diumenge, 1 de març de 2009

Antílops

L'escriptor suec Henning Mankell s'estima l'Àfrica, on passa la meitat de l'any, en concret a Moçambic, on és el director del Teatre Nacional de Maputo. L'èxit i el reconeixement internacional l'ha obtingut amb el seu detectiu, Wallander, però entre les seves novel·les també hi ha El cerebro de Kennedy (no sé si té traducció al català, jo la vaig llegir en l'edició de Tusquets), on denuncia l'explotació a què són sotmesos els africans que són utilitzats com a conillets d'indies per les empreses farmacèutiques occidentals, en "experiments clínics" secrets que més aviat semblen les tortures executades pels nazis en els camps de concentració de la II Guerra Mundial.

El cerebro de Kennedy et deixa un regust amargant a la boca i una densa tristor a l'ànima, per la insondable injustícia que s'hi mostra i la cruel impotència amb què la contempla l'autor i, a través d'ell, el lector. Antílops, l'obra de teatre de Mankell que es va estrenar el divendres 27 de febrer al Teatre Alegria de Terrassa, parla també de l'Àfrica i de la crueltat i deshumanització d'un colonialisme que es perllonga a través dels representants de certes agències de cooperació internacional, que menyspreen, maltracten, abusen, però sobretot temen aquelles persones a qui diuen que van a ajudar, però el present i el futur dels quals tant se'ls hi endona a aquests blancs.

Però a Antílops hi ha més sarcasme, més insidiosa mala llet que a El cerebro... i aquest matrimoni suec de treballadors del Banc Mundial i l'home que arriba per substituir-los en la seva missió humanitària són escarnits i ridiculitzats, i mostren davant nostre la seva cara més miserable i patètica.

Un amic em deia que, com a treballadora d'una ONG potser no m'agradaria, perquè l'obra denuncia les pràctiques de la cooperació internacional. Però el que denuncia Mankell fa anys que ho denuncien també organitzacions com la nostra, on rebutgem aquesta actitud que tan bé expressa un dels personatges ("posem la nostra superioritat intel·lectual i tecnològica al servei del seu desenvolupament") i que em recorda el desagradable te que vaig compartir fa uns anys a Londres amb un directiu del BM, segons el qual la culpa que no s'hagués solucionat ja a l'Àfrica la manca d'accés a l'aigua potable era que les ONG omplíem el cap als"indígenes" i impedíem construir les preses i d'altres grans infraestructures hidràuliques que havien de pal·liar la set del continent. Ell, no cal dir-ho, no hi havia estat mai a l'Àfrica.

Els personatges de l'obra tampoc han "estat" mai a l'Àfrica encara que hi visquin, envoltats de mesures de seguretat (alts murs amb vidres, gosson feréstecs, vigilants...). Hàbilment, Mankell subratlla aquest distançament fent que els africans del servei de la parella protagonista siguin literalment transparents. Els personatges hi parlen, però ni els veiem ni tenen cap rèplica. Tot i així, el seu patiment, la injustícia de la seva situació són permanentment presents. Potser els personatges han oblidat on són i per què hi són, però no l'autor.

Una obra molt recomenable que, a partir del 7 de març i fins al 29, estarà a la Sala Petita del TNC (que l'ha copproduït amb el Centre d'Arts Esceniques de Terrassa. Si no l'heu pogut veure a l'Alegria, no us la deixeu perdre a Barcelona.
...