dijous, 4 de juny de 2009

Néixer a Terrassa

Com compro més diaris dels que les meves múltiples obligacions em permeten llegir i sóc de les que encara troba utilitats domèstiques diverses al paper premsa, tinc per costum "repescar" amb unes quantes setmanes de retard (mentre feinejo a la cuina, al bany, al racó de la galeria on viu el gos...) notícies que m'havien passat inadvertides.

Va cridar la meva atenció una notícia a El País sobre la darrera novel·la de l'anglès Martin Amis, que el magteix autor va presentar al Hay de Granada a primers de maig i mentre la llegia els ulls se me'n van anar a la columna del costat, dedicada a una mostra de cinema underground català que es va dur a terme a Nova York en el marc del festival cultural Catalan Days. Una frase sobresortia cap al final de la columna: "Padrós tuvo la mala suerte de nacer en Terrassa. Si lo hubiera hecho en Nueva York o en Londres su cine hoy sería conocido internacionalmente." Així ho afirmava Martí Rom, cinèfil i conegut entre d'altres coses per haver estat responsable de la Central del Curt (1979-1982), distribuïdora de cinema alternatiu.

La veritat és que la frase m'ha fet pensar força, perquè si bé és cert que el nostre país és bastant mesquí a l'hora de reconèixer els mèrits dels seus creadors, no paro de preguntar-me si un cinema com el d'Antoni Padrós, el de Pere Portabella, el de Josep Maria Ramon o el de Jacinto Esteva-Grew, haguessin pogut ser el mateix si els seus autors haguessin nascut a Londres o Nova York.

Fa temps que el cinema (i, en general, tota la cultura) tenen un marc de referències universal. No podem saber si els referents estètics i culturals del Toni Padrós no haguessin estat molt similars a Londres o NY, però sens dubte la precarietat de mitjans i el context socio-polític en què s'ha desenvolupat la carrera creativa d'aquest cineasta terrassenc han condicionat no només el resultat global, sinó fins i tot la pròpia elecció del mitjà cinematogràfic com a forma d'expresió de les seves inquietuds. En un entorn polític democràtic i amb una indústrua cinematogràfica normalitzada ¿hagués decidit Padrós a dedicar-se al cinema? Ves a saber!

Si no hagués nascut a Terrassa... potser mai ens hagués explicat la història de la Shirley Temple. En aquest sentit potser convé recordar les paraules de Mery Cuesta, autora del llibre El terrorismo doméstico de Antoni Padrós en el cine independiente de la España de los años setenta (2003):
"actualmente, la perspectiva de un cine experimental en España se ha cerrado totalmente, ya que no se dan las condiciones germinadoras propicias para el renacimiento de este fenómeno, y lo que es más importante, no se considera necesario".

Néixer a Terrassa, treballar a Terrassa, viure a Terrassa segurament són tan essencials per al cinema de Padrós perquè des del la perifèria pots mirar la realitat d'una forma diferent i des dels centres industrials funciona millor el marquèting, però no necessàriament la creativitat.

Jo, per exemple, no escriuria aquesta columna si no hagués nascut a Terrassa, oi?
...