Phonopolis: dies dos i tres

Xavi González treballant en una de les seves obres.

La vida continua més enllà dels ulls dels espectadors, i la vida al taller-exposició de Phonopolis està feta de ferros que cal tallar i soldar, de superfícies que cal preparar, de fotografies que es munten per rastrejar la memòria dels qui participen, com a visitants, en aquesta singular experiència.

Xavi González i Isaac Marcet viuen literalment aquests dies dins l'espai en que treballen. L'equip (vegeu-lo a sota) entra i surt per donar-los suport en les hores de visita i fora d'elles. Pels qui hi heu estat, les meves paraules poden resultar banals. Pels qui no heu assistit a cap de les sessions obertes (tarda-vespre, de 19h a 24h), ¿com apropar-vos a l'emoció-reflexió que l'experiència genera? Cal ser allà i submergir-se en la música, veure el corrent ininterromput d'imatges... les que mirem amb els nostres ulls i les que miren els ulls de les càmeres i que ens tornen velades per un tel quasi-oníric o disseccionades per l'ordinador...

Per què pintar de cara al públic? Per què mostrar el procés i no només l'obra acabada? Vol el pintor compartir amb nosaltres l'experiència sensistiva del moment creatiu? La corda i el silenci que ens en separen ho neguen. Xavi González i els seus col·laboradors treballen literalment dins d'un quadre on unes figures irreconeixibles construeixen móns, horitzons nous, i nosaltres som fora, mirant-los.

En la construcció de l'obra que és Phonopolis hi ha saviesa escenogràfica: la disposició dels elements, les grans capses rectangulars amb les retropantalles als extrems, la pantalla enfrontada a la porta que passa consecutivament les fotografies dels visitants del dia anterior composant un quasi-vídeo amb càmara lenta que és com sempre he pensat que funcionen els nostres records... les llums, les cadenes d'on pengen els quadres, aquella creu en el punt de fuga de l'espai, l'aire que mou els cortitnatges de plàstic... Però Phonopolis no és una escenografia. Allò que està succeint és real, és la vida. Tornaràs demà i tot serà diferent, el temps s'escola i la imatge no es recupera. No hi ha reproductibilitat mecànica, aquella que per Walter Benjamin havia de/podia apropar l'art a la gran majoria dels ciutadans.

I tanmateix, en Xavi González sembla estar explorant les escletxes que s'obren en aquella contradicció que revelava Benjamin entre l'objecte artístic (que demana el mercat regit pel consum materialista que els textos d'Isaac Marcet denuncien) i el concepte (una mica ingenu, tot sigui dit) de l'art com a comunicació. [Ahir mateix la ministra de Cultura insistia en el tema: l'art [contemporani] com a comunicació, ergo com a servei públic. Quina bestiesa!]

He tornat a l'abadia romànica i he vist els seus colors brillants: les barbes blanques, els vestits vermells, porpres, blaus, cada figura de la portalada, del frontal de marbre, curosament pintada. Allà l'art es volia només comunicació: història sagrada, construcció social. I per això va ser sovint sistemàticament destruït, esborrat o tapat en èpoques posteriors, quan va perdre la seva funció social.

La història de l'art és la història del fracàs [relatiu] de l'art com a comunicació, i del triomf de l'art com a experiència, estètica i intel·lectual. Experiència del creador, de l'artista, però també del receptor, de l'espectador; experiències, la de l'un i l'altre, que no tenen per què coincidir ni en el temps ni en l'espai, que no són programables. L'obra d'art no és ni un canal, ni un missatge, és un emissor a la cerca d'un receptor que potser no trobarà mai.

L'obra d'art que ens proposen Xavi González i els seu col·laboradors (efímera com és, encara que al final en quedi el rastre en els objectes magnífics que seran els quadres pintats) s'arrisca perillosament a no trobar el seu espectador. I seria una llàstima que no et trobés a tu, que pots vibrar amb aquestes paraules:

En aquest transcurs privilegiat que és la vida, conec una forma d'agrair-ne l'existència: estimar-te i estimar amb la intensitat necessària per tal de fer relluir tot allò que t'envolta.

Equip Phonopolis:

Ricard Terés (director tècnic)

Laura Castell, Ulises Soriano i Jesica Steiner (videoartistes)

Dark Vector (músic)

Josep Masip (fotògraf)

Damià Aurell (documentalista)

Robert Tévar (pianista)

Assumpta Bou (nutrició natural)

Taco Pachuco (alimentació)