dilluns, 7 de maig del 2007

Poesia a Terrassa


La Trobada de Poesia a Terrassa (11 i 12 de maig) vol ser una plataforma posada al servei dels poetes joves, és a dir, un espai de llançament pensat per difondre i promocionar les seves obres, així com per potenciar l’intercanvi d’experiències i reflexions entorn de les seves poètiques.

En primer lloc, amb la seva mateixa veu, els creadors escollits en aquesta primera edició, ens donaran a conèixer una mostra de la seva producció. Una taula rodona protagonitzada per alguns d’aquests poetes del segle XXI i alguns coneixedors de les noves tendències poètiques intentarà delimitar les coordenades entre les quals es desenvolupen les seves propostes. La trobada es complementarà amb un recital de poesia dramatitzada a càrrec de dos grups amb propostes molt diferenciades.

Si escrius o t’agrada la poesia, no t’hi pensis!, vine a conèixer les noves veus creatives que et proposem i a exposar els teus punts de vista al col·loqui que es realitzarà després de la taula rodona o bé posa’t en contacte amb nosaltres i presenta la teva proposta de lectura (hi haurà un espai per a la participació dels assistents).

Carles Turat / tmcarles1@hotmail.com
Jordi F. Fernández / jfff@telefonica.net

Membres del Grup Literari d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Adolescents i solitaris

Ahir vaig passar mitja tarda al carrer intentant desertar d’una conversa olímpica amb una amiga de la meva mare. Em va veure carregada de bosses i va aprofitar per preguntar-me com em provava el curs a Barcelona mentre anava preparant una tela immensa i blanquíssima on il•lustrar-me la seva vida amb tota mena de detalls. L’home, els avis, la nena petita, la feina, l’Associació de Pares de l’escola, tot va perfecte, fantàstic, magnífic, sublim. Aleshores comença a levitar i a mirar enlaire, esbatana la boca per encabir-hi més paraules i cada cop més grandiloqüents, i quan casi s’ennuega deixa que li regalimin coll avall fins a caure-li a terra. Cansada d’exagerar, abandona l’estil madrileny i es posa tràgica, diu que està ben preocupada per la seva filla gran, de tot just setze anys, perquè és una primavera, no para mai a casa i ho suspèn tot. Com que la veuen tan poc centrada han decidit portar-la al psicòleg, perquè els ajudi a encaminar-la i a fer-la una dona de bé. Diu que la menuda, de tretze anys, és tot al contrari, que no surt mai i es passa el dia entre llibres. Es veu que té una força de voluntat exagerada i que ja va néixer competint. Perdoni’m, senyora, però la que necessita ajuda no és la gran sinó la petita, i no de psicòleg sinó de psiquiatra, perquè o hi va ara o hi haurà d’anar als vint anys. El que ha de fer un adolescent és conèixer, discutir, reconciliar-se, demanar perdó, organitzar viatges, inventar excuses. És de la vida d’on ha de treure el material per pensar, no dels llibres. I el que han de fer uns bons pares és posar-li límits, horaris, ordre, i a poc a poc, molt a poc a poc, fer menys força amb els punys, relaxar la mans, començar a estirar els dits, i convidar-la a marxar amb el palmell ben pla.

L’adolescent que no vol sortir de l’habitació i es passa els dies d’estiu llegint no ho fa només per fam literària, potser avorreix l’entorn i no si sent còmode, però cal que netegi la lletra impresa de les ulleres carrinclones o serà cada cop serà més feréstec i insegur. Una por que s’allarga massa sempre acaba en pànic, els nervis en angoixa, i la vergonya d’obrir-se en obsessió per voler-ho controlar tot. L’adolescència no ha de ser mai amarga, no n’hi ha prou amb canviar la veu o la sinuositat per madurar. No cal que siguis llanut i talòs, ni que et portin sempre a vendre, però cal que formis part d’un grup, que provis d’integrar-te, que t’enfonsis si et sents rebutjat, que consensuïs, que t’exposis amb claredat, que provis de convèncer. O t’obligues a sortir al carrer i aprens a relacionar-te, a entusiasmar-te o a cansar-te, a començar o a continuar converses, o ja pots passar a recollir el carnet de l’Associació més misèrrima i funesta que existeix, la dels exclosos socials. Sempre darrera d’un vici instal•lat hi ha una primera decisió pal•liativa i curiosa, i després una dieta molt estricta i eficaç de la voluntat. En el cas de la soledat és el subjecte qui s’acaba menjant al propi subjecte i com més es va encongint, més por li fa l’entorn. Els furons sorruts i agres col•loquen cada vegada més tanques entre ells i el món, i van perdent l’agilitat a les cames per saltar-les. Hi ha nens que no saben contar les hores però senten com el temps ja els angoixa, i s’hauran d’esforçar per no ser uns adolescent reclosos i desdenyosos, ni uns adults solitaris, exclosos i abatuts. La literatura acaba sent un perill quan fas de la teva vida una biblioteca monacal, freda i d'accès molt restrictiu, i quan et falten referents reals on aplicar-la. Als tretze anys cal llegir Aloma o Raquel, però també que alhora t'enamoris, perquè si només coneixes a través de la ficció repetiràs esquemes i quan ho contrastis amb el que viuràs més endavant, tot et disgustarà.

