Jo també he estat remenant papers vells, com l'Adela, i he trobat per casualitat una ressenya que feia força anys que buscava. Havia repassat les col·leccions de Canigó i Oriflama sense trobar-la. Estava mal fixat, es va publicar a Serra d'Or.
EL GRUP DE TERRASSA
El cineasta Antoni Verdaguer, l'ex-pintor Roc Alabern, l'ex-pintor Lluís Jové, acompanyat (sic) per l'estudiant d'enginyer Francesc Tudó i Tona Comas, han organitzat cerimonials molt interessants a Terrassa. Solemne transport d'un armari pels carrers. La reunió al volt de l'armari, sobre el mosaic de Santa Maria. L'obertura de l'armari, amb l'aparició d'un coixí amb la forma del bou escorxat de Rembrandt. L'obertura del bou, amb cremallera, que fa brotar serpentines. El coronament de tots els reunits amb serpentines. El repartiment de recordatoris fotocopiats. Escampada de paneres de plàstic per una plaça i crema, amb participació dels passants (sic), de pilons d'escuma de netejar en sec. Vol a la deriva d'enfilalls de globus sobre un llac. Sembra de plats de cartró i voleiadissa de plàstic transparent des d'un edifici de Bohigas. Tires de plàstic negre i pols de talc, per la Rambla.
Construcció d'un gran ànec de plàstic, de tres metres d'alçada, combinat amb cadires de dissenyador industrial, noia nua amb fregalls al cap que un ventilador agita, i home que es menja realment un diari esportiu.
Projecte: Embolicar amb plàstic groc el Cavall Bernat de Sant Llorenç.
Hem (sic) fet films en color de tots aquests actes.
Alexandre Cirici, «Noticiari d'Art», Serra d'Or, n. 152, 15 de maig de 1972.
I tot això, aquella gent ho feia sense rebre ni cinc cèntims. Li sortia bé de preu la promoció de les pràctiques artístiques contemporànies a l'Ajuntament de Terrassa d'aquella època, oi?
...
diumenge, 17 d’agost del 2008
dissabte, 16 d’agost del 2008
Griffin: una dada interessant
Fa uns dies parlava del comiat d'un gran músic i gran amic de Terrassa, el saxofonista Johnny Griffin. Avui, posant ordre alguns dels meus papers —típica tasca d'una tarda d'agost més aviat fresca—, he trobat una dada interessant: el primer concert d'en Johnny a Terrassa va ser també el seu debut a Espanya, i va tenir lloc el 26 de març del 1972, en ocasió de la celebració del primer aniversari de la Jazz Cava del carrer Sant Quirze.
Pels que no vau conèixer aquell local, podria valer la frase "allà va començar tot", cosa que tampoc és pas veritat, doncs el Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musical de Terrassa, el que ara coneixem com Jazz Terrassa, va ser creat el 1959; és a dir, que l'any vinent cumplirà 50 anys.
Seguiré posant ordre als papers, a veure què en surt.
...
Pels que no vau conèixer aquell local, podria valer la frase "allà va començar tot", cosa que tampoc és pas veritat, doncs el Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musical de Terrassa, el que ara coneixem com Jazz Terrassa, va ser creat el 1959; és a dir, que l'any vinent cumplirà 50 anys.
Seguiré posant ordre als papers, a veure què en surt.
...
dilluns, 11 d’agost del 2008
Premsa i cultura a l'era digital
Recordo que fa un parell d'anys discutia en un sopar amb Montserrat Busquet, directora de la Biblioteca Central de Terrassa i de la xarxa de biblioteques de la ciutat, sobre la conveniència de posar a l'abast de tots els internautes l'hemeroteca de publicacions locals de què disposa aquell centre de lectura i conservació. Feia la demanda pensant, sobretot, en els investigadors que sovint han de consultar exemplars dels diaris terrassencs per reconstruir la història de la nostra ciutat i que, evidentment, ho podrien fer de forma molt més còmoda des del seu ordinador. Però és que, a més, per a la conservació dels vells exemplars impresos en vulnerable paper premsa és sempre molt millor escanejar-los un sol cop amb la qualitat suficient i evitar-ne tant com sigui possible la manipulació.
Ja s'havia fet, aleshores, l'esforç de digitalitzar una part del fons, però amb una qualitat deficient i amb una tecnologia antiquada que exigia per a la seva consulta l'ús d'un programa espacial només disponible a la mateixa Biblioteca. També aleshores m'assegurava la directora que s'estava completant la posada en marxa de l'hemeroteca digital, que avui ja és una magnífica realitat, com es pot veure en l'enllaç aquí inclòs. Tanmateix és encara una Hemeroteca mancada, perquè no inclou els darrers 30 anys de la premsa local (de l'abril de 1977 fins a l'actualitat), és a dir, hi falta el Diari de Terrassa.
Puc entendre que aquest sigui un procés progressiu i que estigui previst anar incloent a l'hemeroteca digital d'altres publicacions (per exemple, tampoc hi figura la revista local Al Vent, publicació cabdal per conèixer la Terrassa del anys 80). Són centenars d'exemplars, dels que, probablement, fins a mitjan anys noranta només es disposava d'un exemplar en paper, d'un format que exigeix condicions especials per a la digitalització. El que resulta més difícil d'entendre és perquè no s'ha arribat a un acord amb el mitjà per disposar ja dels exemplars digitalitzats dels darrers anys, quan les noves tècniques d'impressió permeten obtenir de forma quasi automàtica una còpia en format pdf de qualsevol publicació.
Bé, de fet, em costa d'entendre que el mateix Diari de Terrassa no ofereixi al seu web un servei d'arxiu que permeti accedir a articles d'interès d'exemplars atrassats. Podria entendre que, com han fet d'altres mitjans, l'accés a l'arxiu fos un servei parcialment de pagament, sobretot pel que fa a les descàrregues (atesa la inversió tecnològica que cal fer per mantenir el servei); que només es pugués consultar el text en línia i per un període de temps limitat; o que, senzillament, s'arribés a un acord perquè fossin precisament les biblioteques públiques de la ciutat les que oferissin aquest servei. Qualsevol solució és bona, si dona accés a través d'Internet a la memòria recent de la ciutat de la qual és registre la premsa local.
Algú em dirà que, bé, que sempre puc anar a la Biblioteca, per consultar un exemplar de la setmana passada, o de juliol de 1993, posem per cas, però jo crec que és responsabilitat de qui té la informació apropar-la tant com pugui als ciutadans. Quan un mitjà declara, com ho fa el DdT, que vol ser "dinamitzador de la comunitat a la qual es dirigeix, oferint-li un complert servei informatiu i també fent costat a iniciatives culturals, esportives i socials que enriqueixin la ciutat", facilitar l'accés a l'històric dels seus continguts a través de les noves tecnologies, i facilitar que Terrassa sigui una mica més global en el seu abast és, sens dubte, un repte a considerar.
Aquest, i augmentar els continguts en català, però això ja és tema per a una altra entrada.
...
Ja s'havia fet, aleshores, l'esforç de digitalitzar una part del fons, però amb una qualitat deficient i amb una tecnologia antiquada que exigia per a la seva consulta l'ús d'un programa espacial només disponible a la mateixa Biblioteca. També aleshores m'assegurava la directora que s'estava completant la posada en marxa de l'hemeroteca digital, que avui ja és una magnífica realitat, com es pot veure en l'enllaç aquí inclòs. Tanmateix és encara una Hemeroteca mancada, perquè no inclou els darrers 30 anys de la premsa local (de l'abril de 1977 fins a l'actualitat), és a dir, hi falta el Diari de Terrassa.
Puc entendre que aquest sigui un procés progressiu i que estigui previst anar incloent a l'hemeroteca digital d'altres publicacions (per exemple, tampoc hi figura la revista local Al Vent, publicació cabdal per conèixer la Terrassa del anys 80). Són centenars d'exemplars, dels que, probablement, fins a mitjan anys noranta només es disposava d'un exemplar en paper, d'un format que exigeix condicions especials per a la digitalització. El que resulta més difícil d'entendre és perquè no s'ha arribat a un acord amb el mitjà per disposar ja dels exemplars digitalitzats dels darrers anys, quan les noves tècniques d'impressió permeten obtenir de forma quasi automàtica una còpia en format pdf de qualsevol publicació.
Bé, de fet, em costa d'entendre que el mateix Diari de Terrassa no ofereixi al seu web un servei d'arxiu que permeti accedir a articles d'interès d'exemplars atrassats. Podria entendre que, com han fet d'altres mitjans, l'accés a l'arxiu fos un servei parcialment de pagament, sobretot pel que fa a les descàrregues (atesa la inversió tecnològica que cal fer per mantenir el servei); que només es pugués consultar el text en línia i per un període de temps limitat; o que, senzillament, s'arribés a un acord perquè fossin precisament les biblioteques públiques de la ciutat les que oferissin aquest servei. Qualsevol solució és bona, si dona accés a través d'Internet a la memòria recent de la ciutat de la qual és registre la premsa local.
Algú em dirà que, bé, que sempre puc anar a la Biblioteca, per consultar un exemplar de la setmana passada, o de juliol de 1993, posem per cas, però jo crec que és responsabilitat de qui té la informació apropar-la tant com pugui als ciutadans. Quan un mitjà declara, com ho fa el DdT, que vol ser "dinamitzador de la comunitat a la qual es dirigeix, oferint-li un complert servei informatiu i també fent costat a iniciatives culturals, esportives i socials que enriqueixin la ciutat", facilitar l'accés a l'històric dels seus continguts a través de les noves tecnologies, i facilitar que Terrassa sigui una mica més global en el seu abast és, sens dubte, un repte a considerar.
Aquest, i augmentar els continguts en català, però això ja és tema per a una altra entrada.
...
dilluns, 4 d’agost del 2008
Institucions i entitats
Rellegint diaris endarrerits he trobat aquesta carta publicada al Diari de Terrassa del 8 de juliol d'enguany:
L'AJUNTAMENT ES VOL APROPIAR DE LES ACTIVITATS DE LA SOCIETAT CIVIL
O així es deixa entendre segons una nova programació impulsada pel Consistori. Amb estupefacció, alguns dels nostres consocis d’edat més avançada han rebut la propaganda que l’Ajuntament va enviar sobre un projecte de senderisme per a persones de més de 60 anys. Es tracta d’organitzar excursions pels llocs més emblemàtics de l’entorn vallesà patrocinades per l’administració local. L’activitat excursionista, però,té a la ciutat una tradició i una experiència de més de cent anys i gaudeix d’entitats que la promocionen i la potencien, tant en moments d’auge excursionista com en èpoques de baixa afluència i de migradesa de recursos. Sens dubte, l’excursionisme és una activitat d’oci, lúdica i compromesa, arrelada a la ciutat des de fa molt de temps i sempre, fins ara, ha estat a iniciativa de la societat civil, que s'ha organitzat per practicar-la i difondre-la.
