diumenge, 17 d’agost de 2008

Papers vells: un altre grup de Terrassa

Jo també he estat remenant papers vells, com l'Adela, i he trobat per casualitat una ressenya que feia força anys que buscava. Havia repassat les col·leccions de Canigó i Oriflama sense trobar-la. Estava mal fixat, es va publicar a Serra d'Or.

EL GRUP DE TERRASSA

El cineasta Antoni Verdaguer, l'ex-pintor Roc Alabern, l'ex-pintor Lluís Jové, acompanyat (sic) per l'estudiant d'enginyer Francesc Tudó i Tona Comas, han organitzat cerimonials molt interessants a Terrassa. Solemne transport d'un armari pels carrers. La reunió al volt de l'armari, sobre el mosaic de Santa Maria. L'obertura de l'armari, amb l'aparició d'un coixí amb la forma del bou escorxat de Rembrandt. L'obertura del bou, amb cremallera, que fa brotar serpentines. El coronament de tots els reunits amb serpentines. El repartiment de recordatoris fotocopiats. Escampada de paneres de plàstic per una plaça i crema, amb participació dels passants (sic), de pilons d'escuma de netejar en sec. Vol a la deriva d'enfilalls de globus sobre un llac. Sembra de plats de cartró i voleiadissa de plàstic transparent des d'un edifici de Bohigas. Tires de plàstic negre i pols de talc, per la Rambla.

Construcció d'un gran ànec de plàstic, de tres metres d'alçada, combinat amb cadires de dissenyador industrial, noia nua amb fregalls al cap que un ventilador agita, i home que es menja realment un diari esportiu.

Projecte: Embolicar amb plàstic groc el Cavall Bernat de Sant Llorenç.

Hem (sic) fet films en color de tots aquests actes.

Alexandre Cirici, «Noticiari d'Art», Serra d'Or, n. 152, 15 de maig de 1972.

I tot això, aquella gent ho feia sense rebre ni cinc cèntims. Li sortia bé de preu la promoció de les pràctiques artístiques contemporànies a l'Ajuntament de Terrassa d'aquella època, oi?
...

dissabte, 16 d’agost de 2008

Griffin: una dada interessant

Fa uns dies parlava del comiat d'un gran músic i gran amic de Terrassa, el saxofonista Johnny Griffin. Avui, posant ordre alguns dels meus papers —típica tasca d'una tarda d'agost més aviat fresca—, he trobat una dada interessant: el primer concert d'en Johnny a Terrassa va ser també el seu debut a Espanya, i va tenir lloc el 26 de març del 1972, en ocasió de la celebració del primer aniversari de la Jazz Cava del carrer Sant Quirze.

Pels que no vau conèixer aquell local, podria valer la frase "allà va començar tot", cosa que tampoc és pas veritat, doncs el Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musical de Terrassa, el que ara coneixem com Jazz Terrassa, va ser creat el 1959; és a dir, que l'any vinent cumplirà 50 anys.

Seguiré posant ordre als papers, a veure què en surt.
...

dilluns, 11 d’agost de 2008

Premsa i cultura a l'era digital

Recordo que fa un parell d'anys discutia en un sopar amb Montserrat Busquet, directora de la Biblioteca Central de Terrassa i de la xarxa de biblioteques de la ciutat, sobre la conveniència de posar a l'abast de tots els internautes l'hemeroteca de publicacions locals de què disposa aquell centre de lectura i conservació. Feia la demanda pensant, sobretot, en els investigadors que sovint han de consultar exemplars dels diaris terrassencs per reconstruir la història de la nostra ciutat i que, evidentment, ho podrien fer de forma molt més còmoda des del seu ordinador. Però és que, a més, per a la conservació dels vells exemplars impresos en vulnerable paper premsa és sempre molt millor escanejar-los un sol cop amb la qualitat suficient i evitar-ne tant com sigui possible la manipulació.

Ja s'havia fet, aleshores, l'esforç de digitalitzar una part del fons, però amb una qualitat deficient i amb una tecnologia antiquada que exigia per a la seva consulta l'ús d'un programa espacial només disponible a la mateixa Biblioteca. També aleshores m'assegurava la directora que s'estava completant la posada en marxa de l'hemeroteca digital, que avui ja és una magnífica realitat, com es pot veure en l'enllaç aquí inclòs. Tanmateix és encara una Hemeroteca mancada, perquè no inclou els darrers 30 anys de la premsa local (de l'abril de 1977 fins a l'actualitat), és a dir, hi falta el Diari de Terrassa.

