dimecres, 30 de juliol de 2008

Radovan Karadzic i el “bon” rei Jaume I de Catalunya

Que els catalans considerin el rei Jaume I el personatge més important de la història de Catalunya dol, però s’accepta amb resignació. Qui podia esperar un resultat racional d’una enquesta estúpida?

Allò que resulta angoixant és, per exemple, llegir a Serra d’Or el resum d’una taula rodona organitzada per la mateixa revista amb motiu del vuitè centenari del naixement del dèspota.

Quina manera de divagar! Francesc-Marc Álvaro tira pilotes fora, Stefano Maria Cingolani avorreix esplèndidament, Toni Soler fa dues mitges gracietes i Anton M. Espadaler (quina tristor!) ens omple de referències alienes a la seva prudència i la seva saviesa.

Qui ens recordarà, doncs, si ells no ho fan, que el “bon” rei Jaume I va ser especialment cruel a la conquesta de Mallorca?

Qui ens farà saber que ell mateix va reconèixer ser el responsable de la mort violenta d’uns 25.000 musulmans de Medina Mayurqa?

Qui ens dirà que, segons altres testimonis, els exterminats van ser 40.000 dels 50.000 habitants de la ciutat?

Qui ens informarà de la virulència de l’epidèmia de pesta que es va desencadenar a conseqüència del carnatge?

Qui ens farà esgarrifar assabentant-nos que per voluntat reial el governador de l’illa, Ibn Abu Yahya, va morir després de ser torturat aferrissadament durant quaranta dies?

Qui es farà avergonyir acusant-nos d’enaltir un monstre que també va fer torturar fins a la mort el fill de tretze anys del governador de Mayurqa?

Ja no cal parlar de Karadzic, oi? Tenim prou motius a casa per avergonyir-nos! Però no avergonyir-nos dels fets d’un sàtrapa de fa vuit segles, no, sinó de la covardia i/o la complicitat dels “intel·lectuals” d’ara.
......

dilluns, 28 de juliol de 2008

Amarga coincidència

És una amarga, i alhora dolça, coincidència que el gran saxofonista Johnny Griffin ens hagi deixat el mateix dia en què perdíem l'amic Pere Prat, l'afeccionat al jazz per antonomasia que tantes vegades l'havia aplaudit.

Johnny Griffin, Jazzterrasman 2006, havia mantingut una llarga i rica relació amb la nostra ciutat. Habitual de la vella Jazz Cava del carrer Sant Quirze, on havia protagonitzat impagables sessions al costat del trio de Tete Montoliu, amb Eric Peter i Peer Wyboris, va ser també l'artífex, al costat de Dexter Gordon, d'un dels més memorables concerts de la història del Festival Jazz Terrassa, en el ja llunyà 1982.

Ens va tornar a visitar sovint, amb Hank Jones i el seu gran amic Eddie Lockjaw Davis (amb qui van ser coneguts com tough tenors tot i que 'dur' no em sembla un adjectiu que li escaigués bé al seu estil, més aviat vibrant i torrencial de notes i energia, però no de duresa), amb Kenny Drew i Roy Hargrove, amb George Coleman, Eric Alexander i Mulgrew Miller per homenatjar el seu amic Joe Henderson, el 2002.

Explica en Valentí Grau que, en temps de la vella Jazz Cava, un dia, creuant la Plaça Vella, en Johnny va quedar fascinat per la sonoritat de les tenores de la cobla que aquella tarda de dissabte, con tantes altres, tocava sardanes, i que va enfilar-se a la tarima a improvitzar amb els músics locals.

En Johnny era així. Un home càlid i d'una alegria contagiosa, expansiu amb els seus amics, el record dels quals una enfermetat li havia anat arrabassant en els darrers anys de la seva vida. El que no va poder prendre-li la malaltia van ser les ganes de tocar, i la seva darrera actuació a Espanya, al Festival de Jazz de Torrent (València), estava programada per al passat 18 de juliol, només una setmana abans de la seva mort.

T'enyorarem Johnny!!