Anònim ha dit...

Les dones som presumides. Som incapaces de passar per davant un mirall i no mirar-nos-hi. Intentem en tot moment estar el més boniques possible. Són hores i hores al llarg de la vida de posar-nos mascaretes als cabells i pentinar-nos-els, de fer-nos l’eyeline o empolvar-nos, de comprar roba i sabates i bosses, d’arreglar-nos les ungles, de triar la millor colònia, de depilar-nos, de posar-nos cremes per tenir la pell fina, d’escollir quines arracades i quin collaret cal portar, de combinar colors i teles, de trobar els moviments que escau fer... Mireu la maleta d’una dona quan marxa de casa un cap de setmana, remeneu a la seva habitació, reviseu en què s’ha gastat el darrer sou, mireu quants dies al mes se’n va de compres o quantes hores s’està al bany. Sí, som recontrapresumides. I sempre hi ha una mena d’afany competitiu d’estar més bonica que qualsevol altra, cadascuna a la seva manera. Això d’engalanar-se i posar-se guapa és una cosa universal. Ja en les civilitzacions més antigues, a Egipte o a Grècia, les dones (que podien) es feien portar els millors perfums i les millors pólvores, les teles més fines i les joies més riques des dels indrets més remots i exòtics de la terra coneguda. És a més una afició que ens acompanya tota la vida: d’una banda, totes les nenes han agafat alguna vegada un pintallavis o un esmalt d’ungles a la seva mare, i de l’altra, entreu a qualsevol perruqueria i veureu que la major part de la clientela passa dels seixanta. A què es deu, doncs, aquest afany que tenim tan assumit d’estar boniques? Potser és una qüestió biològica, una mena d’estratègia d’atracció. O potser és una cosa cultural: des de sempre s’ha vist la dona com un objecte estètic, la bellesa ha estat sempre el seu principal atribut i això queda molt clavat, fins al punt que avui dia, malgrat les nostres reivindicacions en contra de la dona-objecte, continuem sent unes consumidores massives de productes cosmètics, roba i tota quanta cosa emperifolladora se’ns creui per davant. Per a mi això no és contradictori: fer valer la intel·ligència no és incompatible amb estar bonica... és una altra manera d’intentar aconseguir la perfecció de la qual parlava ahir, una perfecció interior i una perfecció estètica. Per acabar, només fer un toc d’atenció per a veure com varien els cànons de bellesa dins la història d’occident; a primera vista poden semblar molt diferents (compareu les dones de Rubens amb les alguna escultura de Fídies o amb les muses d’avui dia), però si ens hi fixem bé, en el fons, sempre és un model de dona molt semblant. Tenint en compte aquestes diferències, no obstant, sens dubte em quedo amb la bellesa clàssica, tota una inspiració.




Blanca

Anònim ha dit...

La Blanca m'ha convençut.Aniré a la Trobada de Poesia a Terrassa ben tocada i posada, em vestiré gairebé com si anés de cocktail o de casament.

Anònim ha dit...

No acabo d'entendre aquesta bajanada de debat, però aniré a la Trobada de Poesia a Terrassa, a escoltar els poetes. Em sembla molt interessant.

Anònim ha dit...