No s’entén, per tant, que ara l’Ajuntament es vulgui apropiar de les activitats que amb tanta dignitat han portat a terme les entitats excursionistes terrassenques. Activitats que constitueixen la raó de ser d’aquestes entitats. O és que es vol aprimar encara més el pes associatiu que encara tenen les entitats? En els darrers temps s’ha llançat un discurs tremendista sobre si l’associacionisme i la societat civil perden força i capacitat a marxes forçades, i que tot es fa a cop de subvenció. Com es pot entendre que ara el Consistori patrocini activitats que a Terrassa han estat sempre vinculades a l’esforç de persones anònimes però entusiastes? O és que es vol desactivar la societat civil? Per què en lloc d’organitzar aquestes activitats i fer la competència l’Ajuntament no es dedica a fomentar les entitats, molt sovint oblidades, que durant tant de temps han donat continuïtat a la pràctica excursionista i l’han fomentat entre els terrassencs, fins i tot en èpoques molt més fosques?
Centre Excursionista de Terrassa. Junta Directiva.
D’entrada he pensat que l’Ajuntament pot organitzar allò que li sembli convenient, però de seguida he reflexionat: ¿per què l’Ajuntament ha de promoure cap activitat semblant a alguna que ja estigui organitzant-se per una entitat?
Si l’Ajuntament creu que el CET no està obert a tota la ciutadania, ¿no seria millor negociar amb aquesta entitat la possibilitat de coorganitzar unes sortides per a les persones de certa edat obertes a socis i no socis?
¿És aquesta una situació que revela la implantació d’un criteri erroni sobre com entendre el servei institucional a la cultura local?
¿Es tracta d’afeblir la societat i l’associacionisme i de potenciar l’individualisme dels ciutadans a fi d'enfortir l’administració i tenir-ho tot lligat i ben lligat?
Al mateix exemplar del Diari de Terrassa llegeixo les declaracions de Narcís Serrat, "capgròs" de l'any 2008: «Siempre he dicho y quiero defender que la ciudad se enriquece de cultura, de color, de creatividad, gracias a las entidades no lucrativas, y por ellas entiendo tanto Amics de les Arts, Centre Excursionista, ateneus, como grupos de cultura popular. Son gente que crea cultura con una gran ilusión y sin cobrar un duro por ello».
És una apreciació objectiva, oi?, però segur que s'ha guanyat més d'una malevolença!
...
L'AJUNTAMENT ES VOL APROPIAR DE LES ACTIVITATS DE LA SOCIETAT CIVIL
O així es deixa entendre segons una nova programació impulsada pel Consistori. Amb estupefacció, alguns dels nostres consocis d’edat més avançada han rebut la propaganda que l’Ajuntament va enviar sobre un projecte de senderisme per a persones de més de 60 anys. Es tracta d’organitzar excursions pels llocs més emblemàtics de l’entorn vallesà patrocinades per l’administració local. L’activitat excursionista, però,té a la ciutat una tradició i una experiència de més de cent anys i gaudeix d’entitats que la promocionen i la potencien, tant en moments d’auge excursionista com en èpoques de baixa afluència i de migradesa de recursos. Sens dubte, l’excursionisme és una activitat d’oci, lúdica i compromesa, arrelada a la ciutat des de fa molt de temps i sempre, fins ara, ha estat a iniciativa de la societat civil, que s'ha organitzat per practicar-la i difondre-la.
No s’entén, per tant, que ara l’Ajuntament es vulgui apropiar de les activitats que amb tanta dignitat han portat a terme les entitats excursionistes terrassenques. Activitats que constitueixen la raó de ser d’aquestes entitats. O és que es vol aprimar encara més el pes associatiu que encara tenen les entitats? En els darrers temps s’ha llançat un discurs tremendista sobre si l’associacionisme i la societat civil perden força i capacitat a marxes forçades, i que tot es fa a cop de subvenció. Com es pot entendre que ara el Consistori patrocini activitats que a Terrassa han estat sempre vinculades a l’esforç de persones anònimes però entusiastes? O és que es vol desactivar la societat civil? Per què en lloc d’organitzar aquestes activitats i fer la competència l’Ajuntament no es dedica a fomentar les entitats, molt sovint oblidades, que durant tant de temps han donat continuïtat a la pràctica excursionista i l’han fomentat entre els terrassencs, fins i tot en èpoques molt més fosques?
Centre Excursionista de Terrassa. Junta Directiva.
D’entrada he pensat que l’Ajuntament pot organitzar allò que li sembli convenient, però de seguida he reflexionat: ¿per què l’Ajuntament ha de promoure cap activitat semblant a alguna que ja estigui organitzant-se per una entitat?
Si l’Ajuntament creu que el CET no està obert a tota la ciutadania, ¿no seria millor negociar amb aquesta entitat la possibilitat de coorganitzar unes sortides per a les persones de certa edat obertes a socis i no socis?
¿És aquesta una situació que revela la implantació d’un criteri erroni sobre com entendre el servei institucional a la cultura local?
¿Es tracta d’afeblir la societat i l’associacionisme i de potenciar l’individualisme dels ciutadans a fi d'enfortir l’administració i tenir-ho tot lligat i ben lligat?
Al mateix exemplar del Diari de Terrassa llegeixo les declaracions de Narcís Serrat, "capgròs" de l'any 2008: «Siempre he dicho y quiero defender que la ciudad se enriquece de cultura, de color, de creatividad, gracias a las entidades no lucrativas, y por ellas entiendo tanto Amics de les Arts, Centre Excursionista, ateneus, como grupos de cultura popular. Son gente que crea cultura con una gran ilusión y sin cobrar un duro por ello».
És una apreciació objectiva, oi?, però segur que s'ha guanyat més d'una malevolença!
...
diumenge, 3 d’agost del 2008
Un poble mut...
Llegit al llibre Un poble mut (Cerdanyola del Vallès, 2005) de Jordi Condal & Kippelboy:
Als anys setanta, l'arribada de la transició política aconseguí desactivar la poesia, la cançó, els moviments socials i la reflexió política. Avui els poders mediàtics, la publicitat i l'art de consum difonen amb una gran qualitat formal valors clarament asocials. Se'ns vol induir a creure que hem de deixar el món en mans d'eixalabrats, capaços de mentir amb un somrís a la boca, que ens menen a desastres ecològics i a guerres xenòfobes. A Catalunya, la burgesia dimiteix de la seva tradicional defensa del patrimoni artístic i cultural. No ho diu enlloc que l'art més innovador hagi de mirar la societat que el sustenta amb els ulls tancats.
«No ho diu enlloc que l'art més innovador hagi de mirar la societat que el sustenta amb els ulls tancats.» Interessant, oi?
...
Als anys setanta, l'arribada de la transició política aconseguí desactivar la poesia, la cançó, els moviments socials i la reflexió política. Avui els poders mediàtics, la publicitat i l'art de consum difonen amb una gran qualitat formal valors clarament asocials. Se'ns vol induir a creure que hem de deixar el món en mans d'eixalabrats, capaços de mentir amb un somrís a la boca, que ens menen a desastres ecològics i a guerres xenòfobes. A Catalunya, la burgesia dimiteix de la seva tradicional defensa del patrimoni artístic i cultural. No ho diu enlloc que l'art més innovador hagi de mirar la societat que el sustenta amb els ulls tancats.
«No ho diu enlloc que l'art més innovador hagi de mirar la societat que el sustenta amb els ulls tancats.» Interessant, oi?
...
dissabte, 2 d’agost del 2008
Flamenco en Terrassa
Sé de buena tinta que hace más o menos dos semanas estuvo de visita en Terrassa un gran cantaor de origen jerezano que residió en nuestra ciudad hace unos años: José Galán El B¡zco de los Camarones. ¿Han oído ustedes hablar de él?(¿Se ha preocupado alguien de historiar los esfuerzos de los aficionados locales al flamenco para poder disfrutar de esa música con dignidad?)
...
El Bizco de los Camarones durante una
actuación en Ubrique el 2004.
actuación en Ubrique el 2004.
...
Me han dicho también que un grupo de privilegiados tuvo la suerte de escucharle cantar en un céntrico y selecto restaurante de nombre catalán que regentan dos de sus hijos y que entre los invitados entusiastas destacaba un conocido activista cultural egarense, fundador de entidades, presidente de otras, director de instituciones y receptor de la medalla de la ciudad. Dicen que este reconocido catalanista vibró con el arte de El Bizco de los Camarones como el que más, ¿podía ser de otra manera?
Me han dicho también que un grupo de privilegiados tuvo la suerte de escucharle cantar en un céntrico y selecto restaurante de nombre catalán que regentan dos de sus hijos y que entre los invitados entusiastas destacaba un conocido activista cultural egarense, fundador de entidades, presidente de otras, director de instituciones y receptor de la medalla de la ciudad. Dicen que este reconocido catalanista vibró con el arte de El Bizco de los Camarones como el que más, ¿podía ser de otra manera?
(¿Recuerda alguien todavía que en Amics de les Arts hubo hace ya bastantes años una gran afición al flamenco, que en la Terrassa "culta" hubo en otros tiempos una gran sensibilidad ante el flamenco?)
Y para que quienes lo ignoren todo sobre el arte de El Bizco, les transmitiré un comentario que me hizo Antonio Pérez Roldán: «La primera vez que lo vi actuar, creí que no iba a poder acabar de cantar, que se iba a desmoronar en el escenario, que se iba a desgarrar de un momento a otro, de arriba a abajo, de tan apasionado».
(¿Hay lugar para el flamenco en nuestro mundo cultural, en un mundo tan amigo de la banalidad y el cinismo y tan enemigo de la pasión y el desgarro?)
...
...
dimecres, 30 de juliol del 2008
Radovan Karadzic i el “bon” rei Jaume I de Catalunya
Que els catalans considerin el rei Jaume I el personatge més important de la història de Catalunya dol, però s’accepta amb resignació. Qui podia esperar un resultat racional d’una enquesta estúpida?
Allò que resulta angoixant és, per exemple, llegir a Serra d’Or el resum d’una taula rodona organitzada per la mateixa revista amb motiu del vuitè centenari del naixement del dèspota.
Ja no cal parlar de Karadzic, oi? Tenim prou motius a casa per avergonyir-nos! Però no avergonyir-nos dels fets d’un sàtrapa de fa vuit segles, no, sinó de la covardia i/o la complicitat dels “intel·lectuals” d’ara.
......
Allò que resulta angoixant és, per exemple, llegir a Serra d’Or el resum d’una taula rodona organitzada per la mateixa revista amb motiu del vuitè centenari del naixement del dèspota.
Quina manera de divagar! Francesc-Marc Álvaro tira pilotes fora, Stefano Maria Cingolani avorreix esplèndidament, Toni Soler fa dues mitges gracietes i Anton M. Espadaler (quina tristor!) ens omple de referències alienes a la seva prudència i la seva saviesa.
Qui ens recordarà, doncs, si ells no ho fan, que el “bon” rei Jaume I va ser especialment cruel a la conquesta de Mallorca?
Qui ens farà saber que ell mateix va reconèixer ser el responsable de la mort violenta d’uns 25.000 musulmans de Medina Mayurqa?
