divendres, 30 de març de 2007

Creadors i pirateria...

CREADORS I PIRATERIA, L'OPINIÓ D'ALBERT PLA

Fragment d'una entrevista llegida a Diagonal, revista de actualidad crítica, número 50, del 15 al 28 de març de 2007.

D.: ¿Y qué te parece la piratería musical? ¿Te daña como músi­co? Cuando un artista vive de sus discos y de sus royalties...

A. P.: No, un artista no vive de sus discos ni de sus royalties; los que viven de los discos y de los royalties son las discograficas, que se han apropiado de las canciones de los artistas, tanto que ahora cuando quie­res grabar un disco tienes que ceder el 50% de la propiedad intelectual de la canción; co­bras un 10% del precio al ma­yorista y, además, pretenden joderte quedándose un por­centaje de tus conciertos. Así que es normal que haya gente que se lo monte de otra for­ma... Además, piratería siempre ha habido —yo de pequeño siempre tenía casetes graba­das... Ahora se inventaron lo de la piratería como tapadera de una industria que se cae... Bueno, la verdad es que no se cae: tienen otros objetivos. Yo, por ejemplo, trabajo para Sony-BMG. Y Sony vende re­productores de discos pirata... Estás en el departamento mu­sical, por ejemplo, hablando de la piratería y de la industria musical, y en el despacho de al lado hay un tío que está fac­turando por todos los repro­ductores y los discos piratas... [...]

D.: Lo peor de todo es que se intente criminalizar al es­pectador o al oyente por querer escuchar o ver cultu­ra, que sea considerado un acto delictivo el querer consumir cultura sin pagar...

A. P.: Creo que nosotros va­mos a América gracias a Internet. La gente sabe quién eres porque te han pi­rateado discos... Sales con tu disco nuevo y al día si­guiente en Internet ya está pirateado. Con portada y to­do. La gente no compra mis discos y, yo qué sé, ¿qué im­porta eso? Han comprado mis canciones. Si les gusta, ya se comprarán un disco el día que se enamoren. Y si no, pues no.

D.: ¿Entonces crees que Internet va a transformar la industria musical?

A.P.: No sé, supongo... Yo me bajo todo por Internet.

________________________________________________________

A Terrassa, Diagonal es pot comprar a la llibreria El Cau Ple de Lletres.
________________________________________________________

www.diagonalperiodico.net

dijous, 29 de març de 2007

Crisi a l'edició catalana...?

La col·lecció "Argumenta", editada per El Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú, neix amb la voluntat d’omplir un camp, el de l’assaig, francament deficitari en el panorama actual de l’edició en català. Les monografies de temàtica cultural d’aquesta col·lecció volen obrir escletxes d’expressió independent i lliure; un espai per contrastar discursos, visions i arguments que s’escapin dels establerts; una tribuna d’opinió, d’anàlisi i de crítica que dialogui amb el passat immediat i que incideixi en el present. Des d’un to d’alta divulgació, de rigor i de conseqüència, "Argumenta" vol contribuir a enriquir el debat cultural de manera permanent i situar la cultura catalana en les coordenades universals.

A la cinquena monografía d'aquesta colecció, Mutacions d'una crisi. Mirada crítica a l'edició catalana (1975-2005), es plantegen diverses preguntes: Com ha evolucionat el llibre català els últims trenta anys? Simplement s’ha professionalitzat? Cap on ens porta la concentració editorial? Els directors editorials seran substituïts per caps de màrqueting? I internet, juga a favor del llibre o hi juga en contra?

(I, desde una perspectiva estrictament local, cal advertir la participació destacada del terrassenc Josep Lluch i Puig, llicenciat en filologia catalana i coordinador editorial d’Edicions Proa des de l’any 1993.)



...
Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005), un llibre coordinat per Josep Lluch i Mireia Sopena que presenta les opinions de Miquel Alzueta, Imma Bellafont, Lluís Bonada, Joan Casas, Oriol Izquierdo, Àlvar Masllorens, Manel Ollé, Joan Portell i Carlota Torrents.

...

el gatet

EL GATET

arran en sentit causal o sincrònic dels meus turons llargues infinites avingudes solitàries i fredíssimes a mig finals de juliol o inici d’agost avingudes i turons desèrtics impossibles fondos una vida llarguíssima reconsagrada a l’amor o els sentiments a cada instant llarguíssim intensíssim infinit que no pas voluptuós: vet aquí el sentit causal o sincrònic d’una hipèrbaton, disposició humana i vulgar, a tot això, i en una cruïlla objectiva, a les quatre carreteres, a tot això a les quatre carreteres hi viu un xisclet com de rata esgarrifosa de claveguera, i passen cotxes amunt i avall, a quina hora!, que no callen els xiscles, i què en deu ser la causa primera, la causa s’està sota els cotxes —com l’edison era?—: damunt un nen abraçat sota un tren prou alt i de baixos prou alt, en aquella època, que no els esquinça l’esquena i ja som l’heroi, cadascun de nosaltres, per no dir tots nosaltres: l’instint mecànic que és que em suen els ulls i que és que és una bola peluda de pèl lleig i menuda, i l’instint, ara, que per què cony duus els macutos verds, si no, i hi fiques el gatet a dins i camines, camines cap a casa sol, cap a casa sola, i els turons s’han fos i has sabut trobar, per fi finalment, un amor darrere una cantonada a la cruïlla objectiva de les quatre carreteres.

[xavalluna: des. 2003]
Pep Julià


___________________________________________________________

Pep Julià és terrassenc.