A Internet he trobat aquest poema de Xènia Dyakonova, que participa dissabte a la Trobada d'Amics de les Arts. El trobo boníssim. No penso pendrem la seva lectura. ´(És russa i escriu directament al català, o li tradueixen?)


AHIR AL VESPRE

Xènia Dyakonova


Ahir al vespre pujàvem al cim

d’una enorme muntanya de França.

Ens gelaven el vent i el plugim,

i es va encendre l’ocàs, apagant-se.



Del camí, me n’havia distret

per entrar una antiga capella:

una foto damunt la paret

vaig notar, d’una noia molt bella,



entre flors, i en un marc endolat:

vaig llegir que s’havia estimbat

als vint anys dalt d’aquesta muntanya.



Era com si em cridés no sé qui

no sé a on -però em va retenir

una força borrosa i estranya.

Anònim ha dit...

La I Trobada de Poesia a Terrassa van ser dos dies magnífics, va estar molt bé. Només li trobo un defecte: que, pel que vaig sentir, haurem d'esperar un año per anar a la segona edició.
Sugerència: per què no organitzar altres trobades de poesia, potser més petites, o temàtiques. Per exemple, per què no una jornada sobre la "poesia de l'experiència", o una determinada generació, o la poesia que fa servir la mètrica i les formes clàssiques (sonets, etc)?

Anònim ha dit...

La poesia, avui?
En una societat sovint culturalment àtona, però, en la qual els mots manllevats suplanten sovint la literatura, i la llengua catalana és desplaçada massa sovint pel vell fenòmen del català xaró, i sembla que el català literari (com deia un espavilat sobre la capital catalana) porti el nom d’un club de futbol, el gest dels “imparables”, és simpàtic, per tal com es desmarca del desig de ser un futbolista (com estafent aquell “desig de ser un pellroja” de què parlava Kafka) que caracteritza el nostre narrador més cítric, i és així que llibres com La pell i la princesa de Sebastià Alzamora o bé Oratori de Xavier Bru de Sala s’inscriuen en l’únic discurs específicament literari possible: per diversos que siguin l’un de l’altre, la seva matèria prima és el tractament estilístic del llenguatge, i això els situa al costat de la ratlla fronterera que separa la literatura del que Armand Obiols anomenava “ la cleda dels primaris”.
No tots, però, ni de bon tros, comença ni acaba en terra d’imparables. Què hem de dir d’unes condicions literàries tan esclatants com les que ha demostrat Josep Pedrals en els seu singularíssim Purgatori? alhora homenatge i paròdia de J.V. Foix i de Francesa Pelagi Briz (potser també d’Amades, d’Aguiló, de la rondallística, i d’altres coses encara), és una de les propostes joves més estimulants i imaginatives que conec i una raó substancial per creure que la feina de buidatge del literari pel maquinalisme expressiu no prosperarà. Però, tanmateix, aquest Purgatori té, em penso, tan pocs lectors el 2007 com tenia, el 1947, Sol i de dol; la diferència és, probablement, que els lectors de Sol i de dol eren més influents; però un bon escriptor amb això ja hi compta, i sap que el futur és el principal aliat de la veritable literatura

Pere Gimferrer

Del portal www.cultura21.cat

Anònim ha dit...

És una llàstima que els espanyols siguin tan lladres, que ens hagin tractat sempre tan malament, que siguin l'etern enemic; en definitiva, és una llàstima que els espanyols siguin espanyols, quedi l'insult de passada. És una llàstima perquè si hi ha alguna cosa que els envejo és la literatura. I no és que la nostra no sigui bona, simplement és que a vegades els insultem tant com podem i al final sempre hi ha uns versos que acaben salvant-nos l'ànima, uns versos que són precisament seus. Després hi ha, és clar, tota aquella colla de poetes barcelonins que mai escrigueren en català malgrat reconèixer que aquesta era una llengua més agraïda per escriure poemes (més monosíl·labs, per exemple). I és ben cert que la situació política de Catalunya no hi va ajudar gaire, que també hi ha poetes catalans incomparables. Però per molt que insultem els espanyols, per molt que ens saquegin i ens robin i ens maltractin, sovint els versos que ens salven són precisament els seus. I a més hem crescut amb això i també segurament són aquests escriptors els que acabarem intentant copiar. És el que hi ha, mira.