Qui ens dirà que, segons altres testimonis, els exterminats van ser 40.000 dels 50.000 habitants de la ciutat?
Qui ens informarà de la virulència de l’epidèmia de pesta que es va desencadenar a conseqüència del carnatge?
Qui ens farà esgarrifar assabentant-nos que per voluntat reial el governador de l’illa, Ibn Abu Yahya, va morir després de ser torturat aferrissadament durant quaranta dies?
Qui es farà avergonyir acusant-nos d’enaltir un monstre que també va fer torturar fins a la mort el fill de tretze anys del governador de Mayurqa?
Ja no cal parlar de Karadzic, oi? Tenim prou motius a casa per avergonyir-nos! Però no avergonyir-nos dels fets d’un sàtrapa de fa vuit segles, no, sinó de la covardia i/o la complicitat dels “intel·lectuals” d’ara.......
dilluns, 28 de juliol del 2008
Amarga coincidència
És una amarga, i alhora dolça, coincidència que el gran saxofonista Johnny Griffin ens hagi deixat el mateix dia en què perdíem l'amic Pere Prat, l'afeccionat al jazz per antonomasia que tantes vegades l'havia aplaudit.Johnny Griffin, Jazzterrasman 2006, havia mantingut una llarga i rica relació amb la nostra ciutat. Habitual de la vella Jazz Cava del carrer Sant Quirze, on havia protagonitzat impagables sessions al costat del trio de Tete Montoliu, amb Eric Peter i Peer Wyboris, va ser també l'artífex, al costat de Dexter Gordon, d'un dels més memorables concerts de la història del Festival Jazz Terrassa, en el ja llunyà 1982.
Ens va tornar a visitar sovint, amb Hank Jones i el seu gran amic Eddie Lockjaw Davis (amb qui van ser coneguts com tough tenors tot i que 'dur' no em sembla un adjectiu que li escaigués bé al seu estil, més aviat vibrant i torrencial de notes i energia, però no de duresa), amb Kenny Drew i Roy Hargrove, amb George Coleman, Eric Alexander i Mulgrew Miller per homenatjar el seu amic Joe Henderson, el 2002.
Explica en Valentí Grau que, en temps de la vella Jazz Cava, un dia, creuant la Plaça Vella, en Johnny va quedar fascinat per la sonoritat de les tenores de la cobla que aquella tarda de dissabte, con tantes altres, tocava sardanes, i que va enfilar-se a la tarima a improvitzar amb els músics locals.
En Johnny era així. Un home càlid i d'una alegria contagiosa, expansiu amb els seus amics, el record dels quals una enfermetat li havia anat arrabassant en els darrers anys de la seva vida. El que no va poder
prendre-li la malaltia van ser les ganes de tocar, i la seva darrera actuació a Espanya, al Festival de Jazz de Torrent (València), estava programada per al passat 18 de juliol, només una setmana abans de la seva mort.T'enyorarem Johnny!!
Fotografies: © Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
...
dissabte, 26 de juliol del 2008
Bassam Kanaan, pintor terrassenc
Adela Farré acaba de publicar una entrada sobre la mort d'un personatge històric d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals i de l'ambient jazzístic terrassenc i jo fa pocs dies havia dedicat unes quantes entrades a alguns pintors terrassencs d'ara mateix.
Aquesta nova entrada meva aplegarà aquests dos temes: la mort d'una persona que ens era propera i la pintura local.
Aquesta nova entrada meva aplegarà aquests dos temes: la mort d'una persona que ens era propera i la pintura local.
Una obra molt característica de l'estil de pintura practicat per Bassam Kanaan
La casualitat m'ha portat de descobrir la mort d'un pintor que va gaudir de certa fama a Terrassa fa un quants anys. Es tracta de Bassam Kanaan (24 de març de 1947 Latakia [Siria] - 11 de desembre de 2003 Granada).
Amb el Bassam vaig tenir certa relació cap a 1975 perque érem veïns (tots dos vivíem al carrer de la Torre) i coincidíem als Amics. Guardo d'ell un bon record. Sovint em preguntava què seria de la seva vida. Ara conec la resposta.
Bassam Kanaam, la seva companya i la seva filla (1985).
A continuació us poso un enllaç a la pàgina de Josep M. Francino a través de la qual m'he assabentat de la trista notícia:
...
Bassam, pintor terrassenc, olotí, català... Recordem-lo!
...
...
Adéu a Pere Prat
Ens ha deixat Pere Prat, i amb ell ha mort un bocí de la història viva del jazz a Terrassa. Amb ell ens deixa un dels pocs protagonistes que encara podíen explicar en primera persona l'arribada del jazz a la nostra ciutat de la mà del Hot Club, allà per 1936. Ell en recordava totes les anècdotes, fins i tot les més petites: com era la sala de ball del Restaurant Terrassa (avui botiga de roba, a la primera planta de l'edifici que va albergar el Cinema La Rambla), quant pagaven de lloguer per la gramola i els discs que hi solien escoltar (Duke Ellington, Louis Armstrong i King Oliver, l'orquestra de Fletcher Henderson amb Coleman Hawkinns...), que durant la guerra va organitzar un concert a Sant Cugat per als comandaments militars aplegant músics de diferents formacions del Hot Club i que els van pagar... amb rodons de pa!
Ell coneixia totes les anècdotes i li agradava explicar-les. I ho feia amb gràcia i generositat, i ho feia fins a altes hores de la nit, si s'abellia, perquè, com ell mateix explicava al llibre 25 anys Jazz Terrassa. Festivals 1982-2006: "Fa setanta anys que surto quasi cada nit, i fa setanta anys que les meves nits són per al jazz".
