Acaba d'arribar a les llibreries el llibre que hem escrit conjuntament el Xavier Masllorens i jo sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, i que aquest proper dijous presentem a la llibreria Altaïr de Barcelona, dins del Cicle del Llibre Solidari que hi organitza SICOM-Solidaritat i Comunicació.
No es tracta d'una obra literària, ni tan sols d'un assaig amb enfoc creatiu (a la manera de l'Informe Lugano de Susan George). És húmil en el seu propòsit: donar a conèixer què són i per a què han de servir els Objectius del Mil·lenni, un conjunt de fites assumides per la comunitat internacional l'any 2000 per tal de reduir la pobresa.
Què hi fa aquí, doncs, aquesta notícia? Doncs que, a part de ser un llibre d'un dels membres d'aquest blog, em dona la oportunitat d'expressar un cop més la meva preocupació perquè la realitat real formi part del discurs cultural i dialogui amb la creació artística. Malauradament, vivim uns temps on la banalitat i el localisme s'imposen massa sovint en la producció cultural. D'altres, com feia recentment Fèlix de Azua en un article publicat a El País ("El fin del mundo, más o menos"), consideren que alguns fets destacats de la realitat, com la creixent preocupació sobre el canvi climàtic, no són més que una "fi del món metafòrica", una llegenda de rics esporuguits, com van ser-ho, segons ell, la preocupació per la tuberculosi, per la sífilis o per la pesta negra. No creu, Azúa, que les principals víctimes del canvi climàtic siguin els pobres, com tampoc sembla saber que la majoria de víctimes de les enfermetats venèries —en el tombant dels segles XIX al XX que tan bé evoca literàriament— fossin les dones pobres condemnades a la prostitució. Ell veu aquestes llegendes com meres excuses per a discursos moralistes de les èlits: "la plaga i el desastre com a metàfora de la culpabilitat".
Bé, davant de les sequeres, huracans i tifons, deforestació, desglaçament i extinció d'espècies que està propiciant (si no produint directament) el canvi climàtic, jo no em sento gaire culpable, sinó bastant impotent, i m'ajuda força que hi hagi gent i organitzacions que donen pautes per fer-hi alguna cosa, també a escala individual (ni que sigui només participar en la demanda de canvis col·lectius). M'legra també poder fer alguna cosa, per petita que sigui, pels 40 milions de víctimes de la sida (la majoria dones, la majoria pobres, la majoria africanes), pels 800 milions de persones que passen gana o pels 115 milions de nens i nenes que no van a escola.
Aquest llibre és una de les meves petites contribucions per tal que les coses canviïn. Ja he escrit en algun altre lloc (Escrit(o)s (Im)prescindibles) que fer-lo ha estat una tasca enriquidora. Fa poc em preguntaven per què. La resposta és que, de tant en tant, cal aturar-se a pensar i comprovar, a través de les dades i l'anàlisi, que les coses són com són, que els problemes són reals, no el resultat de les nostres pors i culpabilitats, però que hi ha solucions, que hi ha camins per canviar les coses, que som el resultat d'allò que creiem i allò que fem, i que entre una cosa i l'altra, només cal posar-hi la nostra voluntat. Igual és que sóc una idealista.
8 comentaris:
Felix de Azúa es uno de los intelectuales que promovieron la creación de Ciutadans. Su opinión sobre el cambio climático, expresada en este artículo (ese rechazo burlón a las evidencias y los análisis científicos) coincide con la que Bush, y el ala más derechista del Partido Republicano de Estados Unidos.
Ciutadans nunca ha expresado opinión alguna sobre temas medioambientales. No deben darle la más mínima importancia.
Pienso que es algo a tener en cuenta, a la hora de decidir el voto, en las elecciones del próximo domingo
Felix de Azúa es uno de los intelectuales que promovieron la creación de Ciutadans. Su opinión sobre el cambio climático, expresada en este artículo (ese rechazo burlón a las evidencias y los análisis científicos) coincide con la que Bush, y el ala más derechista del Partido Republicano de Estados Unidos, tenían hasta hace unos meses. Ahora se han dado cuenta de que la amenaza climática es totalmente cierta, y, al menos de boca, han cambiado su postura. ¿Puede decirse que, con su artículo, Felix de Azúa se sitúa más allá de la derecha norteamericana más derecha, y ciega ante el peligro?
Ciutadans nunca ha expresado opinión alguna sobre temas medioambientales. No deben darle la más mínima importancia.
Pienso que es algo a tener en cuenta, a la hora de decidir el voto, en las elecciones del próximo domingo.
