Morera

L'amic Ignasi Utset m'envia un article que va aparèixer al diari britànic The Telegraph el passat desembre, "My friendship with Jacint Morera, one of Catalonia’s most underrated artists", en ocasió de l'exposició antològica que va dedicar a l'artista terrassenc el centre Cultural Unnim. El signa Roger Noël Smith, britànic, actualment professor d'anglès en una universitat finesa i amic personal d'en Jacint Morera. Un article excel·lent, que explica molt bé com era l'artista i com era Amics de les Arts quan ell vivia i hi exposava. No deixeu de llegir-lo.
...

Tallers d'artistes

Terrassa Arts Visuals convida els artistes terrassencs a obrir els seus tallers. No és una proposta nova (Amics de les Arts va organitzar durant tres anys la iniciativa POE: Portes Obertes dels Estudis, coordinada per la Rat Soriano), però aquest cop s'afegeixen a la pintura i a l'escultura, l'arquitectura i el disseny, que pot oferir al públic una varietat i riquesa d'experiències molt interessant.

La convocatòria per aquestes visites és per als dies 19 i 20 de maig de 2012, però la selecció es farà aquesta propera tardor, pel que els artistes i creadors interessats a participar-hi han de lliurar un dossier de presentació (tres imatges d'obres i una de l'estudi, una petita presentació del taller i de l'obra, el CV de l'artista, entre altres coses) a la Tallers Oberts (Casa Soler i Palet, Fontvella, 28) o al correu electrònic toberts@gmail.com, on també es pot demanar informació més detallada de les condicions.

Naturalment, són condicions bàsiques tenir un taller o estudi a Terrassa i estar disposat a obrir-lo al públic. Cal consultar si s'inclouen a la iniciativa tallers d'artistes terrassencs situats en localitats properes (Matadepera, Sant Miquel de Guanteres, Vacarisses, etc.)
...

Sobre la reutilització de materials de rebuig en la pràctica artística

"Desde el ámbito plástico, estético, político, dotar de nuevos significados alguna cosa es una forma de posicionamiento. ¿Quién ha de definir la durabilidad o sentido de aquello que nos rodea de forma cotidiana? Para mi, reciclar supone una oportunidad para reformular el carácter transitorio; reducir la velocidad, ampliar la memoria que todo utensilio lleva grabada; amplificar o redefinir su significado; protestar. Una madera de obra abandonada, desechada, está cargada de historia, el tiempo la ha golpeado y moldeado; que mejor base para reformularla mediante un trabajo plástico... La propuesta que lanzo para el taller es la de extrapolar el sentido a otro objeto. Reencarnemos objetos desechados" (Juan Carlos Estudillo).

"Estem envoltats d’objectes amb significats concrets, utilitats específiques i vides molt curtes, efímeres gairebé. Subvertir l’ordre establert se’ns presenta com una opció estimulant, tant si adoptem una postura manifestament crítica i/o intimista i poètica. Mitjançant els nostres objectes quotidians podem plantejar noves relacions de significats -discursos sorprenents, originals-, si els modifiquem i/o si els combinem, conscient o inconscientment, amb una intencionalitat concreta. Els nostres objectes tenen significats que enllacen amb la nostra pròpia història o amb el nostre bagatge emocional; tenen una intimitat. També podem jugar amb ells -o amb objectes pertanyents a d’altres persones- des d’una posició més personal, des de l’experiència i la memòria, per construir universos poètics carregats d’intimitat. Podem fer l’exercici de treballar-nos a nosaltres mateixos des de la plàstica i la poètica de les nostres “coses”" (Roser López Monsó).

Art i reciclatge

Una exposició interessant a Amics de les Arts i Joventuts Musicals: ReciclArt

Sobre el espíritu perdido de Europa

En 1935, tres años antes de su muerte, Edmund Husserl pronunció, en Viena y Praga, las célebres conferencias sobre la crisis de la humanidad europea. El adjetivo «europea» señalaba para él una identidad espiritual que iba a más allá de la Europa geográfica y que nació con la antigua filosofía griega. Según él, esta filosofía, por primera vez en la Historia, comprendió el mundo (el mundo en su conjunto) como un interrogante que debía ser resuelto. Y se enfrentó con ese interrogante, no para satisfacer tal o cual necesidad práctica, sino porque la «pasión por el conocimiento se había adueñado del hombre».

La crisis de la que Husserl hablaba le parecía tan profunda que se preguntaba si Europa se encontraba aún en condiciones de sobrevivir a la misma. Creía ver las raíces de la crisis en los inicios de la Edad Moderna, en Galileo y en Descartes, en el carácter unilateral de las ciencias europeas que habían reducido el mundo a un simple objeto de exploración técnica y matemática y habían excluido de su horizonte el mundo concreto de la vida, die Lebenswelt, como decía Husserl. El desarrollo de las ciencias llevó al hombre hacia los espacios cerrados de las disciplinas especializadas. Cuanto más avanzaba éste en su conocimiento, más perdía de vista el conjunto del mundo. Ensalzado antaño por Descartes como «dueño y señor de la naturaleza», el hombre se convirtió en una simple cosa en manos de fuerzas (las de la técnica, de la política, de la Historia) que le excedían, le sobrepasaban, le poseían. Y si este ha sido el proceso, comenta Husserl, Europa ha sido el escenario, el tiempo de esta transformación y renuncia, llevada al extremo de la imposibilidad de una restauración, de una vuelta al espacio original de pensamiento, un proyecto que de forma dramática Husserl reconoce imposible de recuperar: dieser Traum ist ausgeträumt, es decir, es un sueño soñado.

Fragmento de «El futuro de Europa» de Francisco Jarauta, Le Monde Diplomatique, n. 182

Des de Berlin

El Xavi González exposa a Berlin, a la SevenStar Gallery. Va inaugurar el 27 de novembre i la mostra serà oberta fins el 15 de maig, així que teniu temps de trobar un moment per passar per la capital alemanya.

 

El Xavi ens envia també un video del muntatge i la inauguració.

Bona música!!
...

Mosaics

Confesso que li tinc una certa antipatia a la figura del  Santiago Padrós, mosaïcista terrassenc, autor, entre altres obres, dels mosaics de la basílica del Valle de los Caídos (1951). Us dóna aquesta referència una pista de les meves dificultats amb el personatge?

Ara es publica un llibre sobre la seva figura i sobre els mosaïcistes  que van col·laborar amb el seu taller, obra de la historiadora Ana Fernández: Tessel·la a tessel·la. Els mosaïcistes del taller de Sant-Yago Padrós, que recupera una grafia del nom de l'artista que comença a aparèixer, segons crec recordar, cap a mitjans anys cinquanta, no així en les nombroses referències periodístiques que el citen durant els anys quaranta, quan, amb poc més de 20 anys, assumeix importants responsabilitats polítiques en la gestió cultural i artística de la ciutat com a membre destacat de l'aparell local del règim franquista.

Santiago Padrós amb Eugeni d'Ors

És evident que la vàlua d'un artista no pot mesurar-se per les seves filiacions polítiques, però és que més enllà de la curiositat de fer servir una tècnica singular per inusual (i amb un estil volgudament classicista, inspirat en els mosaics romans i sense la gràcia estèticament subversiva del trencadís modernista), jo trobo Padrós artísticament molt mediocre, i crec que la seva rellevància en el Panteó artístic local és una cuidada construcció fabricada des de les posicions de poder que va ocupar. No deixa de ser curiós que alguna de les  biografies de Padrós, com la que figura en un web dedicat al Valle de los Caídos [el web www.cuelgamuros.com ha estat despublicat i hem canviat les fotografies inicials d'aquest article] , expliqui, sense gaire manies, la seva meteòrica carrera (1942-43) a la Universitat de Barcelona i el seu posterior periple formatiu per l'Alemanya nazi, incloent-hi una beca de la Fundació Alexander Von Humboldt, que entre 1925 i 1945 va ser una eina del Reich alemany per promoure l'alineament ideològic pro-nazi de joves científics i artistes de tota Europa (ben diferent, doncs, de l'actual Fundació Alexander Von Humboldt, que va ser refundada el 1953 pel govern federal alemany).