Tots els qui estimem el jazz i freqüentem la Nova Jazz Cava l'havíem vist assegut al fons, al costat de la cabina de so, sobre el tamboret que tenia reservat per dret propi. En Pere, a més de fundar el Hot Club d'abans de la guerra, havia estat soci fundador de la Jazz Cava del carrer Sant Quirze el 1971, i mostrava orgullós el carnet que l'acreditava com a soci fundador d'aquell històric local i que durant més de 30 anys va portar de forma incansable a la seva cartera. El perfecte estat de conservació d'aquell document era una prova de la seva passió, però també de les qualitats d'home pulcre i delicat que el distingien. D'home també profundament fidel a allò que estimava.
Vaig tenir el privilegi de tenir a les mans els álbums amb retalls de diari i fotografies que en Pere conservava d'aquells primers anys del jazz a Terrassa, que em mostrés el racó de casa seva on guardava amb orgull papers i rastres de la seva passió i dels homenatges que havia rebut, el privilegi de ser distingida per la seva amistat i que em deixés manllevar-li records personals per escriure alguns dels meus textos, com l'assaig 70 anys de jazz a Terrassa que encapçala l'esmentat llibre.
Per això, anyoraré el Pere. I estic segura que a la Nova Jazz Cava, als Amics de les Arts i al Coro dels Amics —locals que visitiva cada tarda— molts anyoraran la seva figura menuda i el somriure dolç i sincer amb què saluda tothom des de darrera de les seves ulleres i el seu puro. Però també és veritat que, passat aquest primer moment d'astorament que produeix la mort d'un amic, el recordarem feliços, perquè ell ens ha deixat com a herència la felicitat d'una passió inasgotable i flotant en l'aire la satisfacció que va proporcionar-li.
Si hi ha un cel, segur que ara hi toquen jazz.
...
Ell coneixia totes les anècdotes i li agradava explicar-les. I ho feia amb gràcia i generositat, i ho feia fins a altes hores de la nit, si s'abellia, perquè, com ell mateix explicava al llibre 25 anys Jazz Terrassa. Festivals 1982-2006: "Fa setanta anys que surto quasi cada nit, i fa setanta anys que les meves nits són per al jazz".
Tots els qui estimem el jazz i freqüentem la Nova Jazz Cava l'havíem vist assegut al fons, al costat de la cabina de so, sobre el tamboret que tenia reservat per dret propi. En Pere, a més de fundar el Hot Club d'abans de la guerra, havia estat soci fundador de la Jazz Cava del carrer Sant Quirze el 1971, i mostrava orgullós el carnet que l'acreditava com a soci fundador d'aquell històric local i que durant més de 30 anys va portar de forma incansable a la seva cartera. El perfecte estat de conservació d'aquell document era una prova de la seva passió, però també de les qualitats d'home pulcre i delicat que el distingien. D'home també profundament fidel a allò que estimava.
Vaig tenir el privilegi de tenir a les mans els álbums amb retalls de diari i fotografies que en Pere conservava d'aquells primers anys del jazz a Terrassa, que em mostrés el racó de casa seva on guardava amb orgull papers i rastres de la seva passió i dels homenatges que havia rebut, el privilegi de ser distingida per la seva amistat i que em deixés manllevar-li records personals per escriure alguns dels meus textos, com l'assaig 70 anys de jazz a Terrassa que encapçala l'esmentat llibre.
Per això, anyoraré el Pere. I estic segura que a la Nova Jazz Cava, als Amics de les Arts i al Coro dels Amics —locals que visitiva cada tarda— molts anyoraran la seva figura menuda i el somriure dolç i sincer amb què saluda tothom des de darrera de les seves ulleres i el seu puro. Però també és veritat que, passat aquest primer moment d'astorament que produeix la mort d'un amic, el recordarem feliços, perquè ell ens ha deixat com a herència la felicitat d'una passió inasgotable i flotant en l'aire la satisfacció que va proporcionar-li.
Si hi ha un cel, segur que ara hi toquen jazz.
...
divendres, 18 de juliol del 2008
Pintors terrassencs d'ara mateix: Alfonso Cruz
La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.
Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Té sentit al segle XXI considerar el prestigi un valor positiu? Com se sap qui està qualificat per qualificar? Com se sap qui té prou prestigi com per desprestigiar?
Potser se sap mirant aquell programa adoctrinament i publireportatges de TV3 al qual sovint es diu: "Cada vegada son més es catalans que..."?
...
dimecres, 16 de juliol del 2008
Pintors terrassencs d'ara mateix: Carmen Valverde
La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.
Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Ens aporta l'obra de Carmen Valverde una visió del món tan vàlida com qualsevol altra que es pugui oferir amb unes altres tècniques? Té la pintura realista valors que no pot assolir la fotografia?
Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Ens aporta l'obra de Carmen Valverde una visió del món tan vàlida com qualsevol altra que es pugui oferir amb unes altres tècniques? Té la pintura realista valors que no pot assolir la fotografia?
...
Pintors terrassencs d'ara mateix: Toni Sánchez Tena
La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.
Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Sota quins criteris es consideren alguns qualificats per jutjar?
. . .
Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Sota quins criteris es consideren alguns qualificats per jutjar?
. . .
dimarts, 15 de juliol del 2008
Pintors terrassencs d'ara mateix: Xavier González d'Ègara
Pintors terrassencs d'ara mateix: Cristina Borobia
La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.
Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Sobre quins pressupostos ideològics es basen alguns per considerar-se capacitats per conferir prestigi o negar-lo?
Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Sobre quins pressupostos ideològics es basen alguns per considerar-se capacitats per conferir prestigi o negar-lo?
...
Pintors terrassencs d'ara mateix: Jordi Fulla
Pintors terrassencs d'ara mateix: Octavi Intente
La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.
...
Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? No us comunica res?
...
diumenge, 13 de juliol del 2008
La força de les paraules
Llegeixo a El País que la carta d'una nena rumanesa d'etnia gitana adreçada a l'Estimada Europa ha commocionat Itàlia, arrossegada aquests dies per la febre xenòfoba que ha propiciat les mesures del govern Berlusconi contra la comunitat gitana. No he trobat el text de la carta i, de fet, els principals diaris italians, el Corriere della Sera i La Reppublica, no es fan ressò de l'esmentada missiva, però si se'n feien, el 20 de juny, de les agressions sofertes per la família de Rebecca Covaciu i, més en concret, pel seu pare Stelian, que va ser apallissat per dos homes, que sembla ser que eren policies de paisà.
En realitat, Dear Europe és un video-denúncia en el qual la nena fa una crida per demanar feina per als seus pares, escola per ella i els seus germans i justícia per als de la seva ètnia. Una crida en què parla de la pena i del dolor de la marginació, de la pobresa i de la desesperança, i de la manca de solidaritat de moltes persones.
Vistes les reaccions que la notícia ha generat a El País queda clar que el problema de la xenofòbia no és exclusiu d'Itàlia. Em corprenen especialment aquesta mena de comentaris que diuen que rebutgen les vexacions dels drets humans, però que "entenen" el que està passant a Itàlia, perquè els gitanos són tots uns lladres i uns ganduls. Fa autèntica grima llegir alguns dels comentaris, que em nego a reproduir aquí, i que em fan bullir la sang. Generalitzacions absurdes, del tipus "ho porten a la sang", que evoquen el pitjor feixisme. I tot es barreja: uns demanen que tornin a Rumania, oblidant que part de les víctimes de la política d'assetjament de Berlusconi són nascuts a Itàlia, d'altres semblen afirmar que no hi ha remei, que són com són i no canviaran mai, que no s'integren perquè no volen integrar-se, que no treballen perquè no volen treballar, que són pobres perquè s'ho busquen... no puc, no vull ni imaginar-me a quina mena de "solució" els pot portar aquest fil de pensament.
Ens pensàvem que els europeus erem oberts, dialogants, civilitzats... Doncs igual resulta que no, que només som bèsties adormides, esperant per llençar-nos a la iogular de la propera víctima. Perquè queda clar que les persones no es poden esborrar, ni fer desaparèixer per art de màgia. Els podem tancar, potser, i enviar-los més enllà d'una frontera que pensem que ens defensa... de què? Una frontera no és més que una línia imaginària a terra, i un filat de ferro, un mur o, fins i tot, un exèrcit només són obstacles que l'enginy humà ha après a saltar ja fa molts segles. Les muralles, com les costures, quasi bé sempre reventen des de dintre, perquè si et tanques a casa per por passa quasi bé sempre que és justament a tu a qui acaba faltant-li aire per respirar. És la història de totes les dictadures, és la història de tots els feixismes, i sembla que no en volem aprendre.
Un dibuix de la Rebecca, que va guanyar fa uns mesos un premi de pintura infantil d'Unicef.
En realitat, Dear Europe és un video-denúncia en el qual la nena fa una crida per demanar feina per als seus pares, escola per ella i els seus germans i justícia per als de la seva ètnia. Una crida en què parla de la pena i del dolor de la marginació, de la pobresa i de la desesperança, i de la manca de solidaritat de moltes persones.
Vistes les reaccions que la notícia ha generat a El País queda clar que el problema de la xenofòbia no és exclusiu d'Itàlia. Em corprenen especialment aquesta mena de comentaris que diuen que rebutgen les vexacions dels drets humans, però que "entenen" el que està passant a Itàlia, perquè els gitanos són tots uns lladres i uns ganduls. Fa autèntica grima llegir alguns dels comentaris, que em nego a reproduir aquí, i que em fan bullir la sang. Generalitzacions absurdes, del tipus "ho porten a la sang", que evoquen el pitjor feixisme. I tot es barreja: uns demanen que tornin a Rumania, oblidant que part de les víctimes de la política d'assetjament de Berlusconi són nascuts a Itàlia, d'altres semblen afirmar que no hi ha remei, que són com són i no canviaran mai, que no s'integren perquè no volen integrar-se, que no treballen perquè no volen treballar, que són pobres perquè s'ho busquen... no puc, no vull ni imaginar-me a quina mena de "solució" els pot portar aquest fil de pensament.
Ens pensàvem que els europeus erem oberts, dialogants, civilitzats... Doncs igual resulta que no, que només som bèsties adormides, esperant per llençar-nos a la iogular de la propera víctima. Perquè queda clar que les persones no es poden esborrar, ni fer desaparèixer per art de màgia. Els podem tancar, potser, i enviar-los més enllà d'una frontera que pensem que ens defensa... de què? Una frontera no és més que una línia imaginària a terra, i un filat de ferro, un mur o, fins i tot, un exèrcit només són obstacles que l'enginy humà ha après a saltar ja fa molts segles. Les muralles, com les costures, quasi bé sempre reventen des de dintre, perquè si et tanques a casa per por passa quasi bé sempre que és justament a tu a qui acaba faltant-li aire per respirar. És la història de totes les dictadures, és la història de tots els feixismes, i sembla que no en volem aprendre.