Fotografies: © Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
...

dissabte, 26 de juliol de 2008

Bassam Kanaan, pintor terrassenc

Adela Farré acaba de publicar una entrada sobre la mort d'un personatge històric d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals i de l'ambient jazzístic terrassenc i jo fa pocs dies havia dedicat unes quantes entrades a alguns pintors terrassencs d'ara mateix.

Aquesta nova entrada meva aplegarà aquests dos temes: la mort d'una persona que ens era propera i la pintura local.

Una obra molt característica de l'estil de pintura practicat per Bassam Kanaan

La casualitat m'ha portat de descobrir la mort d'un pintor que va gaudir de certa fama a Terrassa fa un quants anys. Es tracta de Bassam Kanaan (24 de març de 1947 Latakia [Siria] - 11 de desembre de 2003 Granada).

Amb el Bassam vaig tenir certa relació cap a 1975 perque érem veïns (tots dos vivíem al carrer de la Torre) i coincidíem als Amics. Guardo d'ell un bon record. Sovint em preguntava què seria de la seva vida. Ara conec la resposta.

Bassam Kanaam, la seva companya i la seva filla (1985).

A continuació us poso un enllaç a la pàgina de Josep M. Francino a través de la qual m'he assabentat de la trista notícia:

...
Bassam, pintor terrassenc, olotí, català... Recordem-lo!
...

Adéu a Pere Prat

Ens ha deixat Pere Prat, i amb ell ha mort un bocí de la història viva del jazz a Terrassa. Amb ell ens deixa un dels pocs protagonistes que encara podíen explicar en primera persona l'arribada del jazz a la nostra ciutat de la mà del Hot Club, allà per 1936. Ell en recordava totes les anècdotes, fins i tot les més petites: com era la sala de ball del Restaurant Terrassa (avui botiga de roba, a la primera planta de l'edifici que va albergar el Cinema La Rambla), quant pagaven de lloguer per la gramola i els discs que hi solien escoltar (Duke Ellington, Louis Armstrong i King Oliver, l'orquestra de Fletcher Henderson amb Coleman Hawkinns...), que durant la guerra va organitzar un concert a Sant Cugat per als comandaments militars aplegant músics de diferents formacions del Hot Club i que els van pagar... amb rodons de pa!

Ell coneixia totes les anècdotes i li agradava explicar-les. I ho feia amb gràcia i generositat, i ho feia fins a altes hores de la nit, si s'abellia, perquè, com ell mateix explicava al llibre 25 anys Jazz Terrassa. Festivals 1982-2006: "Fa setanta anys que surto quasi cada nit, i fa setanta anys que les meves nits són per al jazz".

Tots els qui estimem el jazz i freqüentem la Nova Jazz Cava l'havíem vist assegut al fons, al costat de la cabina de so, sobre el tamboret que tenia reservat per dret propi. En Pere, a més de fundar el Hot Club d'abans de la guerra, havia estat soci fundador de la Jazz Cava del carrer Sant Quirze el 1971, i mostrava orgullós el carnet que l'acreditava com a soci fundador d'aquell històric local i que durant més de 30 anys va portar de forma incansable a la seva cartera. El perfecte estat de conservació d'aquell document era una prova de la seva passió, però també de les qualitats d'home pulcre i delicat que el distingien. D'home també profundament fidel a allò que estimava.

Vaig tenir el privilegi de tenir a les mans els álbums amb retalls de diari i fotografies que en Pere conservava d'aquells primers anys del jazz a Terrassa, que em mostrés el racó de casa seva on guardava amb orgull papers i rastres de la seva passió i dels homenatges que havia rebut, el privilegi de ser distingida per la seva amistat i que em deixés manllevar-li records personals per escriure alguns dels meus textos, com l'assaig 70 anys de jazz a Terrassa que encapçala l'esmentat llibre.

Per això, anyoraré el Pere. I estic segura que a la Nova Jazz Cava, als Amics de les Arts i al Coro dels Amics —locals que visitiva cada tarda— molts anyoraran la seva figura menuda i el somriure dolç i sincer amb què saluda tothom des de darrera de les seves ulleres i el seu puro. Però també és veritat que, passat aquest primer moment d'astorament que produeix la mort d'un amic, el recordarem feliços, perquè ell ens ha deixat com a herència la felicitat d'una passió inasgotable i flotant en l'aire la satisfacció que va proporcionar-li.

