De sobte m'he adonat, parlant amb aquesta dona davant d'una escultura d'
Albert Novellon, com se m'escapa de les mans el concepte de
civilització. Vaig les formes polièdriques sorgint de la pedra nua, natural, rugosa i aspra, i a mi se m'obre davant dels ulls el camí del perfeccionament personal que ens ofereix la cultura, l'educació; sí, a la manera noucentista potser en la meta, però no pas en el procés, perquè veig sorgir igual aquesta bellesa del marbre negre ─una gran pedra d'aparença vulgar que ningú més que l'artista endevinaria capaç de contenir tanta perfecció en el seu ventre fred─ que del conglomerat rogent, fill pobre de la riera.
Per a mi, això és la
civilització, com ho era saber descobrir el cor sagnant del rigor formal, de la rigidesa social, en aquella obra amb què Albert Novellon va guanyar la darrera Biennal Ciutat de Terrassa, l'any 1975.
Jo veig tota l'obra de Novellon com l'esforç de
pensar el món, amb rigor i capteniment, sense deixar que l'abstracció i les idees, necessàries per avançar com a comunitat, ens facin oblidar que tenim els peus arrelats a la terra, que l'obra humana ─aquest treball pacient i rigorós que extreu cilindres perfectes o la tersa pell d'una verge del cor del marbre─ ha de ser humil, perquè no som més que dipositaris dels colors i les textures, dels ritmes i les vibracions de la natura.
Però la meva interlocutora veu aquest
pensament en forma d'hexàgon sorgit del cor de la pedra no a la meva manera, com una promesa, sinó com una amenaça. Les arestes com un ganivet. I valora les formes inacabades com una victòria de la naturalesa sobre cubs, cercles i dodecàedres. I tot i que l'artista, que l'escolta, no sembla estar-hi d'acord, el títol de la mostra,
Núvols d'acer, sembla contenir una contradicció feixuga.
Busco alguna resposta en els poemes d'en
Feliu Formosa, els quinze
tannkas que acompanyen les quinze pintures i les quinze escultures de Novellon en el llibre d'igual títol que la mostra. Però no em donen pas una resposta, si de cas més incògnites:
Rera els turons
propers s'alcen els riscos
de la muntanya
sagrada que enarbora
tants ancestrals enigmes.L'obertura de la temporada d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals ens ha deixat, doncs, un octubre ple a vessar de noves preguntes. La primera mostra, la de
Xavi González, trencava en l'arrencada el que esperàvem d'ell, amb una obra nova i espectacular. Diferent. Una obra impactant on les persones ─dones, nens, criatures vulnerables─ agafen tot el protagonisme.
Hi ha un dolor immens en la nova obra de González, una tristor punyent, on resulta difícil trobar una espurna d'esperança, malgrat la resolució dels vius per seguir vivint, l'impuls de la vida per perpetuar-se. González retrata les víctimes, els marginats, en el buit immens, lluny de la
civilització, o amagades en les seves clavegueres.
Les obres, de grans dimensions, i el seu tema impressionen tant com la depurada tècnica pictòrica. La riquesa de matisos d'una gamma reduïda a l'ocre, el banc i el negre, el joc de gruixos i transparències, les superfícies texturades a base de gratar i lluitar contra la matèria, la perfecció del dibuix que es revela en petits detalls, com l'
escorzo de la mà que aquest nen que ens mira estira cap a nosaltres...
Mentre torno a mirar el quadre on un home esventrat ocupa el centre de la composició, i un altre hi furga com un voltor, em pregunto si aquestes dues mostres, tan diferents, no són en realitat complementàries: pura vida, pobra i maldestra, miserable però perseverant
versus el pensament que ens eleva lluny de la realitat mundana, cap als núvols.
Em pregunto a qui fereixen les arestes de la nostra civilització.
...
