dimarts, 31 de juliol del 2007

Calamares a la romana

CALAMARES A LA ROMANA
...
La mañana del veinticinco de diciembre se despertó con un centurión romano sentado a los pies de la cama. Cumplía treinta y tres años; y con ellos, ahora ya era evidente, se cumplían también los peores presagios.

Una vaga zozobra intestinal al incorporarse le trajo a la memoria la fritanga de la última cena en casa de los padres, y mientras restregaba bajo un par de dedos pantocráticos el humor cuajado en su ojo derecho, no dudó en maldecir por lo menos tres veces al progenitor. Y también a la madre. “Maldita zorra”, pudo arrastrar entre dientes un par de veces antes de que el romano le hundiese la lanza en el costado.

Javier Bermúdez
_____________________________________________________
Javier Bermúdez resideix a Terrassa
...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Visc en un pis llogat, i cada mes em costa un ull de la cara . Més o menys vaig tirant, més aviat menys que més, però bé, arribo a final de mes. I m’he d’estar de coses, m’he d’estar moltes vegades d’anar al Tirsa per tal de no desequilibrar el pressupost, per exemple. O bé m’estic d’anar als restaurants. I no passa res. I dic això perquè és clar que els pisos són cars, i tant li fa que compris o que lloguis. Són cars. Sempre ho han estat. Representen allò que paguem per ser independents, són el preu del repte de tenir i de disposar del teu propi espai. Doncs bé, no hi ha hagut ningú, al llarg de la recent campanya electoral que s’hagi referit a un factor que contribueix a fer-los encara més cars: l’anomenada indústria de l’oci juvenil i el mal que fa aquest sector econòmic, el parany monstruós que suposa per a una majoria de joves que a penes poden passar un sol cap de setmana sense això que en diuen “anar de festa” (expressió horrorosa en si mateixa i buida de significat perquè és impossible que cada setmana hi hagi coses a celebrar). Els tenen ben atrapats i aquests joves a penes tenen armes per defensar-se’n i arriben a pensar-se que més enllà no hi ha vida. I així l’oci nocturn mal entès s’ha convertit en una cosa normal i a cap edat molts nois i noies ja exigeixen que se’ls deixi sortir i, fins i tot, s’ha instal·lat en la ment de molts pares aquesta fatalitat de no saber i de no voler impedir que ho facin. I aquestes sortides representen al capdavall molts diners. De tal manera, posem per cas, que si només sortissin un de cada quatre caps de setmana, al cap de l’any s’haurien estalviat la despesa de 36 sortides. I passar de tenir aquests diners a no tenir-los explica, en part, perquè sembla que avui comprar-se o llogar un pis sigui més car que vint o trenta anys enrere. Quants d’aquests que es manifesten exigint el dret de tenir una casa han estalviat mai en sa vida?.“Anar de festa” generalment és llençar diners, gairebé mai no aporta res, tret d’una tristesa i una buidor posteriors. I, evidentment, allunya la possibilitat d’accedir a l’habitatge.

I cap polític, deia, no ha parlat ni tan sols de la possibilitat de canviar els horaris d’aquests locals. Bé, si, han parlat d’allargar-los per tal d’adaptar-los als del transport públic. Sembla increïble la falta d’imaginació dels dirigents. Aquesta tarda (dimecres) he assistit, per deferència del diputat Benet Maimí, al Ple del Parlament i he sentit la resposta de Montilla a una pregunta d’Artur Mas en relació a l’abstenció. A Montilla no se li ha ocorregut res més sinó dir que si a les properes eleccions tothom treu més vots, això voldrà dir que l’abstenció haurà disminuït. Aquesta és la mesura de la intel·ligència del govern. La senyora Mayol parla de feminitzar Barcelona i d’adaptar els horaris a no sé quines necessitats de les dones. Escolti, posem-nos d’una vegada amb tot aquest escàndol dels locals nocturns i els seus empresaris, que tenen atrapats en la seva xarxa una parti mportant dels nostres joves i els fan malbé la ment i l’esperit i els lleven, poc a poc, com una gota malaia, tota esperança pel demà, tota il·lusió. Aquesta gent fan que tota cosa aparegui com a virtual a ulls del joves, els fan creure que no cal esforçar-se, els lleven la voluntat, els estupiditzen. Són els feixistes de l’entreteniment. No són els únics, és clar, però per alguna cosa s’ha de començar. Perquè, com fas entendre, després, a aquest tipus de joves, que a classe no s’hi pot anar amb banyador, samarreta imperi i xancletes, si es pensen que tenen dret a tot i que res no és important?

Anònim ha dit...

Va ser un bon professor, d'una intel·ligència desenvolupada, però indecisa, d'una cultura general irregular i mandrosa, que suportava sense gran fastigueig grans llacunes. Era tímid, prudent, silenciós amb els estranys, poc parlador amb els amics, però expansiu amb els íntims. Discret per temperament, era capaç de guardar grans secrets, però no li feia res divulgar els propis. Es vantava de certa vocació pel desordre, que no es limitava només al terreny de les seves idees sinó al de la seva vida exterior, al dels objectes que l'envoltaven. Era incapaç de grans projectes, de plans minuciosos, i si de vegades els concebia, mai no va ser amb la intenció de realitzar-los. La seva falta de confiança en el futur l'obligava a limitar les seves aspiracions gairebé a l'esfera quotidiana, i mai no es va preocupar realment de saber què faria o què menjaria l'endemà. Sense ser golut, li agradaven les menges complicades més que no pas les senzilles, el bon vi i els licors espirituosos, però era capaç al mateix temps de privacions principals. Patia, en canvi, per la manca de tabac i era aficionat a l'amor, més a la varietat que no pas a la repetició, sense que la seva absència, tanmateix, el portés al desequilibri. Podia quedar-se sol i de fet tenia certa inclinació per la soledat i només acceptava la companyia de persones que no amenacessin la seva tranquil·litat o que no l'empalaguessin amb la seva xerrameca. Era d'una bondat particular, no la bondat de les almoines ni de les cartes llagrimoses a la mare, sinó d'un interès acusat pel proïsme i un desig de comprendre'l, que considerava la forma més humana d'ajudar-lo.

Els seus defectes principals van ser la mandra, la falta de decisió, el temor al dolor físic, la desorganització. Les seves qualitats, la tolerància pels defectes dels altres i la natural tendència a absoldre la majoria de les faltes. Només va ser despietat amb l'avarícia, la vulgaritat i la crueldat. Creia que l'home era un ser dolent, egoista i deslleial, però en donava la culpa a les condicions socials en què vivia. Va esperar que un sistema social més just fes desaparèixer aquestes taques o, com a mínim, les apaivagués. Va procurar sempre no acomodar-se a la realitat i, finalment, quan anaven maldades, va pensar que tocar fons no volia dir res.

Anònim ha dit...

felicidades por el blog