(versión completa y corregida del anterior comentario)
El medi ambient ha d'ésser un factor a considerar a l’hora de votar
Benestar, habitatge, seguretat, immigració o serveis socials són els àmbits de gestió que més valorem a l’hora de decidir el sentit del nostre vot. Des de ja fa uns anys, el medi ambient també malda per entrar entre les prioritats dels ciutadans. Aquest fenomen no és recent ni exclusiu de casa nostra. Primer van ser els partits verds, importants sobretot a centreuropea, els qui van introduir el medi ambient en la vida política, tot i que des d’una perspectiva ecologista i conservacionista.
A casa nostra, en canvi, els partits verds mai van aconseguir prou adhesió social fins a la caiguda del comunisme, moment que els partits d’esquerres van veure en la causa verda una via còmoda i satisfactòria per a la seva reconversió. D’aquesta manera van néixer el que s’anomenaven síndries: verdes per fora i roges per dins.
A Catalunya, per tant, el discurs verd en els partits parlamentaris és relativament recent, i malauradament s’ha utilitzat a vegades com una estratègia de màrqueting electoral. No obstant, el món global on vivim cada cop és més conscient del risc que representa continuar actuant donant l’esquena als impactes sobre el medi ambient de les nostres activitats. No podem oblidar que l’informe Stern sobre el canvi climàtic, encarregat pel govern britànic, anunciava ara fa uns mesos que davant del canvi climàtic el cost de no actuar és superior al cost de prendre mesures per intentar frenar-lo. N'és conscient, d'això, el Felix de Azúa?
Actualment, el medi ambient és ja un factor prou important com per ser perfectament capaç de fer decantar el vot a favor d’un determinat partit. Així doncs, de cara a les eleccions municipals del 27 de maig, cal posar l’interès en els continguts i la viabilitat de les propostes de cadascun dels programes electorals, i més a Terrassa, on ens han fet una carretera pel mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, i ens estan fent el Quart Cinturó, i l'aire de la ciutat cada vegada està pitjor. No hi ha temps per perdre si es vol que Catalunya assoleixi un desenvolupament més harmoniós amb el medi.
En la web Ciudadano Ubu,he encontrado este artículo. Personalmente me ha impactado muchísimo, y que gustaría conocer opiniones sobre lo que dice.
"El Negocio del No Nacionalismo (Parte I): Los Diputados
Albert Rivera, desde que es Diputado, percibe un sueldo de aproximadamente 100.000 euros anuales + dietas.
Para que os hagáis una idea, los 3 Diputados de Ciutadans gestionan una cantidad aproximada de 600.000 euros al año, cantidad resultante de sumar sus sueldos + la asignación del Parlamento al Grupo Parlamentario de Ciutadans.
Los Diputados de Ciutadans son un caso único en el panorama político español, pues no aportan ni un céntimo de sus jugosos sueldos al Partido. Cuando, en el transcurso de una reunión del Consejo General, le preguntaron a Albert Rivera que si cedería una parte de su sueldo, tal y como es habitual en otros partidos, éste contesto que no, porque no lo ponía en nuestros estatutos.
Menos mal que íbamos a ser todos Ciudadanos, alejados de la política tradicional, y del mangoneo de los políticos tradicionales.
Con todo el dinero que se traga esta gente se podrían realizar incontables actividades dirigidas a dignificar la vida de las personas. Aparte de que este negocio en el que han convertido el partido es un insulto para los abnegados afiliados que aportaron hasta su última gota de sudor por la consecución de un sueño; y de tantísimos militantes que perciben salarios de apenas mil euros, y que no pueden llegar a fin de mes.
Y no digamos nada de los 90.000 votantes de las Autonómicas, pues la mayoría se deben de estar preguntando si este partido Ciudadano sirve para algo más que para multiplicar el riesgo de que los independentistas les peguen una paliza.
Por supuesto, en el Partido jamás hay dinero ni siquiera para hacer unas ridículas pegatinas bilingües. Nos tenemos que conformar con escuchar el mismo discurso una y un millón de veces. Como si los nacionalistas se quedaran sólo en el discurso.
Todo aquel que trabaje para el Partido de los Ciudadanos debería cobrar un sueldo mucho más acorde al salario medio que percibe la gente de la calle.
No os perdáis las próximas entregas de esta serie dedicada al Negocio del No Nacionalismo."
ARCADI ESPADA RECONOCE LA DERROTA
El nacionalismo ha ganado las elecciones municipales en España. En Navarra, desde luego, pero también en Baleares, Canarias y Cataluña, y en Vitoria, Palma de Mallorca o Vigo. Existe la posibilidad de que también haya ganado en Madrid, pero sobre eso no me voy a pronunciar ahora. La posibilidad de que el Partido Popular haya ganado las elecciones es sencillamente ridícula. Ganar es gobernar, y va a gobernar menos que hace cuatro años, a diferencia de lo que les sucederá a los socialistas. Para éstos, sin embargo, no hay otro camino a la vista que reforzar su alianza con los nacionalistas macedónicos. El Partido Socialista, como dice bien Rosa Díez, ya no es un partido español.
Los resultados de ayer, dramáticos en el País Vasco, hacen más necesaria que nunca la emergencia de un tercer partido, que limite la capacidad de decisión nacionalista. El Partido Popular está incapacitado para hacerlo, no sólo técnicamente. No en vano, su candidado en Barcelona, Alberto Fernández, se quejaba ayer de que la irrupción de Ciutadans ha impedido su pacto con... los nacionalistas catalanes. En efecto, ésa es toda su ambición estratégica.
El tercer partido tiene su mayor enemigo en la abstención, que alcanza en Barcelona dimensiones históricas: desde que las chicas votan jamás había votado tan poca gente en la ciudad. Y es en Barcelona donde Ciutadans ha perdido de modo más doloroso. Aunque no entra en el Ayuntamiento por muy pocos votos, es el único partido que no puede escudarse moralmente en la abstención: él nació para combatirla y para devolverle a la política su nobleza y su pasión.
Arcadi Espada
de su web
14 i visca!
Avui només vull dir que estic orgullosa de ser santcugatenca i que hi ha un home que es diu Lluís Recoder que governarà amb majoria absoluta al bell mig del Vallès dins la Catalunya del tripartit. 14 regidors, patacada d’Esquerra, avui no cal parlar de socialistes. No hi ha cirereta del pastís, senyor Corbacho. Majoria absoluta, i aquesta és la meva ciutat.
DE LA WEB DE MARIA VILA
Hi ha una mena de sensació, entre els clients de certs comerços, que l'empleat està de la seva banda, forçat per l'empresa, pràcticament esclavitzat. I dic això perquè és una situació que em vaig trobar sovint, treballant en el mostrador de post-venda d'uns coneguts magatzems. Tothora tenia clients experts en el desenvolupament del clàssic discurs de “jo sé que són els teus caps els que et diuen que em diguis això”. Com gaudia, replicant-los que els meus caps no m'havien dit res i que simplement els estava dient el que era correcte. Jo treballo per mi, per guanyar diners i, per tant, defenso els interessos de l'empresa, perquè és la que em paga i la que em dona feina. Sincerament, quan treballava de cara al públic, se me'n refotia força l'opinió que els clients tinguessin de mi, m'importava molt més que els meus caps pensessin que estava duent a terme una bona tasca. Hi ha un molt estès sentiment de repulsa contra l'empresari, una pretesa complicitat entre el client i el treballador i s'ha de reconèixer que, en moltes ocasions, el treballador n'és més artífex que no pas el client, que el que vol és caure bé per endur-se el que vol. Però qui paga, qui engega el món cada matí, qui crea, qui produeix, és l'empresari i la seva importància és definitivament capital. En un país on la legislació es redacta per protegir el consumidor i l'empleat indefens de les males arts que se suposen en tots i cadascun dels propietaris, engegar una empresa i que funcioni no deu ser tasca gens fàcil. Però segueixen endavant, i és evident que ho fan pels diners. Només faltaria.
Un amic meu, a punt d'acabar el seu bachelor in physics (aproximadament, llicenciatura en física) a Stanford, també passa l'estiu a DC (jo tampoc no entenc perquè) i se'm queixa de la ignorància de la gent pel que fa als conceptes físics més elementals. Algunes conseqüències són, per exemple, pel·lícules i llibres que fan ridículs espantosos. O programes educatius (dissenyats per polítics científicament analfabets) que no donen la importància que ell creu que li correspon a la seva estimada ciència. És possible que l'Steve tingui raó, que molts surtin (sortim) del sistema educatiu amb un domini molt pobre d'una ciència raonablement exitosa a l'hora d'explicar una pila de fenòmens. D'acord, però tinc la intuició que encara és molt més severa la ignorància que presenta el ciutadà mitjà pel que fa a l'economia. Ell se'n riu, però després de llegir el magnífic llibre del professor Caplan sobre el votant irracional (essencialment en temes econòmics), i vista la magnitud de la incomprensió de les més elementals lleis de l'economia que exhibeix sense pudor el ciutadà mitjà...tinc la sensació que si els nivells d'ignorància en un i altre camp fossin, com a mínim, similars, hauria de ser d'allò més habitual sentir coses com que durant el dia no veiem les estrelles perquè la Terra gira i són a l'altre costat.
Publica un comentari a l'entrada