Mosaic de Padrós al Valle de los Caídos

Això no té per què restar interès a l'obra d'Ana Fernández, sobretot si, com sembla, la historiadora ha dedicat una part important del llibre a recuperar la memòria dels que van treballar per a Padrós. Sí em sembla important, però, no oblidar el context històric en el qual es va desenvolupar la seva carrera, per posar allà on toca l'exclamació que va fer davant meu un historiador local, astorat pel meu escepticisme sobre la vàlua artística del personatge: "Però si ha estat un dels més importants mosaïcistes de l'Estat!", cosa que segurament és certa per dos motius evidents. El primer és que el mosaic com a tècnica artística ha tingut poquíssims practicants durant el segle XX amb posterioritat a la seva freqüent aplicació en l'arquitectura modernista. El segon és que la Guerra Civil va provocar no només la sortida a l'exili de molts artistes, sinó un anorreament de la modernitat i una desvinculació total de l'art que es feia a Catalunya i a Espanya dels corrents de la contemporaneïtat de l'època, una connexió que no es va recuperar fins els anys seixanta.

A Padrós el va consagrar com artista Eugeni d'Ors, tot convidant-lo a un Saló dels Onze, i el va popularitzar una obra faraònica i de mal gust erigida a major glòria de la "Cruzada Nacional". El mateix Ors que va acusar Jacint Morera de plagi perquè va proposar al Saló una relectura d'El Greco que no es va entendre, i el mateix monument on van deixar suor i sang milers de presoners republicans a qui es va fer pagar amb treballs forçats la seva fidelitat a la legalitat republicana. Tot un poema, no?

Escrit(o)s (im)prescindibles: Temps i una mica d'ordre

Escrit(o)s (im)prescindibles: Temps i una mica d'ordre: "Unes setmanes de feina molt intensa i el temps se'ns escola entre els dits, i amb ell les paraules que voldríem anotar al blog (paraules com..."

Pacte Cívic per la Cultura de Terrassa

Ahir vam tenir nova reunió per parlar del Pacte Cívic per la Cultura de Terrassa. Fa uns dies veiem, a la Comissió Permanent del Pacte, el document que ha elaborat una consultoria a partir de les conclusions de les comissions sectorials d'arts escèniques, música, arts visuals, lectura pública i patrimoni, i de diverses entrevistes a persones significatives de la cultura de Terrassa (ja sigui per la seva trajectòria personal o pel càrrec que ocupen). Ahir ens vam trobar el membres del Consell de Cultura de designació directa, i la impressió general va ser més positiva que a la reunió de la Permanent.

En general, tots valorem el fet de comptar amb un document que fa l'esforç de fer una diagnosi general dels actius i de les mancances del teixit cultural de Terrassa i de marcar uns eixos estratègics per emmarcar el futur, prou concrets en l'orientació, prou amplis perquè hi puguin donar suport totes les forces polítiques i institucions de diverses sensibilitats.

Jo, ja ho he dit en les dues reunions, hi trobo a faltar coses importants: la diagnosi es "descuida" activitats destacades (una bona part vinculades a accions de la nostra entitat, Amics de les Arts i Joventuts Musicals) que no sé si poden fer variar massa les conclusions, però que fan mal als ulls. Són coses com parlar del Festival de Jazz però oblidar-se de la temporada estable de la Nova Jazz Cava; com no esmentar el nostre Grup de Teatre (una de les poques companyies no professionals catalanes amb més de 30 anys de trajectòria); com no dir res del Concurs de Música de Campra Montserrat Alavedra; o fins i tot deixar-se el Premi Ricard Camí de pintura d'Unnim.

Quant als objectius i els eixos, trobo que no estan ben articulats amb la diagnosi. I falta una anàlisi de les pautes culturals dels públics de Terrassa i del seu entorn (ahir es va dir, i tots vam admetre que es tractaria de fer un estudi que no és gens fàcil, perquè no hi ha dades).

La proposta del regidor de Cultura és recollir en una versió revisada totes les mancances d'informació detectades, i plantejar aquest document com un punt de partida per a una nova fase de treball del Consell de Cultura de la ciutat. No és una mala idea, perquè aquesta reflexió conjunta sobre la realitat cultural de la ciutat ens pot ajudar també a nosaltres (les entitats com Amics) a repensar el nostre rol (cosa que nosaltres hem començat a fer i que ens és molt necessari).

Seguiré informant de com avança el procés.

Amics de les Arts, en campanya...

...per defensar la seva permanència als seus estatges del carrer del Teatre 2.

Llegeix i difon la reivindicació de l'entitat:

80 anys aquí... i volem seguir així!!!!

Clica la imatge per ampliar-la i llegir el text

...

25 de novembre: contra la violència envers les dones

Us tenim abandonats, però no oblidats. Us proposo una reflexió reivindicativa a partir d'una obra literària. La trobareu aquí:

"Contra la violència de gènere"
...

En, de, a, per...

Un efecte imprevist de la crisi: irritació gramatical! El centre de Terrassa és ple de cartells que ofereixen locals comercials que s'han quedat buits en els darrers mesos. Alguns perquè el negoci no debia anar prou bé, d'altres perquè, arribat el moment de retirar-se, els propietaris no tenien hereus que vulguessin continuar amb l'establiment de tota la vida. Aquest és el cas de la Llibreria Gorina, per exemple, que va tancar el passat 31 de juliol (per a frustració meva, perquè em vaig distreure i no vaig poder comprar cap de les estilogràfiques que tenien d'oferta!!!).

Però no és de comiats que vull parlar, sinó de tots aquests cartells que ofereixen locals "en lloguer", enlloc d'oferir locals "de lloguer" que és el que al meu entendre s'escau. Amb les definicions del diccionari a la mà no sembla que la primera fórmula s'ajusti a l'ús nautral de la proposició "en" en català. Aquesta indica l'espai on es desenvolupa l'acció o el fet descrit (Hi ha moltes botigues en aquesta plaça), el temps en el qual l'acció succeeix (Ha fet tots els deures en una tarda), la direcció d'un desplaçament (Anirem en aquella ermita), forma part de locucions adverbials que ens indiquen un estat (en aparença, en dejú...) o una acció causal (En entrar a la sala va veure-la, Va entrebancar-se en sortir) i, finalment, la preposició "en" introdueix l'objecte (nom o infinitiu, la forma nominal del verb) sobre el qual recau l'acció d'alguns verbs: 'Entossudir-se en una idea', 'Enraderir-se en un treball'...

Com a locució adverbial que indica un estat, "en lloguer" fa aigues. Per mi queda clar que si una por dir que "viu de lloguer", és obvi que un pis buit que s'anuncia està (és) "de lloguer". El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, d'altra banda, donacom a forma correcta "a lloguer" en frases com 'Donar un pis a lloguer' o 'Agafar un pis a lloguer'.

Tot, en definitiva, sembla dir-nos que "en lloguer" és una adaptació un xic forçada del castellà "en alquiler", que dit sigui de pasada, en altres contrades té un ús menys freqüent que el més actiu "se alquila". Com ara hi ha abundoses oportunitats per errar i encertar, penso que les agències immobiliàries poden arribar a fer de l'ús de les preposicions adients un tret d'imatge de marca. Fins i tot rebutjant l'impronunciable "en lloguer", els queda "a lloguer", "de lloguer", "per llogar" i "es lloga". Tria i remena!
...

Per amor a l'art. Volum II

Tot i que fa mesos que es va publicar i que l'alcalde Pere Navarro va tenir la gentilesa de presidir la seva presentació publica, no havia comentat encara aquí l'aparició del segon volum de la història d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, del que sóc autora.

És un llibre que parla de la postguerra i de com l'entitat i els seus socis ("ximples" i "tigres") van fer-ho per viure una vida el més "normal" i creativa possible en un entorn gris i feixuc, on uns vencedors tan autosatisfets com cruels imposaven una cultura tronada i mesquina, on el realisme es confonia amb la literalitat; la lírica, amb la glosa grandiloqüent a una idea concreta de pàtria; l'èpica, amb la lloa buida al dictador; l'esperit, amb la moralitat represiva d'una església còmplice; la bellesa, amb un canon clàssic esclerotitzat i sense ànima...

Llegir la premsa d'una ciutat industrial "de províncies" dels anys 50 (allò a què havia quedat reduïda l'Atenes vallesana d'en Llogueras) és com caminar entre els murs grisos i despersonalitzats de fàbriques i magatzems, per un carrer sense asfaltar d'un extrarradi urbà sembrat de vidres trencats. Entre línies es perceben velades amenaces que es llencen les diferents faccions de la Falange local, mentre els escassos anuncis i les notícies quotidianes ens parlen de restriccions, escassetat, pobresa, desesperació. Cal tenir present aquest entorn per posar en valor uns Jocs Florals humorístics, com els que organitzava la Penya dels Ximples, o les seves quotidianes vetlllades musicals.

Un dia m'explicava en Màrius Samarra, destacat ximple, que en aquells temps la gent, tota la gent, cantava i que ara ja no en sabem (crec que ell no ha vist mai Operación Triunfo!!). Però el cert és que poca cosa més que cantar es podia fer, quan per comprar un tocadiscs Joventuts Musicals va haver de buscar un avalador i sol·licitar un crèdit.

