dimarts, 31 de juliol de 2007

El Diablo

EL DIABLO

Esconded los ojos en la torpe sombra de los cuerpos arrojados. Violad el alba obscenamente, justo en el momento en que la virtud trate de imponerse. Recoged el alma en el rincón más sucio y rezad vuestra oración más profana.

Revelaos contra la carne intacta y mancillad toda virginidad.

Asesinad la aparente bondad de los hombres y sucumbid a los placeres lentamente, saboreando cada pecado, cada blasfemia que os arda en la boca.

Infringid las normas impuestas y arrojaros al abismo de la depravación.

Qué importa si, luego, ningún Dios se atreve a perdonaros.


Manolo Belmonte

_____________________________________________________

Manolo Belmonte és terrassenc.
...

Calamares a la romana

CALAMARES A LA ROMANA
...
La mañana del veinticinco de diciembre se despertó con un centurión romano sentado a los pies de la cama. Cumplía treinta y tres años; y con ellos, ahora ya era evidente, se cumplían también los peores presagios.

Una vaga zozobra intestinal al incorporarse le trajo a la memoria la fritanga de la última cena en casa de los padres, y mientras restregaba bajo un par de dedos pantocráticos el humor cuajado en su ojo derecho, no dudó en maldecir por lo menos tres veces al progenitor. Y también a la madre. “Maldita zorra”, pudo arrastrar entre dientes un par de veces antes de que el romano le hundiese la lanza en el costado.

Javier Bermúdez
_____________________________________________________
Javier Bermúdez resideix a Terrassa
...

diumenge, 29 de juliol de 2007

Globalització

Ahir a la tarda, un cop superades les hores de la calor més forta, vaig decidir anar a donar un vol per proveir-me de lectures de cara a les vacances que començo la setmana vinent. Tempus fugit vaig pensar novament a la vista de la bastida que anunica els nous destins per l'edifici que va ser durant quasi tot el segle XX i part d'aquest la Llibreria Grau. Després d'aquesta petita concessió a la nostàlgia vaig encaminar-me cap al Cau, on vaig aprovisionar-me de novel·les, assaigs i manuals diversos per entretenir les tardes de canícula.

La calor era tan xafogosa que no vaig veure alternativa millor que entretenir algunes hores de la tarda als Amics (aire condicionat i cervesa fresca). I allà em teniu, llegint les incisives reflexions d'Amos Oz sobre el misteriós contracte que lectors i autors estableixem (establim) en l'inici d'una novel·la (La historia comienza), quan el run-run de les veus de l'entorn van fer-me pensar que era a Terrassa, però podia ser a Istambul. A la meva dreta, un parell de joves conversaven en àrab, fins que va arribar un amic d'aquí i van canviar al castellà; a la meva esquerra, dos homes xerraven en el que jo diria que era rumanès; més enllà, uns contertulis habituals dels qui no m'arribava, però, la veu debien mantenir la seva conversa en català, vaig deduir.

Vaig tornar a submergir-me en les reflexions d'Oz sobre En la flor de la vida, de Shmuel Yosef Agnón (1888-1970), el primer escriptor jueu a rebre el Nobel de literatura (1966) i autor que va explorar la confrontació entre la tradició i la modernitat en el seu poble tot contraposant en la seva obra l'ús de l'hebreu bíblic i l'hebreu modern, que no necessàriament es corresponen amb les idees de vellesa i joventut: "El padre de Tirtza se preocupa por la educación hebrea de su hija. Segal, el preceptor, le enseña hebreo moderno. Y Landa, el joven que la corteja, le escribe cartas en hebreo bíblico".

Vaig tornar a aixecar el cap del llibre tot donant-li voltes a un vell pensament: la llengua com a territori enfront de la llengua com a vehicle, com a canal. Condiciona la nostra llengua la forma de veure el món? I es clar que sí, sinó totes les traduccions podrien automatitzar-se, i no és així, perquè les diferents llengües no només tenen diferents arquitectures lògiques, sinó mapes conceptuals diversos. Però aquests territoris estan plens de transfugues, de vegades comunitats senceres que són integralment bilingües o trilingües (quin millor exemple que els jueus de l'Europa central abans de l'Holocaust: yiddish a casa, hebreu a la sinagoga i alemany, o polonès, o ucranià, o... al carrer). Em fascinen els escriptors que han emigrat de la seva llengua, com Nabokov o Brodsky, del rus a l'anglès, o Kundera, del txec al francès (que alguns no li han perdonat, però que a mi em segeuix semblant extraordiari), però sempre he tingut la recança de veure el plurilingüisme com una assignatura pendent de la literatura.