Si hi ha un cel, segur que ara hi toquen jazz.
...

divendres, 18 de juliol de 2008

Pintors terrassencs d'ara mateix: Alfonso Cruz

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.





Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Té sentit al segle XXI considerar el prestigi un valor positiu? Com se sap qui està qualificat per qualificar? Com se sap qui té prou prestigi com per desprestigiar?

Potser se sap mirant aquell programa adoctrinament i publireportatges de TV3 al qual sovint es diu: "Cada vegada son més es catalans que..."?

...

dimecres, 16 de juliol de 2008

Pintors terrassencs d'ara mateix: Carmen Valverde

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.


Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Ens aporta l'obra de Carmen Valverde una visió del món tan vàlida com qualsevol altra que es pugui oferir amb unes altres tècniques? Té la pintura realista valors que no pot assolir la fotografia?


...

Pintors terrassencs d'ara mateix: Toni Sánchez Tena

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.


Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Sota quins criteris es consideren alguns qualificats per jutjar?
. . .

dimarts, 15 de juliol de 2008

Pintors terrassencs d'ara mateix: Xavier González d'Ègara

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.



Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? És la crítica d'art una forma de filosofia barata?

...

Pintors terrassencs d'ara mateix: Cristina Borobia

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.



Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Sobre quins pressupostos ideològics es basen alguns per considerar-se capacitats per conferir prestigi o negar-lo?

...

Pintors terrassencs d'ara mateix: Jordi Fulla


La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.



Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? No us comunica res? Us deixa indiferents? No us suggereix alguna cosa indefinible?

Pintors terrassencs d'ara mateix: Octavi Intente

La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.
...

Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? No us comunica res?

http://www.octavi.com/

...

diumenge, 13 de juliol de 2008

La força de les paraules

Llegeixo a El País que la carta d'una nena rumanesa d'etnia gitana adreçada a l'Estimada Europa ha commocionat Itàlia, arrossegada aquests dies per la febre xenòfoba que ha propiciat les mesures del govern Berlusconi contra la comunitat gitana. No he trobat el text de la carta i, de fet, els principals diaris italians, el Corriere della Sera i La Reppublica, no es fan ressò de l'esmentada missiva, però si se'n feien, el 20 de juny, de les agressions sofertes per la família de Rebecca Covaciu i, més en concret, pel seu pare Stelian, que va ser apallissat per dos homes, que sembla ser que eren policies de paisà.

En realitat, Dear Europe és un video-denúncia en el qual la nena fa una crida per demanar feina per als seus pares, escola per ella i els seus germans i justícia per als de la seva ètnia. Una crida en què parla de la pena i del dolor de la marginació, de la pobresa i de la desesperança, i de la manca de solidaritat de moltes persones.

Vistes les reaccions que la notícia ha generat a El País queda clar que el problema de la xenofòbia no és exclusiu d'Itàlia. Em corprenen especialment aquesta mena de comentaris que diuen que rebutgen les vexacions dels drets humans, però que "entenen" el que està passant a Itàlia, perquè els gitanos són tots uns lladres i uns ganduls. Fa autèntica grima llegir alguns dels comentaris, que em nego a reproduir aquí, i que em fan bullir la sang. Generalitzacions absurdes, del tipus "ho porten a la sang", que evoquen el pitjor feixisme. I tot es barreja: uns demanen que tornin a Rumania, oblidant que part de les víctimes de la política d'assetjament de Berlusconi són nascuts a Itàlia, d'altres semblen afirmar que no hi ha remei, que són com són i no canviaran mai, que no s'integren perquè no volen integrar-se, que no treballen perquè no volen treballar, que són pobres perquè s'ho busquen... no puc, no vull ni imaginar-me a quina mena de "solució" els pot portar aquest fil de pensament.