Només en un ambient cultural (o podríem dir anticultural) com el que viu Terrassa des del 1940 i fins a mitjans dels 60, es pot entendre perquè la Biennal de Pintura que organitza l'entitat genera tanta polèmica; una polèmica que dóna totalment l'esquena a allò que està passant amb l'art en l'àmbit internacional i, fins i tot, a Barcelona o Madrid. Vilatans i autoritats locals clamen pel cànon de bellesa "natural" d'origen "diví", mentre els artistes de Dau al Set exploren el terror dels somnis, Picasso mira els seus personatges a través d'un mirall trencat i Bacon pinta fins a 40 vegades la seva anima torturada a través de la imatge del papa Inocenci X. Els més joves concorren a la Biennal amb collages i obres anti-pictòriques que volen qüestionar el que consideren "complicitat amb la mercantilització de l'art" d'informalistes com Tàpies, Guinovart, Millares, Guerrero, Feito... que aleshores triomfen fora d'Espanya, mentre aquí es blasmen els esgrafiats de Picasso a la façana Col·legi d'Arquitectes de Barcelona que algú defineix com a "garabatos".

El llibre també recull anècdotes divertides de la vida social de l'entitat, espacialment les facècies de la Penya dels Ximples, com la que fa pocs dies recordava el Diari de Terrassa, sobre l'aposta que els membres d'aquest grup van fer el 1959 sobre les possibilitats que l'home arribés a la Lluna. Durant deu anys, la tertúlia va seguir amb atenció la carrera espaial de russos i americans i, el 1969, els incrèduls perdedors van pagar puntualment el sopar empenyorat en un contracte d'honor signat 10 anys abans pels membres de la Penya.

Bé, jo m'ho vaig passar força bé escribint el llibre. Confio que us ho passeu igual de bé llegint-lo. Ara Amics de les Arts és tancat per vacances (de l'1 al 31 d'agost), però a partir de l'1 de setembre, si no el teniu, podeu aconseguir el llibre a la secretaria (entrada per Sant Pere, 46, de dilluns a divendres, de 17h a 20h), tant si sou socis com si no.
...

Néixer a Terrassa

Com compro més diaris dels que les meves múltiples obligacions em permeten llegir i sóc de les que encara troba utilitats domèstiques diverses al paper premsa, tinc per costum "repescar" amb unes quantes setmanes de retard (mentre feinejo a la cuina, al bany, al racó de la galeria on viu el gos...) notícies que m'havien passat inadvertides.

Va cridar la meva atenció una notícia a El País sobre la darrera novel·la de l'anglès Martin Amis, que el magteix autor va presentar al Hay de Granada a primers de maig i mentre la llegia els ulls se me'n van anar a la columna del costat, dedicada a una mostra de cinema underground català que es va dur a terme a Nova York en el marc del festival cultural Catalan Days. Una frase sobresortia cap al final de la columna: "Padrós tuvo la mala suerte de nacer en Terrassa. Si lo hubiera hecho en Nueva York o en Londres su cine hoy sería conocido internacionalmente." Així ho afirmava Martí Rom, cinèfil i conegut entre d'altres coses per haver estat responsable de la Central del Curt (1979-1982), distribuïdora de cinema alternatiu.

La veritat és que la frase m'ha fet pensar força, perquè si bé és cert que el nostre país és bastant mesquí a l'hora de reconèixer els mèrits dels seus creadors, no paro de preguntar-me si un cinema com el d'Antoni Padrós, el de Pere Portabella, el de Josep Maria Ramon o el de Jacinto Esteva-Grew, haguessin pogut ser el mateix si els seus autors haguessin nascut a Londres o Nova York.

Fa temps que el cinema (i, en general, tota la cultura) tenen un marc de referències universal. No podem saber si els referents estètics i culturals del Toni Padrós no haguessin estat molt similars a Londres o NY, però sens dubte la precarietat de mitjans i el context socio-polític en què s'ha desenvolupat la carrera creativa d'aquest cineasta terrassenc han condicionat no només el resultat global, sinó fins i tot la pròpia elecció del mitjà cinematogràfic com a forma d'expresió de les seves inquietuds. En un entorn polític democràtic i amb una indústrua cinematogràfica normalitzada ¿hagués decidit Padrós a dedicar-se al cinema? Ves a saber!

Si no hagués nascut a Terrassa... potser mai ens hagués explicat la història de la Shirley Temple. En aquest sentit potser convé recordar les paraules de Mery Cuesta, autora del llibre El terrorismo doméstico de Antoni Padrós en el cine independiente de la España de los años setenta (2003):

"actualmente, la perspectiva de un cine experimental en España se ha cerrado totalmente, ya que no se dan las condiciones germinadoras propicias para el renacimiento de este fenómeno, y lo que es más importante, no se considera necesario".

Néixer a Terrassa, treballar a Terrassa, viure a Terrassa segurament són tan essencials per al cinema de Padrós perquè des del la perifèria pots mirar la realitat d'una forma diferent i des dels centres industrials funciona millor el marquèting, però no necessàriament la creativitat.

Jo, per exemple, no escriuria aquesta columna si no hagués nascut a Terrassa, oi?
...

Un Dia per a l'Esperança

El proper dissabte 18 d'abril, la Plaça Vella acollirà una nova edició a Terrassa de la festa anual d'Intermón Oxfam Un Dia per a l'Esperança, que aquest any se centra sobre l'acció humanitària d'aquesta organització als camps de refugiats de l'est del Txad i, en concret, en el seu suport als drets d'assistència i protecció de les dones refugiades.



Jo treballo a Intermón Oxfam des de fa 14 anys i, com a persona implicada en el sector de la cooperació, crec fermament que una de les grans aportacions de la nostra època és haver estès socialment el debat sobre la cultura de la solidaritat; haver incorporat la responsabilitat ètica sobre la situació de totes les persones del món als nostres deures i drets com a ciutadans: el deure de ser conscients de les realitats que afavorim, de forma activa o per pura passivitat; el dret de participar en canviar les coses, actuant personalment o exigint que actuin els que ens governen.

La cultura i la creació artística, quan valen aquest nom, viuen en permanent dièleg crític amb la realitat, fins i tot amb la mirada conformista, autocomplaent i perpetuadora d'injustícies d'un cert tipus de cooperació. Ho comentàvem fa uns dies aquí mateix a compte de l'estrena d'Antílops de Henning Mankel al Teatre Alegria. Vull pensar que la feina que fem a Intermón Oxfam no cau en aquest parany, perquè som capaços de mantenir amb rigor una aproximació crítica a la realitat, de manera que puguem intervenir-hi per canviar les coses de veritat, per millorar la vida de les persones.

El dia 18 a Terrassa i el cap de setmana del 25 i 26 d'abril a una quarentena de ciutats de tota Espanya teniu ocasió de jutjar-ho vosaltres mateixos.
...

Una creu per al Jaume

Dimarts es feia pública la merescuda concessió de la Creu de Sant Jordi al terrassenc Jaume Canyameres, actiu promotor de la cultura terrassenca des de fa més de 40 anys i que ha jugat un paper cabdal en la recuperació de figures com Agustí Bartra, Anna Murià, Josep Bartolí i, ja més recentment, Antoni Peyrí. President d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals en els primers anys de la meva vinculació a l'entitat, ara que jo mateixa ocupo aquest càrrec miro amb atenció la seva trajectòria per extreuren el millor mestratge.

Un dels aprenentatges a fer de la seva trajectòria com home de cultura és la fidelitat a unes quantes idees. Potser la que més ha perseguit ha estat la recuperació de la memòria i de la creació cultural que la Guerra Civil ens va arrabassar en portar a l'exili alguns dels creadors més interessants del moment, que van continuar la seva trajectòria artística desconnectats de Catalunya. Per en Jaume, l'esforç per portar a casa els artistes transterrats no era només una qüestió de justícia, sinó una necessitat per reconnectar la cultura catalana no només amb el passat, sinó amb una referents internacionals que havia perdut. Avui aquesta afirmació pot sonar una mica exagerada, però l'any 1971, quan la parella Bartra-Murià va tornar a Catalunya, era del tot ajustada.

Fa ja uns dies, l'amic Joan Alcaraz publicava al seu bloc A la brasa i al caliu, una crònica dels seus primers contactes amb el poeta ("Bartra, tot energia") que explica prou bé l'ambient cultural en el qual es vivia aleshores. Internet també ens permet fer una llucada al llibre Conversa amb Bartolí, escrit per Jaume Canyameres en col·laboració amb el periodista Salvador Comelles i publicat per Edicions l'Abadia de Montserrat el 1990. En la introducció, el Jaume ho diu clar: "Són gent que hem perdut i que ens han fet falta. Per solidaritat i per l'aportació dels seus coneixements."