Puc entendre que aquest sigui un procés progressiu i que estigui previst anar incloent a l'hemeroteca digital d'altres publicacions (per exemple, tampoc hi figura la revista local Al Vent, publicació cabdal per conèixer la Terrassa del anys 80). Són centenars d'exemplars, dels que, probablement, fins a mitjan anys noranta només es disposava d'un exemplar en paper, d'un format que exigeix condicions especials per a la digitalització. El que resulta més difícil d'entendre és perquè no s'ha arribat a un acord amb el mitjà per disposar ja dels exemplars digitalitzats dels darrers anys, quan les noves tècniques d'impressió permeten obtenir de forma quasi automàtica una còpia en format pdf de qualsevol publicació.

Bé, de fet, em costa d'entendre que el mateix Diari de Terrassa no ofereixi al seu web un servei d'arxiu que permeti accedir a articles d'interès d'exemplars atrassats. Podria entendre que, com han fet d'altres mitjans, l'accés a l'arxiu fos un servei parcialment de pagament, sobretot pel que fa a les descàrregues (atesa la inversió tecnològica que cal fer per mantenir el servei); que només es pugués consultar el text en línia i per un període de temps limitat; o que, senzillament, s'arribés a un acord perquè fossin precisament les biblioteques públiques de la ciutat les que oferissin aquest servei. Qualsevol solució és bona, si dona accés a través d'Internet a la memòria recent de la ciutat de la qual és registre la premsa local.

Algú em dirà que, bé, que sempre puc anar a la Biblioteca, per consultar un exemplar de la setmana passada, o de juliol de 1993, posem per cas, però jo crec que és responsabilitat de qui té la informació apropar-la tant com pugui als ciutadans. Quan un mitjà declara, com ho fa el DdT, que vol ser "dinamitzador de la comunitat a la qual es dirigeix, oferint-li un complert servei informatiu i també fent costat a iniciatives culturals, esportives i socials que enriqueixin la ciutat", facilitar l'accés a l'històric dels seus continguts a través de les noves tecnologies, i facilitar que Terrassa sigui una mica més global en el seu abast és, sens dubte, un repte a considerar.

Aquest, i augmentar els continguts en català, però això ja és tema per a una altra entrada.
...

dilluns, 4 d’agost de 2008

Institucions i entitats

Rellegint diaris endarrerits he trobat aquesta carta publicada al Diari de Terrassa del 8 de juliol d'enguany:

L'AJUNTAMENT ES VOL APROPIAR DE LES ACTIVITATS DE LA SOCIETAT CIVIL

O així es deixa entendre segons una nova programació impul­sada pel Consistori. Amb estu­pefacció, alguns dels nostres consocis d’edat més avançada han rebut la propaganda que l’Ajuntament va enviar sobre un projecte de senderisme per a persones de més de 60 anys. Es tracta d’organitzar excursi­ons pels llocs més emblemàtics de l’entorn vallesà patrocina­des per l’administració local. L’activitat excursionista, però,té a la ciutat una tradició i una experiència de més de cent anys i gaudeix d’entitats que la promocionen i la potencien, tant en moments d’auge ex­cursionista com en èpoques de baixa afluència i de migradesa de recursos. Sens dubte, l’excursionisme és una activitat d’oci, lúdica i compromesa, ar­relada a la ciutat des de fa molt de temps i sempre, fins ara, ha estat a iniciativa de la societat civil, que s'ha organitzat per practicar-la i difondre-la.

No s’entén, per tant, que ara l’Ajuntament es vulgui apropi­ar de les activitats que amb tan­ta dignitat han portat a terme les entitats excursionistes terrassenques. Activitats que constitueixen la raó de ser d’aquestes entitats. O és que es vol aprimar encara més el pes associatiu que encara tenen les entitats? En els darrers temps s’ha llançat un discurs tremendista sobre si l’associacionisme i la societat civil perden força i capacitat a marxes forçades, i que tot es fa a cop de subven­ció. Com es pot entendre que ara el Consistori patrocini activitats que a Terrassa han estat sempre vinculades a l’esforç de persones anònimes però entu­siastes? O és que es vol desac­tivar la societat civil? Per què en lloc d’organitzar aquestes acti­vitats i fer la competència l’Ajuntament no es dedica a fo­mentar les entitats, molt sovint oblidades, que durant tant de temps han donat continuïtat a la pràctica excursionista i l’han fomentat entre els terrassencs, fins i tot en èpoques molt més fosques?

