿Para qué hablar de extinción?

Ah, ¿qué se trata de que aparezcan en la carta de restaurantes? Pues vaya, esta misma Semana Santa las he comido en el Restaurante Núria de Camprodón, en el menú del día. Y no estaban deliciosas, como las que hace la madre de mi hijo, pero eran bastante buenas. Por cierto, es un plato habitual en su menú del día... y en los menús y cartas de los restaurantes de media Cataluña.

En cuanto a la oca con peras, no la he probado jamás, pero me conformo con el "Pato con peras" de Can Plujà, en Rocabruna (Ripollés). Según la temporada y las circunstancias, una delicia... o una maravilla.

Por cierto, en las fotos de La Vanguardia, se ven unos platos de habas y oca con peras más bien escasos en contenido. ¿Radica también en ese rasgo su carácter tradicional e identitario?
...

Més gastronomia exòtica? (1)

LA CECINA

En un número de La Vanguardia de 2006, leí una nota gastronómica de Ferran Adrià afirmando que no existía el jamón de toro hasta que él lo inventó mediante la frotación o maceración (no recuerdo con exactitud) de ventresca de atún (toro en japonés) cortada en rebanadas delgadísimas con grasa de jabugo licuada.

Me pregunto si Ferran Adrià habrá oído hablar de la cecina, especialmente de la de León.


El gaditano Lucius Junius Moderatus, Columella, en su De re rustica (siglo I) describe el proceso de fabricación de la cecina exactamente igual a como se desarrolla en la actualidad.

Pero... para qué preocuparse de esas cosas, si lo exótico "funciona".
...

diumenge, 8 d’abril del 2007

Israel i Eurovisió...

Fa uns quaranta anys, el Festival d'Eurovisió ens semblava als adolescents un espectacle tronat i ridícul que només podia agradar als adults alienats o als nens de pantalons curts. Pensàvem que no trigaria a desaparèixer i que aniria a parar al quarto dels mals endreços juntament amb els escapularis, els tirants i els gossets que movien el cap a la finestreta de darrere els cotxes.

Pel que sembla, estàvem equivocats, i la capacitat del sistema capitalista per anar atuint, narcotitzant i vegetalitzant les persones és gairebé invencible. Així que, doncs, l'espectacle esmentat encara gaudeix de molt bones audiències i els seus detractors som els que sens dubte estem al quarto dels mals endreços.

Però no era la meva intenció en començar a escriure aquestes línies plànyer-me de la decadència cultural d'Occident o enyorar aquells anys en què, tot i que el sistema ens tenia ben enganxats, ens pensàvem que es podria subvertir o anorrear. No, no era aquesta la meva intenció.

En realitat volia parlar d'un dels participants a la convocatòria d'enguany: el representant d'Israel.

M'estava mig mirant un telenoticiari quan de sobte em trobo amb un grupet de xicots xirois i marxosos, els Teapacks, que afirmen que la seva cançó està dedicada a Mahmud Ahmadineyad, president de l'Estat Iranià, i l’anima irònicament a pitjar el botó de la Guerra Atòmica.

Tot i que ja no em sorprèn gairebé cap manifestació de cinisme, no he pogut evitar pensar: "Quins collons!, però si l’únic estat d’Orient Mitjà que disposa a hores d’ara de bombes atòmiques és precisament l’Estat Israelià, i justament el seu ministre d'"Amenaces Estratègiques", un tal Avigdor Lieberman, líder del partit xenòfob Yisrael Beytenu, ha estat qualificat com "el polític més perillós de la història d’Israel" i "la més gran amenaça estratègica en si mateix" per diversos analistes polítics israelians".

Els meus pensaments flueixen i d’una cosa passo a una altra i em trobo rumiant per quin motiu un estat asiàtic participa en un festival musical europeu. "Sens dubte per compensar el genocidi contra el poble jueu", em responc.

