Art i sci-fi

Dijous a la tarda un virus em va deixar fora de combat i sembla que em vaig perdre un interessant debat sobre L'art contemporani a Terrassa, que va tenir lloc als locals d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Avui diversos companys m'han comentat algunes de les intervencions. Sembla que hi ha una sensació generalitzada entre alguns artistes, crítics i promotors d'iniciatives de creació plàstica que la ciutat viu d'esquena a les propostes interessants que es fan. Però això, sigui o no veritat, no forma part (no hauria de formar part en opinió meva) d'una discusió artística, sinó d'un debat sobre gestió cultural i màrqueting.

Parlo per parlar, perquè ja he dit que no hi era, però no m'arriben ones sobre si s'ha discutit quins són els interessos dels creadors més joves, quines inquietuts socials o creatives són darrera (o dins o davant) del treball dels artistes, sobre la disolució de les fronteres entre gèneres i tècniques... que són les coses que a mi realment m'interessen. Al final sembla ser que l'eterna discusió és quin rol li toca fer a cada actor, més que no pas quin és l'argument de la pel·lícula. Però potser només és que els meus cronistes són dolents (no tots podem ser Ragon).

En qualsevol cas, aprofito l'avinentesa per reflexionar sobre un tema que sempre m'ha inquietat i és per què en les obres de ciència-ficció (sci-fi) de tots els gèneres els móns futurs sempre s'imaginen com un món sense art. Bé, com a art convencional, almenys. M'inquieta perquè els éssers humans sempre construïm els móns que pèviament hem imaginat. D'altra banda, en certa forma és comprensible: us imagineu un paissatge del Víctor Cortés o de l'Isidre Òdena a la cafeteria de la nau Enterprise (sí, és clar, la nau de l'Star Trek). Sembla com si en el món que imaginem per al futur ja haguéssim donat per perduda la materia i només comptessin amb la imatge digitalitzada.

Tanmateix, segurament exagero. Al capdavall, l'Enterprise no és més que la representació d'una nau militar, i no crec que en els tancs i portavions actuals hi pengin precisament tintorettos. Però seguim. La pregunta que em faig és per què el necessitem un art que es manifesta, per exemple, en forma de tira còmica en el diari local (Processos oberts), indestriable de qualsevol subproducte mediàtic si no formes part del iniciats —això deixant de banda l'encert o el desencert del que es digui en l'obra (la tira). Sí, també sé que 'hi ha 28 vaques a Terrassa' i, de tant en tant, el meu fill petit em pregunta si només n'hi ha 28 i per què és tan important que ho digui un cartell penjat per tota la ciutat. Objectiu atès: s'ha provocat una interferència, però no sé si hem aconseguit trencar cap indiferència prèvia.

El joc de números m'ha fet pensar en el Terrassa, informació d'art de Francesc Abad i companyia (1973: encara no havia ni nascut el Sergi Botella). Aleshores eren 44 professions de 113 persones, i allò tenia, a més d'un sentit artístic (obria l'art conceptual a Terrassa), un sentit polític (els 113 eren a la presó). "Som el que perdem" ens proposa ara Botella com a tema de reflexió, i a mi em fa l'efecte que som una societat "ensimismada" (com trobar un adjectiu tan escaient en català?) on cada individu dona voltes sobre les seves pròpies neures fent, com la mula, solc al terra.

Jo aspiro a emocions fortes (El camp de la Bota, Phonopolis), intel·lectuals o sensitives, i no sempre les trobo en l'art contemporani. Alguns debats em semblen banals; algunes propostes, esteticistes i poc sinceres; d'altres em dona la impressió que només es posen l'etiqueta de transformadores per a cobrir l'expedient, perquè per proposar nous punts de vista que ens ajudin a transformar la realitat, aquesta cal conèixer-la, i no n'hi prou amb fer la caricatura d'un bar mentre et prens un cafè.