Precisió sobre els comentaris

Algú s'ha queixat que no apareixen publicats els comentaris que ha intentat fer en algunes de les entrades. Tanmateix, sí es poden llegir (almenys des dels ordinadors dels membres actuals del blog) els comentaris suposadament 'perduts' en les entrades relatives al Premi Bartra i a la gastronomia murciana.

Quan es navega pel blog a partir de la portada (de l'última entrada publicada cap avall) els comentaris, quan n'hi ha, apareixen en un enllaç específic (n comentaris) al peu de cada text. Si es clica l'enllaç apareix un pop-up, que podria no funcionar correctament en alguns ordinadors (coses d'aquestes dels filtres i proteccions dels navegadors). En canvi, si, en la relació d'articles de la columna dreta, cliques el títol del que t'interessa, vas a la pàgina específica que el blog crea per a cada entrada i on els comentaris apreixen al peu desplegats.

Si seguiu tenint problemes, dieu-nos-ho, però ja deveu saber que el software Blogger amb què està editat aquest blog és només relativament adaptable. Sempre teniu l'opció d'enviar-nos còpia dels comentaris 'perduts' al correu electrònic del blog (t-o-culta@telefonica.net) i us els publicarem.

dilluns, 26 de març de 2007

Poesia visual: VI(r)US

La poesia visual, dins l'àmbit dels Països Catalans i de l'Estat Espanyol en aquests darrers quaranta anys, sempre ha tingut un recorregut silent o potser fins i tot secret, però amb una vitalitat persistent. Cada dècada ha tingut els seus moments d'eufòria i de decaïment, amb implicacions més o menys político-socials, però, ja sigui bé mitjançant exposicions col·lectives o individuals, o bé la publicació de llibres personals o antològics, la poesia visual sempre ha estat present.

El llibre VI(r)US, que recull les obres presents en aquesta exposició, és el primer llibre antològic de la poesia visual dels Països Catalans i esperem que sigui un punt d'inflexió per a futurs estudis i serveixi per seduir nous lectors i nous espectadors mitjançant la poesia visual, aquest híbrid d'imatge i text, frontera o, més ben dit, territori compartit entre la literatura i la pintura, artifici crític i lúdic alhora, espai on el metallenguatge poètic és un virus en constant expansió.

J.M. Calleja
(fragment del text de presentació de l'exposició "VI(r)US")
________________________________________________________
L'exposició es podrà visitar a la Sala Muncunill (Plaça Didó, 3 - Terrassa) del 30 de març al 29 d'abril de 2007.
Horari d'exposició:
Dilluns i festius, tancat.
De dimarts a divendres, de 17 a 21 hores.
Dissabtes i diumenges, d'11 a 14 i de 17 a 21 hores.

Gastronomia exòtica? (i 3)

EL GARUM: LA SALSA DEL IMPERIO ROMANO

[...]

El garum, aunque tuvo su gran apogeo en el mundo romano, procede del mundo griego del que toma su nombre: garos o garon, por el nombre del pez del que se adquirían sus instestinos para la fabricación. Esta salsa se hacía por maceración y fermentación en salmuera de restos viscerales y despojos de diferentes peces como el atún, la morena, esturión y hallex, este último utilizado para la fabricación del garum medieval.

[...]

Fue Roma quién la convirtió en la salsa más importante del Imperio, aunque ya tenían conocimiento de ella los pueblos mediterráneos por los fenicios, los cuales comerciaban con diferentes tipos de garum, del que destacaba el "garioflos" de procedencia persa. No obstante, el comensal romano la degustaba como una verdadera delicia gastronómica, no sólo por sus connotaciones organolépticas sino por su alto precio en el mercado. Según Plinio, tenía un valor comparable al perfume. Existía una importante industria alrededor de este liquamen, como también denominaban al garum.

Fundamentalmente, se fabricaba en aquellos lugares donde se producían salazones, puesto que se aprovechaban las vísceras de los pescados que se sometían a salazón. El garum hispano adquirió gran renombre, especialmente el procedente de la Hispania meridional (garum sociorum): Cartagena, Málaga y Cádiz, que se hacía del esturión y del atún; mientras que el de Bizancio se fabricaba casi exclusivamente de atún. Igualmente tuvo fama el garum pompeyano y, concretamente, el que fabricaba Umbricius Scaurus que se comercializaba como garum scaurus, un tipo especial de garum, muy aromático.

En la época medieval siguió consumiéndose como salsa o mezclado con vino (vinogarón), con aceite (oloegarón), con agua (hidrogarón) o con vinagre (oxygarón), y tuvo una gran aceptación en el Al-Andalus, donde se utilizaba el garum extraído de diferentes pescados al que llamaban morri, y el "garum macerado o nabateo" fabricado a partir de la fermentación de cebada amasada en bolas o jamajim, harina de trigo salado y aromatizado con anís, cilantro seco, arañuela y orégano. Este garum también se podía hacer con algarrobas machacadas y miel.

Hacia el siglo XV se conoce aún el garum procedente de pescados al que se le da el nombre de allex , y el procedente de macerados al estilo árabe se le da el nombre de aloxa. En el siglo XVII aún existía en Argelia un garum al trigo y a la cebada. El garum, durante toda su existencia, no sólo ha sido una salsa utilizada en todas las clases de platos y bebidas, presente en las mesas de los cortesanos y de los ricos hombres de una sociedad sofisticada que buscaban los placeres culinarios, también se utilizaba por sus propiedades salutíferas, aconsejado por los físicos de la época. Llegó a ser recomendado en el siglo X por el propio Ibn Razi para devolver al hombre la euforia y luchar contra la variola, llegándose a llamar "leche artificial" (allex) por su gran riqueza nutricional.
...
Antonio Gázquez
...

