Avui... Bé, de fet, ahir va tancar definitivament les seves portes la Llibreria Grau, just quan en complia 75 des que la va inaugurar Joan Grau, un lletraferit que, com vam saber ahir, va començar apilant patufets sobre la gerra de l'oli per acabar construint un castell màgic on les parets eren fetes de llibres i els passadissos tan estrets que calia fer una mossegada a la galeta d'Alícia i, com ella, fer-se prou petit com per passar pel forat del pany.
Només sent d'aquella mida es podien visitar tots els racons on el vell Grau entaforava els milers i milers i milers i milers de llibres que va acumular: una pila a cada graó de cada escala dels dos casals que eren la seva casa, piles a sota de tots els llits, piles als passadissos.
Tinc la intuició que la infantesa del Valentí Grau devia ser fascinant: tantes històries fantàstiques emmagatzemades al teu entorn, incontrolades en la seva basta acumulació, deixen escapar l'alè dels seu esperit, alimentant necessàriament un atmòsfera fantàstica. Estic segura que, a Cal Grau, si no vegilaves, podies acabar caminant a un pam per sobre del terra sense ni adonar-te'n, sostingut imperceptiblement per la Nora d'Ibsen, el Pijoaparte, la Colometa, Hercules Poirot, Lady Macbeth, Onofre Bouvila, i Beatriu camí de l'Infern. Però tampoc m'estranyaria gens si el Valentí m'expliqués que, quan a casa seva s'apagaven els llums, se sentien traquetejar els tractats de tècniques de teixits —com arrossegats pel frenètic moviment dels telers— o que el volum d'història dels ferrocarrils havia fet caure la seva pila intentant fugir de l'ofec de tanta companyia.
Perquè a cal Grau els llibres eren vius i, com tots els nostres amics, tenien sentiments i inquietuds, i per això el Joan Grau no en tornava mai cap, se'ls quedava a casa, perquè als bons amics mai se'ls abandona.
Quan es neix en un lloc així, en mig d'una atmòsfera densa de literatura i coneixement, només pots abraçar amb força el teu ofici i llençar-te a la piscina de llibres (i no és una metàfora), o allunyar-te'n. El Valentí Grau va fer durant una pila d'anys això segon, però per llençar-se en braços d'una altra passió, diferent, però no menys intensa que la que el seu pare sentia per la lletra impresa: el jazz.
Amb jazz (dels amics Farràs, Puigbò, Font, Casares...) i regalant llibres, ahir el Valentí va posar fi a la trajectòria de la llibreria que va heretar i l'estructura de la qual ens ha anat descobrint raconet a raconet —com en una intrigant novel·la de misteri— a mesura que anava treient llibres. Hi ha qui diu que només va tornar a l'ofici de llibreter, quan va morir el seu pare, per poder recuperar la moto que el Joan Grau havia literalment "enterrat" en paper imprès mentre el seu fill feia la mili. Però no és cert. La moto fa ja uns quants anys que la va recuperar i, en canvi, el Valentí ha seguit incansable fins avui.
Trobarem a faltar, segur, un espai que encara ens unia a la Terrassa del passat. Però sempre ens quedarà París... Bé, sempre ens quedaran els llibres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada