Més sobre "El Camp de la Bota"

Aquesta exposició de Francesc Abad és, en realitat, una mostra "coral" la matèria de la qual són els sentiments i la desolació. Cada fotografia, cada paper penjat de la paret és, en el seu humil silenci, un crit, un devasall de llàgrimes per la sang absurdament i injustament vessada, per la iniquitat de la revenja política feta de milers d'assassinats disfressats de "justicia sumarísima". El Camp de la Bota és una exposició de metàfores vergonyants, on els afusellaments han esdevingut "emorragias internas", on ser l'alcalde d'una ciutat pot esdevenir delicte.

Francesc Abad va llençar a rodar la mostra el 2004 per impedir que les tones de ciment del Fòrum fessin oblidar per sempre que aquell terreny havia estat camp d'extermini, per evitar que l'especulació engolís la història i esborrés del tot unes víctimes a les quals l'únic homenatge que els podem retre, deprés que els haguessin arrabassat la vida, és lluitar perquè no n'arrabassin la memòria. De la seva mà l'exposició ha crescut, enfilant a cada ciutat més testimonis, més històries humanes. 44 terrassencs van morir al Camp de la Bota i ara les seves històries, com les de les altres 1.700 víctimes d'aquell terror, es poden conèixer no només a la mostra de la Sala Muncunill, sinó també al web del projecte.

Llegeixo la carta als seus fills d'un home a qui queden pocs dies de vida. Sembla feliç per haver pogut rebre notícies de la família. Explica que després de mesos d'isolament ha rebut la primera carta dels seus fills, que està content perquè sap que la seva dona li porta sopa a la presó, tot i que ell no l'ha pogut veure en cap d'aquelles visites... És una carta que s'esforça en donar ànims als joves i en ignorar el vertígen del destí amenaçador, el ressò dels trets dels fusells...

Com diu Marga Gómez en una de les reflexions sobre la mostra que ofereix el web, El Camp de la Bota ens permet passar de la fredor dels llistats de víctimes a la seva humanització i per això ens impressiona tant. A mí, a més, el que té la mostra de denúncia de la deshumanització dels espais urbans, dels seu sotmetiment als designis de l'especulació salvatge i d'una concepció merament escenogràfica --i, per tant, inhumana-- de la ciutat, m'ha recordat un text del meu amic Ignacio Vidal-Folch, de la seva secció d'El País "Barcelona Museo Secreto", que no deixaré mai de recomanar. Parlava l'Ignacio fa una setmana de La Catalana, una barriada situada entre La Mina i la desinbocadura del Besós, que va néixer al voltant de la fàbrica de Catalana de Gas i que ara espera la seva reconversió (nous habitatges, parcs, hotels, comerços...) o allò que s'anomena "regeneració" del teixit urbà.

L'escriptor contraposa a l'article Sobre la junta de compensación el desig dels veïns que les coses canvïin el més aviat possible i el seu propi sentiment de pèrdua.

"Quizá lo que sucede es que, con coquetería pueril, buscamos lo decadente, como quien disfruta pasando miedo viendo películas de terror en la apacible seguridad de su casita; lo admito. Pero también podría ser que estos lugares ricos en carencias, en vacíos, en ausencia y a punto de alcanzar la invisibilidad representasen mejor que otros la parte más importante de nuestras vidas, compuesta, precisamente, por lo invisible: nuestras emociones, pensamientos, recuerdos, ensueños y nuestros amores ausentes."

El que jo valoro és la reivindicació de l'invisible --de la memòria, igual com fa Abad-- en mig d'aquest món positivista i materialista on és més cert que mai allò de "tant tens, tant vals".