Un fabricant anarquista (i 2)

(continuació)

Com hem dit, Noguera era àcrata. El 1926, amb les associacions anarquistes prohibides per la dictadura de Primo de Rivera, Valentí Noguera funda amb Pau Rodríguez Pauet i Francesc Sabat la Mutualidad Cultural y Cooperativista que va servir de tapadora legal als anarcosindicalistes terrassencs.

El setembre de 1930 Valentí Noguera va pagar la fiança que va permetre Rafel Sancho i Alegre sortir de la presó de Figueres i li va donar feina a la seva fàbrica. Sancho havia estat l'autor d'un atemptat contra Alfons XIII a Madrid en la desfilada militar de la jura de la bandera el 13 d'abril de 1913. Sancho era català, fuster d'ofici i tenia 23 anys quan va disparar els tres trets contra Alfons XIII que van ferir el seu cavall. El rei, però, va sortir-ne il·lès.

Sancho que havia passat mes de 17 anys a la presó, va buscar per viure una habitació en una casa del mateix carrer del Mas Adei, menjava a casa dels Noguera i aprenia l’ofici de teixidor. Aviat, però Sancho va retornar al seu ofici de fuster que exercia pel seu compte. A més a més estudiava teoria de teixits a l’Escola d'Arts i Oficis. Sancho va seguir afiliat a la CNT, però no va participar en cap de les activitats violentes dels cenetistes terrassencs (assalt a l’Ajuntament el 1932, etc.). Ja esclatada la guerra civil, Sancho va ser nomenat delegat de la Generalitat a la Col·lectivitat de la Construcció.

Encara que Francesc Sabat a Los anarcosindicalistas tarrasenses en el exilio inclou Sancho entre els anarquistes terrassencs morts per les malalties i els sofriments o per les bales nazis durant la segona guerra mundial, el seu final va ser encara més tràgic. Sancho que s'havia exiliat a Franca, va creure la promesa del general Franco que els que no havien comès delictes podien retornar sense ser represaliats. Sancho retornà, però va ser detingut. condemnat a mort i afusellat a Figueres.

Per la seva banda, Valentí Noguera amb 62 anys va ser detingut pels nacionals i va ser el primer dels terrassencs executats en el Camp de la Bota (27-04-1939).

No hem trobat la documentació del seu consell de guerra per saber de quins càrrecs concrets se l’acusava. El que sí que coneixem és un informe sobre Valentí Noguera del 16 de febrer, tramès per l’Alcaldia al jutge militar: "...dicho individuo siempre ha pertenecido a la sindical CNT, siendo de ideas anarquistas, haciendo propaganda por la prensa contra el Glorioso Movimiento Nacional". Una acusació molt feble per justificar una sentencia tan greu. Hi ha la creença que Valentí Noguera va ser afusellat pel sol fet d'haver acollit Sancho Alegre. Si fos així, la seva execució seria un dels casos mes penosos dels excessos de la repressió que va seguir a la guerra civil.

Rafel Comes i Ezequiel
_____________________

Un fabricant anarquista (1)

Enviat per Rafel Comes i Ezequiel
___________________________________________________________

VALENTÍ NOGUERA.
UN FABRICANT ANARQUISTA DE TERRASSA.

Avui tractarem d'un personatge singular, Valentí Noguera i Marín (no Martín com es diu en alguns llocs), un petit fabricant de militància anarquista que va tenir un final dramàtic i que té una curiosa i poc coneguda anècdota en la seva vida que explicarem.

Valentí Noguera va néixer a Terrassa el 21 de març de 1875, fill de Domènec Noguera i Cervera i de la navarresa Magdalena Marín i Ugarte.

El 1902 es va casar pel civil amb Engràcia Fainé (o Fainer) i Magench, germana de Llorenç Fainé, un treballador de ca l’Arch de la Rutlla que amb motiu d'una vaga del ram de l'aigua —i perquè era considerat esquirol pel Sindicat Únic— va ser assassinat prop de casa seva per pistolers el 6 de novembre de 1918. (A qui interessi aquest fet criminal, pot consultar el treball que vam publicar al portaveu de l’Associació de Veïns del Barri del Segle XX de Terrassa, Bocamoll, núm. 51, de març de 2005.)

Cap al 1917 trobem Valentí Noguera dedicat a la compravenda de saldos de teixits fins que el 1919 es posa a fabricar teixits de llana pel seu compte amb tres telers amples al carrer del Mas Adei, 38, al costat de casa seva. Al principi en societat (Noguera i Cia.) i a partir de 1920 com a únic titular. El negoci, però, es va desenvolupar amb problemes de liquiditat. Noguera havia de demanar sovint ajornaments de pagament als creditors i renovar lletres. En una carta a Pau Farnés el 1927, excusa un pagament perquè al·lega que ja té molt avançada la signatura d'un conveni amb els seus creditors. Molt probablement, aquest conveni (una suspensió de pagaments privada) li impedeix continuar el negoci com a titular. El maig de 1929 Noguera posa un nom comercial a l’empresa, Tarrasa Textil, que té de titular oficial Miquel Rifa (probablement un treballador seu). Valentí Noguera n'era, oficialment, només l’apoderat. Tarrasa Textil va seguir fabricant teixits de llana i mantes, especialment una manta que denominava "Egara". El 1934 el seu nom desapareix del llibre municipal de matrícules. Aquell any devia, doncs, tancar la fàbrica.