Ens pensàvem que els europeus erem oberts, dialogants, civilitzats... Doncs igual resulta que no, que només som bèsties adormides, esperant per llençar-nos a la iogular de la propera víctima. Perquè queda clar que les persones no es poden esborrar, ni fer desaparèixer per art de màgia. Els podem tancar, potser, i enviar-los més enllà d'una frontera que pensem que ens defensa... de què? Una frontera no és més que una línia imaginària a terra, i un filat de ferro, un mur o, fins i tot, un exèrcit només són obstacles que l'enginy humà ha après a saltar ja fa molts segles. Les muralles, com les costures, quasi bé sempre reventen des de dintre, perquè si et tanques a casa per por passa quasi bé sempre que és justament a tu a qui acaba faltant-li aire per respirar. És la història de totes les dictadures, és la història de tots els feixismes, i sembla que no en volem aprendre.

Un dibuix de la Rebecca, que va guanyar fa uns mesos un premi de pintura infantil d'Unicef.

dissabte, 5 de juliol de 2008

La vida que llevo va a acabar conmigo...

Un desconocido me pide explicaciones sobre el porqué no se ha hablado de Bartra en este blog egarense justo cuando se celebra el centenario de su nacimiento.

Muy sencillo señor X., desde el diciembre pasado he estado colaborando en la organización de entre uno a tres actos semanales (lecturas de poesía, conferencias, presentaciones de libros, etc.), he participado en la organización del II Simposi Agustí Bartra, del VIII Premio de Poesia Ciutat de Terrassa - Agustí Bartra, estoy en el grupo que prepara una exposición sobre Bartra para el Arxiu Històric Comarcal de Terrassa y en el grupo que prepara la web http://www.bartramuria.cat/, he asistido reuniones donde se me ha convidado a participar en la organización de otros eventos, pertenezco al grupo organizador del Festival d’Arts i Cultures Emergents Terrassa Acció Creativa, he corregido libros para su edición, he preparado tarjetones y folletos de propaganda para su impresión, he coorganizado la Segona Trobada de Poesia a Terrassa y, por descontado, todas esas participaciones se han desarrollado tanto en el ámbito del trabajo intelectual como en el del trabajo físico, en las infraestructuras y en la gestión económica y de recursos. Además he trabajado en una escuela a cambio de un salario y me he implicado a fondo en esa tarea.



¿De dónde quería, señor X., que sacara tiempo para escribir en este blog?

Estoy rendido.

Terrassa Acció Creativa



Benvinguts a la tercera edició de Terrassa Acció Creativa!

Terrassa es mou, s’obre, s’expandeix. Terrassa és inquieta. Terrassa és Acció Creativa per sobre de tot: música, arts plàstiques, dansa, street art, fotografia, teatre, videoart, poesia, pensament, instal·lacions, associacions i col·lectius…La creativitat es mou a l’ample i llarg dels seus carrers en múltiples manifestacions que no sempre es veuen representades en els canals oficials.

Per això creiem que TAC és un projecte que, sense ànim de lucre, pretén abans de res presentar aquesta Terrassa inquieta i activa que es mou en múltiples direccions pel que fa a l’expressió artística; alhora que mostrar una Terrassa receptiva que acull sense recel propostes veïnes que ajuden a l’intercanvi i l’enriquiment dels seus participants.



És un projecte creat per persones d’aquesta ciutat, per a i per la ciutat, que combinen les seves tasques diàries amb l’esforç que suposa organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques, per això volem deixar palès la implicació de tots quants ho fan possible: artistes, patrocinadors, col·laboradors, públic... persones que creuen en les iniciatives socioculturals alternatives, persones que donen suport el trajecte creatiu de qualsevol altre persona que dediqui poc o molt temps a l’elaboració d’una obra, un projecte, una idea.

És la plataforma ideal per a tenir una fotografia fresca i sincera de la nostra salut sociocultural: art contemporani, progressiu, manifestacions que impliquen una actitud creativa. Artesania? Art continuista? Dóna igual, la societat i el pensament es componen de molts estrats i nivells i aquesta és la seva riquesa. Es diu que a la tercera va la vençuda, i nosaltres, aquest any més que mai, podem sentir-nos vencedors i orgullosos de poder presentar-vos el nostre tercer TAC!

Terrassa, Aprendre i Compartir. Terrassa, Actitud i Caràcter. Terrassa, Art i Cultura. Terrassa Art al Carrer, Terrassa per a Amateurs i Consagrats, Terrassa, Acull i Conquereix.

TERRASSA ACCIÓ CREATIVA!!!