dimecres, 8 d’agost de 2007

A qui pertanyen els símbols?

Durant tot el mes de juliol s'ha mantingut oberta a la nostra ciutat la polèmica generada per la performance organitzada per Labarracreativa en l'obertura de l'edició 2007 del programa Terrassa Acció Creativa (TAC!), sota el títol Religió catòdica, en la qual es feia una crítica a la omnipresència de la televisió en la vida contemporània tot emprant imatges extretes de la simbologia catòlica. L'acció va iniciar-se amb una professó per diversos carrers del centre de la ciutat en la qual un grup d'acòlits passejava un pas en què es barrejaven imagineria cristiana i parafernàlia tecnològica, mentre recitaven lletanies a major glòria de la caixa tonta. És a dir, una caricatura intencionadament irònica, no pas de la religió, sinó del poder del mitjans audiovisuals.


Hi ha qui, declarant-se creient ofès, s'ha arrencat públicament els vestits per manifestar la seva encesa indignació davant el que considera una agressió intolerable a les seves creences. Com gosen insultar el símbols de la nostra fe!, han bramat alguns, i han exigit a través dels mitjans pública contrició als "responsables". D'altres han arribat a dir que el grup organitzador (que erròniament assimilen amb Amics de les Arts, una de les entitats que promou el TAC! i acull part de les seves activitats) no hagués sigut capaç ("per por") de fer alguna cosa així amb la simbologia musulmana. Fins i tot hi ha hagut veus que han reivindicat un art estètic en front d'aquest art de la lletjor i l'escarni. No em pertoca ni vull respondre aquí aquestes crítiques, doncs, d'altra banda, ja ho ha fet magníficament bé Sara Ramis a les págines del Diari de Terrassa. El que m'interessa és reflexionar sobre la propietat i l'apropiació dels símbols, que més enllà de les creences (àmbit personal) són cultura (àmbit social).

Diu el sociòleg Zygmunt Bauman —seguint el pensament de Hannah Arendt i Adorno— que "un objeto es cultural si sobrevive a cualquier uso que haya intervenido en su creación" i, en aquest sentit, els agradi o no als creients i practicants catòlics, la iconografia cristiana pertany a la cultura europea i occidental amb independència de les creences personals de qui les utilitzi. I és així, precisament, perquè l'estratègia d'imposició i detentació del poder desenvolupada durant segles per l'església catòlica —i amb no menys intensitat per d'altres creences cristianes— va ser la d'apropiar-se de la cultura social i monopolitzar l'art. Durant segles, la imatgeria religiosa va imposar-se en l'art de la representació europeu i, siguem honestos, la beateria i la jerarquia eclasiàstica han acceptat tota mena de mixtificacions d'aquesta representació, sempre que servissin a l'objectiu del proselitisme.

Que les estampetes i medalles que es venen a les portes de la Sagrada Família o de la cova de Lourdes —i tota la varietat de souvenirs de factura industrial que els acompanyen: tasses, plats, ampolles per l'aigua beneïda, bufandes, barrets, mocadors...— siguin considerades símbols de devoció és, pel cap baix, una broma de molt mal gust. Si, mentrestant, uns quants exaltats criden "¡anatema!" perquè uns joves utilitzen símbols de la cultura en què han estat educats per denunciar la sacralització del discurs mediàtic, és que hem perdut el seny. Perquè, sabeu, només es pot representar la sacralització amb allò que té per a la societat un significat sacre.

I precisament per això veig una gran distància entre la performance de què parlem i les caricatures que van donar peu, fa un mesos, a la polèmica sobre islamisme, respecte a la religió i llibertat d'expressió. En primer lloc he de dir que jo ho tinc clar: la llibertat d'expressió passa per davant de les creences religioses mentre es mantingui dins del respecte a la dignitat de la persona i la llibertat individual. No es pot entrar en un lloc de culte —esglesia, mesquita, sinagoga...— a pertorbar les persones que hi practiquen els seus ritus; no es pot insultar ningú per allò en que creu, ni se li pot impedir que manifesti públicament la seva fe (fins i tot en la forma de vestir), mentre el seu afany de proselitisme no esdevingui una imposició als altres. I estic convençuda que un dibuixant egipci, o sirià, o afganès té tot el dret del món a emprar els símbols de la seva cultura d'arrel islàmica (ho sigui ell o no) per fer una crítica de la seva societat; ja no estic tan segura del sentit d'aquesta crítica quan la fa un dibuixant danès caricaturitzant Mahoma. Tanmateix, devant del dubte, llibertat d'expressió.

Com deia no fa gaire, en ocasió del ridícul segrest de la revista El Jueves per "insults a la Corona" (¿Comicidad hiriente?), hi ha coses massa importants en aquest món com per invertir tant d'esforç en creuades a favor dels símbols: la protecció dels menors (de la qual té molt a dir l'esglesia catòlica, especialment les seves diòcesis nord-americanes); la lluita contra la pobresa; l'eradicació de la violència domèstica; la resolució dels centenars de conflictes que continuen oberts a tot el món; i, per què no, la denúncia de la manipulació mediàtica a la qual tots, més o menys, estem sotmesos.

Inquieta, però, veure no només com creix la susceptibilitat social a la llire expressió de les idees —mentre el llenguatge polític es fa potiner i es carrega d'insults i paraules gruixudes—, sinó la deriva autoritària d'algunes reaccions, des del que exigeix públiques penitències fins al que insinua que potser la violència és l'únic camí que queda per fer respectar les pròpies creences. Valgam Déu!

[Terrible, jo una no creient emprant el nom de Déu endebades! On anirem a parar?]
...

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Com deia el Perich, "Los rayos catódicos son dos: Isabel y Fernando."

Si resulta que l'únic culte que permet de fer un joc de paraules amb el mitjà de comunicació per tub catòdic és el tradicional d'aquest país, s'havia de desaprofitar?

Visca els Dragons ha dit...

Ni m’agrada el rugby ni n’entenc de la missa la meitat, però sí sé que l’altre dia un club que porta una samarreta amb els colors del meu país i que té Els Segadors com a himne oficial, va jugar una final contra els millors de la seva categoria i va perdre tot sol i abandonat sense que a ningú l’importés un rave. El mític Wembley, on va quedar gravat el gol d’un holandès, tornava a estar a vessar, però aquest cop eren 76 mil anglesos contra 4 mil francesos que se senten catalans, i Catalunya mirava la pel·li de Telecinco mentre 340 milions de persones veien els Catalans Dragons de Perpinyà. Després ens queixem que no tenim seleccions i que som uns putejats de la vida i que no respecten els nostres drets i que no sé què i que no sé quantus, i vinga a somicar per aquí i vinga a lamentar per allà.

Llionés a l'escola ha dit...

(Del Diario de León del 29 d'agost 2007)

La entrada del leonés en las escuelas espera a la puerta de la Consejería de Educación de la Junta, donde los responsables del consistorio de la capital esperan reunirse en la primera quincena de septiembre con el consejero, Juan José Mateos, para exponerle el documento en el que se explica «cómo y de qué manera se normalizará y normativizará la enseñanza de la lengua leonesa», según avanzó ayer el concejal leonesista Abel Pardo.

El calendario con el que trabaja la Concejalía de Educación y Cultura Leonesa, como reseñó Pardo, señala que la enseñanza de la asignatura de leonés, optativa y extraescolar, podría iniciarse «este curso en plan piloto en algunos centros educativos, donde se haría el rodamiento», mientras que «la gran entrada» quedaría pendiente para el ejercicio 2008-2009, dado que se entiende que «hay que hacerlo de forma progresiva para no pasar de la nada al todo». «De este modo, durante todo el próximo año podríamos seguir trabajando en perfilar el currículum educativo correspondiente», apuntó el edil de la UPL.

El asentamiento de las fechas dependerá de los acuerdos que se alcancen con la administración autonómica, que «debe implicarse o por lo menos no torpedear», afirmó el concejal leonesista, quien se mostró «satisfecho» de que el viceconsejero de Educación, Fernando Sánchez-Pascuala, haya mostrado la disposición favorable de la administración autonómica a estudiar la propuesta de incorporación de la lengua leonesa a la oferta escolar de León promovida desde el consistorio de la capital.

Pardo, quien argumentó que «lo importante es que todo aquel que quiera aprender leonés pueda hacerlo», adelantó que el Ayuntamiento reclamará que «el leonés tenga un marco específico, no el que existe para otras materias, como es el gallego en el Bierzo, sino uno propio».

En su argumentación, el edil leonesista criticó que «es un anacronismo que en Portugal haya algunos distritos, como Miranda do Douro, donde el leonés es lengua cooficial, mientras que en León ni siquiera se enseña». «Valga como ejemplo que la Universidad lusa de Tras Os Montes tiene sus rótulos en bilingüe», desveló Abel Pardo, quien rememoró la historia de la lengua leonesa.