Però el pensament no s’atura mai i em trobo preguntant-me que, si aquest és el motiu, per què Bolívia no participa a la Copa d’Europa de futbol, per compensar la colonització de les terres andines patida pel poble colla a mans dels conqueridors espanyols; per què el Senegal no participa a l’Eurolliga de bàsquet, per compensar el tràfic d’esclaus patit per deu milions i mig d’africans a mans de Portugal; per què la Índia no participa a l’Eurobest Awards, per compensar l’espoli patit pels pobles de la península indostànica per part de l’Imperi Britànic; o per què...

I ara no sé trobar cap resposta.
...

dimecres, 4 d’abril del 2007

Cultura 'desprogramada'

Fa cosa d’un any, més o menys, el sistema d’obertura centralitzada del meu cotxe va deixar de funcionar. Feia un temps que fallava esporàdicament i, de sobte, un dia, va espatllar-se de tot. El vaig portar, és clar, al taller del concessionari, on, després de tenir-lo diversos dies en observació, per tota resposta van dir-me: “a la clau no li passa res, el problema és que s’ha desprogramat el mecanisme que porta a dins el cotxe”. Després de quedar literalment estabornida pel preu del mecanisme en qüestió, vaig decidir que obriria i tancaria el meu vehicle fent servir allò que sempre hem hagut de menester per obrir i tancar portes, és a dir, el pany.

I jo era feliç així fins que, fa uns dies, mentre posava benzina, vaig tocar casualment el botó de la clau i... caram! ...el mecanisme d’obertura centralitzada torna a funcionar perfectament!
Després de donar-li unes quantes voltes, el meu esperit cartesià continua convençut que les coses que es desprogramen no es tornen a programar soles, i arribo a la conclusió que el meu mecànic (no us diré el nom, només que tinc un Peugot) no tenia ni idea de perquè no funcionava la clau i es va limitar a imaginar una explicació plausible, de la qual, òbviament, no tenia cap prova, però que hagués pogut suposar-li una interessant facturació si jo hagués optat per substituir el mecanisme. La broma m’hagués sortit força cara, i tot per a res.

De vegades, als polítics els passa el mateix que als mecànics: saben que una cosa no funciona, però no tenen ni idea de què és el que falla. Tanmateix, com passa amb els mecànics, els llauners i els metges, ningú de nosaltres acceptaria que no ens proposessin una solució. Així que en proposen una. Però si no l’encerten, qui hi sortirà perdent?

A Terrassa, la cultura, almenys aparentment, funciona: hi ha moltes entitats actives, hi ha exposicions interessants, temporada de concerts, un dels festivals de jazz més importants d’Europa, temporada de teatre i de dansa, iniciatives per fomentar l’art contemporani, publicacions, cicles de poesia, fins i tot un Centre d’Arts Escèniques i, des de la primera pedra d’ahir a la tarda, tenim en marxa el projecte de recuperació del Teatre Principal... Una altra cosa és qui impulsa aquesta activitat cultural —i no vull dir qui la paga, que no és ben bé el mateix— o dit d’una altra manera, quin projecte polític hi ha al darrera de la cultura impulsada des de l’Administració (Ajuntament) i com s’articula amb el treball dels promotors privats (siguin entitats sense ànim de lucre, empreses o caixes).

Perquè jo sóc de les que creu que al darrera d’una acció política —del tipus que sigui, des de donar, o denegar, una subvenció fins a crear un centre dramàtic— hi ha d’haver un projecte polític. I a mi, de vegades, m’ha costat veure quin projecte polític hi ha per a la cultura terrassenca, cosa que contrasta, per exemple, amb la claredat diàfana amb què està definida l’aposta educativa, basada en l’impuls d’un campus universitari amb la imatge com a eix vertebrador.

En cultura, la línia no està tan clara i, sobretot, no sé si algú s’està plantejant els reptes que tenim davant: integrar a la dinàmica cultural de la ciutat els nous terrassencs —i no vull dir només els immigrats, sinó també aquest munt de persones que dormen aquí però consumeixen cultura a Barcelona—; fomentar la creació i no només la representació/exhibició; connectar la cultura local amb el que passa fora i els nous corrents de pensament; millorar l’accés als recursos i a la història cultural de la ciutat a través de les noves tecnologies...