(continuarà)

dissabte, 24 de març de 2007

Gastronomia exòtica? (2)

GARUM

Apreciada salsa de la anti­güedad obtenida a partir de intestinos, hipogastrios, gargantas, fauces de atún, escombro o esturión, mezclados con peces de pequeño tamaño, todo ello expuesto al sol en salmuera por espa­cio de dos meses. El garum se tomaba solo o mezclado con vino, con agua, con aceite y hasta con vinagre. Gale­no lo recomendaba contra la anemia por sus virtudes curativas. La produc­ción de esta salsa constituyó una pu­jante industria en las costas mediterrá­neas del S y SE de la Península Ibérica. Si hemos de creer a Plinio (n. h. XXX, 1, 9), el garum de las pesquerías de Carthago Spartaria (Cartagena) obte­nido con visceras de caballa (Scomber scombrus), conocido con el nombre de sociorum, era el mejor de su tiempo, afirmando además que «dos congrios (3,25 litros) no se pagan con menos de mil monedas de plata. A excepción de los ungüentos no hay licor alguno que se pague tan caro, dando su nobleza a los lugares de donde procede». [...]

Francisco Brotons Yagüe, "Garum", Gran Enciclopedia de la Región de Murcia, volumen 4. Ayalga Ediciones, Murcia, 1994. Página 316.

...

The language of the Lord

THE LANGUAGE OF THE LORD

...al cabo de un tiempo, aconteció que Caín presentó al Señor en ofrenda los más hermosos frutos de su cosecha; asimismo le ofreció Abel los más robustos recentales de su rebaño.

Y el Señor miró con agrado a Abel y a su ofrenda, pero de Caín y de su ofrenda no hizo caso, por lo que Caín se sintió deprimido sobremanera.

Y, con el semblante abatido, le preguntó al Señor:
—¿Acaso mi maldad es tan grande que no merezco tu mirada?

Y le respondió el Señor con toda su cólera:
—Once again! What are you saying? I don’t understand you! Why haven’t you learnt the Language? Look, I can understand this other servant. If you can’t speak like him, shut up when I’m present, because till then you’ll be a despicable animal, a beast without reason.
*

Y, después de estas palabras, el Señor lo echó de su dominio. Y colocó ante la puerta un guardián armado con una espada de fuego para impedir que volviera ante su presencia.

Y Caín, confuso, marchándose de allí, vagó errante sobre la tierra hasta que, al cabo de no mucho tiempo, desesperado, se arrebató la vida.

Ese hecho acaeció en un paraje que, desde entonces, es llamado Death Beast’s Country y en el que, aún hoy, habitan sus descendientes.

- - -
* —¡Otra vez! ¿Qué dices? ¡No te entiendo! ¿Cómo es que no has aprendido a hablar la Lengua? Mira, a ese otro siervo sí que se le entiende. Si no hablas como él, cállate en mi presencia, pues hasta entonces para mí serás como un animal despreciable, una bestia carente de razón.

Jorge F. Fernández

_____________________________________________________

Jorge F. Fernández és terrassenc.

divendres, 23 de març de 2007

Gastronomia exòtica? (1)

GARUM SOCIORUM

Era un condimento, elaborado a base de pescado, de origen griego y adoptado con entusiasmo por la gastronomía romana.

Se trataba de una salsa elaborada con pescados, de trabajosa realización, cuyo resultado final dependía tanto de la calidad de los pescados empleados como del esmero de su elaboración. Parece ser que la máxima calidad se obtenía cuando el pescado que se empleaba era la caballa. El poeta hispano-latino Marcial, que por otra parte abominaba del sabor de esta salsa, escribía: "Recibe esta salsa preciosa, regalo que debes tener en mucho aprecio, pues se trata de la primera sangre del escombro que está expirando". El "escombro" era el nombre latino que designaba a la caballa.

Mediante textos latinos fragmentarios se ha podido reconstruir la elaboración del garum, que, más o menos, era así: se empezaba preparando un liquamen. Para ello, a las caballas frescas se les despojaba de las cabezas y las entrañas y se desespinaban. Se juntaban las mollas de la caballa fresca con las entrañas y se colocaban en un recipiente de barro con salmuera, batiéndose hasta que quedaba una pasta homogé­nea. Ocasionalmente, pero con detrimento de la calidad, se le podían añadir otras especies de pescado, pequeño y en poca cantidad. Una vez obtenida la pasta, muy fina, se ponía al sol para que el calor la redujera y la espesara. Cuando ya estaba convenientemente espesa, se introducían en el recipiente una especie de cestos de mim­bre, cerrados finamente tejidos y se dejaban caer hasta el fondo. La función de estos cestos era hacer de tamiz para separar la flor del liquamen. La parte de la pasta que se introducía en el interior del cestillo era el garum, que se envasaba para reexpe­dirlo a los mercados. Con el resto del liquamen que no había servido para el garum se obtenía una pasta de inferior calidad, denominada allec, que se usaba de manera análoga al garum, pero más barata. Para poder ser usado en la comida, el garum era rebajado de alguna manera. Si se disolvía en agua se le denominaba "hidrogarum"; si era en vino, se le denominaba "ornagarum", y si la materia empleada era el aceite, el nombre era "oleogarum".

En las mesas romanas, el garum de más alto precio era el de Cartagena. Una sociedad de quírites romanos, conocedores de la riqueza de escombrarías que había en torno a Cartagena, y de su exquisita calidad, constituyó una sociedad, que construyó una factoría en Cartagena, para elaborar el garum y reexpedirlo a Roma.