La música porta temps explorant aquest territori accidentat de la pluralitat. La literatura viatja, és cert, pels móns més diversos, i la indústria que l'acompanya reinventa cada obra d'èxit en una trentena de llengües diferents, però hi ha alguna cosa del desconcert que sentim quan ens trobem en un territori lingüístic aliè que sempre m'ha semblat molt literària i. alhora, impossible de transmetre literàriament. Hi seguiré pensant mentre llegeixo Oz.
...

diumenge, 1 de juliol de 2007

La terregada (sang i perdiu)

Em preguntem a la cafeteria dels Amics de les Arts si ja he menjat els canelons de Festa Major.

—Ah, però és que per Festa Major s’han de menjar canelons? No, no he menjat canelons, segur, ni avui ni cap altre dia, no puc amb la beixamel.
—Potser a Terrassa teniu un altre plat típic de Festa Major?
—No ho sé, ni m’agrada la Festa Major ni conec altre plat típic de Terrassa que la terregada, però només l’he menjat una vegada i no recordo exactament com era.

L’Alfons, un habitual de la barra, ens diu que creu recordar que es tracta d’un plat fet amb entranyes.

Al cap d’una estona, a casa, faig una consulta a internet i comprovo que, efectivament, es tracta d’un plat fet amb sang i perdiu (compte!, que en aquest cas la paraula perdiu es refereix als pulmons d’ovella). Llavors deu ser un plat semblant a la freixura, tot i que jo més aviat el recordava com una sopa espessa coberta amb una llesca seca de pa de pagès.

Algú o alguns de vosaltres, amables lectors, ens podrieu explicar com es cuina la terregada a casa vostra?
...

John Zorn y Gilad Atzmon - La Vanguardia vs. Diagonal

El número 262 de Culturas suplemento de La Vanguardia dedica página y media a John Zorn promotor e ideólogo de Masada, la propuesta de música “más desafiante, intensa y compleja del planeta”. El autor del artículo acumula adjetivos para realzar la obra inducida por Zorn, una obra que pone “en duda todos los clichés establecidos desde Gershwin a Ornette Coleman; de Alber Ayler a, si es necesario, Camarón de la Isla o Can“.

Ahí es nada, para hablar de un “icono de la posmodernidad” el panegirista de deja llevar por un entusiasmo —radicalmente nopostmoderno— que roza el ridículo y despierta mi inmediata desconfianza.

Para terminar, Jaime Casas, autor de esos desmesurados elogios, nos deja caer en una addenda algo confusa que Zorn es el creador de un concepto, el Radical Jewish Culture, que “desafía los estúpidos prejuicios que arrastra la cultura occidental sobre el judaísmo”.

No sé, yo creía que todos somos conscientes de la enorme influencia de lo judeocristiano en la germinación de la cultura occidental y de la existencia de grandes creadores de etnia judía en todos sus ámbitos desde el científico al filosófico pasando por el artístico.

Quizá como lo judeocristiano es cosa de gentiles, sus derivaciones no deben parecer lo bastante ortodoxas y excelsas a los mentores de Jaime Casas.

En fin, como contraste, hago referencia de las escasas líneas que se dedican en Diagonal —más vale eso que nada— al escritor, músico y filósofo Gilad Atzmon, quien debió exiliarse de Israel después de haber recibido numerosas amenazas y coacciones a causa de su actitud crítica frente al sionismo.

A lo mejor, algún día encuentran en Culturas un rinconcito para hablar de este y otros intelectuales judios y antisionistas como Norman G. Finkelstein, Yakov M. Rabkin o Ilan Pappe. ¿Nos lo creemos?
...