Així, doncs, aquesta Creu de Sant Jordi és també una mica per tots aquells que van haver de marxar i que no sempre van poder tornar per ensenyar-nos tot el que van aprendre tan durament. En nom de tots ells, cla dir: Felicitats i gràcies, Jaume!!!
...

Antílops

L'escriptor suec Henning Mankell s'estima l'Àfrica, on passa la meitat de l'any, en concret a Moçambic, on és el director del Teatre Nacional de Maputo. L'èxit i el reconeixement internacional l'ha obtingut amb el seu detectiu, Wallander, però entre les seves novel·les també hi ha El cerebro de Kennedy (no sé si té traducció al català, jo la vaig llegir en l'edició de Tusquets), on denuncia l'explotació a què són sotmesos els africans que són utilitzats com a conillets d'indies per les empreses farmacèutiques occidentals, en "experiments clínics" secrets que més aviat semblen les tortures executades pels nazis en els camps de concentració de la II Guerra Mundial.

El cerebro de Kennedy et deixa un regust amargant a la boca i una densa tristor a l'ànima, per la insondable injustícia que s'hi mostra i la cruel impotència amb què la contempla l'autor i, a través d'ell, el lector. Antílops, l'obra de teatre de Mankell que es va estrenar el divendres 27 de febrer al Teatre Alegria de Terrassa, parla també de l'Àfrica i de la crueltat i deshumanització d'un colonialisme que es perllonga a través dels representants de certes agències de cooperació internacional, que menyspreen, maltracten, abusen, però sobretot temen aquelles persones a qui diuen que van a ajudar, però el present i el futur dels quals tant se'ls hi endona a aquests blancs.

Però a Antílops hi ha més sarcasme, més insidiosa mala llet que a El cerebro... i aquest matrimoni suec de treballadors del Banc Mundial i l'home que arriba per substituir-los en la seva missió humanitària són escarnits i ridiculitzats, i mostren davant nostre la seva cara més miserable i patètica.

Un amic em deia que, com a treballadora d'una ONG potser no m'agradaria, perquè l'obra denuncia les pràctiques de la cooperació internacional. Però el que denuncia Mankell fa anys que ho denuncien també organitzacions com la nostra, on rebutgem aquesta actitud que tan bé expressa un dels personatges ("posem la nostra superioritat intel·lectual i tecnològica al servei del seu desenvolupament") i que em recorda el desagradable te que vaig compartir fa uns anys a Londres amb un directiu del BM, segons el qual la culpa que no s'hagués solucionat ja a l'Àfrica la manca d'accés a l'aigua potable era que les ONG omplíem el cap als"indígenes" i impedíem construir les preses i d'altres grans infraestructures hidràuliques que havien de pal·liar la set del continent. Ell, no cal dir-ho, no hi havia estat mai a l'Àfrica.

Els personatges de l'obra tampoc han "estat" mai a l'Àfrica encara que hi visquin, envoltats de mesures de seguretat (alts murs amb vidres, gosson feréstecs, vigilants...). Hàbilment, Mankell subratlla aquest distançament fent que els africans del servei de la parella protagonista siguin literalment transparents. Els personatges hi parlen, però ni els veiem ni tenen cap rèplica. Tot i així, el seu patiment, la injustícia de la seva situació són permanentment presents. Potser els personatges han oblidat on són i per què hi són, però no l'autor.

Una obra molt recomenable que, a partir del 7 de març i fins al 29, estarà a la Sala Petita del TNC (que l'ha copproduït amb el Centre d'Arts Esceniques de Terrassa. Si no l'heu pogut veure a l'Alegria, no us la deixeu perdre a Barcelona.
...

Amics de les Arts a Facebook

Semblava que el canvi d'any ens havia deixat muts, però no és això, sinó que més aviat el canvi d'any ens ha suposat molta feina (potser no a tots, és clar, perquè cada cop et trobes més gent afectada pert la crisi), però sí als que escrivim regularment per aquí.

Avui la notícia no és llarga, però crec que sí interessant. Amics de les Arts i Joventuts Musicals té nova pàgina a Facebook. Ja feia un temps que hi havia un grup d'amics de l'entitat en aquesta xarxa social. Esperem que aquestes noves plataformes serveixin perquè molta més gent conegui i participi en les propostes culturals i artístiques dels Amics.
...