Cuidadosamente elaborado y con materia prima de primera calidad, el garum sociorum, nombre comercial del garum cartagenero, se vendía en el mercado romano a precios astronómicos.

Eugenio Martínez Pastor, Gastronomía de Cartagena, segunda edición aumentada y corregida. Fundación Emma Egea, Cartagena, 1995. Página 52.
...

dijous, 22 de març de 2007

VII Premi Bartra de poesia

VII PREMI CIUTAT DE TERRASSA
AGUSTÍ BARTRA DE POESIA

L'Ajuntament de Terrassa, amb la col·laboració de l'entitat local Amics de les Arts i Joventuts Musicals, convoca el premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de poesia catalana.

El premi es convoca biennalment i s'atorga a un llibre de poemes inèdits i escrits en català, d'una extensió no inferior a 250 versos.

La convocatòria d'enguany es regirà per les següents bases:

BASES

1. Es convoca el VII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra dedicat a un llibre de poemes en català.

2. Les obres aspirants a aquest premi hauran de ser originals i inèdites, escrites en català. L'extensió haurà de ser la normal d'un volum d'aquestes característiques i, en qualsevol cas, no inferior a 250 versos.

3. Els originals hauran de presentar-se mecano­grafiats i per quintuplicat, i s'hi farà constar el nom i l’adreça de l’autor. Si aquest desitja presentar l’obra amb pseudònim, haurà de fer constar les dades personals en una plica, a l'exterior de la qual s’indicarà clarament el pseudònim emprat.

4. Els originals s’adreçaran fins al 8 de setembre de 2007 a Amics de les Arts i Joventuts Musicals (apartat de correus 426, 08220 Terrassa) indicant en el sobre "Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra". El veredicte del jurat es farà públic en el marc d'un acte organitzat per l'Ajuntament de Terrassa el dia 8 de novembre de 2007. L'esmentat veredicte serà inapel·lable.

5. El premi consisteix en la publicació en edició comercial del llibre guanyador. L'Ajuntament de Terrassa facilitarà la publicació de l’obra en regim de coedició amb Edicions Proa. L’obtenció del premi no implica la renuncia dels drets d'autor per part del guanyador, ni de la primera edició ni de les successives.

6. El premi podrà declarar-se desert si les obres presentades no reuneixen, al parer del jurat, mèrits suficients o no s'ajusten a les característiques de la convocatòria. El premi es indivisible. Si escau, però, el jurat podrà fer mencions honorífiques a altres obres presentades.

7. El jurat de la convocatòria de 2007 està format per Sam Abrams, Jaume Aulet, Antoni Clapés, Jordi Llavina i Jordi F. Fernández.

8. L'organització es compromet a mantenir l'anonimat de les obres no guanyadores, les quals es podran retirar dels locals d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals (carrer de Sant Pere, 46, 1r. 08221 Terrassa) en el termini de dos mesos des de l’atorgament del premi. Passats aquests dos mesos, els originals seran destruïts i convertits en paper reciclat.

9. La presentació dels originals suposa l'acceptació íntegra d'aquestes bases i condicions generals, així com dels drets i obligacions que se'n deriven.

Terrassa, març de 2007

Pierre Corneille

Mirall de Glaç, el grup literari d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, ha publicat recentment Poesies galants un recull de poemes de Pierre Corneille traduits per Jordi Parramon.

Si no rebeu habitualment les publicacions de Mirall de Glaç, podeu demanar un exemplar d'aquesta edició a jfff@telefonica.net.


CANÇÓ

El vostre esguard, que m'encisa,
no té un objectiu joiós:
testa calba i barba grisa
no són bon àpat per vós.
Plaure-us fóra una alegria,
però deixem-nos d'enganys:
Iris, de que us serviria
un galant de cinquanta anys?

Tot allò que us fa adorable
només em sap alarmar.
Us trobo massa estimable
per poder-vos estimar.
El meu desig no és gens fútil,
són ben ferms els meus afanys,
però és sols un moble inútil
un galant de cinquanta anys.

Si la mà no és ben armada,
si res no rutlla com cal,
val més tocar a retirada
abans que emprendre un assalt.
L'amor no atorga cap gràcia
als que lluiten pels seus danys
i es riu de la vana audàcia
dels galants de cinquanta anys.


CHANSON // Vos beaux yeux sur ma franchise / n'adressent pas bien leurs coups: / tête chauve et barbe grise / ne sont pas viande pour vous. / Quand j'aurais l'heur de vous plaire, / ce serait perdre du temps: / Iris, que pourriez-vous faire / d'un galant de cinquante ans? // Ce qui vous rend adorable / n'est propre qu'à m'alarmer. / Je vous trouve trop aimable, / et crains de vous trop aimer: mon coeur à prendre est facile, / mes voeux sont des plus constants, / mais c'est un meuble inutile qu'un galant de cinquante ans. // Si l'armure n'est complète, / si tout ne va comme il faut, il vaut mieux faire retraite / que d'entreprendre un assaut: / l'amour ne rend point la place / à de mauvais combattants / et rit de la vaine audace / des galants de cinquante ans.

dilluns, 12 de març de 2007

Los shuaras...

Enviat per Iván Carrasco Montesinos
_________________________________________________

LOS SHUARAS, LA VIOLENCIA Y EL DESARROLLO SOSTENIDO

Los conocimientos de un hombre culto pueden no ser muy numerosos,
pero son armónicos, coherentes y, sobre todo, están relacionados entre sí. En el erudito, los conocimientos parecen almacenarse en tabiques separados.

Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas

Los shuaras, más conocidos por el apodo de jíbaros, habitan desde épocas inmemoriales, y sin haber sido jamás conquistados, los flancos del sur de los Andes ecuatorianos, allí donde se yergue imponente el volcán Sangay, en actividad, allí donde nace la Amazonia y los ríos empiezan a ser navegables por frágiles canoas. Se les conoce, y teme sobre todo, porque aún practican su ancestral costumbre de reducir cabezas humanas al tamaño de un puño, las famosas tsantsas, para luego llevarlas en su bolso como trofeo mágico y heroico. Actualmente también se les conoce por sus renombrados chamanes, cada vez más buscados por exhaustos enfermos que no encuentran ni remedio ni consuelo en la medicina oficial; no en vano son el pueblo que más psicotrópicos consume en el planeta.

Se puede decir que toda su cultura bascula sobre esas dos costumbres. Los psicotrópicos, la ayahuasca y la datura, que ingieren después de haber aspirado por la nariz tabaco machacado en agua, han convertido su existencia en una estadía en un mundo fantástico en el que todo se interrelaciona. Un mundo en el que tienen su lugar los encantamientos y los embrujos, y en el que los hombres, al mismo tiempo que son carne son también fuerza, y esta fuerza se puede aumentar matando a otros hombres.


Matar a otros hombres, eso que nos parece tan feroz, pero que los “civilizados” practicamos a diario y con banalidad, cinismo y recochineo. Matar a otros hombres, sí, basta repasar los sucesos en la prensa para comprobar lo cotidiano de esa actividad; a veces, incluso leyendo las crónicas deportivas podemos ver ese objetivo en la consabida violencia gratuita en los estadios. Y, ya puestos a buscar a fondo, echemos un vistazo a nuestra historia actual y pretérita en la que se manifiesta el absurdo de que los humanos tengamos tantos ideales que aspiran a convivencias civilizadas y que, sin embargo, hayamos matado a tantos congéneres en guerras ininterrumpidas, cruentas y sin sentido.

Pero volvamos a los shuaras y a esa costumbre que les ha valido el calificativo de feroces y salvajes, y que, tal vez, sea una eficaz manera de regular la innata violencia humana, evitar la superpoblación y sobrevivir en la selva en una ejemplar convivencia con el medio, pues si analizamos con detenimiento su manera de ser comprenderemos que, reconociendo lo inherente de esa violencia a la condición humana, han actuado en consecuencia mediante una rigurosa canalización de la misma.

Ellos se han dicho: somos violentos, necesitamos matar, necesitamos derramar sangre para calmar la bestia interior; y entonces han circunscrito el homicidio a un orden, a un ritual brutal, que les permite vivir en paz durante largas temporadas en las que conviven en armonía con sus semejantes y el entorno; su forma de vida consiste en ocupar unas hectáreas, agotar los recursos que contienen y marcharse luego a otro sitio para que ese se recupere; entre tanto, cazan, pescan, aman y buscan la esencia de seres y plantas (sus grandes conocimientos botánicos son un objetivo para los espías del Gran Farma) o la esquiva alma en los sueños que constantemente interpretan y reinterpretan tras sus ingestas de ayahuasca, datura y tabaco.

El rito de la tsantsa es una cacería de poder que se ejecuta periódicamente entre diversas familias enfrentadas por los siglos de los siglos. El objetivo es matar un enemigo, y cuanto más valiente sea, mejor, pues estas victimas tendrán en cierta manera, una vida futura en el cuerpo de su asesino, ya que toda la fuerza será absorbida por el matador después de largas ceremonias en las que se apacigua a la rencorosa alma del difunto, aparte de ejercer una exhaustiva y misteriosa manipulación sobre su cráneo para reducirlo y conservarlo sin destruirlo. Así, el muerto entrará con todo su vigor en el hombre que en lucha noble ha sabido arrebatarle su poder. La familia que ha perdido su hombre, al cabo de muchas lunas necesitará recuperar el poder perdido y, a su vez, intentará devolver el golpe.

Les hemos tachado de salvajes, pero, sin embargo, su cultura es coherente y les ha permitido sobrevivir como pueblo, en perfecta armonía con la selva, hasta hoy en día; en cambio, nosotros, con toda nuestra tecnología y sapiencia, estamos poniendo nuestra propia supervivencia en el borde del abismo.

Son extremadamente diferentes a nosotros, sí, pero no por eso son menos respetables. ¿Acaso nosotros somos mejores? ¿Podemos, con nuestra habitual prepotencia occidental, calificarlos de bestiales después de observar el mundo que nos rodea? Ya quisiéramos tener su ejemplar desarrollo sostenido, ahora tan de moda por ser de necesidad evidente, basado en una cultura psiconáutica, una cultura en la que la vida y la muerte no son opuestas, sino, más bien, las dos caras de la misma moneda.

Y, por favor, no juzguen que intento justificar la violencia, al contrario, soy utopista, lo que hago es limitarme reconocerla palpitante en la condición humana.

Fotografías realizadas por Chivita: "Un shuara en su canoa", "Un chamán shuara engalanado" y "Dos niñas shuaras con aretes de plumas".



__________________________________________________

Iván Carrasco es ecuatoriano, nacido en Cuenca en el año 1951. Reside en Terrassa desde finales de los setenta, cuando los ecuatorianos eran tan exóticos en nuestra ciudad que con frecuencia le preguntaban cómo era tan blanco siendo africano. Ha publicado cuatro libros de narrativa: Relatos de atrás (1992), Las muertes inevitables (1996), Un canto en los dientes (2001) y Nudos de letras (2005). [JFFF]

diumenge, 11 de març de 2007

Miquel Pujadó

Enviat per Montserrat Borràs, Spleen Produccions.
__________________________________________________________

Ja està activat el nou website de Miquel Pujadó, creat coincidint amb el 25è aniversari de l'enregistrament del seu primer àlbum (El temps dels fanals en flor -1982).

