El passat 19 de desembre vaig tenir la sort de participar en una festa “bireligiosa”. Una germana de l’ordre salesiana, molt estimada per mi, va anunciar : “vosaltres, les musulmanes, pregareu a Alà per la Pau i nosaltres, les cristianes, a Déu per la Pau”. Una campaneta va dringar al meu interior. I jo a qui prego? Potser no vull la Pau al món? Potser no m’agradaria veure al Xavi Coral anunciant un migdia que la pitjor notícia del món fos: “En Pericolospalotes ens ha deixat a l’edat de 103 anys per mort natural”?.
El pitjor no va ser el no sentir-me integrada en aquella celebració. El pitjor va ser adornar-me’n que era l’única que es va emocionar en sentir el cant àrab d’una veu femenina angelical seguida de l’oració d’una vintena de cristianes, totes demanant la Pau.
Serà més important el fet que el sentiment?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada