Us imagineu, per exemple, què diríem de Ferran Adrià si fos madrileny i de Mònica Terribas si fos de Lepe? Els trobaríem ridículs? Crec que, sens dubte, els elogis generalitzats dels catalans envers aquestes dues figures mediàtiques es convertirien en mofes.
Ernesto Sábato a El escritor y sus fantasmas va dir: “La fama es un conjunto de equivocaciones, y muy menudo un artista es alabado por los defectos que le debilitan”.
No seré jo qui m’acarnissi amb Ferran Adrià per tenir un bon Pigmalió al darrere o a la Mònica Terribas per creure que cal fer cara de ser intel·ligent perquè et considerin intel·ligent. Si em volgués acarnissar amb algú, més aviat hauria parlar de personatges tan mediocres i mesquins com la Pilar Rahola o el Salvador Sostres, però... sincerament, no val la pena perdre el temps amb gent d’aquesta mena.
...
3 comentaris:
Ara que per fi comença la rutina i he retrobat el vell costum de llegir l'Avui, una mica oblidat per estupidesa meva durant els mesos (mesos!) de vacances, torna la placidesa, tornem a casa. Comentàvem l'altre dia amb la padrina que llegir l'Avui és de fet una qüestió de militància, gairebé de resistència, i el diari tan petit no ha descansat ni un sol dia aquest estiu de fotre canya, que diuen, a Espanya, i a tothom. Els lectors de l'Avui solen exhibir amb orgull el seu costum diari i el porten sota el braç, sempre que es vegi la portada, com si això fos tot el que tenim. Pot sonar ridícul però fa il·lusió creuar-se pel carrer, a quarts de vuit del matí, un que llegeix l'Avui, i aleshores és com si ja ens coneguéssim i visquéssim a la mateixa casa. Som pocs, malauradament, i el diari és petit, i és potser per això que ens creiem resistents. Lectors de l'Avui com "un exèrcit al costat d'un país sense fronteres, / molts soldats que jo he estimat són a les files primeres, / un exèrcit d'un país que té llum com a bandera".
Ciutadans s'ha tret la careta
Tot i l'optimisme de Ciutadans i del seu gabinet de premsa -que parlava d'"èxit notable" i "més de 3.000 persones"- la manifestació de Ciutadans de diumenge van ser faves comptades. Estic segur que hi havia més gent al Tívoli que no pas a la Plaça Sant Jaume malgrat que el primer sigui un recinte tancat, cosa que sempre indueix a confusió. Sospito que Ciutadans ha perdut encant fins i tot per als seus seguidors més incondicionals. El descens en la capacitat de convocatòria de la formació és paral·lel a la deserció dels intel·lectuals que el van impulsar perquè ahir només hi havia l'incombustible Francesc de Carreras i Félix Ovejero. Ni tan sols Arcadi Espada malgrat estar anunciat a bombo i plateret. Arcadi Espada és un senyor.
La concentració d'ahir va servir almenys perquè, Ciutadans s'hagi tret definitivament la careta. Gairebé hi havia més banderes espanyoles que en una manifestació del PP. Fins i tot Xavier García Albiol, que va anar a recollir vots de cara a les generals, es devia sentir a l'esquerra d'alguns dels assistents. També amb el tema del bilingüisme Ciutadans ha deixat de dissimular perquè fins i tot l'escenari era només en castellà.
Com a prolegomen del Dia de la Hispanitat va ser, doncs, una jornada completa. I estic segur que alguns dels presentents estaran també divendres vinent a Montjuïc defensant la Nación española. Tampoc jutjarem una manifestació sencera per alguns frikis, però recomano una ullada a la galeria de fotos de la notícia corresponent per a tenir una idea aproximada del personal. Fins i tot vaig veure un respectable pare de família que duia la convocatòria de l'ultradreta per al 12-0 enganxada al pit. Si algú mai havia tingut cap dubte que Ciutadans és un partit nacionalista espanyol ahir es va esvair del tot. I això que es declaren no nacionalistes. Prou comèdia.
(magnífic article de Xavier Rius a l'e-noticies d'avui)
Llegeixo que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha presentat l'estudi "Escriure en català: Estat de la professionalització" on es destaca que "la dedicació a escriure en català és una activitat que ha anat creixent i s’ha anat especialitzant, fet que indica una major professionalització del col·lectiu". Fins aquí només puc fer que regalar abraçades i mostrar-me satisfet com a català i com a lector.
A més, el 49 per cent dels enquestats afirmen tenir una dedicació regular a l’escriptura, malgrat que no se senten ben retribuïts i han de compaginar l'escriptura amb d'altres feines, com ha passat tot sovint, no només han escrit els milionaris. De nou, però, una dada per estar content i sadollat.
Ara bé, la cosa es comença a tòrcer quan perdent el temps trobo que el 49,5 per cent de la mostra general afirma ser funcionari, mentre que el 24,6 per c ent són autònoms. En canvi, els més professionalitzats, aquells que només es dediquen a l’escriptura són un 6,8 per cent de la mostra. O sigui que els nostres escriptors, els que fan avançar la nostra literatura són bàsicament professors d'institut i empleats de correus o de l'administració autonòmica. Doncs Déu n'hi do.
No sóc qui per criticar què fa o deixa de fer ningú però em preocupa que la meitat dels escriptors catalans siguin funcionaris. Quines vivències aporten? Les pòlisses que veuen passar, els impostos que fan pagar? O més aviat es recreen en la dificultat intrínseca de l'ensenyament? La frustració d'enfrontar-se a un adolescent és gegant però no sé si només així, o només d'això, pot viure la literatura catalana. No m'estranya que la majoria de la població no sapigués qui era la meitat de la representació catalana a la Fira de Frankfurt.
Això ens porta a una dificultat de definició: què és ser escriptor? Val haver publicat un llibre o un guió? Vol dir dedicar-se principalment com a quest 6,8 per cent? Si encara costa trobar la categoria laboral de periodista com ha de ser de difícil trobar la d'escriptor.
Però el que crec que no ha de ser un escriptor és un funcionari. Que sí, que hi ha hagut escriptors genials que treballaven en una oficina, com el gran Jaime Gil de Biedma, però el que critico és l'esperit funcionarial, el fer per estar i el estar per anar-hi anant. No vull creure que hi hagi persones que es dediquen a escriure estant pendents de tal subvenció o de tal premi literari. Sí, tots hem de menjar i d'escriptor hi ha poca palla per repartir però m'obsessiona que no arribem al moment en què s'arribi a ser escriptor treient oposicions.
Publica un comentari a l'entrada