L'adreça: www.miquelpujado.cat


Miquel Pujadó, l'any 1975.

Estarà disponible en català, francès, castellà i anglès (aquestes tres darreres zones s'aniran completant al llarg de 2007), i inclou els apartats següents:

- Biografia
- Novetats
- Galeria fotogràfica
- Articles de premsa
- Discografia completa (incloent discos col.lectius i col.laboracions amb altres artistes)
- Bibliografia
- Audició en mp3 de fragments de quasi 100 cançons
- Venda on-line de discos
- Textos de totes les seves cançons pròpies i d'una selecció d'adaptacions, incloent una mostra de temes inèdits destinats al seu proper CD, previst per a 2008.
- Espectacles en funcionament
- Concerts especials de difusió de la cançó d'autor en diverses llengües europees
- Cursos i tallers
- Contes i narracions
- Articles i assaigs
- Agenda de concerts i altres activitats
- Enllaços
- Contacte

Us convidem a fer-hi un cop d'ull.

La Sexta

Sí, lo reconozco, aún tengo algunas debilidades, bueno, bastantes, y una de ellas es el Barça. Pero no voy a hablar de su empate de hoy frente al Madrid, ni de su crisis de juego, ni del arbitraje... No, de nada de eso. Voy a hablar de la cadena televisiva que ha retransmitido el partido, La Sexta.

Me pregunto: ¿cómo es posible que los responsables de esa cadena permitan que se ofrezca tal acumulación de cuñas cojoneras, superposiciones, imágenes descentradas y recortes inoportunos a los espectadores? Ha sido una sesión de tortura visual. ¿Qué les hemos hecho para que nos quieran tan mal?

Ver el partido se me habría hecho bastante molesto ya sólo por ese motivo, pero es que "eso" no ha sido lo peor.

Lo peor ha sido escucharlo. ¿Cómo es posible que se haya encargado a semejante pandilla de botarates comentar el desarrollo del partido? No recuerdo haber oído un guirigay tan huero en muchísimo tiempo. Ha sido una acumulación ininterrumpida de lugares comunes, de nimiedades y rebuznos. Por cierto, los rebuznos los ha puesto con sus obviedades un exjugador argentino a quien en ocasiones se ha calificado como "el rostro intelectual" del deporte rey. Sin duda de rostro tiene mucho, pero de intelectual no parece tener demasiado, para mí se debería conformar con que le incluyan en la categoría de los cultiparlistas, cacasenos o charlatanes de chichinabo.

Ahora bien, si bien la mayor parte de los integrantes de esa pandilla se han mostrado simplemente como tontos casi pasivos, el rey de esa orgía de sandeces y necedades ha sido sin duda un jambo que raja más que una cotorra y que ejercía como director escénico de la astracanada. Un verdadero tonto militante, un verdadero tonto feliz al que se le nota como disfruta de la exhibición de su tontuna, o sea, un farfolla integral o, traducido al habla coloquial, un zote jactancioso.

En fin, ¿a dónde vamos ir a parar? Ahora que hay jugadores de futbol que hablan con ponderación, ahora que incluso los hay con suficiente criterio como para opinar con sensatez sobre cuestiones de cierta transcendencia, como ha demostrado Oleguer; ahora, precisamente ahora, los locutores , que deberían ser un modelo de riqueza lingüística y de eficacia comunicativa, no valen pa' na'...

O, al menos, eso es lo que me parece uno a quien califican como el paradigma de un gran profesional del periodismo deportivo.

Andrés Montes, el responsable de la locución en las retrasmisiones futbolísticas de La Sexta. De él se dice que "ha creado escuela". ¡Vivir para ver!

dimecres, 7 de març de 2007

Tàctum: música contemporània

El Grup Tàctum, formació terrassenca de música contemporània que dirigeix Enric Ferrer, ens anuncia que el proper dimarts 20 de març (21 h) actuarà a la Sala de Cambra de l'Auditori de Barcelona. També té previstes actuacions a l'Auditori Municipal de Terrassa (21 d'abril) i a l'auditori de la Fundación Juan March de Madrid (25 d'abril).

A més de la formació instrumental (Joan Morera, violí; Mario Bugliari, viola; Joseph Pazos, violoncel; Vasil Nikolov, fagot; Jordi Gendra, flauta travessera; Frederic Miralda, clarinet; i
Jordi Castellà, piano) el grup actua amb la col·laboracíó de les coreògrafes Laia Vila Jorba i Anna Òdena i ens expliquen que és tracta d'un espectacle que té també un component visual.

Proposem un concert de música contemporània on la música es pot escoltar i mirar; on tindrem totes les portes obertes per poder introduir-nos,implicar-nos i fruir d’aquest món on potser sí que de vegades s’ha mostrat massa hermètic: la musica dels segles XX i XXI.

En aquest concert també demostrem que l’important en la música (i quasi diriem que en qualsevol tipus d’expressió artística), el determinant és el contingut; i el de menys és l’estètica. Si el creador, el compositor en el nostre cas, té coses a dir, i vol ser entès, ho aconsegueix. En el nostre concert hi podrem trobar estètiques ben diferents, potser sí que algunes poden requerir un major esforç que d’altres, però en tots els casos, qualsevol persona que ho desitgi pot fruir, pot xalar.