Un dibuix de la Rebecca, que va guanyar fa uns mesos un premi de pintura infantil d'Unicef.
dissabte, 5 de juliol del 2008
La vida que llevo va a acabar conmigo...
Un desconocido me pide explicaciones sobre el porqué no se ha hablado de Bartra en este blog egarense justo cuando se celebra el centenario de su nacimiento.
Muy sencillo señor X., desde el diciembre pasado he estado colaborando en la organización de entre uno a tres actos semanales (lecturas de poesía, conferencias, presentaciones de libros, etc.), he participado en la organización del II Simposi Agustí Bartra, del VIII Premio de Poesia Ciutat de Terrassa - Agustí Bartra, estoy en el grupo que prepara una exposición sobre Bartra para el Arxiu Històric Comarcal de Terrassa y en el grupo que prepara la web http://www.bartramuria.cat/, he asistido reuniones donde se me ha convidado a participar en la organización de otros eventos, pertenezco al grupo organizador del Festival d’Arts i Cultures Emergents Terrassa Acció Creativa, he corregido libros para su edición, he preparado tarjetones y folletos de propaganda para su impresión, he coorganizado la Segona Trobada de Poesia a Terrassa y, por descontado, todas esas participaciones se han desarrollado tanto en el ámbito del trabajo intelectual como en el del trabajo físico, en las infraestructuras y en la gestión económica y de recursos. Además he trabajado en una escuela a cambio de un salario y me he implicado a fondo en esa tarea.
¿De dónde quería, señor X., que sacara tiempo para escribir en este blog?
Estoy rendido.
Muy sencillo señor X., desde el diciembre pasado he estado colaborando en la organización de entre uno a tres actos semanales (lecturas de poesía, conferencias, presentaciones de libros, etc.), he participado en la organización del II Simposi Agustí Bartra, del VIII Premio de Poesia Ciutat de Terrassa - Agustí Bartra, estoy en el grupo que prepara una exposición sobre Bartra para el Arxiu Històric Comarcal de Terrassa y en el grupo que prepara la web http://www.bartramuria.cat/, he asistido reuniones donde se me ha convidado a participar en la organización de otros eventos, pertenezco al grupo organizador del Festival d’Arts i Cultures Emergents Terrassa Acció Creativa, he corregido libros para su edición, he preparado tarjetones y folletos de propaganda para su impresión, he coorganizado la Segona Trobada de Poesia a Terrassa y, por descontado, todas esas participaciones se han desarrollado tanto en el ámbito del trabajo intelectual como en el del trabajo físico, en las infraestructuras y en la gestión económica y de recursos. Además he trabajado en una escuela a cambio de un salario y me he implicado a fondo en esa tarea.
¿De dónde quería, señor X., que sacara tiempo para escribir en este blog?
Estoy rendido.
Terrassa Acció Creativa
Benvinguts a la tercera edició de Terrassa Acció Creativa!
Terrassa es mou, s’obre, s’expandeix. Terrassa és inquieta. Terrassa és Acció Creativa per sobre de tot: música, arts plàstiques, dansa, street art, fotografia, teatre, videoart, poesia, pensament, instal·lacions, associacions i col·lectius…La creativitat es mou a l’ample i llarg dels seus carrers en múltiples manifestacions que no sempre es veuen representades en els canals oficials.
Per això creiem que TAC és un projecte que, sense ànim de lucre, pretén abans de res presentar aquesta Terrassa inquieta i activa que es mou en múltiples direccions pel que fa a l’expressió artística; alhora que mostrar una Terrassa receptiva que acull sense recel propostes veïnes que ajuden a l’intercanvi i l’enriquiment dels seus participants.
És un projecte creat per persones d’aquesta ciutat, per a i per la ciutat, que combinen les seves tasques diàries amb l’esforç que suposa organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques, per això volem deixar palès la implicació de tots quants ho fan possible: artistes, patrocinadors, col·laboradors, públic... persones que creuen en les iniciatives socioculturals alternatives, persones que donen suport el trajecte creatiu de qualsevol altre persona que dediqui poc o molt temps a l’elaboració d’una obra, un projecte, una idea.
És la plataforma ideal per a tenir una fotografia fresca i sincera de la nostra salut sociocultural: art contemporani, progressiu, manifestacions que impliquen una actitud creativa. Artesania? Art continuista? Dóna igual, la societat i el pensament es componen de molts estrats i nivells i aquesta és la seva riquesa. Es diu que a la tercera va la vençuda, i nosaltres, aquest any més que mai, podem sentir-nos vencedors i orgullosos de poder presentar-vos el nostre tercer TAC!
Terrassa, Aprendre i Compartir. Terrassa, Actitud i Caràcter. Terrassa, Art i Cultura. Terrassa Art al Carrer, Terrassa per a Amateurs i Consagrats, Terrassa, Acull i Conquereix.
TERRASSA ACCIÓ CREATIVA!!!
És la plataforma ideal per a tenir una fotografia fresca i sincera de la nostra salut sociocultural: art contemporani, progressiu, manifestacions que impliquen una actitud creativa. Artesania? Art continuista? Dóna igual, la societat i el pensament es componen de molts estrats i nivells i aquesta és la seva riquesa. Es diu que a la tercera va la vençuda, i nosaltres, aquest any més que mai, podem sentir-nos vencedors i orgullosos de poder presentar-vos el nostre tercer TAC!
Terrassa, Aprendre i Compartir. Terrassa, Actitud i Caràcter. Terrassa, Art i Cultura. Terrassa Art al Carrer, Terrassa per a Amateurs i Consagrats, Terrassa, Acull i Conquereix.
TERRASSA ACCIÓ CREATIVA!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)