Centre Excursionista de Terrassa. Junta Directiva.

D’entrada he pensat que l’Ajuntament pot organitzar allò que li sembli convenient, però de seguida he reflexionat: ¿per què l’Ajuntament ha de promoure cap activitat semblant a alguna que ja estigui organitzant-se per una entitat?

Si l’Ajuntament creu que el CET no està obert a tota la ciutadania, ¿no seria millor negociar amb aquesta entitat la possibilitat de coorganitzar unes sortides per a les persones de certa edat obertes a socis i no socis?

¿És aquesta una situació que revela la implantació d’un criteri erroni sobre com entendre el servei institucional a la cultura local?

¿Es tracta d’afeblir la societat i l’associacionisme i de potenciar l’individualisme dels ciutadans a fi d'enfortir l’administració i tenir-ho tot lligat i ben lligat?

Al mateix exemplar del Diari de Terrassa llegeixo les declaracions de Narcís Serrat, "capgròs" de l'any 2008: «Siempre he dicho y quiero defender que la ciudad se enriquece de cultura, de color, de creatividad, gracias a las entidades no lucrativas, y por ellas entiendo tanto Amics de les Arts, Centre Excursionista, ateneus, como grupos de cultura popular. Son gente que crea cultura con una gran ilusión y sin cobrar un duro por ello».

És una apreciació objectiva, oi?, però segur que s'ha guanyat més d'una malevolença!
...

diumenge, 3 d’agost de 2008

Un poble mut...

Llegit al llibre Un poble mut (Cerdanyola del Vallès, 2005) de Jordi Condal & Kippelboy:

Als anys setanta, l'arribada de la transició política aconseguí desactivar la poesia, la cançó, els moviments socials i la reflexió política. Avui els poders mediàtics, la publicitat i l'art de consum difonen amb una gran qualitat formal valors clarament asocials. Se'ns vol induir a creure que hem de deixar el món en mans d'eixalabrats, capaços de mentir amb un somrís a la boca, que ens menen a desastres ecològics i a guerres xenòfobes. A Catalunya, la burgesia dimiteix de la seva tradicional defensa del patrimoni artístic i cultural. No ho diu enlloc que l'art més innovador hagi de mirar la societat que el sustenta amb els ulls tancats.

«No ho diu enlloc que l'art més innovador hagi de mirar la societat que el sustenta amb els ulls tancats.» Interessant, oi?
...

dissabte, 2 d’agost de 2008

Flamenco en Terrassa

Sé de buena tinta que hace más o menos dos semanas estuvo de visita en Terrassa un gran cantaor de origen jerezano que residió en nuestra ciudad hace unos años: José Galán El B¡zco de los Camarones. ¿Han oído ustedes hablar de él?

(¿Se ha preocupado alguien de historiar los esfuerzos de los aficionados locales al flamenco para poder disfrutar de esa música con dignidad?)
...
El Bizco de los Camarones durante una
actuación en Ubrique el 2004.
...
Me han dicho también que un grupo de privilegiados tuvo la suerte de escucharle cantar en un céntrico y selecto restaurante de nombre catalán que regentan dos de sus hijos y que entre los invitados entusiastas destacaba un conocido activista cultural egarense, fundador de entidades, presidente de otras, director de instituciones y receptor de la medalla de la ciudad. Dicen que este reconocido catalanista vibró con el arte de El Bizco de los Camarones como el que más, ¿podía ser de otra manera?

(¿Recuerda alguien todavía que en Amics de les Arts hubo hace ya bastantes años una gran afición al flamenco, que en la Terrassa "culta" hubo en otros tiempos una gran sensibilidad ante el flamenco?)

Y para que quienes lo ignoren todo sobre el arte de El Bizco, les transmitiré un comentario que me hizo Antonio Pérez Roldán: «La primera vez que lo vi actuar, creí que no iba a poder acabar de cantar, que se iba a desmoronar en el escenario, que se iba a desgarrar de un momento a otro, de arriba a abajo, de tan apasionado».

(¿Hay lugar para el flamenco en nuestro mundo cultural, en un mundo tan amigo de la banalidad y el cinismo y tan enemigo de la pasión y el desgarro?)
...