En qualsevol cas, l’opció de Pere Navarro d’apostar per persones vinculades a entitats històriques de la ciutat a l’hora de presentar una llista per a les properes eleccions fa pensar que el projecte polític cultural de partit no existeix, o és molt feble. Jo crec en la societat civil —la meva trajectòria a Amics de les Arts i Joventuts Musicals ho demostra— però crec que a la societat a cadascú li correspon el seu paper, de la mateixa manera que crec que no es pot fer una cultura progressista des de les cases regionals i les entitats conservadores.

Però, ves a saber, igual premem el botó i la clau funciona.

dimarts, 3 d’abril del 2007

Joaquim M. Bartrina

RECITAL DE POEMES DE JOAQUIM M. BARTRINA

El proper dimecres 18 d'abril, a les 20.00 hores, es realitzarà a la Nova Jazz Cava un recital de poesia i música dedicat a l'obra Algo de Joaquim M. Bartrina, un important poeta de Reus amb obra en castellà i català que va viure entre 1850 i 1880.

Direcció i tria de textos: Feliu Formosa
Lectura: Feliu Formosa & Miquel Mallafré
Música: Joan Alavedra

Joaquim M. Bartrina y de Aixemús va ser un poeta antiromàntic i conreador d'una poesía que sovint s'ha adjectivat com materialista i escéptica.

A continuació, us presentem un dels seus poemes més coneguts:


MADRIGAL (?) FUTURO

Juan, cabeza sin fósforo, con Juana
paseaba una mañana
(24 Reamur, viento NE.,
cielo con cirrus) por un campo agreste.
Iban los dos mamíferos hablando,
cuando Juan se inclinó, con el deseo
de ofrecer a su amada, suspirando,
un Dyanthus Cariophyllus de Linneo.
La hembra aceptó, y a su emoción nerviosa,
en su cardias la diástole y la sístole
se hizo más presurosa;
los vasos capilares de la facies
también se dilataron
y al punto las membranas de su cutis
sonrosado color transparentaron.
...

Domingo Cirici Ventalló

...va néixer a Terrassa en 1878, fill de Maties Cirici i de Vicenta Ventalló. Era membre doncs d'una branca col·lateral de la important família Ventalló de Terrassa que, a partir de la segona meitat del XIX, havia agafat protagonisme polític a la ciutat -protagonisme que no va deixar mai de tenir i que ha arribat fins als nostres dies- dins del Partit Conservador.
...
A mitjans dels anys 90, Cirici va començar a aparèixer en els ambients culturals de la ciutat, en tenim constància per un text manuscrit d'una conferència datada el dia 25 de març de 1896, potser la primera, ja que en la introducció demana disculpes a l'auditori per la seva manca d'experiència.
...
Nét i nebot d'alcaldes, Cirici podia contemplar els esdeveniments ciutadans des d'una posició privilegiada...
...
(Fragment de "Domingo Cirici Ventalló, escriptor i publicista", publicat a Ciutat. Revista cultural d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, n. 10, Terrassa, tardor 2000.)


El proper divendres 13 d'abril, a les 8 del vespre, a l'Aula Magna del Centre Cultural de la Caixa de Terrassa, es presentarà el llibre Domingo Cirici Ventalló. Un periodista terrassenc a Madrid d'Àngels Carles i Pomar.

Hi intervindrà Enric Ucelay - Da Cal, catedràtic d'Història Contemporània de la UAB.
...