Lengua dañada

En su defensa de la iniciativa, el concejal de Educación y Cultura Leonesa recordó que «el leonés está considerada por la Unesco como una lengua seriamente dañada, con nivel 4 en una escala de 6», y recalcó que el consistorio tiene «una firme voluntad de promoción y de que se facilite su aprendizaje a todos los niveles».

Con esta meta, en paralelo pero por separado de la enseñanza en las escuelas, Pardo publicitó que se ha iniciado el trabajo para «la organización de cursos para adultos, que se iniciarán en San Froilán, con cinco niveles distintos de formación», los cuales se llevarán a cabo gracias a un acuerdo con la Universidad»; una institución con la que «hubo una colaboración en la anterior de equipo de gobierno de la UPL que sólo se rompió durante el tiempo de mandato del PP».

«Lo importante es que todo aquel que quiera aprender leonés pueda hacerlo»

ABEL PARDO

Concejal de Cultura Leonesa

Milquing ha dit...

el mílquing.

Es tracta d’una masturbació especial que en cap cas no ha de portar a l’orgasme. Per això cal disposar de temps, hores: entre una hora i mitja i dues com a mínim i sis com a màxim. I encara s’aconsella, per accentuar la frustració de l’esclau, de repetir-ho l’endemà i els dies següents. Alguns submisos dels EUA donen testimoni, amb l’aval de les seves Mestresses, d’haver estat privats de plaer durant tres mesos. Sembla que s’arriba a un estat proper a l’èxtasi confirmat pel meu esclau.

Només cal calma, penombra, gens de soroll exterior. Aconsello de lligar els peus i les mans del submís, tombat de panxa enlaire: així li és més frustrant?! Al començament, per evitar cap accident –que s’escorri prematurament– és preferible no acariciar-li el cos ofert, sobretot els pits (sé que Nosaltres, les Dones, tenim com ells les mans inquietes), es tracta de concentrar-se únicament en el penis.

És molt important embenar-li els ulls, ja que la vista és un dels motors de l’orgasme. Si més endavant el considereu prou fort com per suportar aquest deliciós turment, sempre li podreu retirar la bena.

Cada vegada vigilo els seus més mínims moviments. Es tracta d’arribar fins al fil de l’orgasme... però t’has d’aturar a temps. És com dansar a la corda fluixa.

Es tracta de practicar una masturbació normal, més aviat lenta, durant només uns pocs minuts. Després deixeu-lo, aneu a beure el que us vingui de gust, feu una cigarreta les qui fumeu o fullegeu un catàleg.

Torneu a masturbar-lo, una estona més llarga aquesta vegada. Si no trempa més, encara millor! Però assegureu-Vos-en, aquest fenomen psicològic es pot disparar quan li posem la mà sobre el cos (totes coneixem els “Nostres” homes). Deixeu-lo una altra vegada. Torneu-hi després d’una pausa... i així aneu fent. Entre manipulació i manipulació entretingueu-Vos, feu-lo esperar.
Arriba un moment en què la Meva mascota em suplica d’anar més lluny, de concedir-li l’orgasme. No feu res. Rieu. És el moment de retirar la mà.

Si heu aconseguit passar de quatre o cinc masturbacions, arribarà el moment en què el submís ejacularà sense orgasme, és a dir, sense plaer. Serà una ejaculació de debò, però sense manifestació exterior. Això sorprèn, Jo estava estupefacta la primera vegada. Sabem que després de l’ejaculació l’home és intocable, no se li aixeca el penis... Doncs en aquest cas només cal comprovar-ho, s’aguanta en erecció.

Per provar-li que s’havia escorregut, ja que ell en dubtava, li vaig treure la bena perquè veiés el semen i li’n vaig posar a la boca perquè el tastés. La seva primera reacció va ser dir que se sentia frustrat per no haver sentit el plaer de l’escorreguda, només el de la masturbació.

N’hi ha prou de deixar-lo reposar, amb els ulls altre cop embenats, i deixar-li fer un pipí si en té necessitat. Vosaltres descanseu, també, i torneu a començar al cap d’una hora.

El Meu esclau ha arribat a ejacular tres vegades en sis hores; les dues primeres, molt seguides; la tercera, al cap de molta estona.

Li he repetit l’experiència durant deu dies. Li he fet confiança, sé que no es tocarà quan estigui sol a casa seva. Em diu que no en té ganes, que no en té necessitat. Em sap molt de greu no experimentar aquesta pràctica durant mesos sencers, perquè al capdavall, Senyores, tot ens és permès durant el mílquing! Als EUA, hi ha Dominants que no s’estan de fer l’amor amb altres homes davant el seu submís privat de plaer i lligat.