Però a més hi ha dues ballarines que després d’haver escoltat les obres, després d’haver parlat amb els compositors, amb els intèrprets, ens proposen una visió, en moviment, del que estem escoltant, i això, tot i ser-ne òbviament una visió subjectiva, ens pot obrir a d'altres sensacions, sempre en favor de l’obra i de l’espectacle en general.

Memòria

Francesc Abad ens convida a anar a alguna de les presentacions del llibre GR-83 de Jordi Carrión que tindran lloc a Mataró (Can Xalant, c/ Francesc Layret 75, dijous 8 de marc, a les 20 h) i a Barcelona (Centre d'Art Santa Mònica, La Rambla 7, dilluns 12, a les 19:30 h).

Carrión és un jove artista que l'any 2003 va obtenir una beca KRTU i que ara ens presenta un trebal sobre el tractament personal de la memòria col·lectiva a partir de la poètica de l'obra plàstica de Francesc Abad i dels textos de l'escriptor W.G. Sebald. Precisament, la reflexió sobre la histyòria col·lectiva —en concret de les víctimes de la reflexió franquista— és el tema de l'última obra presentada per Abad a Terrassa, El Camp de Bota, de la que parlavem en dues entrades anteriors d'aquest blog.

Abad ens proposa també seguir el cicle de conferències Llengua i extermini que es desenvolupa durant aquest mes de març a La Pedrera a l'entorn de l'exposició La música i el III Reich. Més encara sobre la memòria històrica, en aquest cas de la repressió que el règim nazi va exercir sobre els creadors musicals del seu temps.

diumenge, 4 de març de 2007

Elefantasía

Enviat per Marinetta
____________________________________________________



Han sido horas, días y noches, semanas y meses de esfuerzo, risas, química y trabajo generoso, documentación, programación, diseño, reuniones e ideas geniales... y el resultado no podía ser otro.

He aquí nuestra máquina del tiempo particular, nuestra nave espacial y transdimensional, nuestro laboratorio alquímico ambulante, donde todas mis fechorias artísticas han quedado recogidas y encapsuladas para el resto de los tiempos.

Tengo el placer de anunciaros, en nombre de Nikodemus Kevorkian y en el mío propio, que esta noche de post eclipse, 4 de marzo de 2007, la Elefantasía alza el vuelo y pasa a formar parte del patrimonio del planeta y todos sus seres!

Y como diría el presentador de circo en la película Big Fish:

"Damas y caballeros!, puede que crean que han visto cosas poco corrientes... incluso que han visto cosas extrañas... pero yo he viajado por los cinco rincones del mundo... déjenme que les diga que jamás han visto nada parecido!"

www.elefantasy.com

Bienvenidos todos!

Marinetta

(de 11K Eleven Kosmos)

Terrassa Acció Creativa 2007

Ets una persona creativa? Tens alguna cosa a dir?
Potser és l'hora d'inscriure's a Terrassa Acció Creativa 2007!
Més informació:
639 16 90 17

dijous, 1 de març de 2007

La teranyina

Venia directe al blog a escriure alguna cosa escaient sobre la inauguració del 26è Festival de Jazz de Terrassa, que ha tingut lloc fa unes poques hores. Mentre escoltava un discurs darrera l'altre, mirava, com faig sovintquan sóc a la Nova Jazz Cava, el sostre hexagonal amb les seves vigues radials i travesseres... la teranyina del jazz en la qual tothom insistia a dir, aquest vespre, que ha quedat atrapada tota la ciutat.

Venia a escriure alguna cosa original i divertida, però m'he quedat enganxada en una notícia que m'ha sorprès: Gisela Adalid, una nena d'11 anys que viu aquí a Terrassa, ha estat seleccionada per exposar la escultura La destrucció del món a la Tate Modern de Londres, en el marc del Projecte Internacional d'Art per a Escoles Unilever (UISAP són les sigles en anglès). L'escultura de la Gisela i els treballs d'uns altres 18 nens i nenes de diversos països s'exposaran al museu britànic, a partir del 28 de març, en el marc de la instal·lació que l'artista Carsten Höller ha realitzat a la Turbine Hall: uns tobogans gegantins que són, alhora, una escultura i una invitació a l'aventura (la Sala de la Turbina fa més de 20 metres d'alçada i els tobogans baixen en espiral des del cap d'amunt).

És el que l'artista ha anomenat, seguint l'escriptor francès Roger Caillois, "un pànic voluptuós sobre una ment altrament lúcida". L'emoció vertiginosa de la baixada sembla trobar-se en aquell punt d'intersecció entre Realitat i Somni, que és el tema proposat als nens i nenes de tot el món que han volgut participar en l'edició d'enguany en la iniciativa d'Unilever (una multinacional que produeix des del sabó Lux a les sopes Knorr, a més d'una vintena més de marques d'alimentació i higiene personal).

Expliquen que l'escultura de la Gisela —que espero de tot cor poder veure aviat— és un món partit per la meitat on hi ha, d'una banda, tot el que ella voldria eliminar perquè és dolent —la realitat més dura, segurament— i, de l'altre cantó, tot el que ella somnia que li cal al món per ser millor. M'ha semblat una idea senzilla i potent, i estic segura que, si els tècnics de la Tate l'han valorat, deu ser força interessant artísticament.

Bé, crec que hi sortireu guanyant, per saber avui alguna cosa del Festival de Jazz, si visiteu el web de Jazz Terrassa: penseu que ens queda tot un més per endavant per tornar sobre el tema.