Consell de la Cultura i les Arts

Durant les primeres setmanes de desembre s'ha dut a terme la constitució d'algunes de les diverses taules sectorials que han de permetre que les veus de diferents persones i entitats que treballen en la cultura terrassenca (i en especial les de la societat civil) arribin al nou Consell Municipal de la Cultura i les Arts de Terrassa. Aquest organisme —perfilat políticament el 2005, però no posat en marxa fins ara— aspira a ser una eina per promoure la participació ciutadana en l'elaboració i execució de les polítiques culturals municipals i un instrument per a la coordinació entre els diversos agents, públics i privats, que intervenen en aquestes polítiques.

Qui signa aquestes ratlles participa en representació d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals en la comissió d'arts visuals i plàstiques —a la qual s'afegeixen sengles grups que debatran sobre patrimoni històric, música, arts escèniques, cultura popular, lectura pública i literatura, i indústries culturals— que, al contrari del que passa en d'altres àmbits, es constitueix amb el gran avantatge de comptar amb un instrument de treball d'enorme valor, com és el document elaborat dins del procés Punt de partida desenvolupat al llarg de l'any 2008.

Confesso un cert escepticisme inicial, que el resultat refuta, ja que l'anàlisi que s'ha dut a terme de l'estat de les arts plàstiques a la ciutat era necessari, ha estat honest i participatiu, i aporta molta informació sobre el sentir dels creadors i dels diversos agents culturals que ens movem en aquest àmbit, especialment pel que fa a la creació contemporània. Cal, en primer lloc, felicitar l'Ajuntament per promoure un estudi que posa a debat totes les seves iniciatives dels darrers anys —des de Processos Oberts a Interferències, des de Criteri d'Art a l'estratègia de comunicació— i ho fa preguntant a propis i estranys i publicant fins i tot les posicions més crítiques, cosa no massa habitual en l'Administració.

Es pot estar o no d'acord amb les conclusions del document, però la seva sola redacció ja és meritòria. A mi, per posar un exemple, em sembla qüestionable que la reflexió no reculli pràcticament cap referència a la necessària articulació entre la promoció de la creació contemporània i la gestió del patrimoni artístic local i la seva museografia, com si la incorporació d'obres d'art dels joves creadors a les col·leccions públiques no fos una eina que ha mostrat la seva eficàcia tant en la creació de públics —un dels objectius de la proposta— com en la dinamització d'un mercat l'existència del qual s'ha de reconèixer com a necessària si es planteja, com es fa, com a feblesa del sector l'escassa professionalització dels artistes.

Hi ha molta més atenció en l'esmentat document de Punt de partida a l'articulació entre creativitat contemporània i educació, però tot el discurs està una mica massa esbiaixat cap a un cicle de formació-producció-exhibició-consum, un esquema que sembla mirar les arts visuals i plàstiques com una mera indústria cultural i que oblida al meu parer d'altres aspectes més filosòfics. És "contemporani" el que s'està fent ara, o només aquella creació que respon a uns determinats paràmetres de "contemporaneïtat"? Com es connecta l'art terrassenc amb el que passa fora? Com s'articulen els agents privats i públics? Com es fomenta el diàleg intergeneracional i entre disciplines (al document es parla breument de música i cinema, però no es diu pràcticament res ni de fotografia, ni de noves tecnologies)? En el context de la globalització i la interconnectivitat universal ¿és realment una amenaça, com diu el document, que els artistes terrassencs marxin a d'altres ciutats?

I, tanmateix, per molts que siguin els aspectes millorables de l'anàlisi i els qüestionaments possibles al pla proposat, el document és una base fantàstica perquè des de la nova comissió puguem treballar. Un repte prou interessant del que aniré comentant els avenços.
...

Una recomananció

Als qui escribiu comentaris copiant articles aliens, us resultaria força més pràctic fer-ho emprant un enllaç a l'original. Per exemple, el citat article de Xavier Sala i Martin a què fa referència un dels comentaris a l'entrada anterior es troba íntegre a http://paper.avui.cat/article/politica/146093/avergonyit.html. Fent-ho així podem conèixer, a més del continugt, la font i el context de publicació, i també alleugerir els comentaris, que quan són excessivament llargs es fan il·legibles.

Tampoc estaria malament que els comentaristes us presentessiu.
...