XLI Concert de la Mare de Déu


Cor Montserrat
XLI Concert de la Mare de Déu de Montserrat


PROGRAMA:

SEVEN PARTSONGS - Charles Villiers Stanford
SIX CHANSONS - Paul Hindemith
UBI CARITAS - Maurice Duruflé
ELI! ELI! - György Deák Bárdos
GIVE UNTO THE LORD - Edward Elgar
AVE VERUM - Edward Elgar
GREAT IS THE LORD - Edward Elgar

INTÈRPRETS:

COR MONTSERRAT
JORDI FIGUERAS
, orgue
LLORENÇ CASTELLÓ, director

Divendres 27 d'abril, a les 10 de la nit
Església de Sant Pere de Terrassa
...

diumenge, 1 d’abril del 2007

Joaquim Paüls

Avui, diumenge 1 d'abril, el Barça Sorli-Discau d'hoquei patins ha guanyat la seva dissetena Copa d'Europa.

Serveixi aquesta petita nota per recordar als terrassencs que l'actual entrenador d'aquest equip és Joaquim Paüls, que va ser un dels jugadors d'hoquei patins més elegants que recordo haver vist mai i que, a banda de la meva modesta valoració, és sens cap mena de dubte un dels esportistes més importants de la història de la nostra ciutat.

Aprofito l'avinentesa per recordar-li al proper regidor d'esports de l'Ajuntament de Terrassa la necessitat que certes disciplines esportives recuperin a la nostra ciutat la notorietat que van gaudir en altres èpoques.

Suposo que aquesta tasca —la de defensar la diversitat també en l'àmbit de les disciplines esportives— formarà part de les seves funcions, no?
...

La madre

LA MADRE

—Néstor —me dijo el compañero de oficina cuando entré—, ha venido a buscarte tu madre.

"¿Cómo?, pero si mi madre hace años que esta muerta", pensé, y primero puse cara de espanto, maldije a los astros y luego me reí de la ridícula historia: una señora que buscaba a otro Néstor y preguntó por mí.

Pero no, la descripción de su figura era exacta, coincidía hasta en el vestido con el que la recordaba, ¡era ella!

Mi palidez fue tan notoria que se armó un considerable revuelo: todos preocupados por mí que soy tan reacio a las atenciones, y entonces me puse más nervioso y más pálido, y ellos, más atenciones, y luego carreras a buscar al médico que trabaja tres despachos más allá porque yo desfallecía, y más oficinista a ver que pasa, y ese que pasa era yo cada vez peor, yo deshaciéndome en la angustia de saberme moribundo por tantas atenciones.

Rompiendo mi ancestral compostura logré gritar como un demonio antes de que el ataque fulminante me arrancase el alma.

Y allá estaba ella, más linda que nunca.
...
Iván Carrasco Montesinos
...
_____________________________________________________
...
...
Iván Carrasco és terrassenc.
...

divendres, 30 de març del 2007

Creadors i pirateria...

CREADORS I PIRATERIA, L'OPINIÓ D'ALBERT PLA

Fragment d'una entrevista llegida a Diagonal, revista de actualidad crítica, número 50, del 15 al 28 de març de 2007.

D.: ¿Y qué te parece la piratería musical? ¿Te daña como músi­co? Cuando un artista vive de sus discos y de sus royalties...

A. P.: No, un artista no vive de sus discos ni de sus royalties; los que viven de los discos y de los royalties son las discograficas, que se han apropiado de las canciones de los artistas, tanto que ahora cuando quie­res grabar un disco tienes que ceder el 50% de la propiedad intelectual de la canción; co­bras un 10% del precio al ma­yorista y, además, pretenden joderte quedándose un por­centaje de tus conciertos. Así que es normal que haya gente que se lo monte de otra for­ma... Además, piratería siempre ha habido —yo de pequeño siempre tenía casetes graba­das... Ahora se inventaron lo de la piratería como tapadera de una industria que se cae... Bueno, la verdad es que no se cae: tienen otros objetivos. Yo, por ejemplo, trabajo para Sony-BMG. Y Sony vende re­productores de discos pirata... Estás en el departamento mu­sical, por ejemplo, hablando de la piratería y de la industria musical, y en el despacho de al lado hay un tío que está fac­turando por todos los repro­ductores y los discos piratas... [...]

D.: Lo peor de todo es que se intente criminalizar al es­pectador o al oyente por querer escuchar o ver cultu­ra, que sea considerado un acto delictivo el querer consumir cultura sin pagar...

