Els colors del jazz

Blanc i negre. Aquesta sembla ser la resposta que dona Antonio J. Flores des de la sala d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals a la qüestió dels colors del jazz. Perfils blancs que delimiten el dibuix i masses de negre i tota una gamma de grisos que construeixen unes composicions fetes de primers plans i escenes de conjunt. Músics admirats i formacions ideals (com la composició de gran format que presideix la mostra i que aplega Tete Montoliu, Ron Carter, Art Blakey i Dexter Gordon a l'escenari de la Nova Jazz Cava... ja ens agradaria, si encara pogués ser!) s'apleguen en unes composicions que tenen el mèrit de transmetre moviment i vibració, com si haguessin capturat el swing de Billie Holiday, Josep M. Farràs, Tete, Archie Sheep, Charles Mingus...

Quan un coneix molt a un artista resulta difícil ser objectiu. Quan a un l'interessa el tema d'una obra artística (en aquest cas, el jazz), i ha anat creant amb els anys les seves filies i fòbies, resulta encara més difícil ser objectiu, perquè pots arribar a mirar un quadre a través de les notes que repiquen a la teva memòria. M'emociona la imatge de la Billie ue veig penjada a la paret de la sala o el record de la seva veu trencada? Tant se val, és el meu quadre preferit d'una mostra que jo crec que val la pena veure. L'originalitat i dinamisme de les composicions, que semblen robar idees al còmic i la fotografia, i la peculiar tècnica (esmalts sintètics i barnissos que creen un efecte quasi de ceràmica) donen al visitant arguments per disfrutar dels quadres més enllà de les referències musicals.

I parlant de jazz, he recordat el Valentí Grau, propietari de la llibreria més singular de Terrassa que estem a punt de perdre. És un tema que mereix, de segur, que hi dediquen un dia estona i reflexió. Aquest és només un apunt ràpid per recordar que la Llibreria Grau tanca les seves portes el 5 de gener. Setmana, doncs, de liquidació final que culmina un més de feina en el qual s'han encaixat més de 250.000 llibres!!!

Com si se sentís despullat entre les lleixes buides, el Valentí ha començat a tapar els forats silenciosos amb el paper de regal que ja no necessitarà. El rerataulell ha adquirit així un aire bombonera que resultaria divertit si no fos tant trist veure desaparèixer un símbol tan significatiu de la nostra vida cultural.

No és bo, ja ho sé aferrar-se a les coses. Tot passa, i aviat un parell més de botigues de roba, o sabates, o penjolls, o perfums ens faran oblidar les piles de llibres i el taulell de fusta amb el seu fris de títols divulgatus d'Alianza. Un taulell massa alt per als temps que corren, d'aquells en què el dependent semblava voler-se amagar dels clients, no pas per desconfiança, sinó al revés, perquè al bon client de llibreria se'l deixa fer, que miri, que remeni, mentre el llibreter resta amatent però discret. Tanmateix no sé a què bé tanta retòrica sobre el taulell, si durant 50 anys ningú, excepte el vell Joan Grau, pare del Valentí, va saber on era el taulell, soterrat sota piles i piles de llibres.

Pocs recordem ja aquelles columnes en precari equilibri. Aviat, ni el nom que els donava sentit: Grau. Divendres, quan la cabalcada dels Reis Mags passin pel carrer Gavatxons es baixaran definitivament les persianes, i alguns sentirem que la temperatura arriba quasi als 451 graus Farenheit.