Gran plaer a Totes i a tots!

Mort Cinder ha dit...

Si t'agradés el rugby, sabries que els Dragons juguen a una birria de rugby aburrit que es juga amb 13 jugadors i que és diferent del rugby que es juga amb 15 jugadors, que és collonut i que és el realment popular a tot el món.

Lector de Sebastian Balfour ha dit...

El análisis de los cambios habidos en el concepto de España como nación y en la identidad española atrajeron con tanta fuerza a los profesores Sebastian Balfour, británico, y Alejandro Quiroga, español, que decidieron ponerse manos a la obra. Juntos han escrito España reinventada (Ediciones Península). Sus páginas recogen lúcidas aportaciones de ambos a un debate en ocasiones crispado y a menudo apasionante. Es un libro que ayuda a comprender las tensiones inevitables entre el centro y la periferia.

--El nacionalismo español estuvo oculto y ahora se exhibe.
--Los conservadores, que tenían una idea muy marcada del nacionalismo tradicional, tuvieron la oportunidad de desarrollar un nuevo discurso nacionalista más democrático a partir de personas como Manuel Azaña. Pero tardaron mucho en hacerlo, hasta los 90 y de modo teórico, manteniendo el residuo de un viejo nacionalismo rancio, de españolismo, que pervive en el PP. Todavía hay mucha ambigüedad en el discurso de la derecha democrática en España.

--También asistimos al resurgimiento de otros nacionalismos.
--Opino que todos los nacionalismos son compatibles dentro del Estado. Como se vio en la Segunda República. El nacionalismo español no tiene que negar la posibilidad de otros nacionalismos, de otras naciones, dentro del Estado español.

--¿Nacionalismos simultáneos?
--Si vemos el resultado de los sondeos sobre identidad, lo más común es la doble o la triple identidad. El nacionalismo exclusivo es cuestión de las élites políticas, no de la gente de a pie cuando se le pregunta si se siente en alguna medida catalana, española y europea. Con la globalización, con la movilidad social, las identidades se están abriendo a otras posibilidades.

--Comienza una nueva etapa.
--Hay latinoamericanos catalanes, marroquís catalanes. Estamos en una etapa posnacional en muchos lugares, en donde la nación entendida a partir de una narrativa histórica tradicional ya no encaja con las identidades de las personas y con sus expectativas.

--Estamos ante una revitalización del nacionalismo español que no es en absoluto ajena a determinados intereses electorales.
--Esa ha sido un poco la tónica. Los partidos con posibilidad de poder actúan según una selección de lo que pueda servirles electoralmente. Y el PP ha escogido esa estrategia, que yo considero que es muy negativa. Entre otras cosas porque en Catalunya refuerza una tendencia hacia el nacionalismo catalán en vez del catalanismo político, que es claramente la tradición.

--¿A qué atribuye que el PP se resista a condenar el franquismo?
--En 1977, la derecha tuvo la oportunidad de modificar su discurso, pero no lo hizo. Era el momento de crear un nuevo discurso democrático vinculado con las democracias anteriores a la Segunda República.

--¿El nacionalismo catalán se reforzó a raíz del fracaso de la URSS?
--Esa fue la tónica en muchos países de Europa, también en Italia. Ese tránsito tuvo dos aspectos. El ideológico, porque el fin de un dogmatismo muchas veces da paso a otro dogmatismo. Y el estructural.

--Siga.
--La desindustrialización dejó a muchos trabajadores comunistas sin el amparo de la clase obrera, y a menudo se convirtieron en trabajadores autónomos. Con el cambio, se modifican los intereses porque se defienden los propios y eso deriva en el tránsito hacia el neoliberalismo.

--¿Y cuándo cambian los intelectuales, los profesionales liberales?
--Entonces, porque responde solo a connotaciones ideológicas. Supone agarrarse a otro dogmatismo porque es importante para la identidad. Desde unas verdades incuestionables es difícil abrirse a la relatividad.

--Que el motor de la economía se engrase en Madrid en detrimento de Catalunya produce desapego.
--Creo que la economía catalana no puede distinguirse de la economía española. A pesar de la campaña del PP contra los productos catalanes, en realidad los intereses económicos están muy entrelazados. El desplazamiento no ha sido tanto económico como político. Pero, en todo caso, la influencia de ciudades y regiones como Madrid y Valencia, con una fuerte presencia conservadora, ha animado al desapego de muchos catalanes hacia el resto de España; hacia Madrid como símbolo de esa España.

--¿Se trata de convertir a España?
--Es dificilísimo. Opino que hay varios escenarios de cambio por el retorno a la idea de una España plurinacional, desde el problema que creó el café para todos. Hasta cierto punto, la Segunda República tenía bien planteado el reconocimiento de esa plurinacionalidad. Con el café para todos se entró en una dinámica de federalismo competitivo, basado en el agravio comparativo. La reforma del Senado, según el modelo del alemán Bundesrat, sería un escenario realmente muy adecuado.

Anònim ha dit...

Antena 3 diu demostrar que "los catalanes son tacaños"

Antena 3 pregunta si els catalans són garrepes"En este caso el tópico queda confirmado: los catalanes son tacaños". Aquesta va ser la conclusió de 'l'experiment' del programa 'GPS Testigo directo: tal como somos' d'Antena 3, realitzat amb un sistema de càmera oculta. Per a 'demostrar-ho', el programa va enviar una periodista d'incògnit a les rodalies de l'estació de Sants, amb la missió de demanar diners als vianants. La falsa periodista els hi explicava que era de Madrid i que li acabaven de robar la bossa, motiu pel qual necessitava diners per a retornar a la capital de l'Estat. Passades dues hores, havia aconseguit una quantitat de 22 euros.

Tot seguit, 'GPS' enviava aquesta mateixa periodista a les rodalies de la madrilenya estació d'Atocha, amb el mateix objectiu i amb el mateix argument a l'hora de recaptar diners. En el mateix espai de temps, la periodista havia aconseguit més de 66 euros, "el triple que en Barcelona", constatava el programa d'Antena 3. "Además las aportaciones de los madrileños eran mucho más altas", afegia, fet que, al seu parer, "confirma el tópico: los catalanes són tacaños".

Aquest, però, no va ser l'únic experiment del programa realitzat a partir dels catalans. En aquest sentit, es va voler desmentir o confirmar que "los catalanes no hablan castellano". Amb aquesta finalitat es va enviar -sempre amb càmera oculta- una segona persona a Vic a preguntar als vigatans llocs on poder dinar. Tots els interpel·lats que va mostrar el programa tenien moltes dificultats per expressar-se en castellà i escollien inicialment el català per a respondre. Tot i això, davant la insistència de la missatgera d'Antena 3, els vigatans acabaven parlant amb ella en castellà, sempre amb grans dificultats. "Les cuesta, pero al final han pasado todos al castellano", sentenciava el programa.

De la mateixa manera es va voler mostrar la reacció dels catalans davant símbols espanyolistes, també a la ciutat de Vic. En aquest cas l'experiment va consistir en guarnir un cotxe amb motius espanyols -Toro d'Osborne, bufanda 'Viva España', lemes de la legió, etc-, i deixar-lo aparcat en un carrer de la capital d'Osona. Molts dels vianants en veure el cotxe s'aturaven i es quedaven sorpresos, però la majoria s'ho prenien amb humor -"hòstia, quin friki, Montserrat, quin friki!"-.Tot i això un dels vianants va fer el gest d'intentar arrencar una de les enganxines del cotxe. Aquest mateix experiment es va realitzar a la inversa a la ciutat de Sevilla, deixant aparcat un cotxe decorat amb símbols catalanistes. La tònica va ser la indiferència, malgrat que un grup de tres joves, en veure el vehicle, va expressar un "catalufos de mierda!" i li va llençar una escopinada.

També a Vic, una reportera d'incògnit demanava a la gent si li podien guardar un moment la maleta. Quan aquests acceptaven i la reportera marxava, començava a sonar el mòbil d'aquesta a l'interior de la maleta, amb la música de l'himne nacional. La majoria s'ho prenien amb humor, menys dos joves que davant la música optaven per donar-li un cop de puny a la maleta. Tot i això, el programa va matisar que "hemos tenido que recurrir a dos jovenes de aspecto radical" per a justificar aquest acte.

Finalment, en un bar de Sevilla, s'informava en notícia falsa a través de la televisió que la Mare de Déu de Montserrat desfilaria uns metres per davant de la verge local durant la processó. Aquesta 'notícia' va causar gran impacte i els clients del bar aturaven la gent per explicar-ho. La indignació inicial, però, va deixar pas a l'humor quan des del programa es va informar que es tractava d'una informació falsa.

(de l'e-notícies)