A. P.: Creo que nosotros va­mos a América gracias a Internet. La gente sabe quién eres porque te han pi­rateado discos... Sales con tu disco nuevo y al día si­guiente en Internet ya está pirateado. Con portada y to­do. La gente no compra mis discos y, yo qué sé, ¿qué im­porta eso? Han comprado mis canciones. Si les gusta, ya se comprarán un disco el día que se enamoren. Y si no, pues no.

D.: ¿Entonces crees que Internet va a transformar la industria musical?

A.P.: No sé, supongo... Yo me bajo todo por Internet.

________________________________________________________

A Terrassa, Diagonal es pot comprar a la llibreria El Cau Ple de Lletres.
________________________________________________________

www.diagonalperiodico.net

dijous, 29 de març del 2007

Crisi a l'edició catalana...?

La col·lecció "Argumenta", editada per El Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú, neix amb la voluntat d’omplir un camp, el de l’assaig, francament deficitari en el panorama actual de l’edició en català. Les monografies de temàtica cultural d’aquesta col·lecció volen obrir escletxes d’expressió independent i lliure; un espai per contrastar discursos, visions i arguments que s’escapin dels establerts; una tribuna d’opinió, d’anàlisi i de crítica que dialogui amb el passat immediat i que incideixi en el present. Des d’un to d’alta divulgació, de rigor i de conseqüència, "Argumenta" vol contribuir a enriquir el debat cultural de manera permanent i situar la cultura catalana en les coordenades universals.

A la cinquena monografía d'aquesta colecció, Mutacions d'una crisi. Mirada crítica a l'edició catalana (1975-2005), es plantegen diverses preguntes: Com ha evolucionat el llibre català els últims trenta anys? Simplement s’ha professionalitzat? Cap on ens porta la concentració editorial? Els directors editorials seran substituïts per caps de màrqueting? I internet, juga a favor del llibre o hi juga en contra?

(I, desde una perspectiva estrictament local, cal advertir la participació destacada del terrassenc Josep Lluch i Puig, llicenciat en filologia catalana i coordinador editorial d’Edicions Proa des de l’any 1993.)



...
Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005), un llibre coordinat per Josep Lluch i Mireia Sopena que presenta les opinions de Miquel Alzueta, Imma Bellafont, Lluís Bonada, Joan Casas, Oriol Izquierdo, Àlvar Masllorens, Manel Ollé, Joan Portell i Carlota Torrents.

...

el gatet

EL GATET

arran en sentit causal o sincrònic dels meus turons llargues infinites avingudes solitàries i fredíssimes a mig finals de juliol o inici d’agost avingudes i turons desèrtics impossibles fondos una vida llarguíssima reconsagrada a l’amor o els sentiments a cada instant llarguíssim intensíssim infinit que no pas voluptuós: vet aquí el sentit causal o sincrònic d’una hipèrbaton, disposició humana i vulgar, a tot això, i en una cruïlla objectiva, a les quatre carreteres, a tot això a les quatre carreteres hi viu un xisclet com de rata esgarrifosa de claveguera, i passen cotxes amunt i avall, a quina hora!, que no callen els xiscles, i què en deu ser la causa primera, la causa s’està sota els cotxes —com l’edison era?—: damunt un nen abraçat sota un tren prou alt i de baixos prou alt, en aquella època, que no els esquinça l’esquena i ja som l’heroi, cadascun de nosaltres, per no dir tots nosaltres: l’instint mecànic que és que em suen els ulls i que és que és una bola peluda de pèl lleig i menuda, i l’instint, ara, que per què cony duus els macutos verds, si no, i hi fiques el gatet a dins i camines, camines cap a casa sol, cap a casa sola, i els turons s’han fos i has sabut trobar, per fi finalment, un amor darrere una cantonada a la cruïlla objectiva de les quatre carreteres.

[xavalluna: des. 2003]
Pep Julià


___________________________________________________________

Pep Julià és terrassenc.