D'aquí a una estona s'inaugura l'exposició El Camp de la Bota, amb la qual Francesc Abad fa una recerca per la memòria de 1.704 persones afusellades pel règim franquista en aquest espai del litoral barceloní que fa 70 anys va ser camp de concentració i que ara ocupen les instal·lacions que es van aixecar per al Forum de les Cultures 2004.
Després us parlaré de l'exposició, ara vull fer notar que l'obertura d'aquesta mostra a Terrassa coincideix quasi amb la presentació a Barcelona (Museu d'Història de Catalunya, 19 de desembre, 8 del vespre) d'un llibre i un documental sobre les presoneres republicanes de la presó de dones de Tarragona, Les Oblates 1939-1941. El llibre és obra de Josep Subriats i el documental d'una amiga meva de Tortosa, la periodista Pilar Poy.
Historiadors, periodistes i artistes fan un esforç per recuperar la memòria que una bona part dels polítics semblen interessats en oblidar. I recordar és bo, alhora que dur. En l'entrevista al Diari de Terrassa (un dels mitjans que el 20 de novembre van publicar sense fer cap escarafall la vergonyosa esquela-recordatori de Francisco Franco), el Francesc Abad explica que alguns protagonistes de les històries personals recollides a El Camp de la Bota no han volgut explicar les seves experiències. I és que hi ha viatges dels que no es torna mai.
Jo sóc fill dels fills d'aquella guerra i sempre, al llegir sobre aquella etapa i les seves conseqüències, he tingut la sensació que m'havien pres alguna cosa, i em va costar anys entendre què era. Ara sé que em manca part de la memòria: recordo els silencis densos de casa quan es parlava dels anys que l'avi va passar a la Model, de l'estrany paper que el seu cunyat va jugar en el seu alliberament... Eren uns silencis fets de por, però també d'ignorància: les famílies preferien no saber, no preguntar, no explicar... no recordar. Ens costarà molt de temps capgirar els anys de desmemòria que tota una societat --guanyadors i perdedors-- es va esforçar en construir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada